Explorant camins

Carlos Díaz pinta tranquil·litat a la nova individual a la Sala Parés
L’oli sobre fusta, “Cami d’aire” de Carlos Díaz, de 122×122 cm. – Imatge: Sala Parés

Barcelona/Centelles. Tot el dia voltem. Els que som d’aquí, de mica en mica, anem coneixen el territori: local i glocal. Un pintor, un artista, de fet fa els mateixos camins, per pintar i per moure’s: les seves obres reflecteixen el què sap.

Carlos Díaz (Barcelona, 1968) és dels que trasllada a les seves pintures, paisatges que ha trepitjat: a la nova individual, a la Sala Parés, aprofundeix en carrers i senders, de Barcelona ciutat i de més enllà. Per la costa, per exemple, una de les pintures, està dedicada a les Illes Medes, des de l’Estartit. I n’hi ha una altra, amb verd vius, que és un sender del municipi de Tona. Però la resta d’olis són d’espais urbans: carrers llarg, dels barris més antics. Barcelona. Amb pedra al terra o a les parets. Amb una prespectiva, que permet veure l’aigua acumulada al centre o al primer terma i reflectint l’entorn: amb botigues, llums, flors, el cel, blaus del sol, etc. I de tant en tant, algú.

La natura

De fet a l’anterior exposició de Díaz –més o menys quan la pandèmia-, el pintor es va centrar en pintar aquests reflexes d’aigua, situant-los a primer terme, com accentuant el component abstracte de la pintura, que al final sembla figurativa.

A la nova exposició, en paisatges com la marina de les Illes Medes, es pot observar que sota les pinzellades blaves, hi ha com capes de daurat, de color daurat. Així, pintant per sobre, Díaz juga amb la composició. Com sempre. El resultat, amb l’oli, les pinzellades. La pastuositat de l’oli. L’exposició es podrà veure a la Parés, fins el 13 de desembre. A la sala petita hi ha Josep Roca-Sastre (1928-1997). I a dalt, Manuel Velasco. Tot oli de tub o auto-fabricat, però amb ofici i bon gust.

Oli sobre taula, de 55×46 cm., “El sender” – Imatge: Sala Parés

Luís Marsans: a la recerca dels temps perduts

La Fundació Vila Casas recorda Proust amb els dibuixos de l’artista barceloní
Dibuix amb tinta de Luis Marsans, inspirat en l’obra de Proust – Foto: Pablo Roma/ Fundació Vila Casas

Barcelona/ Centelles. Divendres 18, demà, es compleixen 100 anys de la mort de Marcel Proust. I al mateix temps, un segle (entre 1913 i 1927) de la publicació de la seva obra literària més important: “À la recherche du temps perdu” . Magna relat publicat en set volums. Però el temps es perd o es deixa perdre? Diuen que Proust es referia a la joventut.  Però es referia a un record o a un somni?

Marcel Proust (París, 1871-París, 18 de novembre de 1922), fràgil de salut, diuen que passava moltes hores tancat i aïllat, escrivint la seves pàgines. El seu propòsit era, però reviure o construir?  Reescrivia i s’apassionava pel seu relat i tots els personatges, impulsat per una necessitat nostàlgica o, potser seguia un esperit “possibilista”, per millorar la seva societat? Fa cent anys, ja es vivia en una societat moderna, limitada  per crisis  econòmiques i pors de tota mena. La Gran Guerra. Avui encara arrosseguem pors del passat. Potser ja s’ha comparat el tipus de literatura de Proust amb l’ímpetu del cinema, amb els seus fotogrames, que s’han de muntar, per visualitzar un aspecte fictici de la realitat. En qualsevol cas, Proust és contemporani a les avantguardes artístiques, amb la seva renovació de recursos i actituds i amb els seus neguits contra els passats més obscurs. La seva obra es va rellegint sempre.

Un proverbi africà: si vols anar ràpid, ves sol. Si vols arribar lluny, fes-ho acompanyat. Proust potser es sentia sol. Però la seva història ha perdurat. A casa nostra, també hi hagut interès. I hi ha hagut espai per intèrprets artístics. En tenim un de destacat: Luís Marsans (Barcelona, 1930-2015). Ara podem recordar que, fa cinquanta anys, va presentar-se a la galeria Trece (Barcelona), entomant aquest tema. Ho va prosseguir i ara els mes joves ho podem estimar.

La Fundació Vila Casas acaba d’inaugurar una exposició on subratlla el centenari de la  novel·la més important de Proust. La mostra, als baixos dels Espais Volart, resumeix la novel·la, l’autor, la seva recepció a Catalunya i la traducció al català. I després i sobretot dedica totes les parets a obra de l’artista barceloní, Luís Marsans.

El passat de les figures

Dibuix amb tinta de Luis Marsans, inspirat en l’obra de Proust – Foto: Pablo Roma/ Fundació Vila Casas

Marsans, semblava fins ara un pintor reservat, concentrat amb valorar façanes de l’Eixample, lloms de llibres, racons amb flors –les mimoses grogues-, sobre mobles o un piano, amb les partitures. Detalls pensats, de la vida amb un sentit elegant i noble. D’aquestes pintures n’hi ha a l’exposició.  Però realment és molt més extensa i el gruix important és sobre paper.

Marsans és als Espais Volart, com a autor de centenars de dibuixos, aquarel·les, guaixos i litografies, amb les que perseguia descriure els personatges i els ambients de les novel·les de Proust. La tècnica principal de l’artista barceloní, és la tinta. Tintes negres, com feien els il·lustradors del 1900. Tinta i armat de pinzell i potser de plumilla. Taca i línia, per captar i comprendre l’embolic de personatges i situacions de l’escriptor parisenc.  

L’exposició no distingeix –no hi ha cartel·les- si observem dibuixos o litografies (quan són estampes, en el paper sí que està indicat). Però com que la tècnica és la mateixa i només canvia el suport (i el tipus de tinta), els comissaris demostren pel dret, l’habilitat de Marsans, per passar del gest a l’apunt. Resol, anant de les grans taques per descriure la personalitat dels personatges, a una petita línia per tancar rostre i somriures. L’artista, analitza particularment, la psicologia femenina. Hi ha retrat de persones, figures i també de situacions literàries.

Els baixos dels Espais Volart estàn ocupats per centenars de papers amb aquests dibuixos, escenes i, també, algunes pintures d’espais venecians, parisencs i zones ajardinades relacionat amb Proust. El color és sempre subtil. L’exposició és extensa. L’obra, una meravella. Es pot visitar fins el 15 de gener.

José Arrúe: pintor de costums basques

El Museu de Belles Arts de Bilbao ha anat mostrant per les xarxes un grup de pintors d’allà que situen imatges que hem vist per aquí

Centelles. Al País Basc també hi ha bons pintors. Artistes molt interessants. Però, ens passen més desapercebut. Hi ha unes pintures de temes populars -festes, esports, paisatges-fetes amb uns verds vius i colors molt agradables. I hi ha un artista que té la capacitat, de donar als tons un aspecte, com vellutat, com si pintés amb cotó fluix.

Ha costat una mica saber de quin o quins pintors es tractaven. Un o una escola? Diria que són varis. Al bar del Passeig centellenc, tenen la reproducció d’una pintura d’aquestes: un partit de futbol, al costat dels records i pòsters del Barça. La firma no sembla que posi,  Arrúe. Però…

Una romeria

“Romeria basca”, pintura, del 1921, de José Arrúe Foto: Facebook del Museo de Bellas Artes de Bilbao

El Museu de Belles Arts de Bilbao, a través de Facebook, han començat a posar l’accent en aquest pintor o grup. El que més destaquen és l’Arrúe. José Arrué, o Arrué (Bilbao, 1885- Laudio, 1977). N’expliquen que, a diferència d’altres pintors del país, aquest es fixava en el món rural, amb humor, alegria, i destacant els ambients de joc i concòrdia. Res de sofriment, ni destacar el treball penós, ni la resignació del camp. La seva mirada “motivadora” es trasllada als colors i al dibuix, tot molt descriptiu.

Hem parlat d’un tema de futbol. L’equip del museu bilbaí comenta, per exemple, una  “Romeria basca”, del 1921. Un paisatge empinat, amb la gentada a fora.  Al fons, el gran santuari, amb els camps ondulants i les muntanyes tancant l’horitzó. Quin pic, deu ser el de l’esquerra?

A Bilbao, el museu més conegut “famós” ara és el Guggenheim. Però des de fa centenars d’anys,  hi ha el seu propi museu de belles arts: Martin de Vos, El Greco, Gentileschi, Zurbarán, Goya, Sorolla i altres.

Esmalts sobre …?

Apunt (I)

Centelles. Una de les coses que m’ha anat bé per millorar els estudis d’història de l’art, és  anar-ho combinant amb la pràctica d’una tècnica. Tenia algunes nocions de dibuix i sempre m’he mogut dintre uns ambients culturals familiars i locals bastant diversos. A l’acabar la carrera , vaig cercar fer gravat. Perquè de totes les tècniques, em semblava la més útil per explicar idees amb imatges. I difondre-ho. Amb textos, breus o llargs. Però podia ser bastant simple: paper i tinta.

Uns anys més tard, fent uns tallers, amb una mena de còctel de tècniques artístiques, em vaig interessar per la ceràmica. Perquè sabia que a l’Antiguitat s’havien fet petits segells de fang, com a “identificadors” o inclús amulets. Etc. Segells. Però com ho feien amb troços de fang tant petits? Amb el fang es pot fer de tot!

El que no havia previst o no hi havia parat prou atenció; és que: hi ha una mena de tècnica on els esmalts -que semblen familiars als de la ceràmica-, s’utilitzen sobre planxes de coure, com en els gravats amb puntes-seques i aiguatintes. Recordava de les assignatures d’art, les fíbules dels pobles del nord, d’or amb esmalts o les arquetes de Llemotges, amb els seus esmalts blaus, tant característics. Però les possibilitats, van més enllà:

D’alguna manera, el progrés de les arts, ha conduït també aquesta tècnica cap a altres “possibilitats”. Fins al punt que, a vegades es confon amb pintura. O, inclús amb pintura abstracte, tipus “informalista”. Els “introductors” a Catalunya, de la tècnica d’esmalts, en un esperit modern, per formació, practicaven dibuixant o representant figurativament. De les formes, cap al color. Com sempre.

Recentment des del Museu del Disseny de Barcelona, s’ha anat subratllant, amb un homenatge a Andreu Vilasís (1934-2022), perquè en seria un dels artistes més destacats. Es va formar, ho va estudiar, i a cop i de provar i mostrar les peces a altres artistes d’aquí i de fora, va anar formant escola, seguidors i també un museu: a Salou. La col·lecció més important, de treballs d’esmalt sobre coure, es troba, això: a Salou. A la “Torre Vella”. Però també hi ha peces d’ell i d’altres, representades al Museu del Disseny. Barcelona. Tant a la capital, com a la costa; un altre dels artistes “esmaltadors” representats és Pascual Fort. Aquest senyor, el tipus de treballs s’acosta més al treball d’un gravador calcogràfic. I no l’he conegut; ja no hi és: però, de moment és l’unic artista que conec de més a prop, ja que és un dels fundadors del Mini-Print de Cadaqués. Concurs i exposició de gravats, a nivell internacional, que es continua fent, des de fa quaranta-tres anys, a la falda del Cap de Creus. Bon dia!