Tona/ La Garriga. L’exposició de festa major d’estiu de Tona a la sala de Can Sebastià està protagonitzada per la Imma Parés. L’artista tonenca porta obra recent de pintura acrílica, gravat i collage. Aquests últims representen una nova línia d’exploració. Uneix pintura, papers estripats ensenyant les barbes o jugant amb límits de colors i textures i gravat.
La col·lecció de gravats que exposa són monotips, és a dir que només es poden estampar un cop. Normalment utilitza la tinta negra i en la sèrie que presenta utilitza plantes. Plantes amb una estructura suficientment rígida i forta com per marcar la seva forma i el seu propi relleu en el paper. La Imma juga amb aquestes plantes creant camins i formes sinuoses sobre el paper.
En els paisatges pictòrics mostra entorns rurals amb camps i arbres i juga amb la boira com a element atmosfèric per atenuar els tons.
L’artista porta una vintena llarga d’obra. També hi ha alguns dels dibuixos de plantes amb els fons negres. En resum assistim a una exposició que ens mostra una artista que continua obrint camins creatius i explorant amb les tècniques.
L’exposició es pot veure en el número 12 del carrer Major de Tona, seu de la sala de Can Sebastià, fins el 9 d’agost. Estarà obert avui dilluns i demà dimarts de 6 a dos quarts de 9 i el dissabte i el diumenge d’11 a dos quarts de 2. I dissabte a la tarda.
El Museu del Prado dedica una exposició a l’art gòtic cercant la petjada dels pintors italians del segle XIV
Sant Bartomeu i sant Bernat de Claravall, taula de Pere Serra. Tremp i pa d’or sobre taula, fet cap el 1395. Conservada a Museu Episcopal de Vic.
La Garriga. A El Prado proposen una exposició diferent. Una mostra que va contra direcció al tipus de pintura dominant a les seves col·leccions. Efectivament la monografia que presenten ara, està dedicada a la pintura gòtica peninsular: exemples de la Corona d’Aragó, Mallorca, València, Navarra, Toledo, del segle XIV.
L’impressionant conjunt de retaules, orfebreria, teixit i miniatura que han reunit explora la influència de l’art italià del 1300. Busca el rastre de la pintura de Giotto i Simone Martini. En la representació de les figures, en l’ús del pa d’or i en l’evolució de la iconografia.
L’intercanvi artístic que es produeix no serà totalment mimètic, si no que es transforma i s’adapta a la realitat hispànica, en mans d’artistes com el mallorquí Joan Loert i els catalans, Ferrer i Arnau Bassa -pare i fill- o els Serra.
El tipus de pintura i art que proposen està dedicat a oferir una experiència òptica particular, brillant, luxosa i digne dels entorns palatins, els gremis i els espais religiosos a que moltes vegades va associat l’art gòtic. Que ens parla d’un moment de l’Edat Mitjana que no té res de fosc, ni primitiu. Encara que sí que dramàtic. El floriment d’aquest tipus d’art coincideix amb la Pesta Negra, que delmarà la població de tot Europa i de la que en seran víctimes els propis pintors Bassa. Però el seu testimoni serà continuat per altres pintors que acabaran celebrant la vida.
Avinyó
Un dels episodis en el que es centra l’exposició “A la manera d’Itàlia. España i el gòtic mediterrani (1320-1420)”, es en el paper de pont de la ciutat provençal d’Avinyò que durant varia anys es convertirà en capital papal i serà punt de trobada d’artistes de diferents disciplines. Simone Martini treballarà allà, per exemple. I les seves pintures daurades seran imitades aviat i abans que enlloc a la Corona d’Aragó. També les pintures al fresc que decoren el palau papal seran imitades enlloc com el convent de Pedralbes de Barcelona. També serà el lloc de trobada d’orfebres que faran meravelles com el bàcul del papa Benet XIII, present a la mostra.
L’exposició també parla de pintors italians, com el florentí Gherardo Starnina, que faran el viatge al revés: vindran a la península i treballaran a Toledo i València i s’empapera de l’exuberància en els daurats i els colors saturats i ho practicaran i introduiran a Florència en el seu retorn.
Un altre aspecte que es desenvoluparà serà l’iconogràfic. Al llevant hispànic apareixeran temes com la Verge de la Humilitat o les Veròniques de la Verge, que és la imatge del rostre de Maria inspirat en un reliquiari col·leccionat per Martí L’Humà, acheropita és a dir no fet per mà humana, que serà copiada per diversos artistes catalans.
La Verge de la Humilitat representa a la Verge asseguda en un coixí alletant a l’Infant. Aquest tema també serà repetit per varis artistes, com és el cas dels exemples reunits a l’exposició de Jaume Serra o Starnina.
Exposició completa
L’equip del Museu del Prado liderat pel comissari Joan Molina han fet un gran esforç per reunir obra dels principals artistes com els Bassa, els germans Serra, de Ramon Destorrents o el citat Starnina, així com altres italians que van exercir de font d’inspiració com Ambrogio Lorenzetti i Lupo di Francesco.
D’aquest darrer es reuneixen dos àngels ceroferaris de marbre, amb ales de metall procedents del sepulcre reliquiari de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona.
De Joan Loert el Museu de Mallorca ha prestat un retaule de Santa Quiteria. També de Mallorca hi ha un còdex del mateix autor. De Ferrer Bassa es pot veure un Sant Miquel Arcàngel de Sot de Ferrer, Castelló. I del seu fill hi ha un retaule de Sant Marc i sant Anià de la Seu de Manresa. Dels Bassa també hi ha el “Psaltiri de Canterbury” amb les il·lustracions iniciades a Anglaterra, però acabat al taller barceloní.
Hi ha una bona dotació de peces representatives de cada aspecte expositiu.
Paral·lelament a l’exposició s’ha fet també un cicle de conferències que es poden recuperar via youtube. L’exposició es pot veure fins el 20 de setembre.
La Garriga. És un somni inspirador passejar pel Cap de Creus i trobar-se amb una pedra blanca. Una pedra gran o de forma curiosa que al girar-la tingui esculpida un cap o unes figures. Seria una altra peça del puzle amb el que s’ha convertit la portada del monestir de Sant Pere de Rodes? Es tracta d’una obra destacada però destruïda. Només se’n conserven petits fragments escampats en col·leccions o reaprofitades en cases particulars. El monument de marbre, que havia de ser espectacular, va ser desmuntat a primers del segle XIX. Desmuntat i triturat. Estudis posteriors a partir dels fragments han pogut relacionar les obres amb d’altres que per l’estil serien d’un mateix autor, conegut com el Mestre de Cabestany, operatiu a banda i banda dels Pirineus a finals del segle XII.
Fa un parell d’anys el Museu Nacional d’Art de Catalunya va comprar uns fragments petits pertanyents a aquesta portada romànica. Ara ha fet l’esforç de reunir la majoria d’aquests trossos conservats entre el MNAC i les altres col·leccions que en guarden, per revisar el que es coneix i reivindicar l’obra d’un escultor extraordinari de l’època del romànic.
Les peces del mestre i les que completen la mostra permeten subratllar la qualitat de l’escultor i la influència de l’art clàssic i paleocristià. Això es fa portant a la sala d’exposicions obres antigues de pedra, com sarcòfags on es denota un treball similar de les figures. També hi ha altres peces de la mateixa època que el Mestre de Cabestany o pertanyents al mateix monestir de Sant Pere de Rodes que ajuden a esbrinar les fonts de l’autor i la importància del cenobi.
Substitut de Roma
La portada estava ubicada en un espai annex als peus de l’església del monestir, conegut com a galilea que seria un espai destinat a celebracions litúrgiques. Els abats de Sant Pere de Rodes sempre havien volgut que el monestir fos tingut per un lloc especial. No n’hi havia prou amb el seu espectacular emplaçament. Els monjos asseguraven que tenien relíquies de Sant Pere i havien esdevingut un lloc destacat dintre les rutes de pelegrinatge. Des dels primers abats que havien aconseguit del Papa de Roma que qui anava al monestir pogués aconseguir les mateixes indulgències que a la Ciutat Eterna. La portada decorada amb escultures esdevenia en aquest context una porta santa.
El Mestre de Cabestany és l’autor o el cap de taller d’aquesta obra. El seu nom real és desconegut. El seu nom deriva del timpà de la parròquia de Santa Maria de Cabestany, prop de Perpinyà, un relleu de marbre on es representa la mort, la resurrecció i l’assumpció de Maria. Va ser Josep Gudiol Ricart qui als anys 40 va estudiar-ho i va establir la relació amb altres obres i va posar nom a l’escultor. Aquest timpà està desmuntat de l’església i es mostra normalment a l’interior. Però ara és a l’exposició de Barcelona. Conservat encara in-situ, del Mestre de Cabestany hi ha un sàrcofeg-altar a l’església de Sant Hilari, propera a Carcassona.
De la portada de Sant Pere, les peces més destacades són un extraordinari relleu de Jesús apareixent als seus deixebles al mar i un cap de Sant Pere. El relleu de Jesús reaprofita un marbre antic. L’escultor va girar la pedra i va picar un nou motiu a l’altre cantó. Aquest relleu es conserva al Museu Frederic Marès de Barcelona.
El cap de Sant Pere està conservat al Museu del Castell de Peralada. Tota la resta de l’obra de la portada són petits fragments de caps i peus. Tot això es reuneix a la mostra juntament amb altres fragments com el fust d’una columna o blocs de pedra que conserven inscripcions. A partir de les peces els investigadors fan hipòtesis de la reconstrucció de la portada.
El que no es coneix amb precisió és on s’hauria format el Mestre de Cabestany. Per això es reuneixen obres de la Toscana i també d’Occitània, per intentar connectar l’autor amb les seves possibles arrels formatives. El que és segur és que l’escultor reinterpretava models antics. Per això la mostra aporta alguns exemples de sarcòfegs paleocristians.
Per subratllar la importància del monestir de Sant Pere la mostra també ha aconseguit reunir algunes peces destacades com un volum de la Bíblia de Sant Pere de Rodes, procedent de la Biblioteca Nacional de França. Aquesta bíblia seria una de les que es va elaborar al monestir de Ripoll a mitjans segle XI. La de Rodes, donada al monestir per l’abat Oliba, va ser sostreta del monestir del Cap de Creus pels francesos, al segle XVII i actualment es conserva a París dividida en quatre volums. Destaca entre les seves pàgines els nombrosos folis il·lustrats. A la mostra del MNAC també hi ha l’altar portàtil de plata de Sant Pere de Rodes i el seu tresor de monedes descobert fa uns anys en les seves antigues dependències.
Una altra peça destacada de l’exposició és el “Beat de Torí”, un comentari a l’Apocalipsi copiat a Girona, el primer quart del segle XII. Aquestes obres són peces que estarien a Catalunya, i ben properes a Sant Pere de Rodes quan el Mestre de Cabestany va fer la seva famosa portada.
L’exposició és per tant un repàs de pes -i no només ho diem per la quantitat de marbre que hi ha- per la història del Mestre de Cabestany, Sant Pere de Rodes i el seu context creatiu i geogràfic.
La construcció de la Sagrada Família completa aspectes destacats però encara falta fer algunes parts
Amb el desmuntatge de les bastides es comença a veure la silueta de la creu i la torre de Jesucrist sencera – Foto: Junta Constructora de la Sagrada Família
La Garriga. Fa gaire bé un mes s’anunciava que quedava col·locada la creu que corona la torre de Jesucrist de la Sagrada Família de Barcelona. Amb aquest element que suposa arribar als 172,5 metres d’altura es completava el conjunt de sis torres centrals de la basílica de l’Eixample. Ara els treballs continuen a l’interior de la creu tridimensional de quatre braços amb la construcció d’un ascensor i la col·locació de la il·luminació elèctrica, que com volia Gaudí asseguri que la creu “brilli de dia i faci llum de nit”. La creu, que fa 12 metres d’altura, externament està feta amb ceràmica blanca esmaltada. Un cop col·locada la creu, amb els dies que han passat, també s’ha anat desmuntant la bastida i es va veient millor la silueta de la creu i la resta de la torre de Jesucrist que estava tapada.
Hem demanat als responsables de la Junta Constructora què més els hi faltava fer per completar la Sagrada Família. A part de completar l’interior de la gran torre, ara els treballs van continuant amb la capella de l’Assumpta situada darrera de l’absis. També es fa una part del claustre que hi ha a aquella zona i es van per construir els fonaments de la façana de la Glòria, que serà l’accés principal al temple, des del carrer Mallorca. En aquesta part hi van també unes torres amb unes columnes. Si no ho tinc entès malament en aquesta part és on s’està parlant de a veure què se’n fan dels edificis construïts davant de la basílica, ja que hi anava un pont que acaba a l’altra cantó de l’acera.
En quan a la capella de l’Assumpta es treballa en dos aspectes: el constructiu en sí i la decoració escultòrica. La capella tindrà una planta quadrada i una cúpula de 30 metres d’alçada que al·legòricament representarà el mantell de la Verge aixecat per quatre àngels. Per això la cúpula serà de color blau com el mantell.
Paral·lelament tres escultores treballen amb la decoració de l’exterior i del interior. Béatrice Bizot s’encarrega d’un Sant Roc, mentre Mercè Riba fa un Sant Josep Oriol que aniran ubicats a la porta d’accés a la capella. Dintre el simbolisme de la capella aquests dos sants són representants de vides piadoses dedicades als pobres, igual que el mantell de la Verge segons la tradició cristina dona aixopluc als més necessitats.
Riba també treballa amb quatre baixos relleus amb escenes de vida de la Mare de Déu: presentació de la Maria al Temple, Noces de Canà, mort de Sant Josep i Dormició de la Verge. Una altra escultora Teresa Riba s’ocupa dels quatre àngels que ubicats a l’exterior representarà que aixequen el mantell-cúpula de la Mare de Déu.
Tal i com explica el blog de la Sagrada Família, aquestes escultures seran pedra. Però les artistes les creen amb fang i un cop enllestides s’escanegen i qui desbasta la pedra és una màquina d’una empresa de Llinars. Un cop definida la forma, uns operaris, manualment defineixen millor els detalls. Tot plegat vol molta precisió ja que cada peça ocupa un lloc determinat a la capella amb les seves mides concretes.
Aquestes parts són les que centraran ara els esforços. Així que de moment el què podrà beneir el Papa Lleó XIV durant la seva visita és la culminació de les torres centrals amb el que també s’acaben les obres a l’edifici principal.
Falcons pelegrins
Una curiositat de la basílica: fa uns vint anys una empresa ambiental van introduir una parella de falcons pelegrins que viuen en un niu amagat a gran altura. Es veu que la Sagrada Família va ser un lloc on ja va viure abans d’extingir-se de la ciutat. Des de fa uns dies els operaris han instal·lat una càmera amb la que es pot espiar el seu dia a dia. Actualment la parella que ara viu entre les pedres gaudinianes està incubant tres petits ous vermellosos dels que naixeran els pollets. Ho podeu veure clicant en aquest enllaç.
badaluc 