Arts, tècniques, poesia, etc. Al final són com sinònims o termes equivalents que els anys, i antigues cultures, de tot arreu, i abans que nosaltres; i sobretot els autors i comitents, han anat “pronunciant” i escrivint per fer-se entendre arreu. Sempre des del petit taller (o la cova) o poble, la gran ciutat i, preparant cap a destinataris més o menys “coneguts”. Com s’ha de respondre amb obres i productes “artesanals” o “artístics”? No farem pas aquí una classe de terminologies. Anem al gra. De fet avui presentaré la part dedicada a com s’han de “viure” les arts.
Centelles. Artistes amb mercat. Més o menys, confiem que tirem curt. Reunim aquí l’enllaç que agrupa el reportatge a 7 disposats/ interessats. Potser podrem fer-ho créixer. Mercats d’art o arts o col·leccionisme o barreja de tot s’ha intentant diverses vegades al poble. Ara hi ha un nou pretext: dintre el mercat dominical. Veurem si es desencalla de veritat un mercat d’arts (o artesanal), és igual el nom, de debò, a Centelles.
Centelles. No explicaré gaires detalls de la trama per no donar pistes als que encara no ho han vist i vulguin tenir el plaer de descobrir la nova obra (d’entrada podran el dia 8 i 9) estrenada per La Violeta, sota la direcció coral de Pere Mas i escènica de Lídia Clua. Ahir a dos quarts de deu del vespre, al Casal Francesc Macià, segons fonts fidedignes érem 157 persones. Sobretot adults, però també hi havia algun infant dels que al migdia cagaven el Tió entregats. Un avís als navegants, ja que la nova obra va per desmuntar mites. O millor dit humanitzar a tothom.
En aquest sentit sí que puc avançar que a “No som pastorets” trobareu un drama musicat ben actual. Helena Sales desmunta els Folch i Torres i els torna a ordenar donant-els-hi un nou sentit més pensat pel segle XXI, allunyat de la visió bucòlica dels pastorets i que té en perspectiva totes les bestieses que els poders religiosos o polítics han instigat, al llarg dels segles. Un passat a vegades cruel –que contrasta amb altres virtuts i ric culturalment- que trontolla quan la humanitat ha tastat cotes de llibertat individual i col·lectiva, com les que es donen a l’actualitat. “No som pastorets” enfronta la tradició via el Valeri i l’Antoni, els dos protagonistes principals. I deixa molt espai als misteris divins. Perquè encara tot és possible, més enllà de la Raó humana.
Musicalment l’obra preparada per Joan Druguet és exquisida: sona a Nadal, sembla original. És de notes tonals, agradables i optimistes. I sí que té pinzellades que s’assemblen a altres obres, però igual que es poden emparentar altres peces d’art amb les precedents, com picades d’ullet als mestres i col·legues de la Història. Vaig veure bé la dualitat entre el cor i cantants solistes. Els primers més en el curs de crear grans atmosferes escèniques, donar veu a l’esperança celestial i també als esperits del inframon. Una mica com crec devien funcionar els antics cors dels drames grec-romans, en que el cor embolcallava la interpretació dels actors. Aquests últims tenien paper i cant, com ens va dir en Druguet, amb un aire més de musical.
Hem revisat el text sense tocar l’argument, hem abordat la música. En quan a la posada en escena i la interpretació va funcionar. Des de baix no vaig notar ni la desmemòria dels actors, ni galls entre el cor. Sí que potser hi havia actors més convincents, en especial l’Antoni, l’arcàngel Miquel i sobretot Satanàs. En quan al cant coral, la lletra s’entenia i es seguia bé. I em va semblar brillant el joc entre cor i actors, entre gent corrent, àngels, dimonis. L’obra em va semblar molt dinàmica. Escenogràficament l’obra era molt simple, però em va resultar simpàtic que alçant unes simples branques, des del cor es construís un bosc. I que posant-se la barretina o la caputxa, passessin de ser pagesos i pastors, a habitants dels Inferns. Tot i una baixada de to o d’intensitat del cor, al cant final, en el clímax de l’obra, el conjunt va ser molt bo. Ara només lamento que per tornar a veure l’obra hagin de passar tretze dies i, més aviat, que no estigui en els plantejaments programar-la un altre any. Perquè crec que tenen futur, com a obra, espectacle nadalenc i producte centellenc. Felicitats a tothom.
———————————————————————————————————–
10 de juliol de 2016
Dia 14: atemptat a Niça.
Diumenge, aixís que vaig poder vaig redactar el següent text, primer pensant amb enviar-lo a un diari de Navarra. Però no cal. Podria tractar-se de qualsevol altre lloc. El que no he fet és tradurir-lo al català. Tampoc cal. Diria el mateix.
Lástima en todas direcciones
Con una compañera estamos a punto de mirar a fondo el mapa de carreteras para ver las que nos conducen a Navarra, pasando y adentrándonos en lugares míticos llenos de gente, cultura y patrimonio. Hace tiempo que custodio una guía auto-editada, de lugares que en su día señalé para un viaje igual, que hizo mi hermano con su grupo y que le redacté cada vez mas atraído por la singularidad de los lugares, por los que al final hemos previsto transitar. La guía se fijaba en enclaves destacados del Camino de Santiago y otros monumentos medievales. Ahora ya planteamos la ruta también en vistas a encontrar un mosaico mucho más completo, con otros siglos y tintes de historia. La guía va a ser sólo como un punto de partida. Una introducción. La curiosidad es intensa pero también tiene sus tinieblas:
No creo que vayamos a frenar el viaje por la crueldad de unos cuantos. Al igual que el presidente Obama separaba el comportamiento criminal de unos desalmados, del global de los paisanos norteamericanos, nosotros tampoco vamos a generalizar nuestra opinión respeto los navarros por la actuación de cinco salvajes contra la dignidad física y integral de una chica. Que además, en este caso, eran de otro rincón peninsular. Pero que lástima que la celebración y –como decimos en catalán-, la “rauxa” hayan derivado en sentirse libre por utilizar el otro como medio de placer instantáneo, sin tomar en la mas mínima consideración el otro, su bien estar y su propia libertad y dignidad. Mientras los toros deambulaban por las calles, quizás realmente eran otros los que sacaban el fuego más animal y cruel, despojándose de su humanidad, robándosela a otra, y revistiéndose no ya de bravo, sino mucho más de monstruo sin razón ni corazón. Estos hechos coinciden en el tiempo con otros atentados contra la vida humana en otros muchos lugares no tan lejanos. En Barcelona mismo, la semana pasada, una empleada de 42 años, de un banco, y otros hombre, fueron víctima mortal de la acción irracional de otra persona, que por cualquier que fuera su circunstancia, perdió los estribos, y se sintió autorizada en quitar la vida a otros por saciar sus “razones”. Son respuestas rápidas de resultados invariables y consecuencias difíciles de digerir, aunque como cristianos debamos darles cobijo a todos.
Pero, por mucho que sean casos “puntuales”, no es nuevo que los humanos, buenos o malos, de ahora y de siempre, pueden perder fácilmente la sintonía respetuosa y tomarse la vida del otro como un estorbo al que pueden dañar, rebajar o negar. Guerras, violaciones, atentados, tortura, castigos, tratos crueles y vejatorios… Goya ya lo subrayó en sus grabados hace doscientos años y toda la Humanidad lo podría subscribir, compartir y corresponder como víctima o verdugo. Los humanos somos por igual amigos, y también nuestros peores enemigos.
Sin embargo, no vamos nosotros a perder la confianza ni la esperanza en contribuir y encontrar otros colaboradores por todas partes, en la construcción constante de un espacio vital realmente humano. Diverso, unido y pacifico. De modo que, con estas reflexiones y con esta actitud quería unirme en el dolor de la chica agredida, sus familiares; y a las otras víctimas no tan denunciadas; Y a todo los que estos días han sido víctima particularmente de la actitud ofensiva de otros seres humanos. Des de aquí mi solidaridad y también predisposición en seguir más la senda del buen samaritano, que la de los que pasan de largo o forman parte de la complicidad hiriente. No estamos en el siglo XXI para permitirnos revivir actitudes salvajes caducadas.
Aleix Mataró
14 de maig de 2015
Concert de Bruce Springsteen a Barcelona: es queda gravat a l’ànima
Barcelona/ Centelles. Suposo que ja tothom s’ha fet una idea del concert de Bruce Sprengsteen, del dissabte, al Camp Nou. Ja sigui per haver-hi anat o per les explicacions i reaccions unànimement entusiastes i positives. També s’han escrit comentaris amb alguns “pero’s”. Però per a mi, que també hi vaig anar, només em queda el record d’una nit increïble i insuperable. Veure aquell home de 66 anys gastant tanta energia, sense defallir ni casi respirar, unint una cançó amb l’altre sense casi aixecar els dits de la guitarra i corrent per tots els racons: això minimitza els moments que un cor més jove, a vegades deixa anar un lament de cansament per situacions menys valuoses. No vull mai més queixar-me per si em sento cansat o “gran”. Crec que he trobat la peça que faltava per decidir creure que no hi ha edat si l’ànima és jove, és viva i viu intensament. No hi ha lloc pel lament. En canvi sí per la queixa o la protesta contra el que no ens sembla bé.
La nit del Boss era impressionant també veure el Camp Nou amb tanta gent. Deien 65.000 persones (per a mi això és 10 cops la població de Centelles), units i atents tots a un sol so, un sol esperit, uns sol ritme, un sentiment musical potent… tan li era que al carrer o a la feina, uns i els altres ens mirem amb manies o ens jutgem a cops de prejudici. A allà tothom, 65.000 individus eren com un sol, saltant i acompanyant al gran rocker de New Jersey . Però realment érem molts units. Cada perla històrica seva feia vibrar el camp i sentir que el què escoltàvem era una mostra viva de la història que ha fet històric un home, la seva música, l’esperit lliure, modern i la cultura occidental que promou i defensa. Quantes coses hi deu haver, com la música, que són capaces d’unir als Homes i recordar que som una comunitat planetària, que no ens hauríem d’empipar ni insultar. Que poc costa que hi hagi algú, com la música del Bruce, que sigui capaç de produir aquests instants màgics d’unió que d’altres espatllen a cops de notícies dolentes. Ja decidireu a favor de que esteu. A mi que no em toquin al Bruce ni al seu últim concert a Barcelona, perqué és més l’impacta exemplar i contundent que aporta que qualsevol tonteria que li pugui mancar (alguns es queixaven del so, com si el Camp Nou hagués de ser un auditori perfecte). Per recordar aquest concert he fet el dibuix adjunt. Que no està fet in-situ. És una relaboració pòstuma, iniciada a Centelles, prenent com a referent gràfic real, el timbaler dels Baliga-Balaga, el monument de la plaça, dedicat a la música i a l’esperit festiu del poble.
1 de febrer de 2016
Alpha per a tothom
Vic/ Centelles. Aquest dissabte tot el dia i ahir diumenge al matí he assistit a un seminari on s’explicaven els fonaments i dinàmica del mètode Alpha. Ho van explicar fins a l’última coma, al Seminari de Vic. Alpha és com una mètode d’intercanvi d’informació, basat en el diàleg en petits grups. Es va crear per abordar les grans propostes de la vida. Quí som? Qué hi fem al món? Què hi ha després de la mort? La filosofia i estructura del mètode han fet un recorregut llarg dintre comunitats cristianes. Primer dintre el món anglicà. Ara ja en el catòlic. S’ha mostrat útil per poder parlar de les grans qüestions en un clima amè i sense cercar convèncer ningú. Al Seminari dos experts vinguts de Madrid, Tote i Mn. José Luís (rector de San Antonio de la Florida) van explicar les característiques del mètode i també la seva dinàmica dintre l’especia d’ong que s’ha creat per promocionar i procurar que es practiqui de manera correcta i precisa. Si l’equació funciona, el mètode possibilita un rencontre espiritual amb el cristianisme.
 |
|
Aleix Art
Durant l’Entrenament Alpha -així n’hi deien del seminari-,
també hi va haver moment de relax i per treure el cançoner,
la guitarra i el quadern de dibuix per exercitar i conèixer
els companys de les diverses xerrades informatives.
|
Una mica més en detall, el mètode Alpha es basa en la celebració d’una desena de sessions setmanals, seguides, cada una composta d’un sopar, un petita xerrada i un debat. Cada sessió es centre en un tema que després de la xerrada és debatut. Els convidats seuen en taules de com a màxim unes deu persones que després comenten la xerrada entre elles, ajudats per un tutor que condueix sense controlar ni corregir les respostes, ja que s’entén que tothom té alguna cosa interessant a dir. El diàleg entre tots, les precisions de les xerrades, les posteriors sessions i el temps són els ingredients que ben conjuminats s’espera que conduiran la lògica i l’esperit de cada participant. Els conferenciants que ens van presentar aquest mètode van explicar les seves característiques i especificitats, com que la gent que hi participa hi va com a convidada i per tant el sopar ha de ser gratuït, però ben cuinat i presentat, tal qual es tractés de fer un sopar amb amics a casa.
En la seva base filosòfica, les sessions Alpha cerquen actualitzar les maneres franques i de servei dels primers cristians. Per això les primeres sessions Alpha són com una taca d’oli, que s’inicia entre amics i persones interessades de l’equip parroquial organitzador, i es va escampant. Es va valorar el marc d’amistat, el context gastronòmic, l’empenta del debat i també es va parlar d’altres eines que ajuden al funcionament de les sessions, com el pes de la pregària i un cap de setmana dedicat a concentrar activitat de debat i social.
Escoltat tot el seminari, que evidentment va deixar molts més detalls i dades, penso que és una eina interessant. Si bé la meva primera intenció era aprendre estratègies noves per estimular el debat en altres qüestions al marge de la religió, cal valorar la proposta de les sessions Alpha, tal i com han estat pensades, com un instrument enriquidor i estimulant per engrescar a la comunitat parroquial en una activitat comuna d’auto coneixement.
La meva impressió és positiva sobre el métode en sí però també sospito que no és suficient per tornar a “omplir les esglésies”, sino que cal acompanyar-ho d’altres accions i polítiques parroquials. També veig que la proposta d’Alpha, centrada i fixada segons els esquemes plantejats pels dos introductors, van més enllà d’un simple métode “revolucionari” i segueixen vies similars a la dels métodes comercials per aprendre anglés, amb la seva filosofia, estrategia, marca d’empresa i d’imatge, i desig de control sobre el material “exclusiu” i el registre de les activitats afins.
Al marge de les conferències, el seminari va ser estimulant per conèixer persones que pertanyen a altres contextos vocacionals, com seminaristes o monges que el seu encaix biogràfic, no els fa ser ni menys crítics, ni menys simpàtics , ni menys joves. El conjunt del seminari el van seguir una seixantena de persones, entre laics i també alguns mossens i el mateix bisbe de Vic. Dintre el bisbat d’Osona, es va fer ja un curs inspirat en el tipus Alpha a Tona i també se’n prepara un a la parròquia vigatana de la Divina Pastora.
Les altres víctimes (I):
Alep
Font documental i imatges: United Nations Institute for Training and Research (UNITAR)
 |
| UNITAR
Imatge per satèl·lit de la ciutat d’Alep, feta el 21 de novembre de 2010
|
Centelles. Un dels llocs tot ell considerat Patrimoni de la Humanitat, més important i més perjudicat pels atacs militars, és la ciutat d’Alep. En l’informa de l’UNITAR, la secció de l’ONU que ha fet l’estudi utilitzant imatges per satèl·lit i altres fonts, se’n explica que com a ciutat, és potser la que fa més anys a la Terra, que ha estat continuament habitada. Remunten la seva història 7000 mil anys. Per això mateix els seus carrers atapaits i els indrets, inclouen testimonis de les grans civilitzacions i etapes que hi ha passat.
En les imatges domina un gran promontori, un disc ovalat, que és la ciutadella i inclou una imponent fortificació àrab del segle XIII, construïda sobre el Temple del Déu de la Tempesta del tercer mil·lenni abans de Crist. Les imatges mostren importants impactes al mur de pedra i al fossat i sobretot a la coberta moderna que cobria les excavacions arqueològiques a les parts més antigues.
Però això no és res o ja no és tant si ho comparem amb la gran mesquita dels Omeies i el seu minaret. El minaret,directament ja no existeix. Un “campanar” dels anys 1090/92, tingut per una obra mestra va caure en un atac del 2013. En aquest i altres atacs, l’àrea i els voltants de la mesquita també es van veure molt perjudicats. Es tracta d’un edifici religiós, l’arquitectura del qual, ara datava del segle XIII, però que com a edifici es remuntava al 715. L’estructura bàsica s’observa, però el que sòn treballs de decoració, cobertes, columnes, etc, estan malmeses. Connectat amb la mesquita hi havia uns jardins, que s’han destruït i també una important biblioteca amb manuscrits antics i únics, que ja no s’observa en les imatges per satèl·lit.
 |
| UNITAR
Aquesta imatge està presa el 22 d’octubre del 2014, fa ben poquet.
|
Altres racons molt malmesos d’Alep són l’Hotel Carlton i també els souqs. Aquests souqs són unes galeries de botigues, cobertes i semi-cobertes, que arriben a fer fins a 7 km de xarxa connectada. Són galeries que dataven del segle XVII, si bé encara n’hi ha o n’hi havia del XIV. L’informa explica que es van estudiar 45 souqs, dels quals 34 es troben total o parcialment destruïts. D’aquests 34, 20 contenien 1120 botigues. En total s’han destruït 1500 de les 1600 botigues dels souqs.
Tambés es relacionen altres desperfectes a museus i altres instal·lacions, però no hi donen tant relleu. Si bé no diuen que els hi ha passat a les peces del museu que sí indiquen eren importants peces antigues. Sigui com sigui, aquest informe fa patent que a més de les víctimes humanes, la guerra, se’ns emporta l’herència dels temps passats. Resultarà paradoxal que esmentarem llocs que van ser fruit de guerres del passat, com el Castell del Krac, una relíquia del temps de les croades. Però en el segle XXI creia que la seva arquitectura podria ser admirada i el seu passat explicat, en pau.
———————
Monogràfic: política i cultura a Centelles (4)
ENTREVISTA:
MARIBEL MATAS, Regidora de CIU a l’Ajuntament de Centelles. A l’oposició.
Feedbacks de la cultura i la política cultural de Centelles
Centelles. Poseu el volum alt, agafeu una bona ampolla d’aigua o suc de poma i un got per anar bevent a poc a poc. Poseu-s’hi bé. L’entrevista que trobareu a continuació supera els seixanta minuts de duració. No l’he escurçat ni un pel. Crec que es tracta d’un material molt bo que ens explica coses desconegudes de la cultura en general i la cultura artística en concret dels centellencs. Coses que passen en un poble que, sincerament a mi, creia no anaven amb nosaltres. Crec que hi trobareu la visió d’algú que es nota que coneix el que passa i també és capaç de donar-hi una solució. No és l’única que ho fa de les que he entrevistat. Però m’ha agradat la seguretat i precisió com ho feia. La passió amb que anava desgranant les preguntes. Maribel Matas ens explicava que va entrar a l’ajuntament una mica empenguda per la curiositat i pels ànims de l’entorn. I s’ho ha agafat en serio: està al cas de tot, vol saber com funcionen els mecanismes municipals. És la cap de llista del seu partit, hi continua en voluntat d’arribar a governar –es dóna un marge d’un temps- i defensa la posició i la seva oposició a l’equip de govern amb resolució. Una de les qüestions que surten i que particularment m’ha semblat més rellevant, és que un afecta col·lateral de la crisi, és que si hi ha poc ingressos a les famílies, aquests tampoc poden fer front, amb prou condicions al manteniment dels habitatges o propietats urbanes. Amb el qual es posa en risc la conservació i la salut dels nostres edificis. Si voleu saber més coses cliqueu en el següent vídeo:
Monogràfic: política i cultura a Centelles (3)
ENTREVISTA:
PEP PARÉ, tinent d’alcalde i regidor a l’Ajuntament de Centelles
Com ja explico a la Crònica de Centelles, vaig contactar amb el Pep Paré cercant que algú m’expliqués millor de què anava el joc de preguntes que estan preparant. Però el dia que ens vam trobar, ho vaig aprofitar per despalgar una sèrie de preguntes sobre cultura i política a Centelles, pensant en contribuir en la sèrie monogràfica d’aquesta secció. Hem conegut diferents opinions de persones tant del govern municipal, com de l’oposició. Però ara portàvem dues entrevistes a favor de l’oposició i amb en Pep Paré equilibrem la balança. Ell és un dels regidors més joves de l’Ajuntament de Centelles. Crec que és més jove que l’Anna Chàvez, la regidora de cultura a qui ja vam entrevistar al començament de tot –a la Crònica-. Diria que és un noi amb vocació de polític. Parla clar. Si bé, com a molts li costa concretar amb coses pràctiques. Però en l’entrevista es mostra franc i crec que dóna un bon testimoni de com veu el panorama des de l’equip de govern. Poseu el volum una mica alt, perquè segons com costa de sentir.
Monogràfic: política i cultura a Centelles (2)
NORBERT GÒMEZ, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Centelles
“L’Ajuntament no ha de voler tenir tant protagonisme en les festes del poble”
Centelles. Parlar amb en Norbert Gòmez no només es connectar amb una visió de la política centellenca, sino amb el passat, de quan els nostres pares eren joves. De professió pintor, ha estat vinculat en moltes iniciatives i entitats –que algunes ell mateix ha ajudat a fundar-. Quan va acabar la col·laboració amb l’escoltisme, va crear Exploradors de Muntanya, que sortien a conèixer el país. També ha estat una ànima molt present en les festes de Reis i en el grup teatral del GEC.
Es va presentar a les llistes d’ERC, per primera vegada el 1983. Afirma que a la seva família tots eren republicans. Per en Norbert tots els sistemes polítics tenen els seus problemes, però el republicà encara és dels millors. S’ha anat presentant a les eleccions, ara ja com a cap de llista. Estan a l’oposició de l’Ajuntament, si bé afirma que poden fer poc davant la majoria del grup governant. Es lamenta que “al cap d’aquests quatre anys de legislatura no podrem presentar res fet”. Si bé estan al peu del canó presentant propostes, projectes i visions de futur.
En Norbert Gòmez és el segon agent polític que entrevistem en aquest monogràfic especial, per saber quines altres visions culturals hi ha. Vam parlar primer amb l’Anna Chàvez, regidora de Cultura, després amb l’Assumpta Falgueras –Alternativa- i ens faltarà la Maribel Matas, de CIU. Una mica faig les entrevistes de menys a més representants a la legislatura vigent.
L’entrevista que segueix, primer va ser gravada amb la idea de transcriure-la. Però les respostes són llargues i escrites perdrien tota l’ànima que en Norbert hi posa. Per tant, trobada la manera d’ajuntar imatge i so, us presento aquesta entrevista amb suport visual, que també és un passeig pel poble i els entorns de Centelles.
ENTREVISTA: Assumpta Falgueras, regidora d’Alternativa per Centelles
“A Centelles, hi hauria d’haver una programació estable de teatre i música”
Centelles. Fa uns mesos vaig fer una entrevista a la regidora de cultura de l’ajuntament de Centelles. Tenia ganes de fer una ronda i veure que més pensaven altres representants polítics sobre la gestió dels temes culturals i els d’òrbita artística a la vila de la falda del Puigsagordi. Comencem per Assumpta Falgueras. Ella és la regidora del grup Alternativa per Centelles. És la segona legislatura que està a l’oposició. Li preguntaré per temes culturals, però comencem amb dos temes de rabiosa actualitat:
Aleix Mataró – Quin posicionament teniu sobre el tema de la independència de Catalunya?
Assumpta Falgueras.- Nosaltres pensem que Catalunya, per una situació no només econòmica, sino de fa molts anys: de llengua, de repressió cultural, etc, pot ser perfectament un estat independent. Però no només, i que quedi clar, per la situació econòmica. Pensem que ha de ser una Catalunya que tingui en compte les prioritats socials, la situació de les persones, que prioritzi el benestar. I també que sigui un país que tingui en compte la feina que s’està fent als ajuntaments. Perquè en aquests moments, ni el govern de Madrid, ni la Generalitat, no sembla que creguin amb la feina que s’està fent des dels municipis. I en canvi els ajuntaments són qui està més a prop de la gent. Volem que Catalunya sigui independent, que tingui una vessant social i que els ajuntaments hi siguin importants, com havien estat en altres temps.
 |
|
Foto: A.M.
Assumpta Falgueras
|
A.M.- Quina suma de partits creus mes viable o t’agradaria q es formes al capdavant del Parlament?
A.F.- M’agradaria un govern format per forces polítiques que tinguessin com a prioritat anar cap a un estat lliure, que tingui en compte els drets de les persones, el seu benestar social, la llibertat i el dret a decidir en totes les coses que ens afecten.
A.M.- Podries presentar la teva formació política?
A.F.- Fa sis anys, unes quantes persones que no ens agradava com funcionava qui governava en aquell moment –que són els mateixos que hi ha ara-, vam pensar que enlloc d’anar dient i anar criticant, miraríem d’entrar a l’Ajuntament i fer les propostes des de dintre. Primer no pensàvem entrar a l’Ajuntament, sinó que fóssim un grup de gent que opinés i fes coses. Però ens vam anar engrescant i vam decidir fer una llista i presentar-nos a les eleccions. La majoria d’aquesta gent provenia d’entitats ecologistes, de preservació de la natura. Uns quants ja érem de l’Ara o Mai. Hi havia gent vinculada a les AMPES. Més o menys la gent venia de l’associacionisme, de moviments socials. Vam fer una candidatura i ens vam presentar i vam treure una regidora. Va entrar una persona, que era jo que anava al capdavant. Però l’ajuntament era de tretze regidors, i en aquell moment hi havia 10 de socialistes, dos de Convergència i un nosaltres. De manera que podíem incidir molt poc. Durant aquells primers quatre anys vam fer algunes propostes, algunes intervencions. Alguna es va tenir en compte, però en general no massa. Quan es preparava la nova legislatura, vam estar dubtant, però hi va haver gent de fora de la llista, que ens va animar a presentar-nos de nou. Nosaltres som un grup de persones que no formem part d’un grup polític, només som aquí Centelles. I tenim l’avantatge que al no estar a cap partit, la gent sap millor qui som i quina és la nostra finalitat concreta i el nostre programa –els vots computen a ICV, que també els hi dóna suport-. L’inconvenient és que no tens un partit gros a darrera. Però ens vam tornar a presentar i vam millorar el resultat. Només vam treure una regidora, però sí que vam treure més vots. Per tant vam pensar que hi havia un petit nucli de gent d’aquí Centelles que conscientment votaven allò, perquè era això el que els hi agradava.
A.M.- Quines iniciatives culturals o artístiques heu proposat?
A.F.- Nosaltres, en general, el que diem és que ha de ser necessària la participació ciutadana. Primer perquè creiem que els polítics no haurien de ser els amos del poble. No són els qui ho han de decidir tot. L’Ajuntament fa coses amb uns diners que són de tothom. Per tant, tothom hauria de participar i sentir-se vinculat. Que hi hagi una participació, no vol dir que només es parli amb les entitats del poble. Hi ha gent que no és de cap entitat.
Nosaltres creiem que la Cultura és una manera de fer grans a les persones, de fer-les autònomes i lliures. No és només saber, o no és només les Arts, si no que la Cultura és més àmplia. Per exemple, que a la nit es faci soroll, que es cridi per les places, això és cultura.
En el programa sí que dèiem que hi havia d’haver una programació estable de les arts: teatre, pintura, ensenyament i divulgació de les arts. I això hauria de ser d’una manera estable. No, ara “mira m’ha arribat això i farem això” o “mira, tinc un amic que pinta molt bé”. Creiem que hi ha d’haver una finalitat. Què hem proposat? Quan diem que hi ha d’haver més participació, això no ho entenem igual els que estan governant i nosaltres. Per ells la participació és dir que les entitats participen. Això no és participació. Si tu els hi dius que col·laborin t’ho faran per fer-te un favor i l’Ajuntament hi ajudarà amb alguna cosa. Però no és això. No hi ha promoció de les entitats. Les entitats de Centelles fan coses, però no hi ha vida associativa. Això no es valora, no es promociona i això penso que és una de les coses que l’Ajuntament hauria de fer. És molt important la vida associativa.
A vegades s’han fet algunes inversions i despeses exagerades. Per exemple, abans amb els catàlegs que es feien de les exposicions del Marçó: es gastaven molts diners per fer uns catàlegs, que a més, quedaven allà. Tampoc hem de malbaratar els diners d’aquesta manera! Ara han reduït els catàlegs, però per la crisi, no perquè nosaltres ho hàgim dit.
La cultura musical en aquest poble no es valora. Sí que hi ha una Escola de Música. Però l’Ajuntament no es preocupa de que hi hagi una cultura musical i que per tant hi hagi uns tipus de concerts diferents. A Centelles hi ha bastanta gent, que a més de l’Escola de Música, fa música, que té grups, etc. Però cadascú s’ha d’espavilar.
En els plens ordinaris, que són cada dos mesos, allà es poden fer preguntes. És un moment per tocar i demanar aquestes coses, però passa que per ells –l’equip de govern- ho fan tot bé. La resposta és que ja ho fan i que ho fan així. Crec que no són gaire oberts a acceptar canvis.
A.M.- Entrant en temes concrets, per exemple, com veus la gestió del Marçó?
A.F.- Complicada. S’ha demanat diverses vegades, i no hi ha manera, quina és la despesa del Marçó. I no ho sabem. Quan l’Ajuntament aprova els pressupostos no hi ha partides per coses concretes i el Marçó no hi és com a despesa específica i que digui: exposicions, tant, divulgació, tant, etc.
Penso que un equipament com aquest que està bé, que és la recuperació d’una casa de pagès, penso que té molts pocs usos, és poc rentable. Sí que de vegades s’hi fan exposicions que estan molt bé, però no pot ser que només serveix-hi per això. L’assistència de públic és molt baixa i això vol dir que alguna cosa no es fa bé. A vegades, els artistes que hi han exposat han procurat fer activitats relacionades amb l’exposició i aleshores és una manera de que la gent hi vagi. Penso que ara és un mort que tenim allà i que no sabem què fer-ne.
A.M.- I la capella de Jesús?
A.F.- Passa una mica el mateix. Però com que està en un lloc més de pas, hi va més gent. Penso que està molt bé que hi hagi un lloc per fer exposicions de tot i actes de diferent mena, però no m’agrada el lloc com a tal. Penso que ara desvalora molt l’obra que hi ha allà. És un espai fred, inhòspit, tal i com està ara. Si poses quatre coses a la paret, no es veuen.
Ara hi ha de nou la sala de baix de La Violeta. Com espai jo el trobo millor, per fer-hi coses. És acollidor. Però no se perquè els hi costa més de fer-ho servir
A.M.- Què et sembla la dinàmica teatral del poble?
A.F.- Hi ha tres grups en actiu: Pierrot, El Triquet i Aquinahora. Si es dediquen a fer musicals, només poden fer una obra cada dos anys. Una altra cosa és si un grup amateur local ha de fer musicals, però això ja és una cosa d’ells. Jo no m’ho carregaré pas. Penso que són unes iniciatives teatrals diferents, i fins i tot hi ha coses que fan junts i té mèrit. El problema que hi veig no és que hi hagi molts o pocs grups de teatre, sino la no programació teatral aquí. L’únic que es fa és la Trobada de Teatre, però no és l’Ajuntament qui ho munta, sino que ells hi donen suport i s’en cuiden els de la comarca. I això fa bastant temps que passa, no és pas una cosa d’ara, que no hi ha diners, etc. Aquí es prima que la gent d’aquí faci coses: val. Però que això no es confongui en que així la gent participa. Per nosaltres és diferent que la gent participi o que la gent faci coses. La participació nostra és opinar, decidir. A la gent que ens agrada el teatre, si ens deixessin opinar diríem: fem una cosa estable i que vingui una companyia, que no cal que sigui una gran companyia, però que sigui professional. I en música? Quina programació hi ha de música? Cap. Menys que el teatre. Hi ha molta gent que està participant en grups de música, però mai es fa res.
Quan vam començar aquest mandat els hi vam demanar a l’equip de govern que a cada ple, un regidor presentés el que tenia previst fer amb aquests quatre anys. Doncs el que fan és presentar una memòria del què s’ha fet. Fa un parell de mesos va tocar a la Regidora de Cultura. I li vam dir que com que no ens feien cas, que ja li preguntaria pel passat: amb això que heu fet vosaltres creieu que ha millorat la Cultura d’aquest poble? Em va dir que sí, perquè hi havien més associacions. Doncs nosaltres creiem que no. Que no te res a veure que hi hagi més o menys associacions amb el nivell cultural de la gent. Perquè la gent se’n va fora a alimentar-se de Cultura? Aquí no n’hi ha! Ja se que aquí no podrem fer una programació com a l’Atlàntida, però tenim possibilitats de fer coses. Però s’ha de fer d’una manera que la gent ho sàpiga. Perquè en aquest poble es fan coses que la gent ni ens n’enterem. El tema de divulgació és un desastre i s’hi gasten molts diners!
A.M.- Com veus el tema d’organització de fires periòdicament, per promocionar el poble?
A.F.- Aquest invent de les fires i firetes, que diuen és per “promocionar el poble”, em sembla una tonteria com una catedral. Així no es promociona el poble, perquè per una banda comencen a haver-hi activitats paral·leles que no tenen res a veure amb la fira. Després venen una colla de firaires que sempre són els mateixos. Em sembla absurd tanta fira i fireta. Si volem promocionar el poble, cerquem una cosa, que no les Bruixes, que serveixi, que estigui més arrelada, que no ens inventem històries.
Fa uns sis anys, una sèrie de gent vam organitzar tota una sèrie d’activitats el mes de juliol. Se’n deia “Imagina’t Centelles, el Juliol”. L’Ajuntament hi va posar uns diners, però ho vam organitzar un grup de gent i hi va haver teatre, música i de tot. Amb la idea que cada anys s’anés fent i es convertís amb alguna cosa com la Fira de Teatre de Tàrrega. Però el fet que un grup de gent s’ocupés d’organitzar una programació i que la cosa tingués èxit no els hi va pas agradar, i van dir que si de cas ells ja farien alguna cosa.
——————————————————————–
(segueix de la portada)
IVETTE NADAL:
“Costa molt entendre el que faig a nivell d’empreses i premsa”
A.M.- Anava a dir que les teves lletres no semblen immadures, que es veuen molt treballades i que si madures més no se si t’atraparem.
I.N.-No se tampoc si és una qüestió de maduració. Sí que hi ha una intenció, no vull fer algú que sigui inaccessible, perquè tampoc sóc gens purista, ni gens intel·lectual. Però sí que m’agrada treballar les lletres i que diguin alguna cosa. Quan dic immadur vull dir a nivell d’estil musical. Aquí potser sí que em falta trobar més la meva personalitat. Que no quedi només en pop-rock.
A.M.-Això és el que intentes fer en el nou treball?
I.N.-Exacte. L’he treballat de manera molt diferent. Portem un any. Abans, en els altres dos treballs, arribava al productor, li donava les cançons, les triàvem i amb una setmana les gravàvem. Amb el nou disc portem un any anant tema per tema i produint amb la banda. A l’última setmana, quan vam anar a gravar el disc, vaig trucar al productor i ell no havia sentit res encara. Ha estat més un treball amb la banda.
A.M.-Com t’influeix l’entorn social a les teves lletres?
 |
| Foto: A.M. |
I.N.-Crec que en el primer i el segon disc he estat una persona que he parlat molt dels sentiments i de coses interiors. Mai he volgut seguir cap ideologia, ni reivindicar res. No és que no m’interessi, però no és la meva manera de ser. M’agrada més parlar de sentiments. Però sí que en el nou disc, tal i com està el món, el sistema i tot, sí que parlo més de la llibertat, de la llibertat de l’individuo. Però no sóc una persona que em vulgui mullar massa.
Quan treballava amb el nou disc sí que m’adonava que havia d’intentar fer unes cançons menys tristes, que parlessin menys d’un món interior i donessin més uns missatges oberts per tothom. He intentat que cada cançó sigui un món i puguin ser enteses per persones diferents. Que persones de registres diferents s’hi puguin sentir identificades. I no només parlar de cançons d’amor i de desamor, que en el fons són coses d’una època, de quan tens setze o divuit anys, que ho dones tot. He intentat explicar diferents realitats de diferents persones, i allunyar-me més de mi.
A.M.-Quan es composen cançons amoroses, corresponen a situacions autobiogràfiques o són situacions abstractes?
I.N.-Tot el que he escrit són coses que m’han passat. No perquè tingui una vida molt interessant, sinó perquè és una via d’escapament. Excepte “L’aristòcrata”, que sí és una història que no he passat jo, i que està inspirada en una novel·la de la meva mare, que vaig voler transformar en cançó. Fins al dia d’avui, els dos primers discos sí que eren coses que havia viscut jo i sempre hi afegeixes literatura a la realitat perquè quedi més màgic.
A.M.-Creus que tens cap rol social?
I.N.-A vegades depèn del lloc on vagis a cantar. A vegades te n’adones que hi ha gent que s’emociona per bé o per mal. Gent que li molesta, per exemple, quan canto “L’aristòcrata”: “ostres, és que és dura, és cruel aquesta cançó!”. El fet de remoure… com tot és sentiment. Però no haig de vigilar el que dic perquè siguin cançons d’un grup adolescent. Veure que hi ha algú que el fas sentir, el fas desconnectar, el fas recordar un amor que havia tingut, que li fas pensar amb un familiar que s’havia mort… sí que t’adones que tu ets un emissor i que pel públic potser és un moment maco anar a un concert teu.
Quan algú decideix venir a un concert has d’estar molt agraït, perquè podrien estar en qualsevol altre lloc. I amb això sí que cada vegada intento vigilar més el que dic, com ho dic… intentar cantar sempre amb moltes ganes. A vegades vas a algun concert i no tens bon dia o no et ve de gust fer alguna cançó o el que sigui.
A.M.-Et sents lliure a l’hora de compondre les teves cançons?
I.N.-Al principi, molt. Quan no penses que algú t’escoltarà, podia fer moltíssimes cançons cada setmana i tot em semblava bé. Ara és diferent. Ara dius: potser li agradarà a algú? Potser la posaran a alguna ràdio? Sí que em controlo més. Això són impediments. Crec que haig d’intentar ser més lliure i feliç, a l’hora de fer un treball i no pensar tant “què diran?”, “com afectarà?”, “això ho entendran o veuran una bogeria?”. Crec que aquesta visió realista, aquest compaginar la “Ivette que composa” i la “Ivette que ho ha de vendre per internet”, a vegades sí que fa que quan componc, raoni massa. Però també trobo que està bé tenir consciència de dir “has de vigilar”, “que la gent ho escoltarà”. Però també vaig bastant a la meva, sóc una mica tossuda i les poquetes coses que he fet pel camí…M’he trobat varies persones que m’han volgut fer canviar moltes coses i no he fet cas mai a ningú.
A.M.-Què t’ha empès a fer el tercer treball?
I.N.-La veritat és que vaig tenir una mala experiència, al final del segon disc quant em va portar per primer cop una empresa de management allà vaig veure que el sistema de la música era molt diferent, i que no estava preparada per tot allò, abans, al primer disc ho feia tot amb molta il.lusió i bona fe. Quan veus com van les empreses i les ràdios, realment fa una mica de por i realment és per dir “m’en vaig a cantar als bars; ja està bé!”. Però aspiro a que les cançons arribin no tant a un públic minoritari. Em trobava en un moment que tenia ganes de començar una nova etapa i treballar amb la banda que he trobat i que ja fa dos anys que toquem junts amb els mateixos músics. I tenia ganes de canviar de productor i mostrar una Ivette diferent, escriure coses diferents. Sempre se’m qüestiona, perquè combino poesia en els concerts, sobretot periodistes i gent del públic. Entenc que no és fàcil escoltar a recitar gent. Depèn de com ho dius, potser «durillo». Com ho puc fer per canviar i que no passin tres anys per treure un disc? Vaig buscar uns quants poemes d’amics meus que m’havien inspirat i marcat. El disc té sis cançons de poemes musicats i quatre de pròpies. Hi ha una mica la intenció d’ensenyar cançons en diferents estils, que no siguin només pop-rock: una mica de reagge, una mica de rumba, una mica més modern. Hi ha cançons súper intimistes amb guitarra espanyola i una veu. Hi ha un rèquiem, un mantra, una nana.
A.M.-S’assembla als altres treballs o és totalment diferent?
I.N.-S’assembla perquè és la mateixa veu. Les cançons que són meves –amb lletra pròpia-, crec que es nota que és la mateixa persona. I les que m’he atrevit més a posar una música més «canyera», potser sí que hi ha gent que la descol·locaré una mica. Però no faig cap bogeria, ni tampoc cap cançó… heavy-metal, Sí que hi ha una cançó més atrevida, més deixada anar, molt més rock. Una mica el contrari de tot el que es porta ara.
A.M.-Com ho fas per intentar fer coses noves?
I.N.-És difícil… no és que m’hagués cansat de cantar cançons de tristes. Però una mica sí que t’encasella anar només amb la guitarra i aquest punt més intimista, més transcendental. Artísticament, a l’escenari tampoc va bé cantar coses tristes. Una mica com a persona et fa tenir cada vegada més una actitud amagada i menys expressiva. I la gent, tal i com està el món, doncs jo crec que no vol tristeses, vol alegries, vol veure algú que enamori. Però jo no sóc així… he intentat treballar-ho amb molts sentits, a nivell meu emocional, a nivell d’actitud a l’escena.
A.M.-El nou treball, t’ha portat doncs cap a terrenys emocionals nous?
I.N.-Estic intentant veure si puc encaixar bé amb altres registres. L’hora de la veritat serà dalt de l’escenari. Gravat en un estudi ja es pot fer, però davant de la gent, crec que és una prova de foc. Necessito oportunitats, i que l’actitud que està gravada en el disc surti sempre a cada concert.
A.M.-Ja hi ha data pel concert d’estrena?
I.N.-Sí, fins al desembre n’hi ha varis. El primer és el 29 de setembre aquí Granollers.
A.M.-Aquí és on estan convidats els mecenes que han col·laborat amb el disc, a través de Verkami, si bé la Ivette comenta que es podran triar altres dates i llocs. Li demano a la cantautora per la seva impressió del micro-mecenatge:
I.N.- Sí, ha anat bé. No esperava que anés tan bé. Anava amb una mica de por, i no ho volia fer. Però tal i com està tot, invertir en el disc, pagar l’estudi, el productor, les còpies, era molt complicat. Si ho vols fer bé és impossible. Vaig pensar, intenta una part d’aquesta inversió, a veure què passa. I també és una manera de veure si la gent té ganes d’escoltar-te o no. Si no funciona, vol dir, que mira, busque’t una altra via i ho penges a internet i que la gent t’escolti gratis. Ho hagués fet així. Però he tingut sort de que es va aconseguir bé.
A.M.- Quines preocupacions o quins temes hi ha a les cançons del nou disc?
I.N.- Volia que en aquest treball no hi hagués cap cançó d’amor. Tot i això, de deu n’hi ha dues. Crec que he millorat, perquè en els altres treballs potser n’hi havia una que no ho era. En aquest nou hi ha missatges més universals: «sigues lliure», «no t’assemblis a ningú», «feu el que sentiu». En els moments d’ara potser sona una mica hippy o utòpic. Es resumeix en una actitud per ensenyar un personatge més lliberal i optimista. Amb punts d’una bogeria sana, també. Hi ha una cançó de bressol –que no està dedicada al seu fill-, que es podria interpretar de moltes maneres; jo quan la canto, la interpreto com una cançó de bressol d’algú que es mor. Llavors hi ha una versió de “La Lluna, la pruna”, amb la lletra diferent i la música diferent. L’únic que conserva és “la lluna, la pruna”. Després a nivell conceptual hi ha un mantra: el concepte és llibertat, calma, felicitat…
A.M.-També hi ha un reagge. Així sí que el disc té un aire com dels anys 60 i 70:
I.N.-Sí. Una mica la intenció del productor era aquesta. Ho veia en les meves cançons inicials amb guitarra i veu.. Quan es va anar a gravar, la manera com es van triar les guitarres, els efectes dels cors.
A.M.-Hi ha cors?
I.N.-Sí, hi ha bastants cors, bastants nois de la banda que canten.
A.M.-Què et fa decidir, cantar sola o comptar amb col·laboracions a la veu?
I.N.-Normalment quan comences, quan menys col·laboracions hi hagi, millor. Perquè, aleshores et trobes que treus un disc i et trobes que et truquen d’alguna ràdio, i només et pregunten: “i va venir en Gerard Quintana, oi? De què el coneixes?”. Ostres, jo que he estat aquí un any, treballant les cançons i es queden només amb això. Aquella vegada (“Al poble del costat”, a “A l’esquena…”) ho vaig triar perquè havia estat admiradora de la seva banda i em venia de gust. I la cançó amb el David Rosell (“A Cent o a cent vint”, del disc “A l’esquena d’un elefant”), va ser allà improvisant mentre estàvem gravant. Jo estava gravant la veu i ell (tècnic de so) anava cantant a sobre com un cor. I vaig dir “queda magnífic això!”. I al final li vaig dir “entra i gravo”. I va sortir així.
A.M.-Entenc que el fet de cantar sola o amb un cor, depèn d’una decisió creativa…
I.N.-Són uns discos que és molt important la veu. No és que sigui un sentit egoista, però sí que és un punt el fet de tenir clar que al què jo hi dono més importància és a la veu i a la lletra en aquest estil de música. Sinó seria un altre i faria una altra cosa. Moltes col·laboracions no m’agraden; no m’agrada fer-ne ni que em vinguin a fer col·laboracions, perquè crec que cada veu és un món. Però en aquest últim disc, per exemple, en el mantra, he convidat a l’Eduard Canimas, que jo vaig anar a col·laborar en el seu últim disc. Quan estava composant la cançó, ja pensava que si la cançó es gravava al disc, havia de venir ell i sinó no es grava. I els altres cors que hi ha al disc, s’han treballat per donar canya a les tornades.
La cita acaba amb la sessió de fotos i l’esperança de poder-la entrevistar en una altra ocasió. Mentrestant podeu saber més coses de la Ivette, sentir algunes de les seves cançons i veure una promo del nou disc al web http://www.ivettenadal.com/
(segueix de la portada)
PILAR AYMERICH, fotògrafa:
“No faig fotos informatives,
si no interpretatives”
Flashback
 |
Foto: Pilar Aymerich
Retrat de Pere Calders, a la terrassa de l’editorial Montaner i Simon,
actualment seu de la Fundació Antoni Tàpies |
Podríem dir que Aymerich va “despertar” a la vida cultural barcelonina, als disset anys. Aleshores sortia d’un col·legi de monges i entra a L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que era un focus de la resistència cultural i entre amb contacta amb gent nova i personatges com Ricard Salvat, Espriu, Maria Girona o Carme Serrallonga.
La fotògrafa ens explica que en aquella època “vivia en un moment que no li agradava. Li feia falta incentius i cercava potenciar la personalitat”. Primer va connectar la seva sensibilitat amb el teatre i després amb la fotografia. Quan va marxar a Londres hi anava per estudiar direcció teatral. Per tant en la seva desviació cap a la fotografia, alguna cosa havia de quedar de l’ambient dramàtic.
Aymerich afirma que la influència del teatre, en les seves fotografies es nota especialment en els retrats on es dóna importància a l’espai circumdant, que com una escenografia participa de l’acte d’explicar el personatge.
En un altre nivell, Aymerich explica que també li ha anat molt bé tenir recursos d’actriu, pequè en cada reportatge o sessió de retrat també ha cercat vestir-se d’una manera adequada, ja sigui per passar desapercebuda o per no donar la nota, ja sigui davant una escriptora o un travestí. En un moment de l’entrevista ens parla de les avantatges de ser dona, en mig d’una manifestació controlada pels grisos. De seguida podia amagar la càmera i fer com si tot allò no anés amb ella. “Contra la força, delicadesa”, ens proclama.
En un altre moment de la conversa Aymerich ens explicarà, que ha continuat vinculada al teatre, ja que ha fotografiat obres de teatre independent que s’han posat en escena, de directors com Puigserver o Benet i Jornet.
El retrat
 |
Foto: Pilar Aymerich
Retrat de Favià Puigserver, dramaturg |
Parlant de la fotografia i del retrat, Aymerich ens diu que “la foto és un agressió i per això cerca passar tant desapercebuda com sigui possible. “La fotògrafa no ha de ser mai la protagonista”, afirma. Però sí que s’ha de saber introduir en cada ambient o situació.
Com anem dient, una faceta d’Aymerich són els retrats. Per tal com és d’important l’escenografia es denota que la fotògrafa es prepara les sessions. I efectivament ens explica que “no fa fotos de persones que no coneix”. Necessita informar-se, fer-se’n una idea. Els retrats que Aymerich ha fet al llarg de la seva carrera l’han portat a repetir més d’una vegada la mateixa persona, de manera que n’ha anat documentant el seu pas per la vida. És el cas per exemple de l’Ovidi Montllor.
Una de les fotos que ens destaca, de tota la seva obra, és el retrat dels tres deportats al camp de Mauthausen: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella. Aymerich ens explica que, el novembre del 1972, la Montserrat Roig la va trucar perquè anés al seu pis on feia l’entrevista a aquests tres supervivents. Aymerich va arribar, va estudiar la situació, va sentir les dramàtiques històries que si explicaven, però no acabava de trobar la manera de deixar constància de la situació i fer una imatge que fos alguna cosa més que el retrat de tres senyors entrevistats per la Montserrat Roig. Així que la fotògrafa va sortir a donar una volta pel carrer, i passejant per fora va veure un solar i la paret despullada. Allò li va obrir la xispeta de la inspiració. Va pujar al pis, altre vegada, va demanar als senyors que sortissin al carrer, perquè necessitava més llum i quan els va tenir al solar, els hi va demanar que es posessin al costat de la paret, en fila india, tal i com feien quan eren al camp de concentració. Aymerich explica, que al moment als tres homes els hi va canviar l’expressió de la cara i va ser com si per uns instants revivissin el trauma del passat. La foto va deixar constància del moment.
Aymerich també ens explica que amb la Montserrat Roig se’n van anar a París per fer varis reportatges sobre diferents temes que després van ensenyar a les editores de premsa de Catalunya i els hi van vendre. Entre altres qüestions van parlar i retratar en Semprun o la manifestació que es va fer en contra la guerra del Vietnam. Aymerich explica que encara eren allà quan la guerra es va acabar i diu que van acabar brindant amb la delegació del Vietcong.
Disparar just
 |
Foto: Pilar Aymerich
Retrat de Joan Marsé, escriptor |
Tot plegat ens trasllada a la vida d’una fotògrafa molt activa. De les que pensen que s’ha de ser fotògrafa les vint-i-quatre hores i que no es jubilarà mai. Podríem dir que es una persona compromesa, però també veiem que mira de guardar una distància amb les coses i mantenir una posició ètica coherent. “Si t’impliques molt perds la perspectiva”, ens diu.
Quan fèiem l’entrevista tenia la càmera digital que actualment utilitza, sobre una taula, a punt d’agafar-la per sortir al carrer. Va estar a les manifestacions de la vaga general, per exemple. Tot i això no tracta de fer “ fotos informatives, si no interpretatives”. “És un treball subjectiu”, ens diu. Vol explicar coses i no dispara molt: cerca el fet culminant d’una situació. Diu que en tot hi ha un inici, un nus i un desenllaç. Ella cerca el clímax, el moment àlgid, espera, s’ho pensa i quan pot explicar algú dispara.
Ens explica que també ha fet seqüències de fotografies. Quan es va celebrar una de les primeres Diades, es va penjar una senyera tot al llarg del fris de relleus de Picasso que hi ha a la façana del Col·legi d’Arquitectes, a Barcelona. Les seves fotografies mostren els moments en que la van desplegant i va corrent per sobre el front de ciment.
Tot i estar al mig del bullici cultural o dels grups feministes, Aymerich diu que no tenia consciència de la possible importància de les fotos que feia. Ha estat després quan ha vist que el seu arxiu tenia un valor i que havia contribuït de forma notable a posar imatges a moments de la història. El seu arxiu guarda retrats de personatges interessants, com és el cas de Pere Calders, del que enguany celebrem el centenari del seu naixement. Li demano a Aymerich per aquesta figura de la literatura catalana i recorda que el va anar a retratar al seu despatx de l’editorial Montaner i Simon. Explica que li va demanar que pugessin al terrat i van agafar espontàniament una cadira, per si podia ajudar com a attrezzo. Calders si va asseure i resulta que al mateix lloc, al cap d’unes dècades, Tàpies hi va instal·lar la cadira que inclou el núvol que corona la seva fundació. La cadira, com a element escenogràfic ens porta a parlar d’una sèrie de retrats que va fer per l’Avui en el que cada personatge sortia amb un objecte representatiu. En aquest sentit recorda la gràcia que li va fer a Tàpies, que li suggerís d’agafar un plat amb una tassa, perquè eren uns objectes que s’estimava molt.
Treballs personals
Pilar Aymerich també ha fet treballs fotogràfics més personals, com ara sèries dedicades a l’arquitectura funerària de cementiris d’aquí i d’altres llocs del món, com La Havana. A Aymerich li sembla curiós que molts burgesos tenien la caseta i el mausoleu, moltes vegades fet pel mateix arquitecte.
Una altra projecte fotogràfic que ha fet és el de interpretar visualment les històries escrites de quatre dones exiliades a Cuba. En aquest punt Aymerich considera que la seva obra té un contingut literari important, i per altra banda, quan ha preparat exposicions moltes vegades li agrada acompanyar-ho de poemes. El punt on actualment estableix una relació regular entre fotografia i text és en el blog lamentable.org, engegat entre amics, on penja i comenta les seves imatges.
L’exposició instal·lada al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, es pot veure fins el 16 de setembre.
(segueix de la portada)
VÍDEO-ENTREVISTA A
DOS INTEGRANTS DELS BONOBOS
Nou impuls a Catalunya en Miniatura
 |
Foto: Catalunya en Miniatura
El parc disposa de la reproducció de tots els edificis d’Antoni Gaudí a
Catalunya i a la resta de l’estat. |
El passat més de març, l’organització Dianova va comprar el 51 per cent de les accions a la família Ercilla, propietària original i fundadora de Catalunya Miniatura. El binomi entre empresa privada i ong servirà per donar un nou impuls al parc i de retruc ajudar a finançar els projectes de Dianova. Aquesta ONG està dedicada a ajudar persones addictes a les drogues i adolescents amb dificultats de maduresa personal i adaptació social. Dianova treballa a dotze països d’Europa i Amèrica. A Espanya té diverses seus repartides pel territori i en el cas de Barcelona, disposa d’una base a l’Ametlla del Vallès, a una casa que s’anomena Can Parellada.
En el web de l’ong expliquen qui són i què fan i aquests dies també anuncien de forma visible que s’han adherit a la campanya SOMOS. Una iniciativa en la que participen vint-i-cinc ong espanyoles per promocionar la cultura de la solidaritat. Volen recolzar i potenciar els tres millons de persones que tenen de socies a tot l’estat. La crisi agreuja també els ingressos de les ong.
150 maquetes
 |
Foto: Catalunya en Miniatura
Amb un dia es pot passejar per tot Catalunya |
Catalunya en Miniatura va ser fundada el 1983 per Fernando de Ercilla, qui s’inspirava en el parc holandès de Madurodam. La primera pedra la va posar el President de la Generalitat, Jordi Pujol. La idea era i continua sent reunir els monuments i elements més representatius del país: edificis històrics i arquitectònicament importants, esglésies romàniques, les catedrals de tots els bisbats, monuments. Han reproduït també elements com una comissaria dels Mossos d’Esquadre o un tram d’una autopista. Tenen també reproduïts tots els edificis d’Antoni Gaudí, tant els de Catalunya com els de la zona de Lleó i Cantabria. Hi ha més de 150 maquetes en total, escampades per una zona d’uns 25.000 metres quadrats. El 2008 van inaugurar el Bosc Animat, una zona verda d’oci dedicada a activitats familiars, amb tirolines, trons per escalar, etc.
L’empenta que hi vol donar Dianova vol superar els 70.000 visitants que tenien anualment i arribar a finals d’any, als 100.000. Això ho volen fer a través d’ofertar el parc i el seu ventall d’oci a nous públics turístics, familiars, escolars i empresarials. També tenen previst construir noves maquetes i anar restaurant les que ja hi ha. Quan anàvem a Torrelles, passàvem per una pastisseria on compràvem una espècia de pasta seca amb forma de torre de castell que eren molt bones.
(segueix de la portada)
L’Arts Santa Mònica
acull un exposició d’homenatge a Rémi Ochlik
Més recentment, va recórrer tot el nord d’Àfrica seguint els esclats de la Primavera Àrab: Tunisia, Egipte i Líbia. Els seus treballs han estat publicats a Le Monde Magazine, VSD, Paris Match, Time i The Wall Street Journal.
Per homenatjar la labor de Rémi l’Arts Santa Mònica de Barcelona acull una exposició muntada juntament amb l’Alliance Française de Sabadell, l’Institut Français de Barcelona i Visa pour l’image de Perpinyà. Fins el 2 de juny es pot veure aquesta mostra a l’espai Arxiu del Santa Mónica, que aplega cinquanta-cinc fotografies.
En el dossier de premsa de l’exposició de Rémi Ochlik hi trobem un text del jove fotògraf que fa referència a la seva experiència en les Primaveres Àrabs, segurament un dels esdeveniments més importants d’aquest començament de segle. A continuació us en copio dos breus fragments, que fan referència a Líbia. El primer fa referència a les seves impressions sobre l’exèrcit rebel:
“Sempre m’havia imaginat els libis tal com eren representats a les pel·lícules, com bojos amb armes de foc … El que vaig descobrir era tot el contrari. Aquests combatents de l’oposició eren civils, educats, intel·ligents, i amables. Eren enginyers, forners, professors, estudiants … que només volien la llibertat d’expressió. Ells no estaven preparats per una guerra i no sabien com utilitzar les armes que havien aconseguit del tancat de Gaddafi a Bengasi.”
El segon fragment fa referència a Gaddafi:
“…l’encàrrec era molt curt, així que el primer que vaig fer quan es feia fosc va ser buscar el mercat de verdures on m’havien dit que es trobava el cos de Gaddafi. Em va costar hores de negociacions amb els rebels, però a la fi vaig poder prendre imatges de l’abans home fort de Líbia.”
Músics de Centelles contra el Càncer
Centelles. Mentre Venus i Júpiter semblen tocar-se, aquí a la Terra continuen les virtuts i els problemes. Una de les problemàtiques dels humans són les malalties i entre totes elles n’hi ha una que té una especial rellevància, pel seu abast demogràfic i difícil tractament: el càncer. En general es defineix com un tipus de malaltia en el que un grup de cèl·lules creixen descontroladament, envaeixen els teixits adjacents i es poden estendre a altres parts del cos.
S’ha avançat molt en el tractament, però continua sent un problema contraure aquesta malaltia. Existeixen per això associacions de lluita contra aquesta malaltia i a nivell comarcal i local en trobem els seus representants. Des de fa divuit anys el grup de centellencs que s’ocupen de combatre aquesta malaltia organitzen un festival en el que participen entitats del poble que posen sobre l’escenari del Francesc Macià balls i diferents representacions d’interès artístic. Però aquest any han volgut fer un pas més. Pel dissabte 17 de març a dos quarts de deu han organitzat un còctel de grups de música centellencs, en el que intervindran una desena de formacions, entre les que trobem bandes tan destacades com Kíbor, “MM”, els Catàrres i els “Albert Giol Quartet”.
Tal i com explica Pilar Cerdà, presidenta de l’Associació de Lluita contra el Càncer, “volem provar de dirigir-nos als més joves”. Es mostrava preocupada per la venda d’entrades anticipades, però és d’esperar que s’animi el públic en vistes d’aquest excel·lent programa de les bandes que actualment conviuen a Centelles.
Millores
La recaptació del concert del dia 17 i de les actuacions de l’endemà, diumenge, aniran destinades a diferents qüestions en què està involucrada l’associació d’Osona contra el càncer. Segons ens explica Cerdà, “enguany es continuarà pagant l’endoscòpia de l’Hospital General, així com aparells per altres hospitals com el de la Santa Creu. També es finançaran els cursets de metges i infermeres, tasques d’investigació, el psiconcòleg –un psicòleg destinat al tema del càncer-, als voluntaris i també s’ajuda a les persones que es volen posar perruca per tapar els efectes dels tractaments”. Cerdà explica que “des de que tenim una associació que funciona a nivell comarcal podem gestionar molt més bé els recursos”.
Em parlat amb alguns integrants dels grups per veure com preparaven el concert. Jordi Ginesta és membre dels Albert Giol Quartet. Primer ens aclara que “alguns programes estan equivocats ja que nosaltres no actuem com a Bonobos. Actuarem a títol individual amb l’Arcadi Giol i en David Nuri sota el nom d’Arcadi Giol Quartet i farem versions de temes que ens agraden”. Afirma que ”ho afrontem amb ganes i il·lusió per solidaritzar-nos i col·laborar amb el poble i per una causa tant i tant legítima. Posar un granet de sorra sempre ens agrada i si ho podem fer amb la música, la nostra passió, millor que millor.” Insisteix en que son tres i no quatre, tal i com suggereix el nom del grup. Diu que “és un nom irònic”.
També hem parlat amb David Viñolas, bateria dels Kíbor format també per Samuel Vergés. Viñolas explica que “farem tres o quatre cançons en format acústic” i avança que “potser aprofitant que al Casal Francesc Macià hi ha un piano farem alguna cosa diferent”. Dubto que no es sobrepassin les dues hores de concert, previstes per l’organització, amb aquesta amanida musical.
Centelles. Mitjans de gener? A vegades va bé ordenar. Fent com en algunes sèries de televisió, on es segueixen “pautes”, he anat reflexionant amb una mena de normes “subjectives”, per a les arts. És un concepte difícil de definir, d’entendre. Molt gastat pels anys. Però al mateix temps, necessari per viure. 
Les arts es poden barrajar, però s’haurien de gaudir una a una.
Centelles. Encadenem exposicions d’artistes locals i ara ja és la segona dedicada a una il·lustradora. Formada,com a tal, i amb projectes en marxa i publicats, com a llibres o en diferents sortides.
No sóc expert amb il·lustració, però pel què vaig veient hi ha com una gran manera de fer en que tots s’assemblen. I el difícil és sortir d’aquesta “norma”. Les aquarel·les del “Petit Príncep” de Saint-Exupery deuen ser com un tòtem (per cert, expo a París).
Centelles. Periòdicament el mòbil sona i si confies que has de respondre et pots trobar parlant amb un comercial d’Enciclopèdia Catalana. Confesso que m’he deixat convèncer dues vegades i que a la biblioteca hi tinc dos grossos volums d’art català. Però perquè volums tant grans i cars?
Tota aquesta col·laboració artística es belluga cada cop que hi ha una Marató de la Sang. Dissabte ja seran nous els dibuixos que es portin a la carpa dels organitzadors. Ja fa dies que la vila de la falda del Puigsagordi es prepara per una nova capta de Sang, que segur ja sabeu que tindrà lloc aquest proper dissabte 8 d’abril a les 
Escoles. Les setmanes d’abril encadenen solidaritat amb Sant Jordi i mouen la gent del poble a participar com a “motivadors” o com a “donants” o les dues coses alhora. Ara toca la sang per proveïr el banc que concentra les bosses de reserves necessàries per assistir les transfusions. Tothom que vol fer alguna activitat per accentuar i portar donants ha preparat alguna iniciativa. Són habituals les col·laboracions dels gimnasos i escoles de dansa que dissabte presentaran les coreografies assajades. Ja haureu vist les gotes de sang penjades dels arbres. És una mica misteriós com un grup de mestresses fan una concentració durant uns dies, per confeccionar-ho. Un cop van sortir les flors que es van enviar al mur del Sàhara; un altre any el colom de la pau inspirat en el disseny picassià de Mn. Esteve.
Tots aquests dissenys de tall i costura aporten la vessant artística a la Marató amb igual il·lusió com hi ha un artista plàstic amb més o menys solera, que cada any és convidat a fer i donar una obra. L’any passat ho va fer en Josep Musach el dibuix amb “plomilla” de tinta del qual, figura en la cartelleria d’enguany. També ho han fet en Casals, l’Ernest Faixedas. El mural que penja al Portal és l’obra d’enguany i ha estat preparada pels infants del Taller d’Art dirigit per David Casals. Tot per subratllar l’esforç i la batalla que vol guanyar-se amb la Marató.
badaluc 