Regirar els horitzons

Esther Porta exposa olis i obra sobre paper a Artemisia
Detall dels collages i transparències amb papers i de dos olis amb horitzons “muntanyosos” insinuats – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall / Centelles. La proximitat de les pintures de Turner, potser ho magnifico, però d’entrada desvirtua una mica la mirada. Perquè si –aquests dies, almenys- ens trobem una altra pintura que està a mig camí entre la figuració i l’abstracció, ell, empeny a veure les teles com que estem parlant una mica del mateix. Però en mans d’un altre i dos segles amunt. Esperant que aviat tornarem a posar les coses al seu lloc, tinc també una mena d’idea que  funciona com de “salvaguarda” i que ja puc avançar: tota pintura –tot art-  “autèntica”, implica un procés personal. I no em refereixo a l’aprenentatge, sinó a cada procés creatiu que es genera amb cada obra i amb cada etapa de producció. Al final s’ha de pintar. Amb aquesta energia, partint del pòsit formatiu i l’experiència, la creativitat inclús es pot nodrir amb préstecs, però tot el crisol porta a unes “solucions”. Unes decisions, que com a part d’un procés, són madurades. Un artista bo fa aquesta feina bé. I el resultat es pot valorar com a genuí.    

De fet, la llista de coneguts en aquesta “situació” crec que és molt àmplia. Estic convençut que a través d’aquest blog vaig donant fe de la passió i ganes amb que diferents autors proposen obra. I ara, en especial, pensant amb els que es mouen a mig camí entre figuració i abstracció.

Tinc una nova coneixença per introduir: Esther Porta (Badalona, 1964). Actualment, però fins dissabte, podeu veure la seva exposició a la galeria Artemisia. De Porta ja n’havíem parlat, perquè la vam anar a veure al mercat d’art de la plaça del Pi. Però a Corró d’Avall hi ha algunes peces “reservades” i que de moment no  es mostraven a Barcelona. Porta ja tenia una peça a la col·lectiva del decenni dedicada als horitzons. Ara amb la individual fem un zoom a la seva obra.

La galerista, la Cristina Requena, ens fa adonar que Porta té vàries línies creatives. Però és una la que potencia al mercat i ara revisa a Corró d’Avall. La seva línia “oficial” són unes pintures de mitjà i gran format, protagonitzades per grans fons abstractes i atmosfèrics centrats per una línia d’horitzó o unes formes, que tant podrien ser muntanyes, roques o onades, com taques distribuïdes estratègicament, per contrastar colors i jugar amb la plàstica de les pinzellades i els matisos. Les gammes, de forma general, es mouen entre grisos, cremes, negres, marrons. Amb accepcions. Fons atmosfèrics i formes centrals, horitzontals, línis d’horitzó, degradats que es troben al centre, són la tònica de les peces que porta més temps fent.

Sota control

Una de les pintures on Porta explora la incorporació d’una porta arquejada o un arc de mig punt – Foto: Aleix Art

Però per a l’exposició a Artemisia ha volgut provar una cosa nova: ha introduït la forma d’un arc de mig punt. O d’un porta amb llinda arquejada o un arc aguantat per muntants, que molt sovint tan sols són un esquema. Amb aquesta forma canvia l’orientació dels eixos compositius amb una forma vertical. Les peces que formen part d’aquesta sèrie, entenc que són diferents proves per integrar la forma. Porta cerca el joc amb el fons que continua sent atmosfèric. A vegades s’insinua més la idea d’arrambador; En d’altres omple de textures i tons els voltants. Pel que observo l’Esther controla bastant els resultats i res és posat per atzar. I per tant el final s’ha de poder argumentar, pictòricament. No és una forma fàcil, l’arc. Perquè domina molt la composició. La proposta em sembla interessant. Però sospito que encara pot continuar explorant més enllà.

La major part d’obres són olis.  També hi ha una petita col·lecció d’obres amb papers i collages, on juga amb transparències, superposicions i surten altres tons –uns verds i tons càlids-, exclosos de les grans pintures. I em pregunto perquè.   Per veure l’exposició –en principi oberta fins dissabte-, heu de concertar la visita amb la seva directora, la Crisitina Requena. Artemisia es troba al carrer Sant Ponç, 65, Corrò d’Avall. Tel.617.23.10.23. Mail: info@artemisiacultura.com

Retrats de cine  

Alícia Mesas sorprèn amb una selecció de dibuixos i aquarel·les dedicada a rostres, alguns inventats i uns quants del món del cinema

Dedicat a Vangelis (Agria, Grècia, 29 març 1943-París, 17 maig 2022)

Els rostres al Penjador de la Peluqueria – rentar, tallar i mirar – Foto: Aleix Art
 

Centelles. Es pot arribar a ser artista, aprenent-ne o perquè es porta alguna cosa a la sang. I pel que vaig veient,  qui ja ho persegueix des de petit –però en qualsevol ofici: l’art en sentit ampli-, ho sol fer bé i amb gust. Amb domini. Els del flamenc diuen alló de que la persona porta un “duende”, com un geni personal, que m’agrada com a idea.

La proposta d’Alícia Mesas sorprèn i apunta a una artista talentosa. És una amb el duende ben format.  No la coneixem massa, tot i que viu al poble. La proposta amb la que es presenta és d’11 retrats, uns quants d’actors de cinema i també de personatges inventats. 6 a El Trabuc, 5 al Penjador (imatge).

Captiva  la versemblança i la contundència del plantejament, ja sigui amb aquarel·la o dibuix. Hi ha obra dels últims anys.

Ella ens explica que dibuixa des de ben petita. Té una germana més gran i “volia dibuixar tant bé com ella”. Fins als 17 anys ha set autodidacte. Després ha passat pel batxillerat artístic i classes particulars. A  l’escola “sempre ha destacat” en aquesta matèria.

Els retrats estan  molt ben plantejats i em pregunto si ho pot fer d’una sola  atacada o s’ho prepara, amb dibuixos previs. I ens diu que sí. “M’haig  de fixar molt bé en cada detall”. Pensa molt bé el que vol fer i es prepara esbossos, abans de posar-se amb el paper final.

El dibuix vol d’un treball acurat. Com qualsevol activitat. És art, però també necessita d’un ull clínic i ben calibrat.  Amb formació, els gens i experiència.  Errors inclosos.

A veure si coneixeu  tots els actors que ha representat. N’hi ha alguns que són bastant icònics. I bastant carregats d’una aurea de paios bons, valents, amb valors. No són actors secundaris. 

També hi ha espai per a retrat de rostres femenins. I en aquest cas ens crida l’atenció un d’una mena de guerrera vikinga  -al Penjador-, que vam  estar una  bona estona rumiant d’on podria haver sortit, mentre muntava  l’exposició. Però l’Alícia ens va aclarir que era “inventada”.

Però l’expressió i la força del personatge està carregada. Tant podria ser un personatge de cine, com evocar una idea de “dona valenta”. Hi ha altres rostres femenins i també són interessants els tractats amb un sol color, amb llapis.  Una bona exposició. Fins a finals de mes i uns dies.

Turner a Barcelona

El MNAC explica al gran paisatgista britànic. Paral·lelament exposa dibuixos d’artistes catalans del XIX, per analitzar com abordaven la natura
William Turner, “Lluna nova”, oli exposat el 1840. Veieu el fum del veixell? Però la Lluna ni és nova, ni és plena. – Foto: Tate/ MNAC

Centelles. Amb el títol, quants heu pensat primer amb Tina Turner, que amb Joseph Mallord William Turner (Londres, 1775-1851)? La rockera no: parlem del pintor, sino el millor, un dels grans pintors paisatgistes de la història de l’art. Potser després més que en el seu temps, reconegut per la seva mirada “abstracte” de la natura, les forces meteorològiques i també atent als signes de la industrialització. Tenim una exposició d’ell a “casa”.  La pel·lícula del 2014, de Mike Leigh, amb Timothy Spall en el paper del pintor, sembla versemblant i és interessant. Però això és cel·luloide. Res, volem obra de veritat: ara tenim l’oportunitat de “tocar-ne” sense creuar el Canal. Be, sí s’ha d’anar a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Palau Nacional, Montjuïc, a partir del divendres. I fins el setembre. Dijous, és dia 19. Dimecres, 18, Dia Internacional dels Museus. Però la labor, els museus la fan tota la vida.

Processos

Preparada amb col·laboració amb la Tate, trobarem penjades un centenar de peces, entre pintura a l’oli, aquarel·les, dibuixos i gravats. Aquest material cobreix el període creatiu centrat entre 1790 i el 1840 i es posa l’accent en la manera com treballava el pintor.

A l’espera de conèixer  bé la mostra i d’acord amb les dades de que disposo, suposo que podrem veure bé quin pes tenien els apunts del natural –els dibuixos o les aquarel·les- o en què es fixava. Ens diuen que hi aplicava un sentit “científic”, igual que intuïtiu. I del material de treball  en sortirien els olis. Veurem bons formats? Podrem apreciar la seva pinzellada ben de prop?. També consten gravats: veurem si són per “difondre” les seves pintures –com un catàleg- o obra autònoma. Turner va recórrer el seu país, però també va viatjar per Europa: a París, el Louvre;  Suïssa, Venècia,  Roma, etc. Pensem amb ell pels paisatges. Com a tals. Per la seva manera expressiva de traslladar la natura i també introduir referències més concretes: perquè tant es fixava amb el temps, com amb els invents fruit de la industrialització  -el tren-, feia referència a la història –els vaixells i les batalles navals angleses-, i les cites mitològiques.

Natura indòmita

En aquesta obra de Baldomer Galofre, d’entre 1880 i 1886, la Lluna sí és plena. Com la d’aquests dies – Foto: MNAC

Mentre en unes sales tenen d’hoste a Turner, en unes altres el MNAC aprofita per mostrar obres del propi fons del museu, però d’artistes catalans del XIX, que guarden i a vegades desconeixem. Parlant-ho amb el comissari d’aquesta mostra paral·lela i conservador del Gabinet de Dibuixos i Gravats del museu, Francesc Quílez, el propòsit no sembla tant el de subratllar l’ombra o la coincidència dels paisatges del britànic amb els catalans; sinó plantejar diferents maneres d’entendre i representar la natura. Però no en sentit històric, sinó temàtic o com d’enfocs. Pel què entenc, la coincidència amb l’expo de Turner, estarà en la manera com dibuixos i aquarel·les són material del procés creatiu. Les obres que s’exposaran de Baldomer Galofre, Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Lluís Rigalt, Antoni Fabrés, Alexandre de Riquer i tants d’altres, són precisament dibuixos. Apunts o estudis del natural, o a partir de fotografies, amb sentit més o menys científic, però sempre  d’ulls observadors que  volien explicar paisatges o natures “nostàlgiques”, “simbòliques”, amb presència de ruïnes, rurals o més urbanes, més o menys idealitzades o realistes, segons els gustos de cada ànima o moment.  Quílez ens diu que també exposaran un Piranesi, un aiguafort del “vedutista” de la Roma romana, del XVIII, pel tema de les ruïnes. Potser com a referent “internacional” per als pintors del XIX, ajudi en el context de l’exposició, veurem. També justifica la visita. Però també crida l’atenció un dels àlbums de dibuixos de flors –i aquarel·les- d’Alexandre de Riquer, que custodia el MNAC, i del que vam començar a tenir coneixement en l’article del centenari.

L’article d’avui és una prèvia, optimista, una mica a l’expectativa i no del tot documentada.  Espero d’aquí unes setmanes publicar un bon resum.  Recordo que les exposicions inauguren divendres (es presenten a la premsa dijous). Però ho publico avui, perquè és que aquest dimecres, és el 18 de maig. És el dia Internacional dels  Museus. El seu dia, per tota la tasca i la missió que tenen. Podeu visitar,  gratuïtament, el que tingueu més a prop. Si us toca el MNAC i voleu “avançar”, podríeu recórrer les sales d’art modern, per veure els olis de paisatges  -i temes de natura-, del país, que no abundaran a l’exposició de baix.

També tenen altres exposicions temporals: una de nova on subratllen obra d’artistes, dones, que han passat a incrementar el fons d’art de postguerra i segona avantguarda: Mari Chordà, Roser Bru, Parvine Curie i Núria Pompeia. I en tenen una altra on mostren el fons donat per Benet Rossell, artista conceptual i de “performances”. L’Hamada-Artigas, ja no hi és.

Traçant recorreguts

Ens posem al dia de l’activitat de la Marina Berdalet, per poder explicar més endavant els nous projectes personals i els de més envergadura social
A la presentació hi havia les aquarel·les originals que ha fet la Marina per a les noves cartes Lenormand Foto: Aleix Art

Centelles. Podria dir que faig dos tipus d’articles: els que presenten novetats. I els que, de mica en mica, van fent un seguiment. Si mai em decidís a imprimir en paper els articles, seleccionant per artistes hi hauria uns poquets noms que es van repetint.  Un dels més freqüents és el de Marina Berdalet. La conec des d’abans del 2011. Però al blog  trobareu una entrevista de l’època d’art teràpia i cròniques d’exposicions petites i grans. Un itinerari pels processos creatius i la construcció d’un univers plàstic engrescador.

Mentre a Centelles esperàvem amb paciència la presentació de les cartes de Lenormand a la Biblioteca –que s’havia de fer pel Cau de Bruixes, però la pluja…-, ella ha fet dues exposicions, presentat un llibre i encara nous “papers” amb implicació social.

Ja vam parlar de l’exposició a Sant Feliu de Llobregat. Però no de la que poc després ha presentat dintre l’Espai 11 de Vic, convidada pel Joan Vall –c/ Riera, 11, 2n, 2a, Vic- . Dissabte 14 acaba, amb una performance amb música. Encara teniu temps de veure alguns dels seus treballs amb fum. I sobretot el mural amb llapis i grafit que ha anat fent, poc a poc, sobre la paret blanca. Un gran dibuix –efímer- de la família de “traços del gest”, que per ser fet in-situ i en directe, davant de gent l’hi ha permès explicar i rellegir el seu art, ofici i filosofia.

No es pot parar

El llibre: mentre preparava les cartes de Lenormand també va tirar endavant l’edició d’un recull de textos , les “Notes” del seu marit, Pep Sindreu. Amb el recolzament de col·legues del professor literat, el llibre es va presentar, primer a Sant Feliu de Llobregat (quan l’exposició) i, el 23 d’abril, al claustre romànic del monestir de l’Estany. Un llibre que és una joia d’escrits, pel què es diu i el com i ens ajuda a valorar al seu autor i reviure el seu sentit de l’humor.

Cada traç és dibuix i forma part de l’experiència vital – Foto gentilesa de Joan Vall

Finalment s’han presentat les cartes de Lenormand. Trobareu més explicacions a la secció Sírius. Aquí només apuntarem que a nivell de dibuix, la proposta ens descobreix una altra Marina, sobretot pel que fa al color. A nivell de traç, pels skethcrawls i també sabent que fa retrat, ja intuíem que fins ara ens havíem centrat en una part del seu univers. I hi ha més. Les cartes són una mostra policromada. Ella mateixa diu que tot ha estat un procés. La Marina havia proposat croquis més austers:  línia i alguna taqueta. Però la Lola Clavel –que va encarregar les cartes- volia color. I la Marina ha acabat generant unes cartes que són un tresor que honora l’Alhambra -lloc a què estan dedicades- i a tot el Mediterrani –la terra de tots: color i llum. I expandint-se.  La Biblioteca de Centelles disposa d’una baralla.

Exposicions, llibres, cartes. Què més? Fa uns dies la Marina va acceptar ser la nova coordinadora del projecte de Parelles Artístiques, dintre de l’equip d’Osonament. Aquesta empresa cultural porta 15 anys combinant artistes amb usuaris dels serveis de salut mental. En binomis d’uns i altres es fan obres d’art que al final participen d’exposicions i, evidencien, entre altres coses, els beneficis socials de l’Art. Ara la Marina es cuidarà de tirar endavant les noves edicions. Inicialment era una cosa d’Osona. Ara ja és una activitat escampada per més país.

La Marina també és ara vicepresidenta de l’Associació d’Arts Visuals de la Catalunya Central (amb Roser Oduber de presidenta i Lourdes Fisa també a la vicepresidència). I també forma part de la cinquantena d’artistes que empeny perquè es faci realitat un centre cultural potent a les Faixes de Moià. Algunes coses arriben a un punt i a part. D’altres, tot just les comencem a comentar. Tenim recorregut per estona. Bona nit i bon dia!