Espai pels butlletins de les exposicions a les Finestres de la cafeteria El Trabuc i a El Penjador de la Perruqueria Camps-Figueras, Centelles
[A partir del desembre de 2022. Butlletins anteriors a la portada del blog]
Centelles· Número 53· Dissabte, 10 de Desembre de 2022
“Envejo el seu respecte per la gent gran”
Josep Maria Cos viatge sovint a Àfrica, acompanyant expedicions etnogràfiques. A l’estiu va estar a Angola. Ell fa les fotos. Amb respecte i curiositat per aprendre dels altres pobles del planeta
Aleix Mataró. St. Julià de Vilatorta/ Centelles. A la nostra vila, per aquests temps es solen agrupar activitats solidaries. Abans es feia una fira amb curiositats i gastronomia d’arreu. Una ocasió per obrir la ment.
Josep Maria Cos, doctor cirurgià. quan pot, per afició, acompanya a un col·lega antropòleg a conèixer costums de gents singulars. Segueixen pistes per documentar, com diferents societats, sobreviuen amb les seves costums, al mateix temps que a Occident, anem fent amb el nostre calendari de dos mil vint-i-dos anys…
A El Trabuc i al Penjador de la Camps-Figueras podreu veure vint fotografies, seleccionades, del seu viatge del passat juliol a Angola. Són tants els detalls i vicissituds: una imatge, mil paraules. Exposició i butlletí, el criteri serà intentar amb poc, dir molt.
Angola és un país traçat amb criteris Occidentals. Dintre aquest Estat modern hi viuen mil·lers d’ànimes. L’Atlàntic a la costa. Políticament inestable fins fa poc. El petroli i el diamant com a matèries primes, a part d’altres no esmentats. Passat “colonial” amb mans dels portuguesos. Present marcat, en general, per una història gens fàcil. Però al marge d’aquestes circumstàncies, les tribus “de sempre”, semblen viure al marge dels “nostres problemes” i la nostra mirada.
El Dr. Cos ens dirà que, en general, l’Àfrica oposa sempre la civilització amb ser primitiu. Ells, les tribus seculars s’espavilen, diàriament, per poder menjar. Són agricultors, caçadors, recol·lectors, artesans i fan intercanvis de mínims, però comparteixen tot el que poden. Ni amb diners, ni amb grans mercats. Així de simple. I natural. Com ha de ser, suposo en un territori tan gran i divers amb recursos, zoològics, vegetals, rius, minerals, aigua, hàbitats. I materials per reciclar.
Angola és un país divers i ric, i en si és un mosaic de tribus. Cada una, diferent respecte les altres. Són autosuficients i cada una sobreviu amb la seva pròpia gent, geografia, costums i estructures. Socials i econòmiques, cultuals, etc. Mites.
El Dr. Cos, acompanyant a col·legues antropòlegs, càmera amb mà, documenta aquestes diferències i les estudia i sap descriure-ho. Empés per la curiositat innata, per aprendre d’Ells. De les tribus, la seva gent, dones, homes i vells.
Són el testimoni més antic del pas dels humans pel planeta. De la nostra adaptació.
Destí o camí?
El Dr. Cos es refereix al camí: “la vida és un camí”. Que s’ha de construir dia a dia. Ells, aquelles gents, les d’Angola però arreu, enlloc de fiar-se a un destí no-escrit confien amb els Vells. Amb la gent gran. El Dr. Cos crec que, s’empipa quan pensa amb el tracte “global” respecte a la nostra gent gran. Les residències són aparcaments i una manera “d’amagar” als àvis i les àvies?
El Dr. Cos es fixa amb com les persones grans, són mestres permanents. Són com el llibre obert, al que els joves poden recórrer sempre.
Ha pogut retratat gent gran, viscuda, explicant les seves històries, davant d’homes i dones joves, distrets amb la saviesa que els hi transmeten. I que els hi pertany com a poble, identitat, i per tenir futur. L’ahir és el demà. Els contes són consells. Aquí això ha canviat. A allà segueix, amb naturalitat.
Cos parla del respecte entre edats, però, de fet, entre tots. Admira el seu esperit constant de col·laboració i generositat. Però quan toca menjar, ningú té pressa. I es menja.
Aquí, i a vegades les nostres maneres fan veure als “vells”, com fòssils. La societat civilitzada té altres camins. Les presses són unes altres. El futur tampoc està escrit.
Els viatges de Cos, com Angola, plasmen dones i homes que viuen d’acord amb un sentit pràctic de la vida. Les fotos reflecteixen la cura que tenen totes. No amaguen res quan no els hi és necessari. La nostra mirada sí està plena de tabús. Ells viuen, lliurement la seva. Tota la ornamentació les distingeix com a individu, edat, etapa i tribu. Té una funció. Cos es fixa, sobretot, amb com les podem estimar per comprendre la seva noblesa.
badaluc 