Més tons del vermell

Mostra de la sèrie pintada amb tempere sobre paper, que Selvaggio exposa amb el títol de “Nihon Red” – Foto facilitada per l’artista
Repassem propostes i endinsem en l’obra de Ferran Selvaggio

Centelles. Podríem dir que el curs artístic es torna a posar en marxa. Aquest cap de setmana a Barcelona, les galeries d’art engeguen amb la BGW –Barcelona Gallery Weekend-, en horaris inusuals, més o menys des de les 10 matí fins a les 8 vespre, inclús diumenge. Repassem per alt, les galeries que normalment seguim des de Badaluc: fotografia d’Irving Penn, a la Marlborough; Ana Peters, a la Marc Domènech; i Susana Solano a l’Artur Ramon. El Museu del Disseny també inaugura dijous vinent, exposició de joieria d’Enric Majoral. Al MNAC també ja deuen haver despenjat Turner.

Fa poc, parlàvem d’artistes de Colòmbia, en motiu de l’intercanvi “Intersecció” (Bucaramanga/Sant Pere de Vilamajor). Justament hem tingut notícia d’un altre colombià, que exposa a la Tasneem Gallery, Barcelona: Santiago Vélez, presenta un “Atlas de un continente que no existe”. Fixeu-vos que citem noms de perfil internacional.

Però també podem fer l’exercici a la inversa: artistes d’aquí cap a fora. N’hi ha per a històrics. Tenim dades d’una tercera exposició d’artistes del 1900, a la Colnaghi de Londres. Un altre combinat orquestrat en trio amb la Parés i l’Artur Ramon. La setmana vinent, entre el 22 i el 25, es fa un avançament a la seu de Colnaghi a Brussel·les. A Londres, es farà a partir del 6 d’octubre. Aquest cop la selecció delimita entre 1860 i 1936, amb artistes de Barcelona, que van fer el viatge a París: Marià Andreu, Ramon Casas, Pau Roig, Joaquim Sunyer, Olga Sacharoff. I altres que segurament tindreu a la punta de la boca.

També hi ha exposicions d’artistes locals en actiu. Sergi Barnils ens explicava ahir, que juntament amb uns altres artistes “fitxats” per la galeria Atelier, participen a la fira Estampa, Madrid, el mes vinent. Encara podem saltar més lluny.

Barcelona-Osaka

A Ferran Selvaggio l’hi agrada provar materials i experimentar. Escultura seva fotografiada davant el seu taller a Osaka – Foto de l’artista

Ferran Selvaggio és de Barcelona, però des de fa uns deu anys resideix al Japó. A Barna, els pares regenten una llibreria de vell, al carrer dels Comtes. El col·lega i professor que ens ha posat en contacte, ens explica que el Ferran treballa en reconstruccions virtuals. Però no l’hi hem pas demanat per això. Sinó per una exposició que fa per, primer cop, al país insular, a la ciutat on resideix: Osaka. El protagonista, un color.

Totes les obres estan dominades per un to vermellós, aplicat sense ombres, ni matisos, un to pla; Que recorda el del vi. Però el Ferran ens diu que és el color al que es converteix la tela vermellosa amb la que tapava o cobreix la parada pels llibres, a les fires de carrer. Aquest vermell, que anomena “Nihon Red”, a part d’un vincle personal, també l’hi serveix per connectar amb la cultura i la gent que l’ha acollit. “Vermell nihon” és el to vistós i agradable de les noves obres que es poden veure fins el 24 de setembre, a la Galerie Popelier (un nom una mica afrancesat, no?).   

Selvaggio ens comenta que de fet, al Japó, els mercats artesanals són una cosa bastant important, per donar-se a conèixer i obrir-se camí econòmicament. Són imprescindibles pels artistes –ceràmica, bijuteria, ell llibres antics- , ja que és bastant difícil accedir a galeries professionals i viure de l’art.

Selvaggio viu a Osaka, amb la seva parella.  Ja seguia una carrera artística i s’havia especialitzat per l’ofici familiar, en “el peritatge d’art i llibre antic” (Univ. Pompeu Fabra, prof. Bill Cole).

Una revista local va dedicar un reportatge a l’artista barceloní, que em sembla simpàtica per il·lustrar com s’està integrant a una altra cultura i com treballa, delicadament la seva obra sobre paper – Foto de reportatge d’Ikuno

La cura amb les coses, l’amor pels petits detalls dels bibliòfils, s’han adaptat als nous fusos. L’artista venia d’unes formes entrellaçades –potser sí, amb un aire celta-. I ara planteja una mena de neoexpressionisme, jugant amb el color nihon i el blanc i el negre com a delimitador. Però amb un referent formal clarament arquitectònic. Ell s’inspira en els habitatges tradicionals nipons, que poc a poc, van sent esborrats del mapa. És per això, que el Ferran aplica a la quadrícula altres formes geomètriques –corbes, cercles- i és fàcil evocar plànols o alçats, finestres, espais, etc.

Treballa amb temperes sobre paper i la sèrie es presenta exposada. Però realment, tots els papers els ha extreta d’una caixa de fusta, amb tapa. Una enquadernació, amb la beta de la senyera i un kanji que vol dir “Nihon”, que també significa “Japó”. Per l’artista, la caixa protegirà els dibuixos i per ell uneix terra natal i la d’acollida.  Al contactar amb ell va deixar anar que allà les inauguracions tenen un altre concepte o filosofia. Però igualment es mostrava sorprès pel ritme de les visites a la galeria en un dia feiner. Si a fora el mercat de l’art funciona, perquè aquí ha de costar més?

Marededeus….!

Monument al Mil·lenari de Catalunya, Tarragona, Josep Maria Subirachs – Foto: Espai Subirachs
Al nostre país, tenim obres molt bones, d’artistes amb talent però una mena de mala sort els persegueix

Centelles. Teclat millorat via mòbil. Finalment!!

Casualitats sorprenents: al donar per acabada un visita estival a Tarragona, agafo el cotxe, surto cap al nord i a la primera rotonda, trobo l’escultura del Mil·lenari de Catalunya, de Josep Maria Subirachs (1989-1990) plantada, no massa lluny de la, Torra dels Escipions.

Comentant-ho, amb la Judit Subirachs-Burgaya, confirmem que aquest monument públic de formigó, pedra i bronze, del seu pare, l’han traslladat diverses vegades. La primera, des de La Rambla Vella (casc antic). La Rambla Nova és la del Teatre de Tarragona.

L’escultura del Mil·lenari es distingeix fàcilment perquè hi destaca un menhir, de bronze: l’escultor reprenia així una idea de juventud (del 1963) d’una de les peces que encara es poden veure a Can Mario, Fundació Vila Casas, a Palafrugell (fins l’11 de novembre):

”Horitzontal-Vertical”. Etapa de les “penetracions”, feta de pedra i fusta, peça prestada per la col·lecció Bassat, de Mataró.

Combinant materials i disposicions, en el monument remet als origens del nostre país. La base, formigó: la història. Menhir i dòlmen, obra primària dels humans.

Tarragona: volia veure, entre altres coses, el Tríptic de Josep Maria Rosselló, que presideix el vestíbul del Teatre, que es troba, a La Rambla Nova, prop del mirador al Mediterrani: l’horitzó, amb els blaus. A la dreta, el port; el Serrallo. Al…Tinglado-4, ara hi ha una selecció de fons principal del Museu Nacional Arqueològic. Segons Rossell aviat acabaran les reformes al lloc habitual.

Esperant, pencant:

Una altra casualitat. O potser més aviat, repetició amb resultat de “putada”. Dissabte passat el Francesc Artigau em va deixar veure algunes coses que està treballant: dibuixos, pintures. Té obra nova. L’Artigau no ha fet les vacances, perquè em va dir al començament de l’estiu que preparava una exposició a una galeria barcelonina. Però no es van escoltar prou bé, amb la galerista, i del setembre (les galeries comence ja), passa a la temporada vinent (2023). El que li va passar amb les il.lustracions pel ”Tirant-lo-Blanc”, es repeteix.

Detall del taller..de l’Artigau. Colors, temes, noies maques, fruita. El seu Café, coses en curs Foto: Aleix..Art

Penca com un tigre i després, algú no ho té prou en compte. Al taller vaig poder gipar una mica el nou políptic (amplada paret taller). Però l’Artigau no s’ha rendit: tres noves teles tapen la ”mala-pata”.

De fet aquest estiu hem anat veient que en el ram de les arts, tothom està actiu. Llàstima que a vegades no tothom ho sap veure i problemes dels altres; manies i l’afany de diners, ho espatllen. ”Però…quan…les…coses…importen…i…un…les…fa….de…gust,..es…tira…endavant,…fins…a..un…nou…horitzò”.

Com en les pintures d’Annibal Carracci i taller, per a la Capella Herrera. Van sortir d’Òstia / Roma, cap a Barcelona, en vaixell (s.XIX) i aquí les van repartir entre el Prado i l’Acadèmia per salvaguardar-les. Sabieu que alguns dels dibuixos d’esbossos de Carracci que s’expose al…Museu Nacional, MNAC, són un prèstec de la Corona Britànica?

Eulàlia Llopart guanya el LXXX Premi Centelles

Sergio Rocafort i Cecília Morales, s’emporten les primeres Mencions dotades amb premi econòmic. S’exposen vint-i-tres pintures.

Centelles. Avui a les 12 s’ha fallat el Premi Centelles. Al Centre d’art El Marçó Vell hi havia representants territorials i de Cultura de la Generalitat,  Ajuntament, Comissió, membres del Jurat i entre el públic, aguantant-se d’emoció la Premiada i una de les Mencions. Tots dos guardons corresponents a dues pintores: Eulàlia Llopart, amb “Matriu”, s’ha endut el Premi. En motiu dels vuitanta anys s’ha dotat amb 4000€. I continua la promesa d’una exposició cap el juny. La Menció femenina ha estat per Cecilia Morales, de Sant Andreu de Llavaneres, i l’altra Menció Honorífica per Sergio Rocafort, de Torrent (València), que ha excusat l’absència. Ha estat la primera edició que les mencions estaven dotades amb premi econòmic, 500€.

El Marçó ple de públic, encuriosit podia ja intuir per on anirien les decisions del Jurat, amb les vint-i-tres obres penjades a la vista, comptant Premi, les dues Mencions i la resta de seleccionats: pintures de Catalunya, Madrid, Còrdova, San Pedro del Valle, Mula.

L’obra de Llopart destaca per un color –el vermell- i un treball personal, a base d’estructurar una mena de xarxa amb incisions. Llopart havia fet xilografia i continua amb la tècnica, utilitzant la planxa de fusta com una tela de pintura. La incorporació de “Matriu” al patrimoni pictòric local la consolida a ella i afegeix a la col·lecció un treball a mig camí, entra pintura i gravat, com vam veure amb la Conxa Sisquella.

La resta de mencions i les seleccions no premiades també semblen interessants. Un pro:  la peça “Pensaments” de Cecilia Morales, tot i que amb conceptes s’assembla al Premi , crec que pertany més a l’àmbit d’obra gràfica, perquè està feta sobre paper. En sentit estricte. Clar que, l’aquarel·la “Costa” de Cesc Farré, seleccionada, també està feta sobre paper, com ja és comú en aquesta tècnica pictòrica. El paper.  

L’exposició del Premi Centelles es podrà visitar fins el 12 d’octubre, dissabtes i diumenges, de 6 a 8 i els matins dels diumenges, de 12 a 2. Carrer Galejadors, 2.

Els mags dels somnis (I)

Detall del taller del David Casals, amb l’acrílic en curs – Foto: Aleix Art

Treballs d’estiu (III)

Entrem als Estudis Oberts de Centelles: Casals, Postico, Martínez i Górriz. Comandes, exposicions, noves direccions.

Centelles. Els Estudis Oberts de Centelles (EO) s’han sumat a la Festa Major. Aquest cop quatre. Les baixes són per raons diverses ben raonables. Cal subratllar l’absència del Jordi Sarrate. Però hi ha dos dels més constants. El David Casals ho va iniciar fa un fotimer d’anys. I la Marta Postico el devia seguir. També hi ha la Neus Górriz que mostra des del taller nou i la Rosina Martínez, que repeteix. Els Estudis es van obrir el dissabte i diumenge 27 i 28.

Hi haurà més personal a la proposta amb canyes que preparen als horts del Palau i que començarà, el dimecres 31. La conclusió serveix igual: aquí tothom està pencant.  El teatre no és l’únic en oferir habilitats.

Els EO duraven sis hores, repartides en dues tardes. Al blog també ho dividirem. Necessitem temps i espai. Sense comptar desplaçaments, perquè la Marta Postico té taller a Sant Pau. L’asfalt agilitza baixar-hi, però no cal córrer sino es vol desmerèixer l’encant del Rossell, amb la riera, el pont de ferro i la masia. I el passadís sota bosc fins arribar al veïnatge apartat.

Aspecte general del taller del carrer Romaní, amb l’artista atanent les visites – Foto: Aleix Art

Marta Postico

Però la Marta sempre té gent. L’aula de ceràmica té una ombra molt llarga. Aleshores la conversa plana sovint sobre tècniques o treballs plantejats pels visitants, que tant poden ser alumnes com curiosos amb potència. Aquest cop el taller estava especialment endreçat. En algunes taules es podien tocar exemples dels plats per hostaleria. Com uns amb el fons ratllat en relleu, alternant amb dos colors melosos d’esmalt. Tota la resta que inclou la ceràmica utilitària i l’escultura més personal la vaig veure classificada. Pots veure de tot, però l’accent és un lloc nét i a punt per tornar a enfornar els fangs secs que s’esperen als prestatges. El 12 de setembre també comença l’Escola d’Arts –Nanos i adults-, que comporta els altres compromisos. El temps és or, el forn vol el seu.

David Casals

És una mica el mateix cas amb el David Casals. Pintor en actiu i docent. Ara treballa per una exposició a l’Albergueria de Vic, prevista per a l’octubre. Pel que sembla continuarà amb la línia dels paisatges amb metàfores lèxiques i els tons neó. Una tela de dimensions respectables penjada a la paret és ara el seu principal mal de cap. La resta d’espai creatiu permetia ara veure més treballs i formats. Sobre la taula, un treball serigràfic nou dedicat a la plaça Major (des de Can Domingo), acabat amb aiguades de colors. I al fons la col·lecció de pintures del Niu (Les Metàfores). Amb el David vam parlar de la que més m’agrada: “Llar”, una marina on destaca una barca tunejada per uns graffities. Ell explica que la idea és real. I pinta una patera abandonada fa molts anys. Un indret difícil d’accedir per terra. El que semblava una badia mediterrània és l’Atlàntic: golf de Càdis i el Rif. Fronteres i tant a prop. Us dec dos tallers més.