COL·LABORACIONS

Dimarts, 8 de març de 2016:
Cada any hi ha un 8 de març. I per una qüestió així com de retard en el desenvolupament de l’homo sapiens, l’hem de destacar cada vegada, per recordar-nos dels deutes amb el gènere femení i subratllar el seu dret d’igualtat respecta al masculí. Qüestió que si no fos perqué en l’historial de l’espècia humana s’acumulen els casos de desgravis brutals i cruels (pobles, ètnies, rols socials, creences, explotacions, etc), hauria de resoldre’s per pura lògica, igual com aprenem a respirar i a estimar. Seguint una costum en el blog, ens sumem a la diada d’avui sumant un nou text d’acord amb la sensibilitat reivindicativa i un cos d’imatges a to. En aquest cas autora del text i de les imatges, comparteixen que totes dues, juntament amb uns altres artistes exposen a la Biblioteca de Moià, obres dedicades a subratllar les deficiències i problemàtiques que arrosseguem. Teresa Codina és l’autora del text i també és artista amb obra exposada. Les imatges corresponen al  treball de la Marina Berdalet, artista que ja és habitual en aquest blog, però que retrobem aquí amb obra nova.
ELSA
Text: Teresa Codina Bernadí 
Obra de Marina Berdalet, titulada “Cançó de Bressol”.
L’Elsa, de petita, ja li van anar malament les coses… Filla única d’uns pares ja grans, va haver de patir, als 7 anys, la mort del pare i poc després la de la seva àvia materna.
La seva mare va caure en una forta depressió i ella es trobava desemparada i poruga, sola.
La seva escola també era trista. Unes monges recargolades de caràcter i despullades de qualsevol sentiment envers els altres, no eren el consol de nenes com l’Elsa. Misses i més misses, confessions, càstigs immerescuts i tot en un ambient tètric, feien que la vida de l’Elsa fos d’una tristesa molt profunda. I la infantesa marca de ple la resta de la vida.
L’Elsa anava creixent, i entrava ja de ple en l’adolescència, uns primers amors impossibles li donaven alè a una vida sense grans alegries.
Un canvi d’escola va començar a fer els seus efectes. L’Elsa, poc a poc, s’anava fent forta, menys tímida i més amigable amb les seves companyes i companys.
Amb el temps i la maduresa -prematura- anaren forjant el caràcter d’una Elsa que s’havia proposat de canviar el seu futur.
Pintores catalanes famoses 
dels darrers 116 anys?
 
Proposo les següents:
 
Lluïsa Vidal
Àngels Santos Torroella
Olga Sacharoff
Montserrat  Gudiol
Anna Miquel
Amèlia Riera
Roser Bru
Amb l’experiència dels esculls de la seva infantesa, es va prometre que quan tingués fills, no volia que visquessin dins de la tristor.
Després del seu casament i de tenir tres fills, als quals va criar amb positivisme i alegria, amb coratge i amb llibertat, i amb molt d’amor, va decidir dedicar-se a cuidar d’ella mateixa.
L’afany de superació, l’esforç per posar en ordre els seus records, de lluitar per ser una persona positiva, la va dur a poder accedir a bons llocs de treball que va realitzar amb èxits constants, i finalment a sentir-se plenament UNA DONA.
Des dels seus records d’infància i del seu afany de superació va escollir una frase que la va dur la resta de la seva vida per bandera:
Les llàgrimes que vaig vessar en el passat, s’han convertit en la pluja que rega suaument el meu jardí d’avui.
Teresa Codina, Dia de la Dona, 8 de març del 2016


—————–


DE LA MÀ  DE  FRANCESC ARTIGAU
Enviat el 25 de setembre de 2015









8 DE MARÇ, DIA DE LA DONA

Diumenge, 8 de març de 2015

Arribem un any més a una cita d’aquestes que si els sapiens fòssim com hem de ser, exactament no caldria. Si bé, sempre va bé reflexionar i llegir i aportar idees sobre el paper de la dona. Ara i sempre. Enguany comptem, per fer-ho, amb un text fet expressament, per la Gemma Uribe. La jove escriptora i artista plàstica de Sant Julià de Vilatorta, que ja ens té de seguidors a més d’un que l’hem escoltat llegint els seus contes. Aquí us deixo amb aquest breu conte i la seva imatge.

Dona del segle XXI

Text i dibuix: Gemma Uribe 

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii…

Ai Déu meu senyor, encara recordo aquell soroll estrident de quan venien a bombardejar… jo, aleshores, era petita però, aquestes coses queden gravades per sempre a qualsevol edat. Espero que no hagis de viure mai cap guerra.

¡Si n’he vist de coses i diferents com la nit amb el dia!

Gemma Uribe

Ha sigut un segle de transició potser el de més innovacions i canvis del llarg de la història. N’hi ha hagut que ens han implicat directament perquè no sempre la societat ens ha considerat ni molt menys com avui dia. De quina manera ho poden entendre els homes?
Per fortuna he arribat fins aquí podent veure com han evolucionat les «tecnogilies»; he passat d’anar amb carro a veure dones conduint automòbils tot escoltant per la ràdio altres dones… de veure la meva mare anant a fer bugada en safarejos públics a poder disposar d’una màquina rentadora a casa mateix i fins i tot una altra màquina per a fer-la eixugar… tot i que convé estendre la roba perquè li toqui una mica el sol cosa que també fa el teu pare, que abans era impensable per a un home casat… tampoc es veia cap pare de família netejar bolquers ni feinejar a la cuina… —un moment, iaia, que he d’anar al lavabo, a més, tinc… bé, ja saps— Ah, doncs «entonces» no teníem cap d’aquestes coses que us poseu. Havíem de rentar uns panys de roba i fer-los eixugar per a tornar-los a canviar quan convingués aprofitar-los i què hi sabien els homes!?
Per sort, la dona ha aconseguit moltes més facilitats en comparació amb tot el que tenia temps enrere i em faria il·lusió que poguessis veure que se li reconeixen més mèrits que, pel sol fet de ser dona, pot tenir. Tots els homes tenen una mare, te n’adones de com som d’importants?
Ara, no me’n recordo què vaig menjar ahir per a dinar, però tinc present tot això del passat que he pogut veure com s’ha anat modernitzant o millorant i que hi sigui per a explicar-ho, igual que faig ara i aquí per a tu que m’escoltes. Ves a saber què tindràs ocasió de veure al llarg de la teva vida, noieta, que recordaràs i ho contrastaràs amb la idea que et pots fer del que les dones d’altres temps parlem sense nostàlgia.

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii…

—No res, iaia, és el mòbil… — Ai, la «tecnogilia», Déu meu senyor!

FI

———————————————————–

2014
 Arribem el proper dissabte, al 8 de març, declarat dia de la dona. Cada dia hauria de ser-ho, però desigualtats greus ho fan encara necessari. Com l’any passat he acudit a l’ajuda d’una amiga perquè preparés un text per aquest dia. Aquest any he convidat a la Imma Gómez, una jove amiga que conec del grup Baobab i que li he ofert aquest espai perquè m’agraden molt les pregàries que ella mateixa prepara, per llegir alguns dissabtes. Són textos sincers, personals, introspectius. Aquí teniu les seves paraules sobre la dona.
Acompanyen el text uns dibuixos inèdits de Francesc Artigau. L’artista barceloní ha estat últimament ocupat en preparar una sèrie d’il·lustracions per donar imatge a les heroïnes del 1714. Una selecció reduïda d’aquest treball es publica en el nou llibre de Patricia Gabancho, titulat “Les dones de 1714”(Columna), que acaba de sortir del forn i es presenta aquests dies. Li he demanat a l’Artigau si ens podia compartir una mica alguns dibuixos que han quedat fora d’aquest treball. Retrobem el seu estil naturalista, neo-renaixentista i de mirada anatòmica i d’enamorat del gènere femení. L’última aquarel·la, de colors vius i càlids, pertany a un treball anterior.
Dones
 
 
F. Artigau
Els tres dibuixos que el mateix Artigau ens ha
fotografiat i preparat per aquesta pàgina, pertanyen als
treballs per preparar el cos visual del llibre “Les dones del
1714″. A cada dibuix hi destaca un personatge o una cara
més ben definida. Artigau ens explicava un dia,
que dibuixa bastant a partir del seu “background”, és
a dir, de memòria. També porta una llibreteta on va fent
retrats ràpids de rostres, sobretot al metro.
Imma Gómez
Centelles. Hola a tots i totes! 
Fa poc l’Aleix em va preguntar què em semblaria fer un escrit pel dia mundial de la dona, un dia amb tant de ressò.  Jo vaig acceptar molt il·lusionada però a la vegada una mica espantada. Els meus escrits sempre han set per l’escola o pel Grup Baobab. Aquest últim és un petit grup de catequesi postcomunió de la Parròquia de Centelles que està compost per joves i adolescents. El cert és que en un inici no sabia per on començar…
Aquest escrit va dedicat a totes les dones: avies, nétes, mares filles, tietes, nebodes, amigues, religioses, catequistes…
Avui és el dia vuit de març, és el nostre dia! El dia dedicat a totes les dones! És un dia per recordar, per rememorar totes aquelles companyes, totes aquelles lluitadores que han mort, que han sobreviscut, que han seguit el camí que elles han triat, i que no han seguit aquell sender que les ha triat a elles.
Crec que la meva experiència com a dona és poc extensa, només tinc gairebé 15 anys, per això per elaborar aquest escrit he volgut observar totes les dones del meu voltant. He començat mirant  les més properes a mi per edat. Es podria dir que totes són bones lluitadores a la seva manera: unes lluiten pel nois, d’altres pel seu benestar sentimental, algunes pels estudis, d’altres per comprar roba, moltes pel grup d’amigues…
També he mirat amb deteniment aquelles dones que per edat no són tan properes a mi, aquelles dones que tenen una família, una bona feina i moltes responsabilitats,  es podria dir que aquestes són les més admirades per la societat.
F.A.
Molts cops he estat pensant com hauria de ser la dona d’avui. Crec que aquesta dona ha de ser una persona lliure, lliure de fer tot el que a ella li permeti la seva llibertat; sense algú que li digui el que pot fer i el que no pot fer. Una dona d’avui ha de ser forta, per aprofitar totes les pedres que es trobi al seu camí, amb les quals formarà el seu castell. Una dona ha de ser sensible, per respectar-se i respectar els del seu voltant, i per poder entendre els seus familiars i amics en els moments més difícils de la vida.
Des de que sóc petita crec que la dona ha de ser valenta, ha de tenir sempre ganes de viure una aventura més, un últim viatge, una estranya amistat o un últim llibre per endinsar-se vers les seves aventures. A la vegada ha de ser valenta i també atenta. Procurar també ser cautelosa i intel·ligent, perquè ningú la pugui tombar o empènyer. La dona ha de tenir prou dret i consciència per decidir les seves accions quotidianes, ha de poder opinar sobre tots els fets i decisions que l’envolten i que es presenten en el seu entorn. La dona ha de tenir dret a la formació i a l’educació i ha de tenir el mateix nivell cultural que qualsevol home, ha d’estar en igualtat de condicions que els homes.
Sempre he pensat que d’una dona només sabem del cert una cosa:  no sabràs mai la veritat dels seus pitjors moments, pocs són els que explica per veu pròpia, pocs surten de la seva pròpia boca, sempre es podrà intuir alguna cosa, si observes fixament les seves mirades.
Hi ha moltes coses que no m’agraden de la dona d’avui, i també hi ha moltes coses que admiro…
F.A.
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
Unes reproduccions ampliades dels dibuixos sí
seleccionats per formar part del llibre de Gabancho,
es podran veure a partir d’avui, a la Sala Moragues,
del Born Centre Cultural. Serà en motiu de la presentació
del llibre i de l’entrega dels Premis 8 de Març –
Maria Aurèlia Capmany. L’acte començarà a dos quarts
 de set de la tarda
Pros i contres
Una de les coses que més detesto de la dona actual són els prototips físics que s’han creat al seu voltant. Sembla que una dona perfecte ha de ser molt alta i prima, i encara objecte sexual i moneda de canvi per molts negocis. I el més inquietant és que després de fer propaganda d’aquestes models esquelètiques es pregunten que com és que hi ha tantes noies, sobre tot adolescents que pateixen anorèxia o bulímia, així com algunes dones que únicament desitgen ser subjecte de desig.
Una de les coses que admiro de les noies i adolescents és que tot i tenir aquest tipus d’anuncis publicitaris accepten el seu costal com és i promouen que d’altres també l’acceptin.
De les coses que no m’agraden és que les dones estan presentades com més febles que el homes, tot i que alguns cops és cert, si parlem de la fortalesa física. Però hi ha moltes dones que senten les emocions d’una altre manera que els homes, amb més força i intensitat, i aguanten els cops de la vida amb més fermesa que molts homes.
F.A.
Les dones també són fortes quan ha de reprimir els seus sentiments en ocasions difícils. Tot i que a vegades les dones són les primeres a reaccionar davant l’adversitat, també són les primeres en pensar en fred en el que ocasiona neguit.  Les dones són el gran pilar de la societat i de la família. La dona és l’ànima que molts cops afronta les situacions de més risc i a la vegada pot ser la  peça més dèbil que pot caure quan menys ens ho pensem…
Sovint la dona d’avui dia no és prou valorada, potser pels estereotips de la moda, per les pel·lícules o pels anys i anys en què a la societat predominava i predomina el patriarcat.  Pot semblar una tonteria però hauríem de donar-li  molta importància, ja que el model del patriarcat està molt instaurat, des de ja fa milers d’anys la figura predominant de la família és l’home. Es podria dir des de les primeres civilitzacions reconegudes, però en tenim coneixement des dels temps dels grecs, babilònics i egipcis.
Hi ha dones que han escollit ser lliures, no depenen de  les amistats o de la parella. El més important és que no volen ser comparades amb cap home, no volen estar en lluita amb ell, sinó que la vertadera fita de la dona d’avui hauria de ser que home i dona es complementin i es respectin mútuament.
Si pogués escollir tornar a néixer, simplement tornaria a ser dona, sempre estimant, sempre vivint, sempre lluitant…
 
“La dona d’avui 
només hauria de tenir 
un destí:
ser cada dia més dona.”


 

Divendres, 8 de març de 2013

PEL DIA DE LA DONA

Avui obro la secció a una col·laboració feta per unes altres mans. Aquest divendres celebrem el Dia de la Dona i tenia ganes que una persona amb les idees clares sobre el gènere femení aportès la seva visió. Per això vaig demanar a la Zenda si ho volia fer, perquè quan la vaig conèixer l’any passat vaig veure que tenia una visió molt sensata i natural. La Zenda ha acceptat fer el text i aquí el teniu. Crec que amb aquestes línes descobrim una persona amb ganes i enginy per expressar-se igual com ho fa ballant o ensenyant dansa a les seves alumnes. 
Per completar el text hi ha un cos d’imatges que pertanyen a l’obra artística de Roser Oduber. Una artista de Calders, que també és directora del Centre d’art Contemporani i Sostenibilitat – Forn de calç, de la mateixa població. Oduber té un discurs i un treball artístic molt interessant, que es relaciona amb el feminisme. Les obres que ella mateixa ha triat, a partir de la lectura del text, es poden veure actualment a l’exposició que fa al Casino de Manresa, fins a principis d’abril. 
Sóc una dona
 
TEXT: ZENDA   IMATGES: ROSER ODUBER
 

Sóc una dona, filla d’una família de moltes germanes, així que puc dir que la meva vida ha estat i segueix sent rodejada de dones.  Per mi es tot un plaer, ja que he pogut aprendre de cadascuna d’elles, tant iguals amb molts aspectes i tan diferents a la vegada.

A casa el rol de mare i de pare com moltes de les famílies era molt ben definit. El meu pare procurava portar el sou a casa i la mare de les tasques de la llar i de cuidar dels fills. Aquestes dues energies estaven consentides per tots dos així que l’energia femenina i masculina d’ambdós i els seus rols casava a la perfecció.
De ben petita els estius al poble, jugàvem al carrer de casa, sobre les bicicletes, temporades  llargues ens les passàvem el càmping i la vida durant l’estiu, era majoritàriament a fora de casa. Sempre anàvem amb calça curta i amb el banyador a punt de remullar-nos, era natural, era l’estiu i feia molta calor. Jugàvem nens i nenes tots junts i el fet d’anar amb poca roba durant l’estiu no havia significat mai un problema fins ara. Fou amb el canvi del meu cos i la primera menstruació, que el fet d’anar sobre la bicicleta,  amb pantaló curt  o amb el biquini i caminant pel càmping amb poca roba,  el que havia estat normal fins ara, actualment semblava un problema. Quan em va sortir el pit algú  m’havia comentat que ja em sortien els “Botonets” com si jo no me n’ hagués adonat. Res ja no era tant divertit, ja no era una nena sinó que em donava la sensació de ser un objecte a observar, reprimint i tapant la meva sexualitat i la meva feminitat a una edat molt jove.
En l’edat de la pubertat es important que una dona entengui la seva feminitat i els seus canvis i que no la vegin exclusivament com un objecte sexual. La nostra societat, no s’ocupa d’aquests valors, els observa gairebé passivament, com es ve fent durant generacions. No hi ha una educació massa específica que avisa ni els adverteix que aquests canvis, son positius, valuosos i gairebé màgics, que formen i formaran part de la seva feminitat al llarg de la seva vida, que la vivència i els canvis en el cos han de ser benvinguts i que formen part de quelcom mes gran que tots nosaltres. Potser algunes tenim la sort i ho aconseguim, adonant-nos de qui som quan anem creixent, pel desconfort que sentim per ser dones en aquesta societat.
Parlant l’altre dia amb una bona amiga, comentava que el contes de princeses que hem vingut sentint des de petites son dones que desgraciades que només son felices quan troben el seu príncep blau, quan els fa un petó o quan se les rescata de les mans de bruixes i madrastres, des de petites se’ns inculca que els prínceps son els nostres salvadors i rescatadors fent-nos sentir dèbils i desprotegides sense un home al nostre costat. La relació entre parella hauria de ser quelcom equil·librat, totes dues parts formen part d’una energia femenina i masculina en constant moviment, un es complement de l’altre.

El fet d’estar en desconfort amb el nostre gènere, per la societat actual, ha fet que moltes dónes busquessin mes enllà per sentir-se mes bé, que es permetessin descobrir la seva pròpia essència i tot el seu potencial. El fet de la recerca les ha reconciliat amb elles mateixes, amb el seu propi cos i la seva  energia femenina. Les conseqüències d’aquesta manca de confort  ha aconseguit que es traguessin de sobre tots els filtres de la societat patriarcal actual i el concepte i opinió que se’n te d’elles per entendre mes bé quins es el seu papers en el món físic, espiritual i emocional sense que això se les titlli despectivament de feministes.

Una dona, en tant sols 28 dies que es el que dura el cicle menstrual, passa per molts canvis tant a nivell físic com emocional i m’atreviria a dir que també espirituals. La meva parella moltes vegades diu que veu amb mi a mes d’una dona i en realitat es així. Un cicle màgic i poderós que si vas a favor i l’escoltes podràs gaudir amb plenitud dels seus canvis i estats. Mes d’una vegada he sentit dir, desconfia d’un animal que “pixa sang i no es mort”. Es la cosa mes despectiva que he sentit vers la menstruació i a les dones. Sense aquest formós aconteixament no hi haurien naixements i la humanitat desapareixeria, no puc entendre,com d’un miracle semblant es pot dir quelcom tant despectiu. Sens dubte em porta a pensar que es ignorància.
En les societats antigues tant homes com dones  utilitzava la mitologia per desxifrar conceptes de les seves experiències socials i individuals. Aquests, son parts de nosaltres mateixos que podem desenvolupar per viure amb el que realment som. Fou el mateix C.G Jung el primer que va parlar sobre els arquetips en Psicologia.
Segons la mitologia Grega “La Gran Daesa” es la força femenina universal es la que engloba a totes les deesses en el cicle vital femení  i les fases de la seva evolució (la dona jove, la dona fèrtil, la dona madura i la dona sabia).
Atenea: LLuna creixent, expansió, fase en acabar la menstruació. Activa, de pensament lògic i a la vegada intuïtiu.
Hera: Fase de la Ovulació, dona fèrtil, esposa i mare. Plena d’amor i harmonia.
Venus: La Deessa mes bella del panteó. Fase premenstrual. Sensual, màgica i seductora.
Hécate: LLuna menguant. Introspecció i sabiduria. Fase menstrual i al llarg de la vida menopausa. Sensibilitat, purificació interna.*
Hi ha dones que tenen algunes qualitats molt desenvolupades i d’altres dormides. Si sabéssim escoltar-nos tot el potencial dormit de cada fase de la vida ens donaria una visió molt diferent de nosaltres mateixes i despertaríem a poders interns indescriptibles. Cada dóna es un pou de sabiduría i intuïció, falta que ens escoltem i ens acceptem, que creiem amb nosaltres mateixes i acceptem el nostre físic, el nostre esperit i la nostre essència. Ballem cada dia a una lluna, sentim que formem part de un tot quelcom mes elevat que el físic. Sigues el que vols i necessites ser, balla-li a la Lluna, al sol i sobre la mare terra reflectida en el teu ventre, tu formes part de la natura i la natura forma part de tu. Lluitar en contra es castrar la teva feminitat i el teu do de ser dona.
*Info arquetips: cuadernodemujeres

 

 

 

 

Tarzan vrs Mowgli

 

 

 

Amb la col·laboració de Pep Sindreu
Dibuixos: A.M., Àlbum “Entre lianes” (Flickr)
Centelles / L’Estany.  Com tots ja sabeu el grup de teatre centellenc El Triquet, prepara la representació d’un musical sobre Tarzan. Música i llibret parteixen dels treballs de Phil Collins i David Zippel, respectivament, que al seu torn es basen en el material generat per la novel·la d’Edgar Rice Burroughs, així com elements de les pelis de Hollywood, menys la mona Xita. L’adaptació del Triquet recull elements d’aquests textos i de propis i acaba de traduir el què encara no estava fet al català. El resultat es podrà conèixer a partir del 31 d’agost al Casal Francesc Macià. Hi haurà diverses representacions durant els caps de setmana del mes de setembre.
La història de Tarzan –amb o sense la mona Xita- és coneguda per tothom, però no és l’única que es refereix a la supervivència d’un humà, nascut i criat des de nadó entre animals, a la Selva. Hi ha una altra història també molt coneguda: “El Llibre de la Selva”, amb en Mowgli de protagonista, personatge creat per Rudyard Kipling. De les aventures de Tarzan, enguany se’n compleixen cent anys des de la seva primera aparició. De les de Mowgli, cent divuit. Els experts encara ens situarien un altre text per davant: la història de l’home salvatge de Rousseau, que formarien part del mite de l’home salvatge i de naturalesa bona, que es debatia en l’època de la Il·lustració. Però certament no tinc més notícia que això, d’aquest text i l’objectiu del present article és més limitat.
Les històries de Mowgli i Tarzan, pertanyen a dos moments històrics diferents i els seus autors tenen preocupacions pròpies alhora de fer viure els seus personatges a la Selva. La intenció és posar els dos personatges de costat i mirar de comparar-els. Per elaborar aquesta comparativa he comptat amb la col·laboració i la saviesa de Pep Sindreu, lector avançat de les històries de Tarzan, qui generosament ha posat per escrit la seva part de l’article. El text està il·lustrat amb imatges digitals dels dibuixos elaborats durant alguns assajos del Triquet, que molt amablement m’han deixat prendre nota del seu espectacle i del seu esperit teatral. Els dibuixos, digitalitzats, es troben tots a l’àlbum “Entre lianes”, penjat a Flickr i accessible a través d’aquest blog (veure seccions “Badaluc” i (aquí”).
Breu perfil biogràfic de Mowgli
Com arriba a la Selva, com és adoptat i com s’adapta.
Mowgli – apareix un dia a la cova on viuen els llops, després d’una caça poc afortunada del tigre Shere Khan. La història passa a les selves de la Índia.  La lloba-mare decideix adoptar-lo, sorpresa per la seva valentia i Mowgli és acceptat a la manada, que es reuneix en consell per decidir-ho. Creix entre els llops, però també és educat amb l’ajuda de Baloo, l’ós, i de Bagheera, la pantera. Ha de conèixer la Llei de la Selva, que segueixen i respecten tots els animals. Té un únic enemic, el tigre Shere Khan, que el reclama constantment i espera a poder-lo atrapar. Aquest tigre també posa al seu favor uns quants llops que conspiraran contra Akela, el llop líder i vell que serà destituït, enganyat quan perdi una caça. Fins on he llegit, Mowgli torna amb els humans, al veure que és com ell, però no dubte en voler retornar a la Selva i estar amb els seus germans i amics.
Els animals reconeixen les diferències entre espècies, tenen consciència, hi ha vida social i de costums i respectes. Mana la Llei. Hi ha animals que tenen papers específics, com Baloo que ensenya la llei o Tabaqui, el xacal que és conegut a tot arreu per portar mal rotllo, explicar històries i mal-viure. Tenen por dels humans, que no viuen molt lluny, però sempre són vistos com animals-perucs i perillosos. Tenen por de la Flor-vermella, el foc. Mowgli vol dir “granota” i és el nom que li posa la Mare-lloba, quan l’adopta.
Breu perfil biogràfic de Tarzan
Com arriba a la Selva, com és adoptat i com s’adapta.
Pep Sindeu. Una jove parella d’aristòcrates anglesos és abandonada en una remota regió equatorial africana per la tripulació revoltada d’un vaixell. Hi construeixen una cabanya on viuen una temporada, però moren quan el seu fill nascut allà és encara un nadó. El nen és adoptat per Kala, una gran mona antropoide, que li posa el nom de Tarzan (“pell blanca”, en la protollengua dels simis) i força amb el seu amor maternal que la tribu l’accepti.
La protecció de Kala primer i la seva superior intel·ligència després permeten a Tarzan sobreviure en la selva, malgrat que la seva força física és inferior a la dels grans simis. Més endavant Tarzan es familiaritza amb el contingut de la cabanya dels seus pares i recupera així la seva herència cultural. Descobreix la forma d’utilitzar un ganivet de caça com a arma, i això li dóna la supremacia en el seu entorn. Aprèn a llegir i escriure l’anglès –encara que no a parlar-lo- mitjançant les beceroles, diccionaris il·lustrats i llibres que els seus pares previsors s’havien endut per al seu llarg viatge, cosa que el porta a consideracions encara insegures sobre la seva identitat i pertinença, consideracions que es compliquen amb la decepció que li causen els primers homes amb qui entra en contacte –una tribu de negres caníbals- i els seus costums.
Tarzan arriba al cim del seu món quan es converteix en el rei de la tribu d’antropoides, però renuncia aviat a la seva jerarquia, perquè les obligacions que comporta li prenen llibertat i l’allunyen del món de la cabanya dels seus pares i del seu origen encara poc formulat però obsessionant.
D’aquesta manera s’arriba a un punt d’inflexió en aquesta mena de novel·la d’aventures iniciàtica. L’heroi orfe que ha passat ja tantes proves de coratge i d’intel·ligència està a punt per començar la seva educació sentimental i acabar de recuperar el seu origen, la societat dels seus aristocràtics pares anglesos i les possessions que per herència li pertanyen. I així, a través dels fils d’una intriga fulletonesca que parteix del desembarcament d’un grup de blancs prop de la cabanya, Tarzan salva blancs dels innombrables perills de la selva, recupera la donzella segrestada pel gran simi, arriba a Baltimore seguint la seva enamorada, veu reconeguda la seva identitat… i renuncia a tot per amor i lleialtat.
El final queda així obert a una llarga sèrie de novel·les que continuen la primera, en les quals Tarzan abandona fàcilment una vida quotidiana en la civilització, que sempre li resulta una mica sobreposada, per tornar-se a submergir en el món del qual neix la seva força i reviure altra vegada la selva.

Dues selves, dos mons

A.M. La història de Mowgli i la de Tarzan s’assemblen, però com veiem no són les mateixes. Tingueu en compte que el perfil biogràfic que Sindreu ens aporta no és necessàriament el que El Triquet recull, ja que hi ha diferents textos sobre Tarzan, que han recreat la novel·la original i serveixen d’ingredients literaris per generar l’aproximació centellenca.
Però, en qualsevol cas, diria que un aspecte central és la relació dels dos personatges amb els animals. Mowgli es relaciona amb totes les espècies, aprèn de totes elles i les caça. Tarzán sembla que només es relaciona amb els goril·les. A “El llibre de la Selva”, els monos són una espècia més i concretament són els “Bandar-log” o “Poble dels monos” i se’ls coneix pel seu poc respecta a la Llei de la Selva. De fet sembla que no se’ls té massa apressi, perquè senzillament es mouen per les copes dels arbres, saltant de branques en branques i amb lianes. Com que cap animal terrestre no se’ls creua i no els veuen, no els tenen en compte i els monos poden mofar-se i riure’s de casi tots. Se’ls coneix per intentar ser un poble amb una llei, però es distreuen de seguida i es posen a jugar i saltar.
A Tarzan, els monos són directament goril·les, grans primats són l’espècia que acull a Tarzan. Segurament Kipling no tenia goril·les a les selves de la Índia, com sí n’hi ha a l’Àfrica on passen les aventures de Tarzan. A la selva “tarzaniana” no sembla haver-hi una llei com a la Selva de Mowgli, però sí que hi ha uns costums, la idea central protegir a la família, que Kerchal, pare a la força de Tarzan, mira de fer mantenir.
Un aspecte complementari de tot això és la relació dels dos textos selvàtics amb les teories de Darwin. Tant el text de Kipling com el de Rice Burroughs pertanyen a l’òrbita de la teoria de les espècies i casi diria que en són una conseqüència literària. Els dos llibres no parlen directament d’evolució, però sí que veiem quina opinió tenen dels monos i la relació que els hi fan establir amb la cria humana.  Com ens diu Sindreu, a la selva de Tarzan, els goril·les o mones antropoides, a més de ser l’espècia d’adopció, parlen una “proto-llengua”. Al “Llibre de la Selva” es parla de llengües diferents que Mowgli ha de conèixer per moure’s sense perill per la Selva i ser educat amb les diferents espècies. Podríem dir que potser Kipling té una visió més imaginativa i Rice afegeix ingredients més científics. Faltaria tenir més dades del context creatiu de cada novel·la, però això ho deixo per més endavant. Els blogs tenen l’avantatge que es poden anar actualitzant!

—————————————–
Joan Garriga i Manu Chao 
posen música a “Les Fàbriques”

El quartet de músics encapçalat per Joan Garriga i Manu Chao amb
els “linos” a darrera. Foto de Fina Tuneu / Núria Tort
Redacció. L’exposició “Revisió de les fàbriques” del bar de tapes “El Refugi” de la Garriga, ja està inaugurada. En sentit estricte, a la inauguració pròpiament hi van venir quatre gats. Però el local es va anar omplint i omplint… perquè al cap de seixanta minuts hi havia un concert acústic amb la veu de Joan Garriga i un guitarrista de Manu Chao. El cas és que el propi Manu Chao es va presentar al concert, per sorpresa i va ser un valor afegit del repertori de rumbes que ens van oferir. I els linòleums de les fàbriques penjats a les parets, testimonis de l’esdeveniment, esponges de les sensacions i element insuprimible de les fotografies dels assistents. Ho testimonia les fotos que la Fina Tuneu va tirar amb la càmera de la Núria Tort.
L’exposició segueix el mateix esquema que la d’Amics de Centelles, però hi ha quatre obres noves: la vista interior d’una empresa de transports, unes vistes amb fàbriques de Sant Esteve d’en Bas i Centelles (amb La Llavina i la Gavarra) i un díptic amb les dues fàbriques construïdes més recentment a Centelles, la de Jamones i Madel. L’exposició es pot veure al bar El Refugi fins el 28 de juny. El bar és al carrer Calàbria, 6 de La Garriga.
 
 
“La revisió de les fàbriques” · Linòleums d’Aleix Mataró
Del 2 al 28 de juny de 2012
Inauguració, dissabte 2, a les 7 de la tarda.
El Refugi, c/ Calàbria, 6, La Garriga (Barcelona)
Tel. 93.860.58.04 · barelrefugi@gmail.com

 

——————————————————————————————-
 
 
NOTA DE PREMSA
 
Més fàbriques arriben a La Garriga
Una vintena de linòleums amb el tema de les fàbriques es podran veure al bar de tapes El Refugi de La Garriga, des del 2 fins el 28 de juny. Són obra de l’artista centellenc Aleix Mataró (1977).
A mitjans de l’any 2010 ja es van poder veure a La Garriga, una primera sèrie de linòleums de Mataró dedicats a les fàbriques. Eren obres de petit i mitjà format. També hi havia dues altres peces amb planxes de 50×70 cm, que eren les cap de sèrie d’una col·lecció de gran format que es preparava i que ha arribat a les 12 planxes. Aquests linòleums es podran ara veure al complet a la nova visita garriguenca de Mataró, que tindrà lloc al bar El Refugi. Obres realitzades entre l’estiu del 2010 i l’hivern del 2011. L’exposició “Revisió de les fàbriques” comptarà amb aquesta sèrie de grans planxes i també amb altres peces realitzades més recentment en les que l’artista consolida el seu llenguatge en el linòleum.
Les obres realitzades entre la primavera del 2011 i enguany, com “Sant Esteve d’en Bas” (2011)  o la més nova “Les noves fàbriques” (2012) parteixen de models reals, fàbriques i entorns existents, fotografiats o prèviament dibuixats in-situ. Abans d’aquesta aproximació a la realitat -en les planxes grans per exemple-, s’inspiraven en imatges fotogràfiques o fàbriques existents, però transformades i manipulades a plaer per aconseguir uns determinats resultats estètics.
L’interés de Mataró per les fàbriques no obeeix tant a una reflexió a la situació econòmica actual, com al seu encant arquitectònic, la seva relació amb l’entorn i una excusa per jugar em els buits i plens, blancs i negres que permet el linòleum. Si hi ha una raó simbòlica per l’aproximació a aquest tema és el paper que ha tingut la indústria en general en l’impuls econòmic, polític, social i cultural del nostre país.
El linòleum és una tècnica de gravat en la que es treballa sobre una planxa del material que dóna nom a la tècnica, que és com un cautxú. Es treballa amb unes gúbies amb les que es va buidant les zones que quedaran blanques. La part de superfície restant, un cop entintada i passada pel tòrcul, queda de color negre o del color de la tinta utilitzada. Aleix Mataró treballa preferentment en aquesta tècnica de gravat des del 2008.
Últimament també ha incorporat el dibuix, en la vessant de dibuixant urbà. Una altra exposició al restaurant La Centraleta de Centelles –c/Jesús, 2- permet conèixer aquesta faceta fins el proper 10 de juny.  
“La revisió de les fàbriques” · Linòleums d’Aleix Mataró
Del 2 al 28 de juny de 2012
Inauguració, dissabte 2, a les 7 de la tarda.
El Refugi, c/ Calàbria, 6, La Garriga (Barcelona)
Tel. 93.860.58.04 · barelrefugi@gmail.com
Més informació: Aleix Mataró
ctlls@yahoo.com · http://aleixmataro.blogspot.com

 

 




————————————————————————————————————————-
Text teòric:
Les fàbriques dels linòleums
El descobriment d’una tècnica i un tema

ALEIX MATARÓ
Fa varis anys vaig confeccionar un text en que parlava sobre la importància de l’estil i el tema desenvolupat de manera individualista, en l’art contemporani, més enllà de les grans escoles i tendències. Avui en reafirmaria en aquelles idees i hi afegiria que és quelcom que pot practicar tothom. L’art no és un llenguatge que estigui a l’abast només d’uns quants o d’una titulació. Només calen ganes per expressar-se amb un llenguatge –que pot ser molt variat- i s’hi pot aprofundir mitjançant una tècnica, que en bona mesura és necessària anar coneixent per donar seguretat en el treball i enriquir i aportar nous elements en les obres.

Molts d’aquests elements els he pogut constatar durant els anys de crítica artística –bàsicament dedicada a la descripció, més que a opinar-. Però últimament també ho he experimentat des de la vessant creativa personal. Va ser la Fina Tuneu qui al començament d’un curs de Sensorial ens va encomanar de cercar un tema per anar desenvolupant al llarg de l’any. De primer i inspirant-me en una postal vaig triar les xemeneies de les fàbriques. Però desprès de tres o quatre obres no sabia molt bé com treure-li més partit. Per tant vaig anar derivant cap a altres temes, de poca duració, fins que a la tardor del 2008 vaig començar a fer fotografies de fàbriques. A partir d’aquí van sortir les primeres planxes, primer de metall, metracilat i finalment de linòleum. Primer el tema eren una excusa per practicar la tècnica. Em podia inventar les formes, però aviat vaig anar mirant llibres o tirant fotografies per poder enriquir el vocabulari de models i detalls. Actualment el tema i la tècnica són dos aspectes extraordinaris que inspiren noves possibilitats, tot i que també hi ha fàbriques pintades, però de moment no gaudeixen del mateix interès. Les fàbriques i els linòleums són, per tant, un binomi d’una expressió amb la que em sento identificat.

Fàbriques?

 

Però perquè les fàbriques? Des del 2007 treballo en una empresa familiar que fabrica teixit de ris i tovalloles. Per tant em moc sovint, amb la furgoneta, per altres fàbriques o ambients que em parlen de dinamisme i em permeten veure arquitectures diferents. Les persones encara no són un element molt present en les meves obres però poder en el futur. També m’inspira el fet que les fàbriques o l’economia catalana en general, ha estat un important motor d’iniciatives culturals.
En quan al linòleum, si bé es pot considerar el seu baix cost econòmic, no és aquest el principal motiu sino el sentiment de relaxament que sento quan amb la gúbia obro línies en la planxa i dono formes a les taulades o a les muntanyes. Si bé s’ha de vigilar, perquè si s’escapa l’eina, fàcilment pots ferir-te un dit. Però és una tècnica agradable.