Dos xilògrafs

Fem una mini ullada a dos noms que descobrim a la LOPF
The Singer II, una xilo del 2021 de Wesselman

Centelles. Quan estàvem confinats per la pandèmia de Clovid, una distracció va ser mirar per internet una fira de gravat que oferien des de Londres: La London Original Print Fair.  Crec recordar que també estaven confinats i només van fer una fira on-line que permetia des de casa fer una bona ullada a gravats de tota mena. Amb perfil internacional. La LOPF s’ha continuat fent cada any per aquestes dates. Ja presencialment. Però continúen posant molta fe a la difusió digital en paral·lel, amb abundant informació de totes les galeries participants i una ullada extensa al material gràfic. La LOPF d’enguany ja s’ha celebrat aquests dies, però per internet encara es pot seguir.

El que m’agrada és descobrir-hi gravadors o gravadores apassionats. Avui n’he descobert dos. Primer l’holandès Frans Wesselman, nascut el 1953 i que sembla ara viu a Angleterra. Autor de xilografies amb varis colors, on són molt importants les persones i històries secretes que expliquen. Cercant per Sant Google també podem trobar la seva web. Wesselman a part de gravador xilogràfic, resulta que també fa calcografies i vitralls. A la web mateix anima a la gent a encarregar-li vitralls d’aspecte ben modern.  

En quan als gravats semblen il·lustracions de contes on els animals també hi tenen bona presència. Desconec com s’ho deu fer per aplicar tants colors. A la web també indica el preu. Utiliza una tinta pistatxo molt viva per unes plantes, que em semba xulo. I la seva línia i estil són agradables.

Xilografia de Gwen Raverat dedicada als jugadors de petanaca

L’altre gravador és una noia que va viure entre 1885 i 1957, Gwen Raverat. Nascuda a Cambridge, el seu cognom de naixement era Darwin. I sí, era neta del gran naturalista. Ella també destaca per ser xilògrafa. En el seu cas no hi ha color, només la poètica duresa del blanc  i el negre, però també m’ha semblat molt interessant. Va ser membre fundador de la  Societat de Gravadors en Fusta, que feien exposicions anuals. Va il·lustrar llibres i les seves obres es publicaven en premsa.

Evidentment hi ha molta mes xixa i altres noms més coneguts. La crònica d’avui és un exemple de la utilitat de la fira per difondre noms i obres. I també de les facilitats d’internet per ajudar a conèixer més bé els seus treballs.

Marines d’aquí i d’allà

Josep Girvent fa a les Finestres i a El Penjador la primera individual a Centelles
Aspecte de les marines de Girvent a El Trabuc – Foto: Aleix Art

Centelles. Cada any es fa la Mostra d’Artistes Locals i hi solen  participar una trentena d’artistes. D’aquests n’hi ha uns pocs que cuiden el currículum artístic amb exposicions i sent actius socialment. D’altres exposen només a la Mostra i es dediquen a pintar sense més preocupacions.

Aquest és el cas de Josep Girvent. Veí de Centelles, professionalment havia treballat a una filtatura de Centelles. I des de que s’ha jubilat que entre les seves aficions té pintar. Va començar a anar a classes amb en David Casals i des de fa un temps que tenim noticia d’ell, sobretot quan toc a la Mostra. I d’entre els temes que toca sempre criden l’atenció les marines. Que no és un tema molt habitual aquí, entre els pintors paisatgistes. Fa anys, havíem conegut les marines de l’Ignasi Arañó. Però per exemple, en Moreu o en Musach són més de paisatges urbans o d’interior.

Hem seleccionat una desena de pintures de Girvent per a les Finestres i El Penjador. Girvent ens ofereix una pintura de colors alegres, detallista i lluminós. Ens diu que algunes vistes són inventades. Però en el revers de les pintures hi ha algunes anotacions que ens refereixen a llocs del Mediterrani. Si ve també hi ha palmeres i barques de països exòtics on potser no anirem mai. Per això són les pintures  també: per evocar paisatges bells del nostre planeta. També hi ha un nocturn dedicat a Venècia, reconeixible per una església a la manera de San Giorgio Maggiore.

El tema de paisatges de marines es devia desenvolupar al segle XIX, paral·lelament al naixement del paisatgisme a la pintura. Abans només existia de forma complementària a temes històrics o religiosos (ex. La Fugida a Egipte). Al segle XIX els pintors surten del taller per pintar a l’aire lliure i amb l’evolució del turisme es fomenta la pintura de llocs romàntics. A França recordareu      l’existència de l’Escola de Barbison, vinculada amb l’impressionisme.  I a Catalunya, al segle XIX, també destaca el grup de pintors instal·lats al Garraf, coneguts com a “lluministes” , precisament vinculats a la reproducció a l’oli de la llum marina i del Mediterrani.

Precisament la llum és un aspecte interessant de la pintura de Girvent que aconsegueix marines clares i alegres de colors. Normalment amb referències a vaixells o iots i a la vegetació i les roques de la costa., pintades amb sentit detallista. Us convidem a descobrir la seva pintura, en aquesta exposició.

Neus Martín Royo exposa al Marçó

Alguns dels paisatges urbans que representa Martín Royo formen part del passat – Foto: Aleix Art

Centelles. Divendres, 17 de març es va inaugurar al Centre d’art el Marçó vell l’exposició de Neus Martín Royo, amb una vintena de pintures i dibuixos.

Martín Royo és una artista del Poblenou de Barcelona. L’antiga vila del Barcelonès és sovint protagonista de les seves obres, amb olis dedicats a detalls urbans, records i al seu passat industrial. De fet, fins fa poc el Poblenou era el nexe d’una gran exposició amb cinc seus, amb cent trenta obres que va fer  Martín Royo sola i del que n’ha derivat un llibre magnífic. Aquest projecte limitava una mica la participació de l’artista a la cita de Centelles, però tot i així encara ha pogut seleccionar algunes peces de la seva reserva personal.

Martín Royo ens explica que el lligam per l’exposició al Marçó està més en la tècnica que en el tema, que és molt variat. Hi ha alguna peça dedicada a la seva “barriada” i també a fars,  interiors del Liceu, retrats familiars, estacions de tren i arquitectures industrials. Les obres són de formats petits i mitjans, són olis sobre fusta, amb sentit realista, de colors vius i lluminosos. En els dibuixos hi veiem carbonet i pinzellades negres. Amb poques eines aconsegueix una gran força expressiva.

Martín Royo havia estat pintora de la Sala Parés, com en David Casals. Ara ho és de la galeria de Jordi Barnadas. Ja coneixia Centelles perquè havia estat membre del Jurat del Premi Centelles de pintura.  El dia 26 de març, diumenge, a les 12 farà la visita guiada.

Dia al sol post-modern

L’ACVIC acull una exposició de Txema Salvans amb el seu reportatge “Perfect Day”
Què ha de passar perquè les persones acabin fent un picnic entre tant formigó – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Podem explicar aquesta exposició així: si pensem amb anar a la platja, imaginem o una cala o un gran bancal de sorra fina i neta. Para-sols i bastanta gent. Però hi ha persones que tenen la platja al costat de fabriques químiques o d’infraestructures de formigó i no els importa massa que sigui a allà on vagin a prendre el sol. Aquesta adaptació de mínims del paradís platgero és el que busca subratllar Txema Salvans (Barcelona, 1971) en el seu documental fotogràfic  “Perfect Day”, cercant situacions al llarg del litoral Mediterrani en llocs com Marina d’Or.   

Podeu descubrir la seva mirada a la sala ACVIC on també hi ha una altra exposició més petita amb poemes de Antoni Clapés il·lustrats per Alícia Casadesús, en la mostra “Recosits”.

Txema Salvans es un fotògraf documentalista i els seus treballs sempre cerquen la sorpresa dintre el que pot semblar normal, per subratllar aspectes de comportament de les persones. A “Perfect Day” no surt mai el mar, només espais post-industrials amb la presencia humana que aprofita l’espai que troba, en condicions una mica pèssimes, per gaudir del sol i l’aigua, en espais residuals.

L’exposició reuneix vares desenes de fotografies amb aquesta mirada entre crítica, cínica i irònica, que també formen part dels llibres fotogràfics que Txema Salvans publica.  

Salvans està considerat un dels millors fotodocumentalistes del país. Ha col·laborat amb premsa del país o de l’estranger com “El País”, “Le Monde” o “The New York Times”. El 97 va guanyar el premi FotoPres de La Caixa i el 2005, el PhotoEspaña pel llibre fotogràfic “Nice to meet you”. L’exposició es pot veure fins el 29 d’abril. L’ACVIC es troba al número 1 del Carrer Sant Francesc, a Vic.