Restes fòssils del nostre temps
 |
| Aleix Art
L’artista i les nòmines de la seva vida laboral, obra de Francesc Abad, que es presenta a l’exposició de Ripollet
|
Ripollet/ Centelles. Ahir al matí abans d’anar al curset de dibuix urbà a Palau-Solità, em vaig acostar al Centre Cultural de Ripollet. A les 10 del matí obrien ja i això em va anar de conya per poder veure l’exposició “Estratègia de la precarietat” amb obra de Francesc Abad. Segurament la mostra voldrà més d’una visita i article. Comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, es tracta d’un repàs a l’obra d’aquest artista català conceptual, produïda per l’ACVic, que itinerarà per varies seus (també a Terrassa i Vilafranca, durant els propers mesos). Per això disposem d’un temps ampli per anar-la coneixent.
Però no sé perquè al text de l’exposició parlen del repàs d’obra, com d’epíleg de l’artista. És cert que enguany ha fet 70 anys, però no em sembla pas que vagi per jubilar-se! Més aviat, el material que presenta sembla cuinat per fer un llarg recorregut. La mostra no és molt gran, però és complexa. A mi em sembla complexa. Perquè s’embolica de moltes idees tant del propi artista com extretres de la filosofia contemporània. És d’aquestes exposicions, que per entrar a fons, caldria conèixer algunes de les teories subjacents. Segurament Abad és molt versat en aquests temes i li serveixen de coixí intel·lectual per interpretar les seves pròpies preocupacions. Però un servidor no està al dia i no podrà traduir-ho. A més el text que acompanya la mostra, al meu entendre és una mica ferregós i no acaba d’explicar res. Com a experiència artística matinal, pot resultar, un pel crua o freda. Però mai deixeu que els prejudicis inicials i les barreres limitin la lliure mirada, la intuició i la imaginació. Amb un parell de minuts en vaig tenir prou per trobar una sintonia artística, més enllà de la cortina feixuga de les teories i els discursos dels entesos.
 |
|
El pensament, les idees i troballes de l’artista, com a
estrats sedimentaris.
|
Abans d’escriure volia definir l’exposició com les restes d’un naufragi. Però hi ha una peça petita a l’exposició que és com un tall a les capes de diferents sediments de roques, d’un tros de terreny. Una reliquia d’on l’artista en destaca diferents “troballes” conceptuals i materials. Com un jaciment arqueològic. Per això em sembla més correcte parlar de l’exposició, com d’un conjunt de restes fòssils amb les que s’intenta explicar el treball d’un artista i també el seu context social i filosòfic. Aquí hi ha una idea clara i clau, em sembla: Abad és un artista político-social i conceptual. I concretament, pel qué sembla posa la seva obra en diàleg amb les tesis de Walter Benjamin i d’Ernst Bloch.
M’agradaria fer un segon article per parlar amb més propietat del què signifiquen aquestes bases teòriques o que aporten a l’obra. Per això espero poder parlar amb algun dels comissaris i si cal, revisar les fonts escrites per aquests pensadors. Això val la pena perquè resulta que les preocupacions d’Abad, expressades amb les seves propostes, és la realitat nostra quotidiana. Intento descriu-los-la: la relació del individu amb el context polític i econòmic. L’ésser davant el monstre dels grans mercats i les polítiques neoliberals.
L’exposició no presenta obres acabades, sino peces que les documenten –fotos, records, vídeos, etc-, i altres que formen part del procés de treball, com aquest conjunt de retalls i imatges que formen els Diaris del Pensar, presentades com si fossin idees sueltes i successives. Hi ha referències a l’obra d’un tortell i a una altra de la pela de la taronja, com a metàfora del temps, però no acabo d’entendre el seu significat intrínsec. En un vídeo, el tortell, emplatat, va girant-lo una mà, i a cada volta una veu en off –i escrits en alemany-, afegeixen un comentari o una idea. Al final la mà el trosseja i se’l menja. Evidentment hi ha una relació entre el present i el passat, a mesura que el tortell gira, ja que l’acció transcórrer durant un temps determinat. Però no hi se veure les implicacions, ni si el sentit va per un altre cantó.
En un altre muntatge, es passen fotografies de retrat dels filòsofs que serveixen de pares teòrics i l’artista o una veu en off en comenta aspectes biogràfics i psicològics. En un altra racó de la sala hi ha com un mapa mental o esquema, que traça un recorregut entre idees, filòsofs i obres. Però falta saber més coses per comprendre el significat. Son com peces d’un trencaclosques incomplet.
Per seure-s’hi
 |
|
Mostra del Diari del Pensar, poblat de retalls de diari,
postals d’exposicions, fulles de tardor, fotos, etc.
|
Personalment, crec que l’exposició podria funcionar únicament, només amb l’obra que hi ha a la paret gran. Centenars de papers blancs penjats, amb la impressió de la col·lecció vital de nomines de l’artista, que venen a mesurar l’existència de l’artista a partir del seu pas salarial per una escola d’art. Avui en dia molts artistes només poden ser-ho si tenen una feina que els permet sobreviure i els hi deixa un petit marge per poder-se tancar al seu taller. Només amb aquesta obra ja tindríem tema de conversa durant hores!. És simple, feta amb material verídic, testimoni del pas dels anys, la fluctuació dels honoraris, les taxes contributives i la pura realitat de la majoria d’artistes del nostre entorn que conec.
L’exposició es completa amb cinc entrevistes a diferents personatges, que necessiten d’un major temps de visita, per acabar d’arribar al final. També hi ha un vídeo on l’Abad s’explica, De moment m’he quedat amb l’aspecte formal, amb una patina dels materials que es presenten. Cal una segona o tercera oportunitat per endinsar-se en la filosofia pràctica del Francesc Abad. El Centre Cultural de Ripollet és a la Rambla de Sant Jordi, 2-4. L’exposició hi serà fins l’11 de gener.
badaluc 