Riera i Aragó: formes simples, tècnica complexa

La Marlborough penja al seu showroom uns quants “papers” de l’artista barceloní. Un tastet de l’exposició que van preparant per més endavant
“Avió arc en angle”, obra sobre paper de 28,5×36,5 cm,del 2013 – Foto: galeria Marlborough, Barcelona

Barcelona/ Centelles. Dissabte Sant hi havia molt per fer. A Barcelona hi havia museus i alguna galeria oberta. Calia aprofitar-ho: a la Marlborough del carrer Enric Granados, 68 els hi ha arribat uns “papers” de Riera i Aragó, que han penjat al seu showroom. Però per veure’ls s’ha de travessar tota la galeria. Això ara implica passar pel davant d’un Julio Vaquero, una Soledad Sevilla, un Juan Genovés, Santi Moix i també una tela gran del mateix Riera i Aragó, entre altres artistes d’una col·lectiva. A poc a poc, amb obres interessants, es va fent la immersió.

De fet, Riera i Aragó té de dues pintures, totes protagonitzades per la forma simple d’unes hèlices i unes línies  que fan d’estructura. L’artista barceloní (1954) repeteix una vegada i altra unes mateixes formes –també li són típics els submarins: n’hi ha un amb escultura a l’entrada, també-. Recordo, fa uns anys a les exposicions de la Galeria del Carme, a Vic, on ja l’hi apreciàvem aquests invents moderns. Però sempre hem entès que la repetició és merament una excusa per anar aportant variacions tècniques, tons, composició, etc. El secret està en la matèria. I en els cinquanta anys llargs de carrera de l’artista que l’hi ha fet desenvolupar un ofici detallista i complex.   

Avions de paper

No és un artista que ompli tot, però tot participa. Ho veiem bé en la gran tela de l’entrada i ho retrobem amb els “papers” del showroom. Podem començar pel principi, assenyalant que ja el suport està controlat: origen artesanal, cuidant gramatges, tacte, tonalitats. I després ens podem fixar amb quina mena de joc plàstic desferma la forma:  podem trobar línia, a  vegades taca. Observem uns quants treballs en que explora la difusió atzarosa de tinta ben líquida pel paper. Una manera de valorar tipus de rastres, suposo. En d’altres –per exemple en les hèlices-, muda el color de la pinzellada. No són menys importants les rodes, que quan no vol deixar-les insinuades, les converteix en punts cridaners. Riera i Aragó,  fa el que vol, però sempre hi ha alguna cosa per anar observant i apreciant.

“Avió roda blava”, obra sobre paper de 49,5×37 cm, del 2019 – Foto. galeria Marlborough, Barcelona

Aquest grapat de papers a la Marlborough és un tastet de l’exposició que es va preparant, més aviat per l’any vinent. Des de la galeria ens asseguren que “serà una cosa diferent”.

Si bé no s’esperen aiguaforts. Que és un àmbit en el que l’artista em sembla especialment interessant. Encara recordo l’exposició a la Fontana d’Or de Girona (quan era de la Caixa de Girona), de fa divuit anys. A la crònica del diari parlava de“cop de puny” respecte l’exposició de barroc de baix i de formes visualment “pictòriques”, “simples” , però tècnicament complexes i que a les seves mans semblaven un “joc de nens”. Coses que queden i que segurament podrem retrobar en altres propostes, que tant poden incloure pintura, com escultura -ja en veureu algunes a la galeria-, ja que l’artista és bastant multidisciplinar.  De moment tastet al showroom.

David Casals en metàfores

El pintor centellenc presenta al Niu del Palau una sèrie que combina lèxic amb imatges
Els camps florits de colza potser han inspirat al pintor tota una gamma de tons que anem retrobant – Foto Aleix Art

Centelles. Uns dies després que el Musach “ocupés” el Marçó vell, David Casals ho feia del Niu del Palau. Els baixos del Palau Comtal va atraient als artistes més notables. Musach i Casals els uneix una llarga relació que es remunta als temps de l’Escola de Dibuix –mestre i alumna-. La relació entre els dos professionals de la pintura, ha continuat en la Comissió del Marçó vell (Premi Centelles). I coses de la vida, el més jove està ara al capdavant de l’escola de dibuix.

Casals també pinta amb acrílic i retorna al paisatge, però aquest cop amb un fet diferencial. A cada pintura hi ha un mot –en anglès o català-, que de forma menys o més evident conceptualitza el tema pintat: “silenci”, “memòria”, “relíquia”, “amor”, “bellesa”, etc. Amb la mateixa força delimitadora d’un títol, però ara escrit, fet visible. Tot i que resolt d’una manera que queda integrat en la pintura. Casals d’aquests treballs n’hi diu “metàfores” . La mostra són pintures de gran i mitjà format, però també hi ha una sèrie serigràfica amb un conjunt d’estampes  intervingudes posteriorment i una litografia.

Això és pintura

Personalment no em sembla massa important si hi ha paraula o no. Evidentment les pintures funcionarien bé sense aquest recurs, potser de l’àmbit publicitari. Però en alguns casos el joc entre paraula i pintura és interessant i referma tant la intenció de l’artista, com la identificació de l’espectador. Això em va passar  amb la pintura “llar”: hi pinta una platja, amb una barca i una vista del mar, que sembla ser com una cala. Trobo plaer en identificar un espai que podria ser el Mediterrani amb l’àmbit domèstic. I vist així, la relació tindria una mirada postmoderna i urbanita, perquè la barca està resolta amb colors i pinzellades, com si fos un graffity.

Llar el mar, que potser és el Mediterrani. Tant que uneix i tant sufirment i brutícia que acumula . Foto: Aleix Art

En aquesta pintura i en algunes altres, Casals continua desplegant una paleta que inclou gammes fluorescents. Això ho havíem  començat a veure en les pintures dedicades a Cerdà i en els petits paisatges dels darrers Estudis Oberts, que narraven unes caminades per senders de la Plana. És una mirada diferent al paisatge.  

Així com en Musach les pintures són filles de la pandèmia, en el cas del Casals, rubriquen el seu talent després d’un seriós accident domèstic. Les pintures, més enllà dels temes, del joc amb conceptes lèxics, em semblen resoltes de forma àgil i segura, pinzellada a pinzellada, fent vibrar amb encert els reflexes aquàtics, la llum, les estructures arbòries i els paisatges. En una paraula: sensacional. Exposició també, fins el 24 d’abril. El 23 l’artista fa visita guiada.      

El nostre temps segons Musach

Josep Musach torna al Marçó vell amb una sèrie d’acrílics que el porten per temes i llenguatges diferents
Per molt “preocupat” que en Musach estigui no deixa de pintar obres agradables – Foto: Aleix Art

Centelles. Falten 12 dies perquè l’exposició de Josep Musach al Marçó vell acabi. Dies per veure-la, encara:   festius de la Setmana Santa, i després ja de pet, cap de setmana de Sant Jordi.

L’exposició acull una bona quantitat de pintures noves, tot acrílics, que Musach ha pintat els últims mesos i que suposen una passa endavant, en plantejament i en temes. L’artista centellenc, a punt de cumplir els 90 anys, s’ha reinventat per expressar preocupacions provocades per la pandèmia. Ho podríem resumir així: el bitxo és com un monstre, que ha portat sofriment,  pèrdues i ens ha complicat la vida.

El nostre  pintor ha plantejat les seves “preocupacions” recorrent a la naturalesa o a detalls del paisatge. A l’exposició hi ha pintures semblants a l’obra precedent, com la de figures amb mascaretes. Però tota la resta estan dominades per brancatges i estructures fitomòrfiques que “barren” la composició o formes més abstractes amb la mateixa idea.  Aquesta mena de “preocupacions”  l’hi han fet trobar al Musach la línia d’expressió. També hi ha brancatges integrats en paisatges i “justificats” en detalls urbans com unes reixes. Però ens hi fixem amb la mateixa sorpresa.

Dèiem brancatges i fulles. Però també hi ha un parell de quadres amb una mena d’arrels o cantonades de pedres –un és la imatge del cartell-, que diria que encara van a un pas més endavant: ja no importa  tant l’origen, com el resultat plàstic, molt més abstracte, de formes i clars i obscurs amb dos o quatre colors d’expressió. El Musach pinta aquestes estructures, hi dibuixa el monstre, hi atrapa personatges i fa de les fulles metàfores d’ànimes caigudes.

Quan el Musach preparava la mostra, va ensenyar-me  les noves pintures i especialment els brancatges i els fullatges, els vaig relacionar amb altres coses que havia vist d’altres. No perquè s’ho hagués copiat. A moltes coses s’hi pot arribar de forma autònoma, però resulta que d’altres també hi ha passat. Per això em va semblar que estava resseguint una mena d’estructures que em sembla es podria anar estirant el fil, cap endarrera, retrocedint en els segles  dels segles… fins trobar les formes fitomòrfiques entrellaçades de l’art dels pobles celtes, dels gots i els pobles del nord d’Europa. Potser és descabellat, però em va semblar curiós que per expressar “preocupació” es trobés una via similar a l’art d’un altre temps de crisis, si bé també tenia altres significats.

També hi ha paisatges i persones, però dominen les pintures amb estructures d’inspiració natural – Foto: Aleix Art

Al marge d’aquesta petita teoria, que  ens podria fer anar per ·”les ramas de Úbeda”, l’exposició de pintures recents del Josep Musach és sumament interessant per la manera com combina els colors, remarca les formes i fa vibrar la pintura. La pintura pot amagar un missatge de preocupació, però la proposta és enriquidora, em sembla ben vitalista i tanta naturalesa –encara que enredada- inspira esperança. Fins el 24 d’abril.

“Si nosaltres no fem res per canviar, el món no ho farà pas”

Ahir dijous va inaugurar al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga l’exposició “Intersección”, amb dotze artistes catalans i dotze colombians. Entrevistem als organitzadors del projecte d’intercanvi

Fotografies: gentilesa dels artistes i col·legues colombians

Centelles. Avui tenim text per a una estona. Bon moment per preparar un llarg cafè, però que sigui colombià. I, per exemple, amb una ensaïmada típica de les pastisseries catalanes. Ahir dijous 7 d’abril, va inaugurar -finalment- la part colombiana de l’exposició “Intersección”, al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga. Com ja es va avançar, s’uneixen dotze artistes catalans, amb dotze colombians. Segons Angélica Ramírez la inauguració va ser tot un èxit: hi va haver resposta del públic, van comptar amb persones que valoren l’art i, la cosa va ser tal que van haver de fer fora la gent del museu, per poder-lo tancar a altes hores de la nit.

Però parlem una mica millor del projecte. Avui tindran l’ocasió de comprovar una vegada més qui està per construir ponts de pau i humanitat, davant d’altres entestats a destruir, matar amb guerres i altres mals que tenyeixen els nostres sentiments i esperances de vergonya i preocupació.

Us plantegem una entrevista a tres bandes amb les persones que han fet possible aquest intercanvi artístic Catalunya-Colòmbia. Des de les costes del Mediterrani interroguem Jaime Moroldo, artista i impulsor dels intercanvis i responsable de l’entitat Acciones creativas de intercambio; i a la Mercè Jordà, directora del Centre d’Art La Rectoria, a Sant Pere de Vilamajor, que s’ocupa de “forma executiva” de gestionar aquest intercanvi, coordinar els enviaments i més endavant acollir l’exposició al torn català. Des de les costes del Mar del Carib i l’oceà Pacífic, respon les nostres preguntes, Angélica Ramírez, artista i gestora cultural, que ha comissariat el projecte a Colòmbia. És un treball en equip. Som-hi!

Pregunto a JAIME.- Quin és el teu objectiu en aquests intercanvis?

JAIME.- -L’objectiu principal en aquests intercanvis és primerament anar involucrant cada vegada més artistes per tal de fomentar la interacció entre ells i la comunitat. Em sembla que créixer estimularia la iniciativa i seria anar en la direcció correcta.

A ANGÈLICA – Com vau formar la selecció dels artistes colombians?

ANGÈLICA.- Volia mostrar la diversitat que hi ha a Colòmbia i a Llatinoamèrica a través de les tècniques plàstiques, el color i les temàtiques. També volia reunir el talent d’artistes de diferents generacions i d’experiència. Entre els artistes residents a Colòmbia, trobem colombians, veneçolans i cubans. També es poden distingir creadors que porten a la indústria més de 10 anys o que estan començant el seu camí a les arts. La meva prioritat va ser el talent, les ganes o “l’empenta” com diem a Colòmbia, la disposició i el professionalisme, tot això és el que trobaran als 12 artistes que componen la planeta de residents a Colòmbia.

A ANGÈLICA- Com es viu l’exposició a Bucaramanga, per part del públic local i la crítica o l’audiència sensible?

ANGÈLICA.- Hi ha moltes expectatives a la comunitat en general, no només a Bucaramanga, a Colòmbia. Encara que sóc la gestora, compto amb un equip d’artistes meravellosos i des del dia un hem treballat units pel mateix objectiu. Això ha fet que els resultats esperats a l’hora d’organitzar l’esdeveniment o el procés de les obres, sigui perfecte. El treball de divulgació que hem realitzat també ens ha donat molt bons resultats, tenim artistes que fan part de moltes comunitats de l’art al país, també hi ha membres d’importants universitats de Colòmbia. El treball en equip que hem fet, ha donat per parlar de manera positiva sobre aquesta exposició i sobre l’intercanvi.

Entre els convidats a l´exposició comptarem amb mestres consagrats, directius d´institucions importants a Bucaramanga, col·leccionistes, compradors i la comunitat bumanguesa amant de l’art, així que tot va per bon camí.

A MERCÈ – Com vau seleccionar a Catalunya els artistes participants?

MERCÈ.- Hi ha dos grups d’artistes relacionats des de fa molt de temps amb el Centre d’Art La Rectoria: el format a La Garriga al voltant de Jaime Moroldo; I el relacionat amb el Centre d’Art des de la seva creació el 1987, alguns dels quals formen part de l’equip de gestió i direcció artística del Centre. Ignoro el sistema de selecció al grup de Jaime. Al Centre d’Art se’ls informa de la possibilitat d’intercanvi i cadascú decideix si està en disposició de participar-hi o no.

A JAIME.- Has pogut veure una mica les propostes. Què et semblen?

JAIME.- En general hem pogut veure una sèrie de propostes variades, tot resulta interessant perquè hi ha expressions diferents. Des del dibuix a la pintura, el collage, la gràfica, la tècnica digital, la fotografia, el tèxtil, la tècnica mixta. És un ventall ampli de manifestacions artístiques les que en podrem gaudir.

A ANGÈLICA .– Creus que a través dels participants hi ha una visió local o globalitzada de l’art?

ANGÈLICA.- Per descomptat que sí, aquesta era una de les meves prioritats, mostrar el talent llatinoamericà acompanyat del talent d’artistes catalans. Definitivament, la visió de l’art en aquesta exposició serà molt global.

A MERCÈ.– Des de la Rectoria ja heu acollit altres intercanvis. Amb l’intercanvi amb Colòmbia veus alguna singularitat o creus que pot aportar algun aspecte nou?

MERCÈ.- Cada intercanvi és una oportunitat per conèixer la vitalitat artística de cada país i Colòmbia no n’ha estat una excepció. Tots comporten un coneixement de nous artistes i noves inquietuds.

A JAIME: És el primer intercanvi del projecte amb Llatinoamèrica. I tu ets italià-veneçolà. En aquest cas de l’intercanvi, creieu que va més enllà d’una “antiga relació de conquesta”? Com veus la situació des d’ara (2022). És una relació sense complexos?

JAIME.- No et puc dir gaire en relació a temps passats però si et puc explicar que aquí i ara ens basem en alguns acords clars i senzills que han funcionat bé per continuar, per tant veig una relació força transparent i com dius tu, sense complexos.

A ANGÈLICA: Seguint la pregunta a Jaume: Creus que l’exposició va ser una oportunitat per revisar i actualitzar les potencialitats de cada comunitat?

ANGÈLICA.- Han passat molts anys i crec que cadascú ha evolucionat i s’ha transformat en pro a la cultura, moltes tradicions s’han transformat i l’art s’ha vist enriquit per aquest mateix esdeveniment. Aquest intercanvi és l’oportunitat per ressaltar aquesta unió, aquesta germandat i aquest creixement com a comunitat.

A MERCÈ – Creus que coneixem bé la realitat artística de Colòmbia? Què podem fer per millorar-ho?

MERCÈ.- No. Justament la proposta d’intercanvi va, com he dit anteriorment, en aquesta línia, la de conèixer la realitat artística de diferents països. L’intercanvi és, al nostre parer, un mitjà excel·lent per fer-ho

A ANGÈLICA.- Heu fet res per revisar l’actualitat artística de Catalunya?

ANGÈLICA.- Sí, va ser fonamental. Sempre vaig sentir el compromís de conèixer la història de l’art a Catalunya i la seva evolució fins avui. A més, a la història de l’art occidental sempre han estat presents les aportacions de Salvador Dalí i Joan Miró. Aleshores ja tenia un coneixement previ a l’intercanvi. Un dels meus referents contemporanis és Alfons Borrell el seu expressionisme i l’abstracció dels seus treballs sempre m’ha captivat.

A ANGÈLICA.– Partint del teu coneixement privilegiat de l?exposició: podries descriure una obra catalana?

A.- Podria parlar de moltes, per esmentar només una “Waiting for spring” d’Stefano Puddu, poder comunicar un missatge, un sentiment o un estat d’ànim a través d’una paleta de color, per mi és guanyador. En aquesta obra gairebé puc caminar sobre totes les estacions i sentir el desig real d’arribar a la primavera.

A JAIME: Partint del teu coneixement “general” de les obres… t’has fixat en alguna obra colombiana que t’agradaria comentar?

JAIME.- Ha cridat la meva atenció l’obra d’Isabella Arenas que presenta un dibuix de petites dimensions el nom de les quals és “Ànimes que passegen” el contingut de les quals és ric en personatges on expressa una visió complexa de l’etèric món de les ànimes.

A MERCÈ – Quina obra colombiana tens ganes de tenir a La Rectoria?

MERCÈ.- Totes ens semblen summament interessants.

 ALS TRES: És fàcil organitzar exposicions d’intercanvi, comptant amb artistes, un tipus d’obres i uns marcs estàndards universals?

ANGÈLICA.- No, cap feina és fàcil i aquesta tampoc no ho seria. És un compromís gran, treballar amb 24 artistes requereix molta coordinació entre les dues parts, molta disciplina, compromís, agilitat per resoldre problemes i fins i tot un punt flexibilitat. Crec que la Mercè, en Jaume i jo, vam haver de canviar de rumb moltes vegades i reinventar-nos per aconseguir tenir èxit en aquest projecte. Pel que fa a les obres hi ha situacions que se surten del nostre abast, per exemple el transport internacional, 12 obres provinents de Catalunya, havien d’arribar a temps per a la marqueteria i l’exposició a Colòmbia, ho vam aconseguir però sens dubte hi van haver contratemps i dificultats.

JAIME – No és fàcil fer-ho però un cop tens la idea clara llavors la qüestió és

trobar els socis que facilitaran la iniciativa, moltes vegades són els mateixos artistes aquestes persones. Establir detalls en comú com a mesures i marcs semblants contribuirien a portar a bon port el projecte.

MERCÈ.- No és fàcil, però tampoc revesteix una complexitat extraordinària. Certament és més senzill quan coneixes prèviament els coordinadors dels altres països, com en el cas d’anteriors intercanvis (EUA, Japó, Suècia), que si s’interactua per primera vegada amb artistes amb qui no hi ha aquest coneixement previ i es parteix pràcticament de zero. Però tot i així, si hi ha interès i bona voluntat per les dues parts, no és difícil. En tot cas, el més complex és l’enviament de les obres pels detalls que cal considerar (embalatge, sistema d’enviament, etc.).

La majoria dels artistes colombians que participen a l’exposició

ALS TRES – Creieu que l’art és una bona medicina per construir un món millor –precisament ara (amb conflictes i crisis per tot arreu)? On portaries ara mateix l’exposició, si poguessis?

ANGÈLICA – Per descomptat que sí. La pandèmia n’ha estat un exemple. La música, el vídeo art, els projectes audiovisuals, la imatge d’una obra bidimensional, la poesia, etc., van ser i segueixen sent la manera com la humanitat ha aconseguit suportar moments difícils. Les arts ens donen oxigen, desig de viure i apaivaguen el dolor.

Portaria aquesta exposició a molts llocs, em sento molt orgullosa per la feina que van fer els artistes, les obres són fantàstiques, hi ha una varietat increïble i això parla molt bé de la feina que s’ha fet a Colòmbia i Catalunya.

MERCÈ – Pel que fa a la primera pregunta, és clar que sí. Pel que fa a la segona, estem oberts a totes les propostes.

JAIME. – Crec de manera ferma que “l’art” és un vehicle per desenvolupar-nos, tant com per als artistes però també per al públic que hi interacciona. En tots dos casos encara que sigui molt subtil aquesta relació, existeix i és semblant a una espurna per construir aquest món millor.

Amb seguretat diré també que el fet creatiu és un procés intern que té la seva arrel en l’essència que ens defineix com a humans. Si paréssim més atenció a aquests impulsos veuríem que aquests podrien fer canvis en nosaltres. Recordem que si no fem res per canviar, el món molt menys ho farà ja que el canvi comença a cadascun de nosaltres però després s’estén en aquest entorn immediat on habitem.

També he de dir que hem de ser espontanis ja que això ens condueix a una autenticitat, que és la que fa la diferència entre els uns i els altres. Es tracta de dissoldre esquemes que funcionen de manera repetitiva i que ens mantenen captius d’una societat desgastada on sembla que hem perdut la identitat i també la nostra capacitat de pensar i actuar.

(JAIME) On portaries ara mateix l’exposició, si poguessis? El lloc pot ser qualsevol sempre que hi hagi les adequades possibilitats perquè això sigui possible i que hi pugui haver veritable interès a poder fer-ho. Accions Creatives d’Intercanvi està oberta a escoltar propostes que vinguin de tot arreu.