Tema lliure, nova proposta

Exposició de petit format a les Finestres i a El Penjador

Deu dibuixos per cloure, el 1r concurs “Dibuixem el Cau de Bruixes”. L’any vinent, segurament canviarem de tema: I una altra festa?

Les exposicions de les Finestres i el Penjador comencen nova temporada. Un curs per endavant, ben nou. Del Cau de Bruixes (febrer, 2022) arrosseguem un concurs de dibuix, del que falta exposar els dibuixos de tema lliure, que ens han fet els guanyadors.

El TÍTOL EXPOSICIÓ: Els profes, sempre posen notes. Com valorar una obra d’art? 10 quadres, 14,4kg?

Al concurs, el primer, que vam organitzar per cercar dibuixants joves; si va presentar sobretot, alumnes d’una aula dels Sagrats Cors, d’edats entre 14 i 16 anys. En general.  També hi havia participants d’altres indrets o que per interès propi varen participar, perquè s’admetien joves de 10 a 25 anys, per intentar delimitar les edats.

Avui, 1 d’octubre us presentem els dibuixos, que han fet, de manera més individualment, els alumnes de la classe dels Sagrats Cors, que per iniciativa de la professora, varen acceptar el repte.  A les bases del Concurs no vàrem preveure que un dibuix podria ser el resultat d’un treball en equip: un dibuixa, l’altre pinta o coloreja amb llapis i un altre, retalla per enganxar  i fer un petit collage.

El 1r Premi del “Dibuixem” El Cau de Bruixes el va guanyar un equip d’alumnes i, les dues obres guanyadores –el jurat en va decidir dues-, intuïen ja aquesta mena de variabilitat impossible de controlar. Per sort, la Gina; la tutora ha entès que la participació per una exposició de tema lliure, entre els alumnes guanyadors –com fan al Marçó, pel premi de pintura-, podia ser amb els alumnes, dibuixant a títol individual. I això és el que ara podem exposar i trobareu penjat a El Trabuc i a la Perruqueria Camps-Figueras.

Cada alumna ha fet el dibuix, de tema lliure. Els van fer abans de les vacances: venien viatges, somnis, dèries, desitjos. Records de festa. Els alumnes coneixen el poble i hi ha temes locals, com dibuixos dedicats a la Festa del Pi. Un llop, animals, etc. Les Bruixes han quedat per un altre dia.

Esperem que gaudiu d’aquests dibuixos, fets amb molt bon gust per noies i nois que ara també han canviat d’escola. I com més o menys, tothom, hàgiu començat amb bon peu la nova temporada. Família, feina, etc.

L’exposició lliure dels premiats, coincideix també amb la marxa cap a un altre centre educatiu, de les monges dels Sagrats Cors. L’escola de Centelles forma ara part del sistema educatiu de les Vedrunes. Noves circumstàncies.

Neus Aller a Artemisia

L’artista obra temporada a la galeria, amb sèries completes, de gravat i pintura, inspirades per poemes
Fotos: Aleix Art

Corró d’Avall/ Centelles. Quan ha acabat de passar la Mercè, sembla de debò que el Montseny ha començat a carregar els núvols per fer ploure més, més amunt… Però es passegen núvols; cada cop el cel és més bonic. Però no hi ha manera…

Poema, poetes. Els que escriuen i acumulen versos, solen publicar llibres, poemaris. Aleshores, perquè un artista, té que mostrar el seu treball, aïllat d’uns versos, si també parteix de la lectura de tot un recull de poemes?

Neus Aller va per aquí. Fa uns deu anys, la vam trobar al Centre Cívic Pere Pruna, compartint exposició amb Pere Bruix i Laura Roca. Aleshores, els tres, feien una petita col·lectiva d’homenatge a Espriu (2013, Centenari). Ells i amb d’altres artistes formen part del grup Art-Tra, que de mica en mica, anem descobrint individualment.

Les dues noies eren les úniques que partien de poemes concrets, per crear obra nova. Bruix va trobar que el seu treball “astrofísic” connectava bé  amb l’autor de “Final del Laberint”.

Pont de mar

Al Pere Pruna, Neus Aller hi tenia peces aïllades del seu treball. Pintura. A la galeria Artemisia, hi ha sèries senceres. Conjunts d’obres que la Neus treballa com a unitats temàtiques. Riques en matisos i possibilitats. Combinant, partint d’uns pocs materials similars o colors, que donen unitat: em fixo amb els treballs amb taques blanques sobre papers i cartrons enganxats. Les sèries, són casi indivisibles. Però les unitats, es poden dividir. Bruix, per exemple, es fixava amb els àtoms.

L’exposició amb la que Cristina Requena obra temporada a la seva galeria, reuneix pintura, gravat i combinació de tot i collage. Últimament les exposicions són d’obra petita, però expliquen molt bé un mètode de treball, bastant comú entre els artistes que toquen paper. Aller porta obra recent, però també de precedent. Que ara es pot contemplar amb suficient distància, per a ella i per a noves mirades.

Hi ha una peça que em crida l’atenció: una de blava, a la paret sobre un moble raconer. De lluny, amb les paraules del sr. Francesc Vinyes, que va glossar la inauguració, amb pocs segons la vaig relacionar amb Grècia i l’obertura del treball discogràfic “Voices” de Vàngelis. Un viatge d’homes/dones intrèpids i valents, per anar establir contactes amb l’altra banda del món, a cop d’esforços olímpics. Per mar. Exposició “El color de les paraules”, de Neus Aller, fins el 5 de novembre.

Retrat del temps perdut

Artistes amb mercat (VII)

Imagineu la vida d’un lloc oblidat – Foto de l’artista

Anna Puigdomènech, urbex

Centelles. Falten poques hores, perquè els responsables de Promoció Econòmica i interessats en el “Mercat artesanal” –sigui com es digui- reprenguin les reunions per mirar d’engegar el projecte. Segurament la voluntat de l’administració municipal és fomentar el mercat dominical afegint l’incentiu d’oferta artística “local”, al menys, mensualment. I durant l’any. No puntualment, només per les fires o cites senyalades.  Si bé, suposo que semblarà raonable que també en aquestes dates surtin parades d’arts (Nadal, Tòfona, etc). Locals o amb vincles amb Centelles, seria lògic.

El monogràfic que hem intentat formar en aquest blog en prou feines ha superat la desena. Però tot indica que seria possible sumar si es superen algunes situacions o males impressions, per part dels artistes que no ho acaben de veure clar.

No obstant, abans de la reunió del dimarts, afegirem un setè capítol. Aquesta una de disposada. Centellenca, fotògrafa, viu des de fa uns mesos a Monistrol. Però torna cada dia a la comarca i al poble. Pares i la feina, en l’àmbit terapèutic la tenen per aquí.

Anna Puigdomènech (@annapuigdo_photography) va ser una de les primeres artistes locals a exposar al Niu del Palau. Aquells dies de la pandèmia. El seu treball més important són fotografies de cases i edificis abandonats. Llocs propers i d’altres ben allunyat, inclús dintre països complicats, social o políticament.

Uns anys després de l’exposició amb la que va donar-se a conèixer al poble, l’Anna també pensa amb el mercat amb la idea de poder difondre les seves captures, que són com joies, entre persones interessades, col·leccionistes i gent del dia a dia, que després de comprar la fruita, quedarà atrapada per la contundència d’una foto amb els seus “verdets”.

Un te i un cafè

Dijous passat, fora al Portal, bar, vam tenir l’ocasió de conèixer millor el seu treball fotogràfic. Sempre amateur. I inscrit dintre d’una mena de “tribu urbana” –com els urban sketchers-, que en el seu cas van a la recerca de “llocs especials”: cases, hotels, balneari, estacions de busos, llocs… humans “abandonats”. Molts cops “residus” d’herències mal tancades o posposades. Que per no se sap què, queden per dintre, aturades, a mans només del Temps i la Natura. L’Anna parla, per exemple, d’un hotel gal, a punt d’inaugurar, amb tot a punt i disposat. Però com per art de màgia, es va quedar aturat. I abandonat. En aquella aventura de l’Àsterix, els arbres acabaven naixent ràpid_dintre el complex hoteler. Però en aquest cas del segle XX o XXI, el complex estava immaculat.

Així que ella, i com ella, la tribu dels “Urbex”, es dedica a cercar sigilosament aquest tipus d’arquitectures i capturar el seu interior. Però seguint unes normes que entre altres coses, exigeixen no entrar si no es pot. Entren si la porta està oberta. Sinó, miren per la finestra. Però no poden forçar res, ni trencar res. No tocar res. No robar res. Disparar l’objectiu i guillar.

Imagineu la vida d’un lloc oblidat – Foto de l’artista

Amb aquesta mena d’aventures fotogràfiques, sense tocar, l’Anna Puigdomènech ha viatjat per mig món. Molts cops sola, perquè quan sap d’algun lloc no dubte de perdre l’oportunitat, per si altres o les circumstàncies ho capgiren. Un cas. El cas: ens explica que va voler anar a Chernobil. I a Kiev. Ningú hi volia anar. Ella sí. A la tornada, les notícies ho van fer parlar entre la gent: “Ai, mira, un lloc xulo. Quan hi tornes, Anna?” –li deien. Una de les fotos que va fer a la capital era d’una mena de garatge amb centenars d’autobusos. La guerra imperdonable els ha desplaçat al mig dels carrers, per fer-los servir de barricades.

L’Anna, fent tàndem amb la Raquel, es pategen territori amb aquest hobby de passió. Cada una té la seva mirada i normalment es difonen via xarxes (com Instagram). Els hi cal cautela. Discreció. Però confiem que tenen sentit de respecte per la bellesa rara dels llocs abandonats. L’Anna, per exemple, entre les fotos que fa, l’hi agrada “capturar” verd, verdet. Exactament: fongs, les fulles, les herbes i la natura que amb la seva vivacitat s’ha imposat a la petjada dels homes deixats. Cuba, Tailàndia, França, Itàlia, Catalunya. A Centelles, va fer fotos del Palau dels Comtes. Però aquest immoble patrimonial esperem que ja li espera un millor futur. Crec que esperàvem la grua, per sobre les canyes.

-.