Tres peus ja camina

  • Artigau inaugura l’espai expositiu amb una selecció d’aquarel·les

La Garriga. Fa molts mesos que no escric en el blog. He estat uns dies que em costava més escriure i enlloc de continuar practicant, ho he deixat estar fins que he dit prou. Prou de la situació! La tornada al blog ve carregada de novetats. Ara no només serà testimoni de les exposicions i activitats d’altres sinó que també hi explicaré les novetats d’un projecte nou amb el que m’he liat. Efectivament estic al capdavant d’un negoci. Una botiga de belles arts, amb sala d’exposicions que he inaugurat a la Garriga. L’establiment es diu Tres Peus i està ubicat al carrer més cèntric de la Garriga: al carrer Calàbria, 29. Una mica més amunt del cinema Alhambra.

La botiga és un espai rectangular i l’hem dividit entre botiga de belles arts -pinzells, llapis, teles, diferents tipus de pintures, papers- i sala d’exposicions. També hi ha una estanteria amb llibre i monografies d’art.

La sala d’exposicions es va inaugurar el mateix dia que la botiga, el passat 19 d’abril, amb una mostra d’aquarel·les de Francesc Artigau. Actiu encara, havia fet emmarcar un grup d’aquarel·les recents plenes de colors i de diferents temes que no va trigar a posar a la nostra disposició, quan se li va fer la proposta d’exposar a la Garriga.

L’obra més recent, per exemple, està dedicada a les aventures de Pinotxo, retratat al mig com una marioneta humanitzada envoltada d’altres personatges del conte i situacions. En aquest paper de grans dimensions el color es centre en les figures. Artigau practica sovint el fet de deixar tan sols insinuades les figures i formes. A l’exposició hi ha diversos exemples. Però s’ha de ser valent per confiar en el traç de la mà la pinzellada precisa. L’aquarel·la no admet errors i si n’hi ha s’han d’assumir.

Segons hem sentit a dir a l’artista la peça de Pinoccho pertany a una sèrie d’obres que està fent dedicades a contes universals, tots de la mateixa mida, arribant als dos metres de llarg.

Altres obres de l’exposició també estan treballades esbossant el contingut, com la peça de l’artista i l’odalisca o la dels cavallers amb les amazones.

En altres aquarel·les el color ho envaeix tot i omple de vida escenes com les captures de la cafeteria on va els diumenges o d’altres plenes de màgia. Sovint estàn protagonitzades per figures femenines. Hi ha el ressò encara de la seva amiga Diana, que és la noia amb les ulleres.

He escrit màgia. Vull dir que Artigau té una manera de posicionar les coses a l’espai una mica sense necessitat de justificar-ho tot. Ho veiem per exemple en l’obra del trapezista. Que hi ha el fons amb la torra i les figueres pengen del buit de l’espai. Són disposicions una mica irreals, només possibles en un món de paper. Encara queden 15 dies per gaudir de l’exposició.

Els Tapissos de Picasso

Imatge del tapís picassià elaborat als tallers de la Casa Aymat de Sant Cugat – Foto: Arcxiu històric de Terrassa

Sant Cugat del Vallès/ Centelles.  Els grans artistes del segle passat com Miró o Picasso van fer obres d’art amb totes les tècniques. També tapís. Picasso hi ha un linóleum passat a tapis tres cops o tres exemplars de l’estampa “Nature morte au verre sous la lampe”. La creació d’aquest tapís va ser cosa de la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, la fàbrica i escola de tapissos i catifes.

Així ho recorda en una exposició la galeria Canals –carrer d’Orient, 24, Sant Cugat-, que amb les seves investigacions han tret la pols a la memòria d’aquesta peça de fils. El Museu Picasso atresora un dels tapissos però no el tenien massa documentat i va ser les investigacions de Josep Canals les que van permetre recuperar la seva historia amb documents de premsa i sobretot les fotografies que guarda l’arxiu històric de Terrassa que testimonien el seu procés de creació a la Casa Aymat i la presentació del tapís a casa els senyors Samaranch, propietaris de la fàbrica de tapissos i catifes de Sant Cugat.    

Estem a 1965. La Casa Aymat es va posar d’acord amb Picasso. Van triar el linòleum en qüestió perquè anava bé passar-lo a teixit per la distribució de les masses de colors. Representa una natura morta.  En la confecció dels tapissos hi van treballar quatre persones: com a mestre llicer i responsable del taller, Vicente Pascual, i els teixidors Jaume Busquets, Josep Royo i Joan Aymerich.

Un cop van estar a punt, el 25 juny de 1965, la família Samaranch-Viñas presenta el tapís de Picasso a casa seva a la premsa i amics. Va ser un esdeveniment important socialment. Per la casa, aquell dia hi van passar, entre altres, Ainaud de Lasarte -director del Museu Picasso-, Joan Rebull, Frederic Mompou, Xavier Monsalvatge, Grau-Garriga, Maria Canals, Manel Valls, Josep Pratmarsó, Busquets, “Sempronio”.

Josep Royo treballant en el tapís – Foto: Arxiu històric de Terrassa

Un dels exemplars del tapís es va donar al Museu Picasso, l’altre a l’artista i el tercer, actualment es desconeix on  es troba, però el 2003, Canals el va localitzar a la galeria Sebastià Jané de Girona, que aleshores el va cedir per ser exposat a Sant Cugat. Canals explica que el tercer exemplar anava destinat a vendre’s per pagar la feina de tots tres tapissos. 

El tapís de Picasso presentava fils de diferent gruix per representar els relleus de la natura morta. L’obra mesura 136×156 cm. A la galeria Canals aquest cop es pot veure una reproducció a mida del tapís, fotografies de l’arxiu de Terrassa que testimonien el procés de teixiduria i la presentació en públic. També hi ha una selecció de puntes seques de Picasso. L’exposició es fa per celebrar el cinquantenari de la mort de l’artista. Segons Canals, el Museu Picasso prepara un llibre dedicat a aquests tapissos.

Projectem una exposició a Tona

Centelles. Els artistes seleccionats per aquest projecte són Jaume Guardis i  Jaime Moroldo. A part de la qualitat del seu treball ens interessa subratllar la relació entre obra tradicional i digital. Ja que per diferents raons utilitzen també l’ordenador per crear. Obra independent o obra que ajuda a pensar el treball més artesanal. Aquest “Trànsit” d’idees és el que volia subratllar.

Jaume Guardis treballa temes de natura. Normalment són brancatges entrellaçats creant capes i textures cromàtiques. Una manera personal de representar inquietuds socials.

Jaime Moroldo té un referent més cosmogònic i abstracte. Esferes i eixos que es creuen cercant ritme i expressió.

L’exposició està prevista inaugurar-la el dijous 21 de desembre a la sala de Can Sebastià de Tona. S’hi estarà la setmana de Nadal fins el dia 7.

Perquè finançar?

 Per amor a l’art es fan moltes coses. Però realment tot té un cost si a més en volem fer una activitat professional. Hem ajuntat els artistes i desenvolupem una tasca de preparatius de material de comunicació i de l’exposició. Hem fet textos. També volem imprimir el catàleg i les recompenses. Tot té un cost.

Per fer possible aquesta exposició hi ha aquesta condició pressupostària. Ens hi voleu ajudar? Hi ha contribucions de 25 i 35€. Cliqueu a l’opció que sigui més apte i si arribem a assolir els objectius rebreu com a recompensa una postal o una làmina A3, segons l’aportació que fareu.

No es paga fins que no s’assoleixen els objectius.

Consulteu la pàgina de Verkami: https://www.verkami.com/locale/ca/projects/36641-exposicio-transits-amb-obres-dart-de-jaume-guardis-i-jaime-moroldo

L’etapa pictòrica de Fina Miralles, als Espais Volart

“El mar jugant amb els peixos”_1989_oli sobre tela_de 130×97 cm Fotografia de Xavi Padrós

Barcelona/ Centelles. L’obra de Fina Miralles es divideix en dues grans etapes: art conceptual, anys setanta, quan renega dels estudis acadèmics i cerca altres canals d’expressió. Fa intervencions, es grava i fotografia. Li interessa la naturalesa i la relació del cos amb els elements.

La segona etapa va de 1984 a 1996 en que dibuixa i pinta amb oli. Li interessa encara el paisatge, el mar, llocs que visita. Però ho tracta d’una forma escueta. Amb quatre línies defineix el tema. No omple la tela de matèria. Sino que deixa que el blanc respiri. De la tela o del paper.

Aquest material és el  que conforma l’exposició als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Aquest treball plàstic, la Fina el va fer fins el 1996 quan va decidir que ja ho havia dit tot i va donar tot aquest material al Museu d’art de Sabadell.

La Fina és nascuda a Sabadell el 1950. Es va llicenciar en Belles Arts el 1972. Són determinants en la seva obra gràfica unes estades a Sud-amèrica i a París i Normandia (1987-1993). Actualment viu a Cadaqués.

En els seus textos de reflexió parla sovint de cercar els orígens primordials. Com entenent que tots tenim un origen comú. Per això dibuixa sovint el mar i deesses aquàtiques i sirenes. La mar és la mare. Però també les onades de mar, les postes de sol, els núvols. Té una mirada cosmogònica i espiritual. També parla del fet d’acceptar les obres tal i com surtin la primera vegada, sense cercar la perfecció en els resultats.

Sempre treballa amb un pinzell carregat de pintura, amb el que al fer la línia ja dóna color a la composició. Les línies són de color i donen moviment a les composicions. En algun moment diu que fa com els pintors prehistòrics que invoquen pintant el mínim. La pintura és màgica. I només cal l’imprescindible.

L’exposició reuneix centenars de peces i fa evidents la importància de la pintura en l’obra de Fina Miralles. Es pot veure al número 20-22 del carrer Ausiàs Marc de Barcelona.