Com un entrellaçat
 |
| Vic: vista del passeig vigatà poblat per grups de corals participants al festival de Cantonigrós. |
Centelles. Aquest matí de diumenge he començat el dia sentin una música de coral que venia del carrer. La curiositat ha pogut més que la mandra i al cap de cinc minuts ja era deambulant per la sagrera cercant la coral: al replà de missa? Dintre a l’església? No ho entenia. No hi era. Anys abans quan hi havia el Festival de Cantonigrós, alguna vegada, els cantors visitants ens havien ofert algun agraïment cantat. I avui podia ser el dia, perquè ahir a Vic hi havia concerts d’això. I pel passeig de Vic es veien grups de nois i noies “uniformats”. Alguns, tots els del grup, vestits amb samarretes grogues o vermelles… i d’altres amb vestimenta més treballada. Inclús avui per Centelles m’ha semblat veure uns japonesos. Però a les 10 del matí, als volts de la sagrera no hi havia cap coral de noies vestides exòtiques. Al final he vist que hi havia una veïna, que tenia la finestra oberta i escoltava un cd.
Silenci: poesia!
 |
|
Actors i actrius de “La Paraula”, al començament del
muntatge poètico-dramàtico-lírico-coreogràfic
|
El dia d’avui existia per la tarda. Han passat moltes coses aquest matí, però el que esperàvem era la tarda: finalment s’ha representat el muntatge “La Paraula”, sobre poemes de Vinyoli, dirigit per Montserrat Grau. La Capella de Jesús plena a vessar. Només ha calgut una interpretació. N’han promès una altra si quedava gent fora. Avui no hi havia massa sarau a fora, a part d’uns nens que cridaven, però hi tenen tot el dret. Les declinacions dels entonadors de la paraula han arribat bastant clares, si bé hi havia alguna estrofa que no es sentia. Però el que s’ha sentit, escoltat i entès disculpa la resta. No ha sonat cap mòbil. Personalment, fins al cap de quinze minuts, no he tornat a entrar a l’òrbita poètica de Vinyoli. Em sona difícil. Em caldria quinze minuts previs de preparació. Però de mica en mica s’han anat fent interessants els versos i tot ha recobrat un gran sentit. El muntatge és un esplèndid treball d’això mateix, de muntatge. De maquetació. De tallar poemes, versos i reajuntar-los per donar forma a un passeig que tant és biogràfic, com retrospectiu i que funciona a través d’un diàleg entre els actors, que s’interroguen i es consolen amb versos vinyolians. “La paraula” és com una esplèndid entrellaçat celta, que per un cantó presenta al Vinyoli enamoradís i jove i per l’altra al Vinyoli vell, que mira endarrera i que prepara el demà. Un excel·lent muntatge –com el que fan els muntadors cinematogràfics-, per explicar la poètica del poeta i de la mateixa poesia. El valor de la paraula, el sentit més enllà del sentit. Els actors, cada un té un do i l’exploten: reciten, ballen, canten, actuen. Albert Prat fa de Vinyoli vell, Arnau Casanovas de jove. Laura Marsal interpreta les paraules amb passos de dansa. Sense música. Només per la paraula. Canta la Laura Cruells. Esplèndida. Marsal i Cruells fan com de muses i amants. La Jusi és potser qui té un paper més fosc. Però el conjunt és potent. Potser hi ha un aspecte a millorar: mentre els actors actuen estan dintre el pla narratiu i tot concorda, però quan passen a un pla secundari sembla que quedin gravitant a l’espai. Com si estiguessin en un núvol de moviments i expressions artificioses. Insisteixo: el resultat és molt bo. Felicitats.
 |
| Sopar a la rectoria, del dijous passat. |
Sopar a la rectoria
Amb “La paraula” es dona per acabada l’exposició de Sarrate dedicada a Vinyoli. Un diari comarcal remarcava això: que “avui Centelles acabava amb Vinyoli”. Però precisament, si es fan aquests actes és perquè quan la gent se’n torni a casa ho recordi i hi pensi. La cultura no és una caixa hermètica que es pugui parar com qui tanca la porta a un corrent d’aire.
Bon aire és el que hi ha ara a nivell de comunitat parroquial i això fa que s’esdevinguin actes de reunió que venen de gust, més enllà de la missa o d’alguna feina a l’església. Dijous passat hi va haver sopar de grups de litúrgia i de les “persones del motxo”, a la rectoria. L’Assemblea Parroquial va servir també per reafirmar el paper dels grups i elevar l’autoestima que ara deriva en sopars que permeten estrenya els lligams. Cadascú havia de portar un plat i amb tantes bones mestresses, la qüestió més aviat va ser no deixar de provar cada especialitat que passava pel davant, sobretot en el tema de les postres. Hi va haver un moment especial, quan cada assistent va haver de brindar per algun motiu i expressar-lo obertament. Així es va brindar per la salut, la salut comunitària, la feina, la pau, per un bon estiu i també per l’encert i predisposició de l’actual rectoria. Més enllà de les onze hi va haver temps per la poesia, però això ja no us ho puc explicar. Érem unes trenta persones.
badaluc 