La mirada del Tàmesi

Treballs d’estiu (I)

Comencem a revisar l’estiu dels artistes, amb l’agenda dels germans Santilari, que en deu dies obren expo a Londres

Centelles. Els Santilari van exportant obra. Realment, es veu que a l’anterior edició de la TEFAF de Maastricht es van lligar dues exposicions: Hamburg i Londres. El desembre ja vam parlar del torn de la Le Claire Kunst, a l’estuari de l’Elba. I del 3 al 8 de juliol, la seva obra s’exposarà, per primer cop, al Tàmesi: a la galeria Stuart Lochhead.

El plantejament és similar. Vint-i-quatre pintures i dibuixos representatius, sobretot de les natures mortes, recents o de pocs anys, que el Josep i el Pere Santilari (Badalona, 1959), van perfeccionant i ampliant en diferents variants: vanitas, wunderkammers, tema floral i el “gran artista”. 

L’oli “El tema”, del 2020, de Josep Santilari, que fa 35×35 cm, es va presentar l’abril del 2021 a Barcelona, el desembre a Hamburg i ara és la imatge del cartell i serà a l’exposició de Londres – Foto: arxiu Aleix Art

Les dues galeries europees són de fet, de nou a la TEFAF holandesa –fins dijous, 30- on també hi ha l’Artur Ramon Art, que és qui representa als dos pintors catalans i mou els fils. La de Barcelona també porta a la fira més Santilaris, juntament amb peces del fons antic i modern. La complicitat entre galeries és prou franca, com perquè, segons un dels germans, en Josep, la peça que figura al cartell londinenc fos demanada directament als d’Hamburg.

La selecció d’obres va a càrrec de la Stuart, que presentarà als dos pintors dintre la London Art Week, una cita important, amb centenars d’activitats, concentrada en sis dies, des d’un diumenge a un dijous.   

A la galeria Stuart els hi sembla un bon moment per introduir-los. Tim Warner-Johnson, col·laborador de la galeria, és especialista en pintura antiga i moderna i comenta que segueixen als Santilari amb interès, des de fa molt temps.

Models i cites

Vam preguntar-li per concretar les obres triades amb el tema del “gran artista” – on citen Rembrandt, Dürer, Parmigianino. Però Warner-Johnson respon en global: “entenc que la pràctica dels Santilari es construeix en l’estudi de l’art antic, des de  l’art clàssic de Grècia i de Roma, continuant amb els mestres del Renaixement (Leonardo, Raphael etc), el Barroc (Caravaggio, Rembrandt) i el segle XVIII (Goya, Melendez, Chardin)”. Això sense esmentar la relectura que els bessons fan de Fantin-Latour (França, 1836-1904), amb les natures amb flors.

La Stuart és una galeria dedicada preferentment a escultura. Però quan ho tenen clar, s’obren a altres interessos. El mateix Warner-Johnson ens diu que no fa gaire van vendre pintura antiga al Musee d’Orsay. I el 2019, van acollir una mostra de lacats  japoneses. Pels Santilari aquesta és una aposta important. Així ho creuen. Una altra capital on descobriran el seu treball lent i detallista i la seva relectura del passat.

Ja vam explicar un cop la seva relació amb les veladures. Avui aprenem un altre aspecte: el Josep ens diu que per ell, cada obra és com si comencés de 0. No sap on anirà a parar. L’experiència l’hi dóna soltesa. Quan, per exemple, en un altre tema que fa, pinta models –de 17 i 27 anys-, no es fixa amb cossos, si no amb personatges que li demanen plantejaments diferents i cercar solucions. Veurem com  reben  la seva proposta detallista, atenta a tants matisos de matèria, llum i color; amb tota la simbologia de les entitats triades, al niu de Turner.

Paisatges exposats

Exposicions d’estiu (II)

Jordi Vila porta al Marçó obra en la que explora llum i oxidació
Jordi Vila el dissabte 18 de juny, a la inauguració a Centelles, es va prestar a explicar el seu treball – Foto: Aleix Art

Centelles. L’obra de Jordi Vila pot semblar simple. Fàbriques i colors que es repeteixen. Però a la que et descuides t’atrapa com en una teranyina. Us pot passar si visiteu l’exposició “Intempèrie” al Centre d’art el Marçó Vell -Carrer Galejadors, 2- amb una trentena llarga de nous acrílics. Ell és el Premi Centelles del 2021. Aquesta és la seva exposició individual. I per un concurs que ha anat basculant entre figuració i abstracció, ell fa de pont.

Vila té formació de pintor. Nascut el 1967 a Alcoi, resideix a Sant Feliu de Llobregat. Es coneixien, per exemple amb el Sento Masià, també d’Alcoi, finat el 2020, i col·lega del Jordi Sarrate. Jordi Vila ha passat per escoles de Glasglow i Barcelona. Coneix també tècniques de pintura mural. Diu que a vegades s’ha relacionat amb arquitectes, dada a tenir en compte pel seu treball.

Fa molts anys que pinta i a l’any pandèmic del 2020 va iniciar una etapa minimalista on hi acaba incrustant afectes de llum i oxidació. Amb la pintura “Erosió” es va endur el darrer Premi Centelles, amb els seus 3.500 € i la promesa d’una exposició individual, que és aquesta “Intempérie”, disposada fins el 24 de juliol.

Depurar obra

Entre la primera sala i l’última, trobareu pintures i sèries de quadres que van de formats petits a grans. Això és perquè Vila treballa en un ambient domèstic i té unes limitacions d’espai. Però a la sala gran, les teles són importants. Aquí, una imatge de la primera sala, amb una sèrie en la que Vila canvia el color a unes mateixes arquitectures industrials i atapeïdes. Cada to genera unes sensacions. – Foto. Aleix Art

La pintura de Jordi Vila és molt fàcil de descriure:  alguns cops divideix la tela amb quadrats i sinó l’organitza amb formes de fàbriques, arbres o mobles que combina i repeteix. Objectes representats pel mínim: plans i alçats, com si fossin trepes. En quan al color, sempre en acrílic, dominen uns pocs tons, cercant que tot concordi, que trobareu a les formes, als fons, als marges i enquadrant.

Si ho passem per la lupa històrica, per situar-nos, diria que el treball de Jordi Vila es podria relacionar tant amb el constructivisme de Joaquim Torres i Garcia (Montevideo, 1874-1949), com amb les repeticions d’objectes “industrials” d’Andy Warhol (EUA, 1928-1987). Però cadascú és amo del seu treball i Jordi Vila va pel seu cantó. De fet ara va cap a una altra dimensió: llum i afectes atmosfèrics. Entre la pintura “Erosió” (c.2020) i “Intempèrie” (2022), Vila experimenta en aquests resultats.

Vila era a la inauguració del 18 de juny, i ens explica que l’hi agrada trobar aquests afectes d’envelliment en les indústries i el paisatge humà. L’hi agrada molt comprovar com les arquitectures aguanten els elements atmosfèrics, com es relacionen amb el paisatge. L’hi agrada capturar aquestes sensacions, depurant al màxim les formes i mirant que els colors generin llum pròpia, com una reverberació.

Hi ha pintures amb formes més atapeïdes o amb més espais. Hi ha color tant als espais centrals, com als marges i enquadraments. I si observeu veureu com les línies amaguen pinzellades de diferents colors i que a vegades sembla que pinti sobre restes anteriors. Tot està fet expressament, perquè generi una mena de pòsit. I Vila ho accentua amb un procediment que normalment sembla més reservat per la pintura a l’oli, però ell ho assoleix i ho gaudeix amb l’acrílic: les veladures. Això de generar una mena de pinzellades que deixen traspassar les de sota i van sumant tonalitats i tonalitats (com si ajuntessiu papers de ceba). Vermeer ho feia amb oli. Vila amb acrílic i ell a vegades ho fa de manera homogènia. I a vegades, arrastra pintura que embruta i genera els “rovells” i “oxidacions”, que vam veure a “Erosió”, continua a “Intempèrie”, i diu que potser portarà més lluny, en endavant.

A la inauguració, Vila es mostrava molt content de poder exposar a Centelles, i tenir un premi, i poder continuar amb una professió que es troba amb les seves dificultats. Cada ofici té les seves complexitats.

El Marçó vell es prepara també ara per decidir el guanyador del LXXX Premi Centelles. Una edició d’aniversari, amb un premi més ben dotat: 4.000 Euros el guanyador. I una novetat: per les dues mencions, 500 Euros. Però ens hem d’esperar fins el 4 de setembre, per veure com acaba.

Subirachs des de Palafrugell

Exposicions d’estiu (I)

El Museu Can Mario de Palafrugell inaugura una exposició d’escultures i dibuixos del període 1953-1965, moment de pas de la figuració a l’abstracció per l’artista
Josep Maria Subirachs, el 1961 Foto: Raimon Camprubí

Centelles. En pocs dies entrem a l’estiu i ja es posa en marxa la temporada artística. La Fundació Vila Casas, a la seu de Palafrugell –Can  Mario-, inaugura aquest dissabte 18 una mostra amb una vuitantena d’escultures i dibuixos de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014).

Falten cinc anys pel centenari del naixement del gran escultor català, però Àlex Susanna, director artístic de la fundació va proposar avançar-se amb un tastet. Amb paraules de la filla de l’artista, Judit Subirachs-Burgaya,  des de la Vila Casa hi ha interès en reivindicar l’artista i al mateix temps convertir el museu d’escultura de Palafrugell amb un pol d’atracció cultural. Estival i tot l’any. L’any passat ja van fer l’exposició de Gaudí-Gomis.  En una altra ocasió la de Josep Clarà. I de fet porten programant des de l’abril amb la dels artistes empordanesos.

Judit Subirachs és comissaria de la mostra juntament amb el crític i historiador de l’art Ricard Mas, que va ser quí va convèncer tothom de que el projecte es centrés en el període 1953-1965. Tant la filla com el crític coincideixen en la centralitat d’aquest període, en que l’escultor del Poblenou, passa “d’una figuració expressiva a l’abstracció”. “Però d’una forma gradual”. Subirachs utilitza ferro, encaixa materials de diferents menes i treballa els buits i els plens d’una forma molt personal.

Les peces que s’han “fitxat”  procedents tant de l’Espai Subirachs, com de museus, com del seu representant Artur Ramon Art, com de col·leccions privades, explica aquesta evolució “metamorfòsica”, com la qualifica Mas. La mostra la formen escultures, dibuixos –la Judit ens recorda els seu paper primordial en l’obra del seu pare-, i també un tapís que ha prestat un col·leccionista, que vincula Subirachs amb el taller de l’Aymat i Josep Grau Garriga, de Sant Cugat. Entre les escultures i gràcies als préstecs, també hi haurà altres obres poc exposades o gens.

“Bigòrnia”, escultura de Subirachs, del 1964 – Col·lecció MACBA Foto: Martí Gasull

Repassar i estimar

Pel comissari “Subirachs ha estat poc estudiat”, és una figura important en l’escultura contemporània i en el procés de revisió de les arts de postguerra –amb processos avançats en institucions  com el Museu Nacional i en publicacions monogràfiques- la seva figura i el període de dotze anys de l’exposició resulta més que oportú.

Recordem que Josep Maria Subirachs és conegut com escultor. Ricard Mas creu que a nivell popular, és sobretot conegut pels monuments públics. I no cal dir, per la contribució a la Sagrada Família de Gaudí.

Però tot això, que és molt important, ha deixat una mica a les fosques altres etapes i facetes. Dintre el període de 1953-1965, Subirachs farà un viatge a Brussel·les –també estarà a París- i s’aproparà a l’escultura i als corrents europeus del moment. Un nom més proper des de Bèlgica –o des de fora la Península de la Postguerra-: Henry Moore.

Mas ens indica que és a Bèlgica, on Subirachs viu uns anys i on contrau matrimoni amb la seva parella, que per cert era filla de Centelles.

A través de les escultures exposades podrem valorar aquest pas de la “figuració expressiva” a l’abstracció. Mas ens assenyala que més enllà del 1965, de fet, farà un retorn a la figuració, de manera que en termes d’etapes també indica un tall.

“Tors”, dibuix del 1954 – Col·lecció Espai Subirachs Foto: Espai Subirachs

Ricard Mas, el comissari és deixeble de Rafael Santos Torroella i ha comissariat altres expos com la de Picasso al Museu de Cadaquès (2010), ha treballat intensament la figura de Dalí o ha prologat textos d’Enric-Cristòfor Ricart o Llorens Artigas.

Aquest crític d’art considera Subirachs  com un artista metòdic. De fet ens descobreix que anava per arquitecte, però es va desviar. Però potser per això –ens diu- “que planifica tot el que fa”. També parlem del seu “sentit de l’humor demolidor”, quan parlem de Salvador Espriu i tot correlacionant-lo “fins al punt que portaven ulleres similars”. I també conclou que, d’una manera o altra, sempre es va sentir lligat o inspirat per Gaudí.  

Aquí apunto jo que el geni de Reus, més tard va com “eclipsar” l’obra més genuïna de Subirachs amb els seus treballs al Temple Expiatori.  Així que aquesta exposició “De l’expressionisme a l’abstracció” serà un nou intent de treure la pols, revindicar al Subirachs més autèntic i revisar una de les seves etapes centrals. Es pot veure fins el 27 de novembre.

Segurament en tornarem a parlar, quan fem la ruta per la zona per veure també altres propostes estivals ben sucoses i fresques.  

Color, plans i seqüències

Artemisia presenta obra sobre paper de Gabriela Stellino
Cristina Requena presentant a la Gabriela Stellino -a la dreta-, i a la seva obra durant la inauguració – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall/ Centelles. Quan vaig anar a Artemisia per l’exposició de l’Esther Porta, la directora, Cristina Requena em va deixar fer una ullada al material de la següent proposta. Eren uns papers amb petits treballs d’orfebreria amb aquarel·la i aigua i venien d’Alemanya. L’artista és d’origen argentí, instal·lada pel què sembla prop d’Estrasburg. La galeria de Corró d’Avall obra amb aquesta exposició una finestra a una realitat més distant, interessant per sí mateixa i amb curioses afinitats.

Els “papers” ja estan penjats de manera deliciosa –un sol fil que cau amb fermesa i mitjançant un nus es transforma amb dos trams que lliguen dues pinces per als papers. I què tenim?

Hi ha tres grans apartats: a la primera un conjunt d’aquarel·les, petites, amb formes concèntriques i treballades de la següent manera: tires de paper retallades, molt finament, i reenganxades –l’artista ens farà fixar que unes estan ben juntes i altres guarden espais petits-, formant “seqüències” de colors. Perquè l’artista ha atacat prèviament diversos papers, amb diferents tonalitats i qualitats líquides i després les ha retallat i recompost, barrejant els diferents papers, seguint un criteri tonal i sensorial.

Les obres són petites i una mica difícils de fer-els-hi justícia amb la captura. Però us en podeu fer una idea del treball – Foto: Aleix Art

Al fons de la galeria hi ha unes aquarel·les rebaixades de color –negres i com a molt algun ocre-amb la que l’artista vol evocar un paisatge. Em sembla interessant com amb una sola passada, amb el pinzell aigualit fa el requadre. Ella ens dirà, que a l’arribada a aquelles terres germàniques li va sorprendre la diferència de colors i el filtra d’elements atmosfèrics com la boira baixa. Per això va mirar de plasmar al paper un paisatge tant d’ombres i insinuacions.

Aquest apartat és el resultat de molts anys de treball. I després de molt de temps entre tons apagats, ha  volgut tornar al color, que són les obres de les tires retallades, que és d’ara. Però per passar dels paisatges fantasmagòrics al color ha seguit un procés. I ella ens diu que “ho va fer a través del negre”. El negre de tinta de gravat, el va ajudar a “fixar el color”. I aquest treball de “recuperació” és la tercera part. Que de fet agrupa com dos tipus d’obra: en totes hi intervé una matriu  –tipus xilogràfic-, amb la marca negre, que després hi pinta amb una mica d’aigua –que arriba a diluir una mica la tinta, i per tant podria ser tinta d’aigua-, i afegeix color. I després hi ha uns gravats similars, però bicolor –negre i blanc- i que tenen la particularitat de que ha retallat el paper, però a més l’aixeca i crea petits volums, i jocs escultòrics que són una passada.  La guinda de l’exposició. A més posa paper estampat per sota, de manera que l’hi dóna un fons treballat.

Curiositat

L’artista que fa aquests treballs i processos és Gabriela Stellino. Sabem que és nascuda el 1963 a Argentina, que va tenir una etapa formativa al Brasil i que des de fa uns anys viu a Alemanya. Stellino era a la inauguració, el passat divendres 10 de juny, al vespre, i ens va explicar que és professora de dibuix lliure a un centre, pel què vaig entendre amb alumnes d’edats d’una franja  universitària.  

Per les aquarel·les sense color sí que ens va parlar del paisatge. Però en canvi per les tires de colors insistia en que els seus referents eren molt més diversos.

Va ser a la inauguració, quan l’hi va tocar parlar i després d’una petita videocreació, que es va rebel·lar com una apassionada per l’animació: creació de la imatge, selecció, retallat, muntatge i visualització en seqüències. Aquest ingredient “cinematogràfic” ajuda,  de fet a il·luminar la nostra aproximació al seu treball, sobretot amb les aquarel·les retallades. Però també amb els papers paisatgístics que, a més de la remota ombra turneriana (aviat l’atacarem de dret), també podem veure com plans panoràmics.

Els treballs són petits, però fets amb molta delicadesa – Foto: Aleix Art

L’ ingredient cinematogràfic també em va semblar oportú perquè aproxima Stellino encara més a altres plantejaments en pintura afins. I penso especialment, amb l’Isidre Manils. L’artista de Mollet que ja sabem que la seva  pintura té una vinculació important amb el cinema i fa uns anys les seves teles, també eren tires seqüenciades, però en el seu cas fragmentava imatge figuratives. I eren peces molt grans.

La seqüenciació –o ara més aviat fragmentació-, d’Stellino també em va fer pensar amb el treball de fa uns anys de Jaime Moroldo, l’artista veneçolà, amb arrels italianes i afincat a La Garriga. Solucions similars, cada artista amb la seva mirada, i segurament cadascú hi ha arribat seguint el seu propi camí. I aquesta casualitat –tenint en compte que són artistes que no precisament són propers, em sembla estimulant.

La mirada de Gabriela Stellino em va semblar la d’una exploradora pacient i sensible i pel què sembla els tresors que formen aquest gabinet expositiu són la punta del iceberg d’un treball amb més ramificacions i formats. Artemisia és al carrer Sant Ponç, 65, Corró d’Avall.