Josep Tapiró: l’aquarel·la més matèrica
![]() |
MNAC
El santó Darkaguy de Marrakech, tal i com
el va veure Tapiró, cap el 1895.
|
Barcelona/Centelles. Tornem a la línea d’artistes que en el segle XIX es van destacar en la praxis de la temàtica orientalista. I ho fem perquè el Museu Nacional d’art de Catalunya ha inaugurat una exposició dedicada a un gran pintor, que com sol passar, no és molt conegut a casa seva. Es provable que els qui visitin la mostra d’aquarel·les de Josep Tapiró, sigui la primera vegada que vegin obra seva i que, inclús, sentin esmentar aquest cognom. Però el cas és que va ser un pintor important a la seva època. Però el seu taller no va estar ni a París, ni a Barcelona, ni a Reus o Roma. Sino a Tànger.
L’explicació és lògica i l’honra: els pintors orientalistes del moment, pintaven els seus temes orientals, des de la distància. Des de l’altra banda de la riba mediterrània. Tapiró va agafar els trapaus i es va instal·lar a una casa d’aquella ciutat portuària nord-africana. Va basar els seus treballs en material de primera mà. I es va fer un nom entre els veïns, entre els prohoms. I quan enviava o portava els seus papers a Londres, despertaven una gran admiració, reconeguda en premis i un grup de col·leccionistes.
Anomenem pintura orientalista, aquella que apropa al públic europeu, l’ambient i el relat del món àrab o d’altres indrets exòtics. Delacroix havia estat un dels pioners, però també és l’època de grans expedicions político-economico-militars a aquestes terres que esdevindran colònies. A casa nostra, el pintor que potser el nom us ve de seguida in-mente, és Fortuny. Però no era l’únic i n’hi va haver d’altres i de molt bons, com Josep Tapiró, que a més també era de Reus. El 1877 s’instal·la a Tànger, després de començar l’etapa professional a Roma.
L’exposició del MNAC reuneix una col·lecció d’aquarel·les. Obres sobre paper, que era la tècnica que practicava Tapiró i que li va donar fama. El 90% del conjunt són retrats de persones tangaris: dones, vells, santons, nuvies, etc. Molts pintats de costat, com si fes nous perfils humanistes.
No sols la posició avançada de Tapiró dintre un escenari oriental, sino el seu bon feeling amb els veïns “exòtics”, li van donar entrada a poder descobrir una fauna desconeguda de rols i costums, encarnada per diferents personalitats i representada en la indumentària: potser no sabíeu que entre els musulmans, també hi ha una espècia de monjos. Tapiró els representa com ermitans, amb robes estripades i descuidades.
Ja d’entrada els motius de Tapiró ensenyen coses noves d’una cultura diferent i paral·lela. Però a més, l’ull documentalista del nostre artista té la millor arma: un estil impressionant. Tapiró pinta amb aquarel·la, que és pigment i aigua. Però no són ben bé recursos aquàtics els que trobem, sino càrregues de pigment brillant i matèric, aplicades amb un sentit del detall impressionant i amb una voluntat de ferro per recrear les qualitats materials de les teles, els metalls, carns i cabells. Si el 1877 la fotografia era ja una tècnica coneguda, tenia en Tapiró el pitjor enemic, ja que encara ara, la supera en capacitat d’evocar. Evocar i reviure: els rostres representats gaudeixen d’una estranya aurea de contemporaneïtat, tot i la seva llunyania. Entre tots els recursos d’aquaral·lista de Tapiró, un dels que hem sembla més interessant és el de matissar i aconseguir donar volum, llum i matèria als teixits i parts que van amb colors blancs. És un mestre!
Segur que d’ara endavant, després de veure els seus treballs, recordareu el nom de Tapiró. Acompanya l’exposició un catàleg editat com a primer volum d’una sèrie de monografies. El comissari de l’exposició és Jordi À. Carbonell, especialitzat en la pintura moderna catalana. Si després de veure aquesta exposició, passegeu per la de fotografies de Joan Colom, potser animeu interessants reflexions sobre el retrat i la fauna humana.