Música que ressona
Centelles. Dissabte al matí vaig tenir el temps just de publicar el nou article sobre Espriu i els artistes. Vaig apretar el botó definitiu i al cap de dos segons, l’ordenador es va parar: el carregador que uneix el portàtil amb l’enxufe, sembla ser que ha dit prou. El cas és que el punt de redacció actual no funciona i ara us escric des de l’antiga redacció del blog, el lloc on va començar a caminar aquest diari digial.
Un exercici d’escriptura i de periodisme artístic que en aquest temps també ha pres el pols a dos nervis musicals notables del nostre poble: per una banda el David Viñolas, un jove gat vell en el mundillo musical, que vam començar a citar com a integrant dels Kibor i després els Strick trio, el David Viñolas Quartet, etc. Encara no hem parlat prou de les Sey Sister on també participa, en la percussió.
 |
|
Foto: Aleix Mataró
Viñolas posant a punt la seva bateria, abans del
concert en el context de la Col·lectiva
|
La bateria és la seva passió. Com el mateix músic s’ocupa de recordar-nos en la seva obra de tema lliure, present a l’exposició Col·lectiva, de títol no menys evocador: Alquímia. Una série de tres fotografies, fetes per Pep Duran, ens mostren el David Viñolas, en pilotes, desinhibint-se darrera la seva bateria. L’instrument que té ara és una relíquia dels anys 60, ja fora de catàleg, que es feia a l’època dorada del jazz, abans dels instruments més pensats pels gustos del rock.
Aquesta bateria era la que també ocupava l’escenari de la Capella de Jesús el passat dijous, 8 d’agost. David Viñolas la va fer sonar, en un concert en solitari, només acompanyat d’altres estris que ajudaven a multiplicar les possibilitats percutives del instrument principal, equipat de bombos, timbals i platerets. Viñolas ens va oferir un tast de free jazz. Una aposta personal, lliurada a la improvisació i a la recerca de sonoritats i textures i colors fets a cops i rascades i “disfressant” el so original amb tot tipus d’objectes, que feien com un collage sonor.
La música lliure de Viñolas tenia, però una estructura interna, que oferia un conjunt imponent, ple d’energia i ritme. Aquí hi havia una atenció al públic. Un compromís a fer un so empàtic, allunyat crec de propostes més desestructurades i autocomplaents que havia sentit en alguna altra ocasió, per part d’altres músics.
La segona part del concert es va basar en la relectura de la partitura de la cançó Alone together de Miles Davis. Viñolas havia preparat aquesta partitura en braile i també amb el sistema de pentagrames visuals, en un llibret d’artista que és la seva contribució a la part d’obres comunes, fetes sota el tema de “viure sol, viure en
 |
|
Foto: A.M.
El concert de diumenge dels Bonobos,
va tenir un caire molt familiar, amb vàris fans
menudets reunits per escoltar-los
|
parella”. La partitura emfatitzava la vida solitària i individual de la persona, inclús quan conviu en una parella. Un tipus de relació que hi ha qui experimenta amb una visió existencialista o qui qui reivindica com una via optimista de coexistència de dos “jos”, lliures i independents, que es compenetren però no s’anul·len mútuament.
Els Bonobos han estat els altres protagonistes musicals de les cròniques d’aquest blog en el període que acull l’exposició Col·lectiva, i són l’altre representant musical present. El seu videoclip va ser la carta de presentació d’un ambient social especial, jove i primaverenc, després reforçat amb l’assaig del musical “Entre lianes”. Són joves i comparteixen un cercle d’amistats molt ampli que alhora empeny una sensiblitat nova d’entendre la vida cultural del poble: una idea participativa i viva a les xarxes digitals, que té una actitud combativa en un món sobre el que ells perceben que poden influir i millorar. Els Bonobos canten aquesta idea en les seves cançons i en la seva lletra estrella de “La vida”. A la Col·lectiva participen amb un cartell enganxat a la paret i un monitor que reprodueix algun dels seus vídeos.
Segueix a la Crònica de Centelles
Segueix a la Crònica de Centelles
Més imatges de la Col·lectiva: flickr
badaluc 