Jesús M. Ramos protagonitza una individual al Marçó vell
Centelles. Quan una persona es posa ulleres l’aspecte de la seva cara canvia. La muntura amb els vidres donen un aspecte diferent. Amb les obres de Jesús M. Ramos passa aquest efecte. Els fons són atacats amb textures, taques, regalims, pinzellades amb llibertat que donen lloc al que ell mateix anomena atmosferes. Però després -o abans- quadricula la superfície de manera que l’atmosfera queda encaixada dintre quadrats que canvien la percepció de la pintura. Ell parla de “dissecció de l’entorn”.
Aquest és el títol de l’exposició que hi ha al Centre d’art el Marçó vell de Centelles, fins el 2 de març. Excepcionalment la mostra està muntada al primer pis del Marçó. Hi ha diferents tipus de pintures sobre fusta, però l’eix vertebrador són les formes quadrangulars que organitzen l’espai pictòric. Hi ha teles més abstractes i n’hi ha que representen espais paisatgístics més realistes. Però en totes trobem el traç de línies que quadriculen l’espai, formes que individualitzen els fons pictòrics i geometria que li serveix per explicar entorns urbans.
Si agafem un trosset de pintura disseccionada amb el que ens fixem és amb com queda definida la pintura dintre la geometria. Amb com es combina amb les línies. Perquè a vegades sembla que la pintura acaba ajustant-se a la seva quadricula i a vegades forma i plàstica van per lliure.
Humanitzar l’espai
En Jesús viu a Taradell. Fa molts anys que pinta. Si no recordo malament havia exposat a Amics de Centelles. Ja aleshores feia un tipus de pintura que combinava geometria amb pinzellades expressionistes. Però potser ara domina la forma quadricular i també la producció de pintures sense una referència paisatgística. El que és característic són les referències, encara a ponts o elements verticals com xemeneies.
El que també sembla haver concretat és una paleta feta de tons terrosos i pàl·lids. Pinta sobre fusta i en l’exposició trobem obres de format mitjà i gran.
Una altra característica és que la part inferior dels quadres -al menys en els que tenen un aire més paisatgístic- sembla sempre ser aigua, com un mar. I hi ha peces en que clarament ho representa. També podrien ser camps. Però el resultat és un primer terme pla i un fons muntanyós on si situa l’arquitectura o l’apunt urbà amb la carcassa geomètrica.
A l’entrada de l’exposició hi ha un tríptic en que més que un paisatge el que sembla veiem és una vista per satèl·lit dels continents. A cada tros de terra hi representa un símbol o element característic d’una font d’energia: una torra elèctrica, una màquina extractora de petroli i un molí de vent. En aquesta peça reflexiona sobre el domini de l’home sobre el planeta. Potser sí que el conjunt de l’exposició és com una reflexió sobre la humanització de la naturalesa.
badaluc 