Pistes del cosmos

Exposicions d’estiu (X)

Els animals també es poden veure reflectits – Fotos: Aleix Art
Mayte Vieta reflexiona sobre l’univers al castell de Vila-seca

Vila-seca/Reus. El Castell de Vila-seca  és com un rovelló enmig d’un jardí. Acostumats a castells roquers, aquest s’assembla a altres casals fortificats de planúries, amb un bon donjon o la torre de l’homenatge. N’he visitat un altre a Salou. O el de Peralada. Però per conèixer l’exposició “Cosmos” de la Mayte Vieta (Blanes 1971) entrem a una residència secular que ara pertany als historicismes del XIX, interessats per les arts i els oficis. Res hi és perquè sí i actualment el municipi ho conserva.

En el principal i al pis superior, Vieta agafa alguns racons per explicar el impacte de l’univers. Artista multidisciplinar, fotografia i objectes estructuren vàries instal·lacions, amb un vídeo final comentat per la creadora i la comissària, Natàlia Chocarro. Artista i experta estan vinculades amb la Fundació Vila Casas, que col·labora amb la vila tarragonina, aportant saba artística de la seva.

Vieta surt d’un moment difícil i amb aquest Cosmos fa un homenatge essencialista a la vida. Les estrelles són suficients per entendre, estimar i recordar. Imatges i instal·lacions remeten al univers i als reflexes que l’evoquen i ens han ajudat a generar la consciència humana. En el cas particular de l’artista, un fet biogràfic.

Les instal·lacions juguen amb la llum i la foscor, amb les formes primigènies: les esferes són iguals a l’aigua, en les caniques i a la Lluna. En les fotografies hi ha fotomuntatge per aguditzar el missatge.

En les marines fosques de núvols lluminosos, on la Mayte hi veu estrelles, primer hi he vist petroli. I ho he llegit tant en clau de denúncia per la nostra dependència maligne, com pel seu origen en matèria orgànica prehistòrica.

 La visita a l’exposició permet tafanejar pel menjador. A la biblioteca entremig d’enciclopèdies  i literatura religiosa, també hi ha un títol de Gounod, “Polyeucte” (1878). A baix de tot, hi ha el celler. Terra de vins. A l’altra cantó del carrer n’estan arreglant un de cooperatiu. El Cosmos acaba el 13 de novembre.

Matèries de les més estimades

Artistes amb mercat (VI)

La parella reunïda a La Vinyeta, com a duet En Clau de Jazz, sense amagar la passió pels fruits de la Terra – Foto: Aleix Art

David Viñolas i Montse Urán, duet “gastro-musical”

Mollet de Peralada/ Centelles. Trobar i comprar. Solucionar i aprovisionar. Descobrir i emportar-se. Conèixer i compartir. Els mercats són per alguna cosa. Apuntem cap a un mercat d’arts. Però valdria la pena adoptar un sentit ampli. Perquè la naturalesa és una gran artesana. I amb els sabers dels humans tot es pot afinar. Amb el toc diví que il·lumina la pintura o la música. Deixem-nos de floritures: podem incloure qualsevol disciplina que precisi d’una técnica, tal i com van entendre els antics grecs quan van encunyar el terme “tekné”.

Plantegem sense gaires límits un mercat integrador de molts oficis. Al nostre poble això és possible. En l’anterior capítol intentàvem introduir la dansa, darrera del dibuix. Com a possibilitat. Seguint al David Viñolas i a la Montse Urán, si volguessin, a més dels braçalets de la lluita contra el Càncer, podrien oferir àlbums musicals, receptes i consells de cuina i també de vins. Productes acabats o material informatiu i per a tallers.

Poc a poquet passions i vocacions es van barrejant i els porten a la diana dels especialistes i  les experiències més entranyables. L’acció els uneix amb  persones que estimen el que fan i els mou un geni irreductible. Ahir mateix, dissabte penúltim d’agost, el duet centellenc En Clau de Jazz tenia un bolo a La Vinyeta. Un celler familiar situat a Mollet de Peralada, a l’Empordà. A tocar de les Alberes. La parella al timó són joves i s’han empeltat de coneixements i matèria prima secular. Des de La Vinyeta amb espais racionals i eines ben triades, produeixen vins negres,blancs i rosats amb diferents raïms i ingredients de la biologia. Aquest agost, la verema s’ha avançat.

En Josep i la Marta van organitzar a la posta de sol, un concert gastronòmic per presentar els vins que aquesta temporada comercialitzaran. Noms ja coneguts, inclús valorats i premiats que miren de repetir  -no són pas sintetitzats- i  completar amb nous productes. També fan formatges. Tot amb una estricta disciplina ecològica.

Botiga de La Vinyeta comparteix espai amb el celler, al mig de les vinyes – Foto: Aleix Art

Mentre avançava la vetllada, a La Vinyeta ja tenien algunes tines plenes i encara els hi queda un bon tros per veremar.  A la web ja ofereixen  activitats d’etnoturisme, com ajudar a la verema ara el setembre, àpats i propostes interessants, com la relacionada amb la transhumància. Disposen d’allotjament. Dintre l’agenda d’agost encara hi ha un concert-sopar previst amb Sandra Bautista, divendres vinent.

Però aquest dissabte 20 el privilegi era amb el duet  En Clau de Jazz, format pel David Viñolas i la Montse Urán. El primer havia canviat ahir la bateria pel piano. La Montse toca el saxo i també és autora d’alguns temes. Jazz i estils similars que els porten fins a ritmes caribenys. I inclouen estàndards dels grans músics que més s’estimen.

Enllaç al vídeo prova de so

El concert el van fer davant de ceps amb el raïm en estat de most dintre el celler, que va sortir unes hores més tard per tastar entre la seixantena de reunïts a la vetllada. Generalment gent del país i també de més enllà dels Pirineus. Els entrants van ser les notes de jazz. Després van sortir les tapes de fruits del mar i costella de porc a càrrec de VicFood, un gastrobar jove, instal·lat a la capital d’Osona. Copes regades en tot moment del vi del Josep i la Marta.

A la tornada rebobinàvem el repertori i l’experiència, imaginant el mercat. Entre En Clau de Jazz i les formacions que el duet han integrat o encara tiren endavant ja tindrien un bon racó amb  cd’s per divulgar. L’experiència musical i discogràfica del David és important. Ahir, per exemple, ens recordava el seu pas per Kíbor, dels que encara guarda alguns àlbums. Però la seva implicació es multiplica.

Al costat encara costa col·locar-hi productes relacionats amb la cultura vinícola, de la qual tant bé podrien parlar i orientar. Aquest punt està verd. Però més madurat sí que tindríem la vocació més genuïna de la Montse, que està en la gastronomia. La cuina en totes les direccions que portin a ingredients i receptes ben parides. La Montse ha fet tallers i això a la parada al carrer seria més difícil, però oferir i explicar receptes de temporada, no. No cal dir res més. Ara és un fabular.

Dibuixos d’històries noves

Artistes amb mercat (V)

Detall de varis dibuixos recents – Foto: @lauramarsal

Laura Marsal, dibuixant

Tenim sobre la taula fer a Centelles un mercat d’arts en paral·lel a l’oferta dels diumenges. Ens proposem presentar els artistes interessats

Centelles. El percentatge d’artistes del poble és important i variat. Una sola persona pot empunyar diferents habilitats.

Fa vuit anys vam dedicar una entrevista a la Laura Marsal com a ballarina. Aleshores la descobríem almenys entre veïns i ens fascinava. Encara continua endavant. I hem començat a veure que també dibuixa. Instagram és una finestra indiscreta. I allà ens mostra papers amb animals i persones. Cavalls, gats i noies d’encant natural.

Ella ens assegura que no construeix cap història lineal, sino que dibuixa el que vol. Però post a post no deixa de suggerir un conte amb personatges que sempre actuen amb la mirada o el gest.

Llapis o punta-fina. Grafit o tinta són les eines que veiem. I també barres blanques. I aiguades d’aquarel·la o tinta amb les que forma una base orgànica sobre la que traçar el dibuix. Com la dansa dels peus sobre l’escenari. Teatral, urbà o natural. La línia és la coreografia.

Laura Marsal està al cas del projecte de mercat d’arts que en unes setmanes es podria començar a muntar. La seva agenda està compromesa  amb altres històries –la situació de molts. Però parlem dels seus dibuixos, perquè aquest és el material que l’hi agradaria portar. Si bé perquè,  no hi podria haver-hi també, l’àlbum de les seves coreografies entremig d’espigues de blat? El manifest d’una vocació de vida, per un mercat d’arts, en plural. I ella encara hi pot afegir un ingredient més perqué estudia la carrera d’actriu.

Però és cert que els dibuixos són un canal on pot sorprendre i en creixement. Per les dues fires de la tòfona hi ha hagut participació gràfica seva. Ara a l’estiu, per a la tòfona blanca, la Laura dibuixava en directa, durant la narració d’un conte. I en la cita anterior, la d’hivern, presentava  un conte  il·lustrat per ella, amb un text de la Fina Vila, “Tòfones: el misteri del bosc”. Natura, fauna, gent i ritme. Quin bon combinat!

El tempteig digital

Treballs d’estiu (II)

Una imatge treballada enguany, a partir de pintures ja fetes pel mateix artista – Foto: Jaume Guardis
Jaume Guardis ensenya els assajos digitals, inspiració per als pinzells i noves exposicions

La Garriga/ Centelles. La mare Terra es rebel·la. Fa molta calor i en alguns tallers d’arts es fa més difícil treballar. Però la saba continua i cal adaptar-se.  Fa uns dies el Jaume Guardis ens va descobrir que explora amb tècniques digitals. L’obra a La Rectoria per a l’exposició “Intersecció” era una pista, en un terreny similar al del col·lega comú, Jaime Moroldo, però amb altres materials i direccions.

Partint d’obra seva, de pintures antigues o més recents, Guardis les fotografia i les passa a l’ordenador on les treballa amb eines d’un programa tipus Photoshop. Part de la seva obra són brancatges que es multipliquen a la tela. Doncs les sobreposa  per capes i explora noves direccions creatives. Però es proposa deixar els pinzells i exposar obra sortida d’una impressora?

Guardis ens va ensenyar fa uns dies aquestes pintures digitals des de la pantalla. Segueixen una línia concordant amb la seva pintura, amb brancatges i estructures que s’enreden, amb paisatges i natura ben propera. És curiosa la concordança amb etapes o temes d’altres artistes amb qui no hi ha relació. Cada un desemboca, però en els seus mars creatius. Guardis ens recalca que sempre s’ha interessat per accentuar detalls que omplen tota la superfície.

Nova etapa

Aquest artista de La Garriga torna a pintar després d’uns anys dedicats a altres negocis que el reservaven d’uns anys més reculats de formació i iniciació amb exposicions. En recorda una de gran i especial a Granollers. A casa seva eren sabaters i ell ho va continuar, fins a la jubilació. Un aspecte que no sabíem: havien rumiat crèixer amb sabates fetes a mida. La botiga continua amb altres amos.

Guardis també és una ànima activa en la vida artística i cultural, havent estat al darrera institucions com la Fundació Fornells-Pla Conxa  Sisquella. Però tot això va quedant endarrere i ara l’atenció és a dalt de tot de casa, on hi ha la màquina, però també les teles, pintures i pinzells esperant. Ja fa uns anys que torna a pintar i hem vist obra seva en col·lectives i fins i tot una petita individual al Trabuc.

El resultat suggereix dificultat, paciència i investigació, tant si és per fer-ho amb la màquina, com pintant sobre tela o paper i cercant camins interessants- Foto: Jaume Guardis

Guardis ens va aclarir que la seva intenció és anar treballant les imatges i les que més l’hi motivin, traduir-les a la tela o paper. Oli, acrílic, aquarel·la. Els píxels són esbossos. Els apunts digitals mostren transparències i sobretot diferents veladures de colors i textures. Més tard ens  escriu: “el fet de que treballi amb les possibilitats que et dóna la màquina, fa que em replantegi com enfrontar-me amb la tela i els pigments. Agafo la part positiva del pas per la màquina. Diria que utilitzo les eines del fotògraf però com a pintor”.

Certament, no estaria malament visualitzar bé els millors quadres digitals, presentats en paper,  en una sala d’exposició. On comentar i gaudir de la imaginació per trobar els nous camins. Guardis treballa les imatges per visualitzar-se físicament a una mida de 50×50. Qui aposta per mostrar-ho en primícia?