Diumenge, 8 de gener de 2023
Criteris amb gràcia
Avanço algunes impressions de l’exposició dedicada al Feliu Elias, que es pot veure a les sales grans del Museu Nacional, Barcelona
Barcelona/ Centelles. Al MNAC tenen des de fa uns dies, la mostra dedicada a Feliu Elias “La realitat com a obsessió”. Que també signava com a Apa i com a Joan Sacs. Pel què veiem, Apa era el pseudònim per a publicar il·lustracions satíriques a la premsa de l’època. En que certes bromes no s’encaixaven bé. Per cert, ahir va traspassar també en Toni Batllori, quina casualitat.
Elias també signava com a Joan Sacs, per a la crítica d’art, escrita, dedicada a contemporanis seus. El que és el nom “real”, pel què vaig entendre, estava reservat per a la pintura. Perquè dibuixava, pintava i escrivia notes sobre el què pensava o volia esbrinar o aclarir. Va viure a Barcelona, però es va haver d’exiliar i va voltar per França i altres racons del planeta. Ja ho explicaré millor.
Però no cal esperar-se, per recomanar l’exposició en si. Potser perquè els artistes que protagonitzen monogràfics al Museu, cada cop són més propers (Feliu Elias, va viure entre 1878 i 1948), i més interessants: ens toquen de més a prop i intuïm millor les seves circumstàncies: socials, polítiques, econòmiques, de gènere i emmarcats per vicissituds imperdonables, com grans guerres o el binomi entre la ciutat i camp, amos i jornalers, senyors i cuidadors de les llars, etc.
Em crida l’atenció un aspecte: Feliu Elias, com a Sacs, va prendre partit per les arts amb un sentit realista més objectiu, renovat, però figuratiu a la manera dels impressionistes o els pintors de tall més clàssic. Eren objectius, però la mirada era subjectiva. Elias pintava molt bé els temes i els elements. Amb oli i cercant la materialitat i destacant la bellesa de les coses i els èssers. Per mi no era tant diferent de Ramon Calsina, per exemple.
Elias, com a Sacs, va dedicar tinta a posicionar-se a favor del seu criteri com a artista, al mateix temps que mostrava desconfiança per les arts més radicals dintre les avantguardes. Per això hi ha obres d’artistes “citats”: Lluís Bracons, Joaquim Sunyer, Togores, Ramon Calsina i també Picasso, Miró, Dalí, o Delaunay, etc. C
A mi, tant vàlid em sembla la pintura o les arts d’uns, com la dels altres. Mentre, l’origen o la inspiració, més o menys, condueix-hi a resultats genuïns i amb certa qualitat estètica, tècnica i molta empatia. El que és interessant és posar-se davant un quadre i preguntar-se què diu l’artista, al marge d’etiquetes estilístiques, cercant al màxim, si és original, ho ha fet sol o amb col·laboradors. Què ens diu l’obra? Aquesta és la pregunta.
D’aquí uns dies, tornarem a parlar de l’exposició de l’Apa, amb dades més acreditades. De moment: recomano atenció amb les pintures. Amb què “adopta”· Elias de les tècniques d’altres. A la mostra es veu clarament com amb temes “innocents” com les natures mortes, percep la realitat social i política. Com cada element –com la carpeta de dibuixos tancada, el barret, la ràdio, el ninot-, repassen el dia a dia, fins que en un any senyalat, surten els verds del paisatge de fora. Bones notícies?
Hi ha moltes curiositats: en general, la mostra reuneix dibuixos a tinta, aquarel·les, litografies de gran format –cartells. Obres del museu i prèstecs. S’exposen per exemple, unes pintures bastant grans, que anaven destinades a la Casa Masferrer de Vic. Mostrant imatges del nou món (la Modernitat), no tant diferents de les que Sert va preparar i ara es poden veure a la l’ajuntament de la ciutat dels Sants. Però no són els únics que tenien ganes de fer pintures grans, per Barcelona, Vic, Lleida, Girona, etc., Nova York: parlem d’artistes catalans connectats amb persones de tot el planeta.
29 d’octubre de 2022
Cap de setmana llarg i intens
Les arts animen la tardor arreu. Cop d’ull a Joan Brusés, a Aiguafreda i a la Marina Berdalet, a Monistrol de Calders.
Aiguafreda/Monistrol de Calders/ Centelles. És com si les coses volguessin tornar a funcionar. Amb ganes i en pau, salut. A tot arreu. Es fan coses i la gent més o menys, pot fer en mig de final de mes, amb el canvi horari, la castanyada i Tot Sants. En el terreny de les arts, si es vol, hi ha espai per l’humor. I aleshores, els problemes, es desfan. Com el sucre, en el cafè.
Tinc apuntades exposicions i propostes molt motivadores. A la pàgina principal ja s’explica una mica. És impossible arribar a tot.
Divendres passat, Joan Brusés, “Pitón”, aquarel·lista, col·lega de l’Escola d’Arts de Centelles, inaugurava la seva individual “Els peus a l’aigua”, al Casal Sant Jordi, a Aiguafreda: apunts, records i anècdotes, produïts pel contacte amb l’aigua. Pitón ha seleccionat una vintena de papers, dels dos últims anys, atacats amb pigments i, ves a saber, si aprofitant aigua dels mateixos mars, rius, cascades i bassals que representa. Jugant amb la transparència i la materialitat dels pigments, Pitón detalla amb gust i habilitat, paisatges marins i boscosos, la figura humana -cossos, vestimenta, pell-, moviments, volums. En general, la Bellesa. L’exposició es pot visitar fins el 6 de novembre. Aiguafreda.
Vermells
La Marina Berdalet, a qui de temps, seguim des del blog i ja d’abans, també té una altra exposició individual, en marxa, que s’acaba aquest diumenge 30, al migdia. Aviat parlarem d’una seva altra exposició a la galeria Artemisia, a Corró d’Avall. Però , paral·lelament als preparatius per aquesta, la Marina ha presentat la seva obra pictòrica més recent, a Monistrol de Calders. A un espai d’art nou: Cal Ros (c/de la Vinya, 15). Mentre a Corró d’Avall, l’obra triada, revisarà el procés creatiu, generat amb “Traços del Gest” (des de fa uns quinze anys); A Monistrol, el plat fort són olis, on la Marina explora un nou color –canvi radical: el vermell. En plural: vermelló, carmesí, burdeos. Ella explica que abans de l’exposició a l’Albergueria (2020) ja havia començat a treure tubs de vermell. Tons i temes segueixen un procediment cíclic, evolutiu que ella mateixa s’analitza.
A Cal Ros, la Marina ho ha plantejat com un apèndix del seu taller, i les teles s’exposen, com les trobaríem a l’Estany. Penjades, recolzades i, a prop d’un cavallet, amb els tubs d’oli i els pinzells. Diu que, quan pot, si posa de debò. També hi ha dibuixos I llibres, tot representatiu del seu caràcter dinàmic i alegre. Aquest diumenge, 30, a les 12, l’exposició s’acaba amb una activitat especial: una altra branca que l’artista investiga, és la de pintar amb fum i foc. La Marina mostrarà com ho fa, acompanyada de la música al clarinet, del seu nebot.
Tornem a Centelles: finals d’octubre. Presentació de llibre de poesia “Coses que importen” de Cristina Morales, a la Biblioteca La Cooperativa; assajos de teatre, pensant amb la Trobada (ja, la setmana vinent). Sentim converses de concerts, cara Nadal. Divendres, cinema català al Centre. Al Marçó vell, l’exposició “Game_Over” continua la partida. Vigileu amb les castanyes i els panellets!
27 de setembre de 2022
Homenatge dels 50 anys de “La Fàbrica”, a Roda de Ter
Roda de Ter/ Centelles. El Museu de l’Esquerda de Roda de Ter va inaugurar fa una setmana, una exposició d’homenatge al poemari “La Fàbrica”, el primer volum de la col·lecció El Bordiol, publicat el 1972.
L’exposició a Roda, reuneix gravats d’un centre d’ensenyament artístic de Manresa, que difon les tècniques d’estampació sobre paper.
Els cilindres del tòrcul; la premsa, van girar per marcar fort les planxes inspirades en els textos, del primer i gran poemari fet de “El Bordiol”, fet entre poemes de Miquel Martí i Pol i obra gràfica de Jordi Sarrate.
“La Fàbrica” descriu amb una mirada costumbrista, la vida determinada per les condicions d’una fàbrica, tal i com funcionaven abans.
Els gravadors de Manresa revisen els poemes, aplicant tècniques de sempre i explorant noves possibilitats, de tipus de matrius, tintes, papers. Hi ha un mètode senzill que funciona amb tetrabrics. Hi ha artistes que fan gofrats –formar relleus en el paper, sense entintar-lo. No hi ha xilografia. Però sí gravats amb planxes de coure, aiguaforts.
El poemari “La Fàbrica” sempre ha tingut relació amb Centelles, perquè l’artista és d’aquí i amb la vitalitat i el seu cop d’ull; el Jordi Sarrate, ha promogut sempre activitats d’interpretació, lectura, etc.
3 d’abril de 2022
La Violeta i el Cor Bonaire es retroben als Hostalets
Hostalets de Balenyà/ Centelles. Segons ha dit una cantaire, feia un temps que la Coral La Violeta de Centelles i el Cor Bonaire de Tona tremaven un concert plegats, però tot i el bon entendiment, la pandèmia –sempre ella- ho havia ajornat…. Fins avui, 3 d’abril, que en portes de la Setmana Santa, s’han trobat a la parròquia d’Hostalets de Balenyà per repartir-se i cantar plegats repertori religiós, en el sí d’uns concerts monogràfics.
Dolors Lozano, directora del cor tonenc i Pere Mas, director de la coral centellenca, han encetat el concert, cada un amb tres cants solistes. No he aconseguit el programa de mà, però crec que he identificat un fragment del Rèquiem de Fauré, per part del director mallorquí. A l’orgue els acompanyava sempre en Pep Serdà. I davant seu un nombre interessant de públic assistent que ha incrementat la intensitat dels aplaudiments a mesura que ha avançat la vetllada.
El cor Bonaire ha continuat el concert. Primer les veus femenines. Després conjuntament amb els homes. Entre el repertori crec que he identificat Mozart i Bach. Crec del Rèquiem i d’alguna de les Passions, respectivament. Sempre majestuosos. Sempre reconfortants.
Ja al paradís, hem canviat de cor per passar als de Centelles. En el seu cas el repertori era de signe més actual. Enlloc de llatí hem passat a l’anglès i també a sons més populars. Un repertori també interessant, distret, espiritualment constructiu. Personalment –potser aquests dies- em sento més atret per l’entitat de la primera part del programa.
A la part final, els dos cors s’han ajuntat i han interpretat plegats unes composicions i un Rèquiem de caire més magnificient –desconec l’autor, no disposo del programa-, més en la línia dels tres genis esmentats i –penso- ajustat als temps quaresmals. Impagable.
26 de març de 2022
Intana presenta el seu Planeta Nou a La Garriga
La Garriga / Centelles. Ahir divendres a les 8 del vespre era a El Patronat de La Garriga, per escoltar a Núria Moliner, a qui fins ara seguia com a excel·lent divulgadora d’arquitectura (té un programa televisiu a La2). Però també resulta que compon i canta cançons, amagada darrera el nom d’Intana. No conec massa els seus antecedents musicals. Però per la ràdio, de tant en tant, sona “Espècie en extinció”, el primer tema del seu tercer treball discogràfic. I em va semblar suficient per anar a descobrir la resta: ahir va sonar tot “Planeta Nou” per primera vegada, en un escenari acollidor, acompanyat d’un públic de mínims, però suficient perquè un bon so incités el boca-orella.
La mateixa Núria es va cuidar d’explicar els orígens del nou treball. Literalment situat “entre l’utopia i la distopia”. Pensant amb l’ara i també amb els neguits que genera la vida urbana. Va anar-se’n a un entorn natural per trobar pau i utilitzar la música com a refugi per pensar i construir un present millor. El treball, d’onze temes repartit en cinc parts, parla de móns possibles. Però a més físicament, econòmicament, escenogràficament, tot el projecte està pensat amb criteris ecològics i de retorn al planeta.
A Intana, la Nuria canta i toca la guitarra i s’acompanya d’un trio amb percussió, teclats i més guitarres. Ella vestia una mena de mono fúcsia amb tires, fet de teixits reciclats, amb un brodat que recorda al “parxe” dels astronautes. De fet el “mono” podria ser com el dels exploradors de l’espai, però color fúcsia. L’escenografia, una mena de rocalla marina, també era fet amb material reaprofitat. La natura i particularment el sons aquàtics –les balenes- també es fan presents en aquest treball musical.
Les cançons de “Planeta Nou” van anar-se desgranant amb una sonoritat i sensibilitat que envolta de manera agradable i còsmica. El que són les lletres , ahir costava una mica de sentir bé: música i lletres quedaven igualats i tapats. En canvi, en el cd, sí que s’escolten perfectament. Si bé encara trigaré en conèixer-ho tot bé, diria que bàsicament parla de possibilitats, personalitats i vivències. Potser alguns finals de les cançons van ser molt sécs. Però ella, amb la seva veu, canta molt bé i –com hem vist recentment amb altres joves cantautores- hi juga i ofereix, impressions vocals emotives. Llarga vida a Intana!
22 de desembre de 2021
MNAC, any 2022: Turner, Carracci, Anglada-Camarasa
Centelles. L’ombra d’una nova onada pandèmica amenaça el canvi d’any. Però hi ha programacions muntades que ja s’anuncien i que segur ompliran de goig i cultura els esperits inquiets. Per exemple, el Museu Nacional ha donat a conèixer alguns detalls de la programació prevista pel nou any, que presentarà formalment el mes de gener.
Un dels noms més destacats és, sense dubte, el de William Turner, el gran pintor britànic del canvi de segle del XVIII al XIX, que ens visitarà el mes de maig. Una exposició preparada amb la Tate de Londres. En paral·lel al pintor de paisatges tempestuosos, s’exposaran una selecció de peces catalanes del XIX, especialment paisatges i natures, del fons del museu.
En col·laboració amb el Prado i el Palazzo Barberini de Roma, el MNAC, també prepara l’exposició conjunta de les pintures dispersades de la Capella Herrera de Roma, del pintor i gravador del segle XVI, Anibale Carracci. Aquesta exposició pensada pel 2020, ha saltat al juny.
També es dedicaran exposicions a Feliu Elias, a la fotògrafa Mey Rahola i destaca també una exposició de Hermen Anglada-Camarasa, en motiu del 150è aniversari del seu naixement.
El comunicat del museu també subratlla que es farà una exposició amb la donació important que ha fet Benet Rossell. A la Sala Oval també s’hi instal·larà una proposta fotogràfica de Jordi Bernadó.
Ja a dintre de les sales de la col·lecció permanent destaca, a Art Gòtic, la pròxima obertura d’un espai nou dedicat a l’obra pictòrica de Lluís Borrassà. També es vol continuar ampliant la col·lecció de postguerra i segones avantguardes –potser faltarà espai-. I també hi haurà lloc per propostes d’altres artistes en actiu, sense concretar, de moment. Dades i detalls al gener.
Actualment es pot veure l’exposició dedicada a Gaudí, la mostra “Museu en perill!”, sobre la salvaguarda del patrimoni i encara tenen muntada l’exposició sobre els ceramistes Hamada-Artigas.Totes tres comentades al blog.
26 de setembre de 2021
Reconeixements des de Madrid
Centelles. El divendres 1 d’octubre s’entreguen a Madrid els Premios Ceán Bermúdez que distingeixen carreres i contribucions destacades d’artistes i professionals en el camp del dibuix, l’estampa i el llibre il·lustrat. Enguany hi ha dos catalans destacats entre els premiats: la Rosa Vives, com a gravat de creació, juntament amb Fernando Bellver. I Francesc Fontbona, com a conservador de la Biblioteca Nacional de Catalunya.
Fontbona durant trenta-cinc anys va treballar a la Biblioteca. Primer al capdavant de la Secció de Gravats i Mapes, que també inclou dibuixos. I més recentment a la direcció de la Unitat Gràfica. La Rosa Vives ja la coneixem més i ja sabeu que a més de creadora de gravats va ser docent i secretaria, cap d’estudis i directora de departament, al llarg de diferents etapes de la Facultat de Belles Arts. I és investigadora i una de les especialistes en gravats de Fortuny. Precisament el Museo del Prado va publicar fa poc els vídeos dels cursos de fa uns anys, dedicats a diferents aspectes de la vida artística de Marià Fortuny on Vives va participar parlant dels seus gravats.
Els Premios Ceán Bermúdez s’entreguen a la sala Goya de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Vives i Fontbona són dues figures respectables de la cultura del país i és curiós que els reconeixements per unes extenses carreres arribin des de la capital de l’estat.
Juan Agustín Ceán Bermúdez (Gijón, 1749-Madrid, 1829) va ser un pintor, historiador i crític d’art il·lustrat. Amic de Goya que el va retratar. El 1791 l’hi van encarregar arreglar el Archivo de Índias. El 1800 va publicar una obra destacada: Diccionario de los profesores de Bellas Artes de España.
29 de juny de 2021 – Sant Pere i Sant Pau
La Biblioteca del MNAC s’obra al préstec de llibres
Centelles. Abans que el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurés amb tota la seva plenitud les instal·lacions al Palau Nacional, a la muntanya de Montjuïc, la seva biblioteca especialitzada en Història de l’Art estava ubicada al carrer Comerç de Barcelona. Per situar-nos, era a sobre del Museu de la Xocolata, però la biblio ja hi era de molt abans.
El catàleg era manual: hi havia les fitxes amb paper, apuntaves el que volies i un bibliotecari ho posava dintre un tub i ho enviava -amb un sistema crec que era pneumàtic- al dipòsit. I al cap d’una estona venien amb el llibre i podies iniciar la recerca d’informació.
Ara les coses han canviat molt. De fet han passat més de vint anys! La Biblioteca del Museu Nacional ara està al Palau Nacional, a prop de la Sala Oval i porta el nom d’un dels seus directors més importants: Joaquim Folch i Torres (germà del dramaturg d’”Els Pastorets”). Ocupa un espai molt agradable. És un biblioteca centenària pensada pels investigadors del museu i de fora. Guarda més de 130.000 llibres i 4000 títols de revistes. Com ja hem dit està especialitzada en art.
Les coses han millorat: des de fa un temps hi ha un catàleg en línia. Actualment i fins que migri a un nou programa s’hi accedeix a través del web https://ccuc.csuc.cat/search~S34*cat. Aquí es pot fer la cerca específicament dintre la biblioteca del MNAC. El catàleg digital es troba dintre el Catàleg Col·lectiu d’Universitats Catalanes (CCUC). Així que a través del web https://ccuc.csuc.cat/. Es pot fer la cerca per totes les biblioteques universitàries de la xarxa del CCUC.
Recentment la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional ha anunciat un altre pas important: deixa en préstec els documents. L’usuari s’ha de donar d’alta i pot agafar, com a màxim cinc documents, i els pot tenir durant 21 dies i renovar-ho dues vegades. La resta de serveis i opcions les podeu consultar al web https://www.museunacional.cat/ca/serveis.
Això suposa un pas important per estimular la recerca i oferir en un públic més ampli un fons tradicionalment limitat als especialistes i conservadors del propi museu. Esperem que els usuaris aprofitint l’oportunitat i siguin respectusos amb els llibres i les condicions.
19 de juny de 2021
Èxit del taller de gravat en record de la Conxa Sisquella
La Garriga/ Centelles. Si hi havia deu places pel taller de gravat, deu eren les persones que hi havia fent-lo i encara se n’havien quedat fora. Serà curiositat per la tècnica? En el taller que es fa aquest cap de setmana, en el si de l’exposició de la Conxa Sisquella, hi havia alumnes que ja havien fet alguna cosa de gravat i d’altres –pràcticament la meitat- que era el primer cop. Amb la Fina Tuneu de professora és fàcil introduir-se al tema. Pel què explicaven, al matí ha explicat els rudiments i estava més al cas d’aconsellar i corregir, però desprès cadascú ha agafat el sistema. I a la tarda, el què he vist ha estat un grup de persones enfeinades, treballant silenciosament. Guanyaven les noies entre l’alumnat.
Tal i com vam dir a l’article de les exposicions d’homenatge, hem fet un petit seguiment del taller. Hi he anat a la tarda. Al matí han fet gravat utilitzant tetrabrics. Perquè amb el cartró dels envasos de llet es pot fer punta seca i es pot retallar, donant forma al que seria la planxa. No aguanta gaires tiratges, però dóna resultats interessants i és una tècnica ecològica i econòmica. Les alumnes mateixes feien el dibuix, treballaven la planxa de cartró, si calia la retallaven bé, ho entintaven i ho estampaven. La Fina ha portat el seu tòrcul. Les estampes es feien assecar a fora, penjades com roba estesa. Feia un dia càlid.
Després han fet punta seca sobre metacrilat. Quan a la tarda hi he anat ja estaven fent proves d’estampació, amb una o vàries tintes. L’olor de tinta de gravat de diferents colors inundava la sala de l’exposició, on es feia el taller, a la vista d’alguns dels gravats de la Conxa. La mateixa sala havia servit de taller a l’artista.
Un dels gravats de la Conxa ha servit a la Fina per explicar la tècnica del monotip que es la que faran diumenge. Les altres estampes que hi ha exposades de la Conxa Sisquella són gravats calcogràfics amb dues planxes o més. Del monotip, n’ha explicat una mica els rudiments i quatre pistes del tipus de treball que poden fer, en el que tot és un joc amb la tinta: no hi ha marca fixa sobre la planxa. El motiu passarà estampat sobre el paper una sola vegada i es perdrà per sempre, el dibuix de la planxa. D’aquí el nom de la tècnica. Segur que els deu alumnes marxaran havent tastat un món interessantíssim.
30 de maig de 2021
Marina Berdalet: noves aquarel·les de paisatges
Centelles. Al desembre presentàvem les aquarel·les que Marina Berdalet fa inspirades en el paisatge circumdant i que posa a disposició dels clients de Magadins Vell. El restaurant i agrobotiga situat entre Moià i l’Estany, just abans del tros de carretera amb els plataners. Aquesta setmana Berdalet ha presentat una nova sèrie de quinze aquarel·les numerades i totes originals, novament inspirades en paisatge. A diferència de les anteriors en aquestes hi ha color més alegra. De fet el color és la referència més important al paisatge perquè hi ha un color dominant que és el to que la Marina ha vist amb tota la seva poètica i variants pels camps i muntanyes del voltant: el verd. Una representació de les aquarel·les les ha presentat a les xarxes socials, amb bona acceptació.
Berdalet continua activa en varis fronts. Abans de la Covid-19 feia classes a varis alumnes adults. Les classes es van suspendre però va proposar de continuar fent classes a dos alumnes diferenciats per les seves “capacitats intel·lectuals” residents dels Avets. El tracta era que com que estaven classificats com a “gent gran” i no podien sortir al carrer, ella es traslladava a allà, els dimarts, i passaven una bona estona fent el taller de creativitat. Hi ha hagut un tema que agradava molt: els “cels”. Amb en Jordi Soler i la Mariona Carreras han anat estirant el fil, fixant-se amb els colors de la cúpula del planeta i traslladant-lo al suport amb acrílics, llapis de colors, pastels i guixos. Entre els dos han generat un centenar d’obres des del mes de novembre. Una selecció de la producció l’han triada entre els tres i tots tres les han distribuït i penjat a la sala d’exposicions d’El Casal de Moià, on s’han pogut veure durant aquest cap de setmana. Un punt i a part il·lusionant d’un projecte que ha anat molt bé a tots per distreure’s i superar les turbulències de la vida.
27 de maig de 2021
Artigau completa una altra obra de grans dimensions
Centelles. De tant en tant Francesc Artigau empren l’empresa de fer obres de grans dimensions, com les dedicades al mercat de Santa Caterina o al carrer de Sant Pere més baix. Aquesta setmana ha presentat la culminació d’un nou repte pictòric que, de moment és de les pintures més grans que ha fet. Es tracta d’un políptic, una pintura feta ajuntant vàries teles. Basada en dibuixos i croquis, parteix de les seves visites dominicals a una cafeteria que l’hi aporta l’espai en dos nivells, unes escales i la diversitat de la gent, amb diferents actituds. Artigau (Barcelona, 1940) completa la pintura dominada per un blau mar intens, amb referències a altres leitmotiv seus com el pintor expressionista alemany Max Beckman. La pintura, que ens diu que encara ha retocat, no sap on la podrà presentar, si en una galeria o en quin espai. Però ha de tenir una bona paret. De moment ho presenta en els seus vídeos setmanals de Youtube -en català i en castellà-. En el vídeo, a part de parlar de la nova pintura, també fa unes consideracions molt interessants sobre el paper de la disciplina. Recordeu que el Museu d’art de Girona també acull una exposició dedicada a l’artista, centrada en l’obra dels anys 1965-1977.
17 de maig de 2021
Per a que serveixen els obeliscs?
De dimecres 19 a divendres 21 es celebren les jornades acadèmiques “Diacronía de un obelisco. Vicisitudes transversales de una tipología inmortal”
Centelles. Tenim el programa previst d’unes jornades acadèmiques que es celebraran de dimecres a divendres, dedicades a analitzar l’origen, la funció, l’evolució i la repercussió històrica dels obeliscs. Aquestes agulles de pedra que alçaven els antics egipcis per commemorar. Ells n’hi deien “tekhen”. Foren els grecs que les rebatejaren i com ells altres cultures del voltant i de la història es sentiren atretes per aquests elements, que foren imitats i inclús reutilitzats.
Les jornades que es celebraran presencialment i paral·lelament per internet es faran a l’Aula Magna de la Facultat d’Història i Geografia de la Universitat de Barcelona. Estan organitzades pels professors Juan Miguel Muñoz Corbalán i Núria Torras Benezet, del Departament d’Història de l’Art.
Torras, per exemple, parlarà de l’obelisc de Hatshepsut i Corbalán, del seu paper en el Renaixement i el Barroc. Altres professors i investigadors com Luís Manuel Gonzálvez explicaran com s’extreien els obeliscs de les pedreres i com es traslladaven fins a col·locar-los erigits. Milagros Guardia analitzarà el trasllat d’obeliscs egipcis a Roma i Constantinoble i el seu paper durant el romànic.
Es succeiran les conferències fins el dijous amb diversos especialistes i divendres abans de la conferència final, es faran visites al Museu Egipci de Barcelona i a l’Etnològic per veure l’exposició temporal “Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona”.
Us adjunto el pdf amb tota la informació del programa i les inscripcions;
16 de març de 2021
Més pintura catalana del 1900, a Londres
Centelles. L’èxit de la primera exposició de pintura catalana del 1900 a la galeria londinenca Colnaghi ha enfortit els lligams entre els organitzadors. La setmana passada ja van presentar una segona exposició dedicada al paisatge. Les galeries barcelonines Sala Parés i Artur Ramon nodreixen d’obres aquestes mostres internacionals. L’aliança estratègica entre les galeries catalanes i l’anglesa, ordeix de fet, un pla a cinc anys vista, que preveu fer cada any, una exposició monogràfica que ajudarà a difondre i posicionar la pintura catalana modernista i noucentista. Més endavant està previst portar les exposicions a altres seus mundials de Colnaghi, a Nova York i a Venècia.
Tindrem un tast del projecte, a casa: entre el maig i juliol, l’exposició que ara es fa a Londres, amb paisatges d’artistes tant nostrats, com Rusiñol, Mir, Nonell o Anglada-Camarasa, es podrà veure a l’Artur Ramon.
- Andrés Alberto Gómez toca íntegres, amb el seu clavicèmbal, les Variacions Golberg de Bach, a L’Estany
 |
|
Imatge promocional d’Andrés Alberto amb el seu
instrument personal, el mateix amb el que va pujar a
l’Estany, el passat dissabte, 8 d’agost.
|
 |
|
Atent a la singularitat del concert i del lloc no podia faltar treure el blog de paper per prendre nota de la situació.
La música va portar a repetir, com en les variacions, diversos retrats ràpids del instrumentista. A partir d’un primer
retrat més pacient es van anar treient i geometritzant detalls facials. Al repetir-los es feia difícil mantenir la similitud amb
el primer o amb el model. Sortien altres Andrés. Va sortir un cap d’aires romànics, també. El color, posterior, ha ajudat
a tapar inseguretats i dubtes en el dibuix. L’oïent de la dreta, no sabia si mostrava mal de cap o que.
|
Detalls a la taula
 |
|
Aleix Art
Vista d’una part de l’exposició de les Benetes a la capella de la Pietat de Vic. Les Benetes fa cinquanta anys que fan funcionar un taller de ceràmica ben particular. Al voltant capella hi ha algunes teles conservades pintades per Josep Maria Sert. Si no recordo malament és el què queda de la primera decoració de la catedral de Vic, que es va cremar durant la Guerra Civil. Sert ho va tornar a pintar tot i és el conjunt que ara podem veure a la seu. Enguany es compleixen 70 anys mort del famós muralista, tiet també del Sert arquitecta.
|
 |
| A.A.
A part dels relleus de figura sencera de sants o dedicats a
Jesús, el taller també produeix relleus de tipus historiat i
moralitants, il·lustratius de la vida catalana
i del missatge cristià. Aquest en particular és el que fa pensar
amb altres grans artistes moderns de Catalunya,
com Guinovart (els seus dibuixos del camp) o les xilografies
de E.C. Ricart. M’agrada la idea de fragmentar i desigualar
les peces d’aquest relleu-puzzle.
|
 |
|
Aleix Art
Fotos de la Mina i de l’Estany
|
L’Estany/ Centelles. Avui a l’Estany feien, com cada any, la fira de la Immaculada. Parades d’artesania i de productes de la terra es reuneixen al voltant de l’església del monestir. He comprat xocolata d’Agramunt i un llibre dedicat a tècniques del gravat en un quiosc que tanca per jubilació. El venedor ha estat editor, astròleg, artista, etc. Pels voltants de l’Estany hi havia pintors preparant les seves teles per participar al concurs de pintura rápida. I també hi havia la nostra amiga Marina Berdalet guiant un grup de forasters per la zona on hi ha els regs coberts que desaigüent el que havia estat l’estany. Si es poses un tap al començament, l’estany tornaria a aparèixer, com fa quan plou molt i molt. Però ja en el segle XIV es van fer les primeres canalitzacions per treure’n l’aigua, ja que era font de malalties i al seu torn, les terres que van deixar-se al descobert varen esdevenir un terreny agrícola molt bo.
En el curs de la fira d’avui es feien les primeres visites guiades que, prèvia reserva, es poden oferir a altres grups i persones interessades. El traçat de la mina permet veure diversos punts interessants, com les boques de captació i sortida, els pous de respiració, les fonts locals. En una dels pous s’hi ha practicat un accés que permet introduir-se al mig del traçat de pedra i espiar-ne la seva fisonomia. 
La vista a l’Estany sempre val la pena. La Mina serà ara un atractiu nou. Però si hi aneu no podeu pas deixar de visitar el claustre i l’església de l’antic monestir d’origen romànic. Tot i que restaurat i modificat, manté un aspecte genuí natural, amb la seva pedra de color castanya. El claustre consta entre les relíquies de l’escultura romànica per la decoració dels capitells, entre els que s’hi troben interessants exemples historiats i de formulació geomètrica. Una part de les dependències del monestir acull un petit museu amb material moble d’interès: ceràmica antiga, escultura, mobles de fusta… Hi ha diversos sarcòfegs amb les armes dels Centelles esculpides.
L’Estany és a tocar de la nostra vila. Per anar-hi, si fa sol i ho veieu clar, podeu aventurar-vos per la drecera que connecta Banyeres, la falda de la Puigsagordi, les antenes i surt a la Pollosa, per seguir després cap a Collsuspina i Moià. També hi podeu anar per Tona o Castellterçol (no és molt més llarg). A Moià, heu de travessar el poble i seguir cap a l’Estany, directament, passant per la carretera que en arribar al poblet monacal, està custodiada per una formosa galeria de plataners, com pocs en queden en les rutes catalanes. Bastant abans de veure l’Estany es troba una creu de terme a la dreta i després una font. De la font fins a tocar al poble, sempre a la banda dreta, s’hi estendria l’estany, ara ocupat per camps i pastures.
Shodo: una qüestió de traç
 |
| Sant Serní de Tolosa |
- Les grans obres de l’arquitectura romànica europea. 29 de setembre, Rebecca Swanson
- El romànic i les arts del color: murals, vitralls i còdexs il·lustrats, 6 d’octubre, Rosa Alcoy
- L’escultura i el món dels claustres en temps del romànic. 13 d’octubre, Pere Beseran
- Romànic i Gòtic: les arts figuratives del 1200, 20 d’octubre, Alba Barceló
- Al final del romànic, arts del volum i arquitectura del primer gòtic, 27 d’octubre, Pere Beseran
- El gòtic i les arts del color. Dels inicis a Giotto , 3 de novembre, Alba Barceló
- Arquitectura i escultura gòtica a l’Europa meridional, 10 de novembre, Joan Domenge
- El gòtic i les arts del color, de les escoles toscanes al gòtic internacional, 17 de novembre, Rosa Alcoy
- L’art dels Països Baixos al final de l’Edat Mitjana, 24 de novembre, Rosa Terés
- Obres rares, excepcionals i curioses del període medieval, 1 de desembre, Rosa Alcoy.
—————————————
Tast de lectures
Caldes de Montbui / Centelles. Dissabte a la tarda: sóc a Caldes. Tinc la furgo aparcada a un solar, amagadeta fins que sigui hora de descarregar els gravats de la Rosa Permanyer. Em trobo a El Centre, l’emblemàtic Ateneu democràtic i progressista, on hi ha un acte cultural engrescador: persones, per mi anònimes, s’aixequen de la cadira i pujen a l’escenari per llegir versos o petits textos propis o prestats, dedicats. Es tracta de la iniciativa “Tast de lectures” que organitzen Joan Serra i Marc Pujol. Serra fa d’escriptor i caçador. I en Marc està en el paper d’editor desitjós de lectura. Tots dos tiren endavant la proposta que es concreta en aquestes vetllades i sobretot en un petit llibret que recullen textos aportats per diversos col·laboradors, que de mica en mica han anat pescant. Ara ja han de fer selecció i descartar. Però a El Centre tothom pot pujar a l’escenari, més enllà del llibret i aportar lectures fresques. Vam sentir la veu de varis autors de llibres, com la Judith Ortiz, que posa tanta ànima i passió en la declinació dels seus versos!!! Hi ha lloc pel català,el castellà, l’anglès o inclús el romanès. Compartir lectures….
Més informació: tastdelectures@gmail.com
———————————————————————————————————-
 |
| Imatges de Carla Arenas |
Dibuixos cap a N.Y.
La galeria Artur Ramon-Barcelona, carrer de la Palla, 23- ens ha informat que preparen un paquet de dibuixos per presentar a la MASTER DRAWINGS NEW YORK, on s’hi presenten cada any.
Patrimoni modernista europeu a la web
Joies de disseny a Hostalets
 |
| Foto: Aleix Mataró |
Què és?
Recién Llovido
Descripció breu:
En números rodons, fa deu anys que vaig perdre la pista d’una noia que la trobava al tren, de tornada de la feina a Barcelona. Aleshores estava a punt ella de deixar una feina de joieria a Barcelona, per obrir un negoci propi a Hostalets de Balenyà. Però d’això fa 9 anys. Els designis han volgut que la mostra Col·lectiva ens tornés a posar en contacte i pogués visitar el seu establiment i taller, que funciona amb energia positiva al poble veí, molt a prop del pavelló d’esports. La botiga de joieria es diu Recién Llovido. Un terma que és un concepte. Una pauta on la Sílvia Valenciano situa el seu neguit creatiu. Treballa tot tipus de materials nobles i no tant nobles. D’alguna manera, tot el què li posen a les mans, ho transforma en un collaret, unes arracades o un anell. Repeteix bastantes vegades, que fa “reciclatge” de peces de metall. Fa dissenys, molt frescos, en que veiem formes molt grans, com les papallones o els anells amb pedres rodones. Té també una línia d’altres joies més “comercials”, que també són com més portables, pel dia a dia. S’inspira en l’arquitectura japonesa o en la naturalesa. Ha anat crean col·leccions pròpies que han cridat l’atenció d’una clientela exclusiva, però també d’una altra propera i familiar. Les seves joies també han arribat a sortir a algunes prestigioses revistes de moda. Es tracta d’una producció feta amb enginy i molt econòmica. Si bé assegura que el què fa i ven, és suficient per arribar a finals de mes. Perquè, amb aquestes coses, és tant important sentir-te bé amb les coses que fas, com saber que cada migdia tindràs un plat a taula, amb el que t’has guanyat. La Sílvia porta el seu taller de joieria, amb el suport del seu marit, en Joan, que l’ajuda a vendre i, potser li fa com de “Pepito Grillo”, perquè no es deixi portar massa per la màgia de les coses petites.
On són:
C/ Sant Miquel, 33
Hostalets de Balenyà.
Títol:
Curs intensiu de fotogravat
Professora-gravadora:
Fina Tuneu
Resum:
Amb la Fina Tuneu vaig descobrir l’encant dels cursos d’estiu. Després d’un curs anual de gravat, venien quatre dies per fer alguna cosa nova i diferent. Un pica pica d’alguna tècnica que ens hi podíem dedicar més a fons. Ella mateixa ens va introduir a un grapat d’alumnes als secrets del fotogravat. Aquest any amb els alumnes seus que continuen a Vic ho han aprofundit. I els propers dies 19 i 20 de juliol redoblarà l’estudi del fotogravat, amb alumnes novells i més experimentats. Serà en dues classes especials al taller de la Fina a Tona, on disposa de totes les eines necessàries per fer tot el procés. A part de ser un lloc acollidor i proper al centre de la vila osonenca, on suposo que tard o dora acabaran els alumnes, prenent una orxata.
Contacte:
a/e: sutun1@yahoo.es
Tel.:617465687
Facilitat per expressar
Nom: Elisabet Mateu
Àmbit: Fotografia
Breu descripció:
Passejant una estoneta pel Facebook he trobat un enllaç de l’Elisabet Mateu, una centellenca, que ens presenta uns retrats d’unes amigues. Així he descobert els seus passos com a fotògrafa i alguns àlbums de temes personals: colors de Barcelona, retrats i pintura corporal. Aquest darrer potser és el que em resulta més interessant, ja que m’agraden molt les esquenes. Però també resulta que em sembla original que retrati a la persona des del seu darrera i en tregui un profit plàstic: l’Elisabet captura les articulacions dels muscles, les projeccions de la pell, la llum, l’ombra i la intervenció pictòrica de la mà del propi cos retratat. En general trobo que ens trobem amb un treball, tant en aquí, com en les altres sèries d’una fotògrafa que té facilitat per capturar emocions i expressar coses.
On trobar-ho:
http://www.behance.net/emateum
ARTISTA / TÍTOL / TÈCNICA
Les Objets trouvés
Breu Descripció
A ceràmica hi ve una noia que es diu Raquel. Resulta que una de les seves “especialitats” és recollir mobles vells o abandonats i els pinta. Però no amb colors plans, sinó que hi aplica la seva poètica pictòrica. Amb motius més atmosfèrics i camps de color. Aire abstracte. Encara no conec massa la seva obra. També fa altres tipus de treballs, per encàrrec o per ella. També restaura pintura. El cas és que acaba d’obrir una web pròpia on es pot veure el què fa i contactar amb ella per encarregar-li projectes.
www.lesobjetstrouves.es
ARTISTA / TÍTOL / TÈCNICA
Montse Uran, blogger del Rebost de la Montse
Receptes i suggerènciees gastronòmiques per un bon Divendres Sant
Relació imatges:
1) Ram de carxofes
2) Bacallà de Divendres Sant
3) Bunyols de Can Molas
4) Vi de vent
Breu Descripció
Estem ja a la Setmana Santa. Si voleu, per exemple, passar un Divendres Sant amb més glòria de l’habitual podríeu estudiar i aplicar alguna recepta de les que proposa la Montse, la blogger del Rebost de la Montse. Apassionada de la cuina, experimentadora i amb interessos tant en la cuina tradicional com en la més moderna, ens proposa pel proper divendres, un àpat de nivell. El plat fort és el Bacallà de Setmana Santa, cuinat amb el peix islandès, mongetes, carxofes i altres ingredients que donen lloc a un bon “potage”. Per rematar-ho ens proposa uns bunyolets dolços, aquests preparats a la pastisseria centellenca de Can Molas, on en són uns especialistes. Si pel plat fort, la Montse suggereix un vinet blanc, a les postres ho canviaria per un producte que potser desconeixereu: vi de vent, procedent en aquest cas de Tarragona. Assegura que l’ampolla és plena d’un vinet dolç que es va descobrint a poc a poc. Recordeu que estem en temps de setmana Santa i que no són molt apropiats els excessos.
Més informació, on trobar-ho:
www.elrebostdelamontse.com/bacalladivendresant.html
 |
| Marta Calvo |
badaluc 
Moltes gràcies Aleix!
A tothom ens agrada que ens reconeguin la feina feta, i la veritat es que ho has fet amb escreix. M'he emocionat molt al llegir les teves paraules. T'ho agraeixo!
M'agradaM'agrada