Els germans Santilari a Tàrrega

El museu de la capital de l’Urgell revisa obra dels darrers trenta anys

Tàrrega. En els darrers anys, els germans Josep i Pere Santilari, ens han acostumat a que si no exposen a l’Artur Ramon, que és el seu representant, només els veiem en mostres a nivell internacional. Per això resulta engrescadora la mostra que es va inaugurar, a començaments d’octubre, al Museu de Tàrrega.

Es tracta d’un repàs exhaustiu de la seva producció, dels últims trenta anys, on hi tenen cabuda els temes que han anat tocant: els nus, les vanitas, les natures mortes i la sèrie del quadre dintre el quadre. Hi ha una bona quantitat de pintures i dibuixos per delectar-se amb el seu estil realista refinat. També hi ha la sèrie més recent dedicada a unes valls toscanes, que està desenvolupant el Josep Santilari. Amb aquests temes a color, recuperen el gènere del paisatge.

I diem “color” perquè una de les seves especialitats és el treball amb grisalles -treballar amb escala de grisos-, com veiem a algunes natures mortes, en motius dedicats al pintor Fantin-Latour o en obres més “velles”, com el paisatge urbà, “Ciutat dibuixada” del Pere, del 2003, dedicat a Barcelona. En aquests pacients dibuixos i pintures, és interessant observar la gradació de grisos, des dels blancs, per exemple, de les flors, fins al negre del fons.

Aquest recurs de les grisalles, en el cas de les pintures, forma part del seu procés de treball, ja que un cop definida la base grisa, quan volen, després hi apliquen, pacientment, el color, creant veladures.

Parlàvem de la recuperació del paisatge. Diria que el paisatge l’han recuperat de mica en mica, primer darrera un nu, fins anar-se ampliant en la captura d’uns verds camps ondulats de valls italianes.

En el text de la sala es recorda que els Santilari fan obres petites. No obstant, fa anys, havien arribat a fer propostes amb teles bastants grans, com és el testimoni de la “Ciutat dibuixada” o la fabulosa tela “Ell@”, que també forma part de l’exposició. Aquest quadre, de grans dimensions, és el protagonista del film documental “El cuadro”, que els hi va dedicar David Trueba, que és  un compendi del seu mètode de treball. L’exposició a Tàrrega es podrà veure fins el 6 de desembre.

Ridha Ben-Arab transforma les seves arrels

Sant Pere de Vilamajor. Ridha Ben-Arab és ceramista. També ha practicat altres tècniques com la pintura. Però la seva art principal està en donar forma peces de fang. Concretament de gres. Peces no pas petites, que pot treballar i enfornar al seu taller de la Roca del Vallés.

Ara, una quinzena de peces de la seva producció, es poden veure al Centre d’Art la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, on hi va inaugurar una exposició, dissabte 12 de setembre, que es podrà veure fins el 4 d’octubre.

Ben-Arab és de Tunísia (1948), però fa molts anys que viu a Catalunya i s’ha ben integrat formant una família i desplegant la seva creativitat aquí.

Diu que és un artista exigent. Exigent, nerviós però que quan toca les seves peces de gres, s’hi pot estar setmanes treballant-les tot i la pressa que demana l’argila, que es va assecant.

Ben-Arab fa un volum gran, en una forma totèmica i de mica en mica treballa la superfície o omplint-la d’una xarxa de formes geomètriques o enganxant-hi més gres. Hi ha peces amb quadradets o d’altres amb tires que va enganxant a la manera d’un mosaic o un trenca-closques, dotant el volum de color i dinamisme. Pot treballar amb fangs de diferents colors i també, bé hi ha cops que ho esmalta. Però sinó treballa amb fang sense pintar.

Ben-Arab explora així els seus orígens culturals on és tant típic el treball amb ceràmica amb motius intricats. Però ho fa al seu aire i amb una mirada actual i personal.

Imma Parés obra camins

Tona/ La Garriga. L’exposició de festa major d’estiu de Tona a la sala de Can Sebastià està protagonitzada per la Imma Parés. L’artista tonenca porta obra recent de pintura acrílica, gravat i collage. Aquests últims representen una nova línia d’exploració. Uneix pintura, papers estripats ensenyant les barbes o jugant amb límits de colors, textures i gravat.

La col·lecció de gravats  que exposa són monotips, és a dir que només es poden estampar un cop. Normalment utilitza la tinta negra i en la sèrie que presenta utilitza plantes. Plantes amb una estructura suficientment rígida i forta com per marcar la seva forma i el seu propi relleu en el paper. La Imma juga amb aquestes plantes creant camins i formes sinuoses sobre el paper.

En els paisatges pictòrics mostra entorns rurals amb camps i arbres i juga amb la boira com a element atmosfèric per atenuar els tons.

L’artista porta una vintena llarga d’obra. També hi ha alguns dels dibuixos de plantes amb els fons negres. En resum assistim a una exposició que ens mostra una artista que continua obrint camins creatius i explorant amb les tècniques.

L’exposició es pot veure en el número 12 del carrer Major de Tona, seu de la sala de Can Sebastià, fins el 9 d’agost. Estarà obert avui dilluns i demà dimarts de 6 a dos quarts de 9. I el dissabte, al matí d’11 a dos quarts de 2, tarda de 6 a dos quarts de 9 i matí del diumenge d’11 a dos quarts de 2.

A la manera d’Itàlia

El Museu del Prado dedica una exposició a l’art gòtic cercant la petjada dels pintors italians del segle XIV
Sant Bartomeu i sant Bernat de Claravall, taula de Pere Serra. Tremp i pa d’or sobre taula, fet cap el 1395.
Conservada a Museu Episcopal de Vic.

La Garriga. A El Prado proposen una exposició diferent. Una mostra que va contra direcció al tipus de pintura dominant a les seves col·leccions. Efectivament la monografia que presenten ara, està dedicada a la pintura gòtica peninsular: exemples de la Corona d’Aragó, Mallorca, València, Navarra, Toledo, del segle XIV.

L’impressionant conjunt de retaules, orfebreria, teixit i miniatura que han reunit explora la influència de l’art italià del 1300. Busca el rastre de la pintura de Giotto i Simone Martini. En la representació de les figures, en l’ús del pa d’or i en l’evolució de la iconografia.

L’intercanvi artístic que es produeix no serà totalment mimètic, si no que es transforma i s’adapta a la realitat hispànica, en mans d’artistes com el mallorquí Joan Loert i els catalans, Ferrer i Arnau Bassa -pare i fill- o els Serra.

El tipus de pintura i art que proposen està dedicat a oferir una experiència òptica particular, brillant, luxosa i digne dels entorns palatins, els gremis i els espais religiosos a que moltes vegades va associat l’art gòtic. Que ens parla d’un moment de l’Edat Mitjana que no té res de fosc, ni primitiu. Encara que sí que dramàtic. El floriment d’aquest tipus d’art coincideix amb la Pesta Negra, que delmarà la població de tot Europa i de la que en seran víctimes els propis pintors Bassa. Però el seu testimoni serà continuat per altres pintors que acabaran celebrant la vida.

Avinyó

Un dels episodis en el que es centra l’exposició “A la manera d’Itàlia. España i el gòtic mediterrani (1320-1420)”, es en el paper de pont de la ciutat provençal d’Avinyò que durant varia anys es convertirà en capital papal i serà punt de trobada d’artistes de diferents disciplines. Simone Martini treballarà allà, per exemple. I les seves pintures daurades seran imitades aviat i abans que enlloc a la Corona d’Aragó. També les pintures al fresc que decoren el palau papal seran imitades enlloc com el convent de Pedralbes de Barcelona. També serà el lloc de trobada d’orfebres que faran meravelles com el bàcul del papa Benet XIII, present a la mostra.  

L’exposició també parla de pintors italians, com el florentí Gherardo Starnina, que faran el viatge al revés: vindran a la península i treballaran a Toledo i València i s’empapera de l’exuberància en els daurats i els colors saturats i ho practicaran i introduiran a Florència en el seu retorn.

Un altre aspecte que es desenvoluparà serà l’iconogràfic. Al llevant hispànic apareixeran temes com la Verge de la Humilitat o les Veròniques de la Verge, que és la imatge del rostre de Maria inspirat en un reliquiari col·leccionat per Martí L’Humà, acheropita és a dir no fet per mà humana, que serà copiada per diversos artistes catalans.

La Verge de la Humilitat representa a la Verge asseguda en un coixí alletant a l’Infant. Aquest tema també serà repetit per varis artistes, com és el cas dels exemples reunits a l’exposició de Jaume Serra o Starnina.

Exposició completa

L’equip del Museu del Prado liderat pel comissari Joan Molina han fet un gran esforç per reunir obra dels principals artistes com els Bassa, els germans Serra, de Ramon Destorrents o el citat Starnina, així com altres italians que van exercir de font d’inspiració com Ambrogio Lorenzetti i Lupo di Francesco.

D’aquest darrer es reuneixen dos àngels ceroferaris de marbre, amb ales de metall procedents del sepulcre reliquiari de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona.

De Joan Loert el Museu de Mallorca ha prestat un retaule de Santa Quiteria. També de Mallorca hi ha un còdex del mateix autor. De Ferrer Bassa es pot veure un Sant Miquel Arcàngel de Sot de Ferrer, Castelló. I del seu fill hi ha un retaule de Sant Marc i sant Anià de la Seu de Manresa. Dels Bassa també hi ha el “Psaltiri de Canterbury” amb les il·lustracions iniciades a Anglaterra, però acabat al taller barceloní.

Hi ha una bona dotació de peces representatives de cada aspecte expositiu.

Paral·lelament a l’exposició s’ha fet també un cicle de conferències que es poden recuperar via youtube. L’exposició es pot veure fins el 20 de setembre.