Catarsis
 |
|
Aleix Art
Dues escenes del muntatge de la Cia de la Trobada.
|
Centelles. El 9n ja ha passat. Centelles: Vots totals, 3596. 3271, Sí-Sí. 146, Sí-no. 25, Sí-blanc. 57, no. En blanc, 22. Altres, 75. Població total: 7282. Ens situem més o menys a la meitat de votants. Poc semblar el got mig plé o mig buit. A mi em sembla positiu. La jornada va ser molt bonica com a tal. Un servidor hi va anar a mig matí, però de camí ja em vaig trobar molts amics i veïns que en venien. I un cop allà la màgia de participar en un projecte col·lectiu en el que s’hi va treballant, amb tensió, amb no pocs neguits polítics, però amb serietat i esforç. Diumenge va ser el torn del poble de mostrar el seu paper. Un cop més, una passa important. A mi em va agradar també, perquè entrar al Institut, tornar-hi em genera bones vibracions. Tants records! A mi em tocava votar al gimnàs i allà també hi vaig trobar una bona colla d’amics d’ara i de sempre. Això, l’activitat en sí, el sentiment de fer de ciutadà, participar de la voluntat de l’àgora política i trobar complicitat entre els companys, em va agradar.
Teatre
Si al matí teníem una cita amb el futur, a la tarda, la Trobada de Teatre Amateur, havia programat la darrera sessió del drama “Tempo”, que més aviat revisava el passat. L’obra anava a càrrec de la Companyia de la Trobada, muntada expressament per la cita del Casal Francesc Macià, sota la direcció de Jordi Arqués.
L’obra planteja un flashback a la història espanyola des del 1931 fins el 1975. Amb especial esment a fets significatius d’aquests anys i de 1936,38,39 i 45. Tota l’acció succeeix en un bar i uns mateixos personatges passant pàgina a la història a través de la indumentària, els rols i els balls. Una ràdio i el personatge angelical interpretat per Laura Cruells serveix per pautar el pas del temps, oralment. Tota la resta de drama posa l’accent actoral en el moviment espaial, l’expressió facial i una narració. Però no hi ha paraula. Tot s’explica visualment i també sonorament, amb efectes sonors. Laura Marsal, vestida en tot el drama amb un vestit vermell, fa de figura perenne, que es manté igual en tots els actes i també acaba concentrant un petit micro-relat. El seu relat sobresurt perquè entre actes i actes, posa la nota coreogràfica a la història i també sofereix de manera especial, la cruesa de la vida i la crueltat dels homes. En aquest sentit m’agrada quan els directors fan que la Laura tingui com a parella amorosa en la història a Arnau Casanovas, que també ho és a la vida real, ja que això afegeix com comentari fictici a la seva història real. Les dificultats del drama escènic potser es poden correspondre amb les lluites dels dos actors per obrir-se camí professional en el teatre i la dansa. La Laura Marsal hi ha un moment que balla, enfurismada –crec recordar que perquè- el seu amant no torna de la guerra. I regira les taules i s’enfila, encesa en la ira. Aquesta escena en especial em va semblar sublim i almenys, en mi, va connectar amb el meu rebuig a les guerres i a la vida de carn de canó dels soldats. Crec que aquí vaig començar a entendre el significat de la paraula “catarsis”.
 |
|
Aleix Art
“La dansa de la vida” és una pintura d’Eduard Munch,
pintada entre el 1925 i el 29. L’obra ja té una mirada
simbòlica sobre el tema i casualment manté una
relació de color entre el vestit de la dama
central i el de la Laura Marsal.
|
Així en definitiva, crec que parlem d’una obra molt ben feta i pensada, on es mesclen de manera molt sutil i interessant les històries personals dels diferents personatges i rols. Les meves objeccions són més aviat conceptuals: potser em va sobtar l’accent a la música hispànica i cert oblit de la tradició catalana paral·lela al mateix relat històric. Només s’arriba a posar la sardana de la Santa Espina. Els clients del bar s’ajunten en rotllana i prenen ritme però no arriben a ballar. Crec que haguessin pogut completar-ho. Després el repàs musical recórrer certs hits de la música castellana de la guerra, d’himnes i cançons. Sona el Cant dels Ocells, però trobo a faltar la Nova Cançó. I això potser passa perquè es salta del 1945 al 1975. En aquest sentit potser hauria quedat bé un episodi entremig, que parlés de la recuperació clandestina o de la censura. El relat teatral tampoc no va més enllà del 1975. En aquest sentit, i això potser ja és una crítica fora de test, trobo que tendim a recórrer molt al passat i que potser ja és hora que comencem a imaginar el futur.
El futur:
La setmana passada demanàvem al David Viñolas que estava preparant. La mateixa pregunta la vam fer a l’altra David, en Casals, que efectivament està preparant futures exposicions. Ens diu:
“Podríem dir que ara estic en un moment reflexiu, mentre enllesteixo uns encàrrecs i preparo peces de petit format per la temporada Nadalenca a diferents galeries. Reflexió de cap on vull enfocar el meu treball després dels grans canvis que vaig presentar a la meva última expo a KM7. Segurament donaré continuïtat a aquell treball, però introduint canvis temàtics, estic estudiant la possibilitat d’introduir figura humana al meu treball… però encara ho tinc molt verd.
Ho hauré de madurar aviat ja que tinc dues expos l’any vinent: a finals de març a la Sala Parés de Barcelona i a la primavera (dates a concretar) a El Carme de Vic”
badaluc 