El nou paper de les flors

Artistes amb mercat (II)

L’artista explicant el seu procés de treball resumit amb unes fotos a l’exposició – Foto: Aleix Art
Montse Albàs, estampació botànica

Tenim sobre la taula fer a Centelles un mercat d’arts en paral·lel a l’oferta dels diumenges. Ens proposem presentar els artistes interessats de qualsevol tècnica.

Ripoll/ Centelles. Al penjador de la Perruqueria Camps-Figueras s’hi insinua un retall de tela: “Cus-cus, artesania textil” posa. Resulta que és la nova marca de creacions de la Montse Albàs. Sincerament ens l’esperàvem dirigint teatre o col·laborant per a la Trobada. La mateixa Montse ens ho confirma: dues coses bé no es poden fer (enllaç a posts anteriors, amb una entrevista)

Ara l’estampació textil l’omple i si vol dedicar i anar investigant. El teatre l’ha deixat. Casi tot. Continua una mica, amb una faceta que també li desconeixíem: vestuari. Albàs acaba de dissenyar els vestits de la ruta barroca per la Pietat de Vic. Però els dies de la pandèmia, sentia curiositat per la tintura natural de teles i això la va portar a l’estampació botànica.

Algunes de les teles estampades – Foto: Aleix Art

Màgia natural

Més que deixar la simple petjada de fulles o flors, aquest tipus de “transferències” segueixen un procés alquímic, que deixa tant forma, textures, com colors, de manera bastant fidel. Tot i alteracions i sorpreses que els vapors o cada tipus de plantes originen. Aparentment s’assembla al Gyotaku, però l’estampa no és pas el resultat de la fricció, sinó que com hem esmentat va més enllà i necessita de vapors i química. I  com en la ceràmica, la natura també hi intervé aportant resultats sorprenents. La tècnica no tinc clar si és molt vella o no. Els coneixements de les plantes ideals i procediments sembla que precisi d’una experiència secular. Albàs diu que l’estampació botànica és sobretot coneguda a algun racó de França i també a Amèrica Llatina. En tot cas, ara és la exploradora d’una màgia creativa diferent, que la porta cada dia al seu taller, a la falda del castell de Sant Martí de Centelles.

Al Penjador i a El Trabuc ja veuríem bé una exposició del seus teixits estampats.  Però la primícia és a Ripoll. Fins el dia 10 d’agost, es pot veure en un establiment, La QP, que acull restauració, una llibreria, oficines per a co-working. És un lloc engegat fa uns mesos, i també fan exposicions. És a un racó de la Plaça Gran, al costat de la modernista Casa Alòs.

Montse Albàs porta a La QP exemples de les peces que fa estampades amb el seu art: teles grans, fulars o mocadors i també utensilis petits, com punts de llibre –molt originals- o fundes per llibres, amb estampacions de flors o fulles.  Aquests articles més petits són els que mensualment porta a la parada del mercat d’artistes que es fa a Vic. Veient l’encaix, a la Montse també l’hi expliquem que a Centelles hi ha la idea embrionaria de fer un mercat d’arts dominical i si mostra interessada. A l’estampació botànica de Cus-cus l’hi anem obrint camí, no?

Glòria Ortega, nexes a Vic

Exposicions d’estiu (VIII)

L’artista porta al Temple Romà gràfica nova i escultures de ferro
Escultura i obra sobre paper ens presenten l’artista a Vic – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Quan parlàvem de l’exposició “Intersecció”, vam deixar escrit que dels artistes catalans en parlaríem. Ja tenim la primera oportunitat: Glòria Ortega Arimany, una de les participants, fa poc va inaugurar l’exposició “Nexus” al Temple Romà de Vic, que es podrà conèixer fins el 4 de setembre.

La Glòria resideix a la zona de Cardedeu i és coneguda com a escultora, amb obra pública a diversos llocs. I per tot això va tenir fa poc una bona exposició al Museu Arxiu Tomàs Balvey . També fa obra gràfica. A la Rectoria ja hi havia una peça de la sèrie Nexus, que és la que ha preparat pel Temple Romà. I al Mini-Print de Cadaqués també hi participa amb un gravat de colors i formes similars. Negres, vermells sobre blanc. Amb formes que tant recorden les seves escultures, com remeten a arquitectures o paisatges urbans. Entorns moderns.

L’exposició al Temple s’ha fet esperar. Es va ja plantejar fa dos anys i s’ha anat posposant. La pandèmia. Però ja està penjada i en marxa. Per la Glòria és una manera d’acostar-se als seus orígens. Perquè és filla de Manlleu i a Vic hi tè records. És per això que l’artista insisteix amb els nexes. Tot es relaciona. I ens ho demostra en les sèries on formes urbanes i colors s’intercalen, es connecten, estableixen vincles i ponts.

El Temple Romà o la reinterpretació d’arquitectura civil serveix de pretext a l’artista per explorar i expressar – Foto: Aleix Art

Un lloc especial

Quan parlem d’obra gràfica, parlem, evidentment de gravat. Obra sobre paper amb imatge, petjada d’una planxa. Que en el seu cas inclouen transferències de fotografies i també de planxes treballades. A vegades també intervé sobre l’estampa. De fet no veiem tiratge d’estampes -ni estan indicat o numerat. Són tot obra única. Papers amb el predomini d’uns tons -blanc, negre i vermells o similars- i amb unes variants de propostes visuals: la sèrie central està dedicada al Temple Romà mateix. La cel·la del segle II, que “embolcallava” per sorpresa el castell dels Montcada, a l’antiga Ausa. A la Renaixença s’hi van “recuperar” les columnes amb els noms gravats dels prohoms que en són tant característiques, amb els forats de la metralla de la guerra.

Glòria Ortega juga amb aquestes formes tant conegudes i emblemàtiques, cercant noves lectures i relacions. El mateix que es proposa en les noves escultures que ha preparat per aquesta individual i que també constitueixen un entramat geomètric amb àrees independents que es connecten. A l´última sèrie d’estampes presenta formes poligonals que són un camí que tot just comença a explorar. Parlant de nexes: avui fa anys del descobriment de la pedra Rosetta.

Mosaics en el cor de Centelles

Artistes amb mercat (I):

L’artista a la terrassa familiar on hi té muntat el taller – Foto: Aleix Art
Griselda Fabregó, artista musivària

Tenim sobre la taula fer a Centelles un mercat d’arts en paral·lel a l’oferta dels diumenges. Ens proposem presentar els artistes disposats i de qualsevol tècnica.

Centelles. I si l’escut dels Centelles representés un mosaic? Imaginem que amb aquests romboides junts com tessel·les, els “cavallers” de Jaume I, volguessin recordar els seus origens llegendaris, amb la Centcelles romana, Tarragona, on encara hi ha mosaics tant importants. Una “c” priva de relacionar-ho directament.  Però mirant el Passeig, amb el terra enrajolat de vermells i blancs, bé fan pensar amb un mosaic gegant i amb les nostres armes.

El Passeig, sobre un disseny de Manel Raspall és d’estil Modernista.  Griselda Fabregó insisteix que Centelles com a vila amb patrimoni Modernista l’hi pertoca tenir mosaics, com n’hi ha a cases i immobles d’altres indrets del país. Sempre busquem per Barcelona. El que amb el cas de Gaudí hi ha la divergència entre el mosaic de tessel·les petites i el trencadís, fet amb trossos més irregulars (com al Park Güell). Una innovació. I a Centelles, des del 1994, ja tenim un mosaic de trencadís. Al poliesportiu, ben olímpic, obra de José Luís Pascual.

Cal petar-ho

Un dels seus temes preferits són les papallones – Foto: Aleix Art

La Griselda practica de fet les dues tècniques. Ho ha investigat. L’octubre del 2020 quan la pandèmia semblava escampar, vam penjar la seva primera exposició a les Finestres d’El Trabuc. Hi havia una bona representació de peces. I encara faltava la més important, que pesava molt: una gran cara picassiana. Amb el temps encara ha sortit el mosaic amb el gos: un “cave canem” inspirat  amb les entrades domèstiques romanes.  I també hem conegut a la “reina”, una preciosa figureta de metre i mig d’altura –l’alçada de la seva filla-, recoberta de mosaics blaus, que t’ofereix la mà.

La Griselda segueix encara formant-se, perquè hi ha mestres a altres indrets, com a l’Hospitalet. I de fet per aquella zona van per organitzar una gran trobada de mosaics. A Ravenna també tenen tallers, però és una altra història. A L’Hospitalet, la Griselda, de fet ha participat en la col·locació de mosaics en llocs públics com estacions de metro.

Fa molts anys que la Griselda hi va treballant i cercant la manera de poder-s’hi dedicar plenament. Amb vistes a un possible mercat o pensant amb restaurants, també fa mosaics “gastronòmics” o  sobre cors de volum i tapes de caixetes de fusta. La Griselda, ella mateixa es trenca les rajoles de colors i es fa les composicions. I una altra pota del seu ofici és la didàctica. Cara al curs vinent s’ha ofert a fer cursos a escoles de Vic i també a Centelles. Inclús a peu de carrer,  dintre el futur mercat d’arts. Inclús ha  proposat fer un mosaic a algun mur del poble. Hi ha moltes idees. El futur no està escrit. Els mosaics són un dels tresors del gran patrimoni mediterrani que hem heredat per sempre. Pel que sembla el nom deriva de “muses”, les divinitats, perquè els antics deien que tantes tessel·les ben posades, eren obres d’elles.

El dol de Barcelona i l’Havana

Exposicions d’estiu (VII)

L’Alfolí de la Sal de l’Escala exposa una reportatge de la fotògrafa Pilar Aymerich dedicat al cementiri de Montjuïc i al Colón
Barcelona o L’Havana? El reportatge d’Aymerich ens passeja per llocs desconeguts de les dues capitals – Foto: Aleix Art

L’Escala/ Centelles. Ara més que mai sembla que més poblacions catalanes disposen d’una sala d’exposicions adequada, molts cops ben aprofitant una casa antiga i ben il·luminada. Pensem amb llocs amb ofertes atractives i també em pregunto si seria possible fer una mena de gran mostra en xarxa.

Les rutes pel blog ens han portat a l’Escala, on hi ha l’Alfolí de la Sal, que és museu i arxiu i disposa d’uns espais magnífics a peu de carrer, ben frescs, voltats de pedra i parets aptes per penjar temporals. Vam anar a veure una sèrie fotogràfica de la Pilar Aymerich, completada per uns textos d’Isabel Segura. A partir del 31 d’agost ja ens van explicar que l’hi tocaria exposar a un pintor local, “alquimista” de l’expressionisme i el surrealisme, Joan Massenet.

Per la Pilar Aymerich  ja vam arribar-nos l’any passat a Torroella, al Palau Solterra,  seu fotogràfica de la Vila Casas, per unes imatges de manifestacions. De fet, la nova mostra empordanesa està vehiculada a través de la fundació de l’Antoni Vila Casas. M’agradaria creure que l’obra de la Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), desperta cada cop més interès i potser cada estiu tindrem una cita.

De cementiris n’hi ha de ben bonics i potser no encapçalen les visites turístiques, però són curiosos. Quan vam conèixer a l’autor, ja fa deu anys, ens va explicar que un dels temes que treballava era el de retratar cementiris. Són sèries recents. Ara en tenim un tastet, seleccionant per dos grans llocs: el cementiri de Montjuïc, de Barcelona. I el cementiri de Colón de l’Havana, Cuba. Tots dos inaugurats el segle XIX.

Les fotografies en grisos, blancs i negres són distintives del treball de la fotògrafa barcelonina – Foto: Aleix Art

Sentiments atlàntics

La quarantena d’imatges són de gran format. Abunden els blancs i negres, però en el cas cubà també hi ha color. El reportatge explica l’estètica romàntica del decés. Especialment com les escultures expressen el dolor, el sentiment de pèrdua i lament i fan evident la mort. No és un reportatge de làpides. Aymerich investiga de forma curiosa i personal, i cerca allò que s’assembla i el que divergeix, respecte l’estatuària i la pedra monumental dels dos grans cementiris. A més inaugurats quan el romanticisme i el modernisme manaven en gustos.

Barcelona i l’Havana han estat units per un cordó umbilical amb vincles polítics, socials i  familiars molt llarg. No és estrany, com ja hem vist amb les rajoles hidràuliques que viatgessin artistes, marbres, temes com la Mare de Déu de Montserrat i sobretot un gust artístic similar. Amb recursos compartits  com les teles tapant rostres i cossos. En el cas de Barcelona, la mort esculpida tapant-se la cara és sensacional.  Els dos cementiris comparteixen molt, però també gaudeixen d’atmosferes diferents. Encara teniu dies per anar-ho analitzant.