FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNEA

Química a les Basaltades

Foto: A.M.
Racó amb les fotos Polaroid de Miquel Galmes

Centelles. A les sis de la tarda a Castellfollit de la Roca feia un vent càlid. A la punta est de la gran llengua basàltica hi ha l’antiga església –suposo parroquial -. Allà a aquella hora si inaugurava una nova edició de les Basaltades, un certament especialitzat en la fotografia contemporània, que porta al petit municipi de la Garrotxa un tast del més granat que passa  -quan es celebra- per la Biennal  que s’organitza a Olot. Entre els participants d’enguany –i fins el 15 de maig-, hi trobem obra de l’Alba Tenas, a qui recentment dedicava un article, com a binomi de l’equip Alucinamandarina. Amb l’excusa de conèixer millor la seva obra personal, i de pas veure coses noves  d’altres persones, m’hi he arribat. Centelles-Castellfollit de la Roca són 45 minuts, 9 dels quals corresponen als túnels de Bracons. Només el paisatge del viatge val ja 10 punts. 

Foto: A. M.
Detall de les imatges de Màrius Gómez

Les Basaltades es divideixen en dos apartats: ara exposen nou artistes fotògrafs que comparteixen el treball amb “química”, és a dir, a l’antiga. Set artistes exposen a l’antiga parròquia, ara restaurada i utilitzada com a espai d’exposicions i actes. En un petit racó hi tenen escultura donades pels descendents d’un artista local. Dos altres fotògrafs exposen a Ox, que participa del projecte. 
D’aquí cinc mesos tocarà a una altra selecció de fotògrafs, als que treballen amb digital. La separació sembla tenir bastant a veure amb que l’ànima del projecte defensa una visió bastant purista de la fotografia. Com menys manipulació de la imatge, millor. Una de les persones al capdavant del projecte, Joan Puigdemont, que també participa a l’exposició, no exclou pas les noves tècniques digitals, però prefereix la feina i els resultats fotogràfics que passen pel laboratori. Com a aprenent de gravador ho entenc. No és el mateix treballar amb tintes i tòrcul, que amb el photoshop i una impressora. 

Foto: A.M.
Tots els fotògrafs participants al moment de la inauguració,
presidit per l’alcalde de Castellfollit de la Roca

Per tant, en l’exposició col·lectiva que es pot veure a l’antiga església de Castellfollit hi trobem obra que s’ha originat en rodets, en plaques de vidre, que ha hagut de ser rebel·lat i copiat sobre paper. Un procés que inclou molta química, paciència i sorpresa. No obstant aquestes pràctiques, no vol dir que totes les obres exposades siguin recents, ni que els seus autors treballin exclusivament amb l’analògic. Hi ha de tot. 
Foto: A.M.
Darrera de l’escala de cargol i en dos nivells hi ha els treballs 
de Joan Puigdemont, un dels organitzadors de les Basaltades, que
segons em deia, no volia exposar sol en aquest espai tan magnífic, on ell
hi havia jugat de petit, entre ruïnes.

Segurament el degà de l’exposició correspon a l’obra de Miquel Galmes. Ell treballava amb Poleroids. I encara ho faria si no s’haguessin “extingit” els materials i productes per fer-ho. Li agrada fer “obres úniques”  amb cert ingredient pictoricista. Per cert, diu que va conèixer a l’Ortiz Echague, el fotògraf que ara té exposició al MNAC, retratista del desert i la gent del Marroc amb un component molt pictòric. Ara lamenta no haver-li demanat cap obra. En les polaroids que mostra hi veiem, com a partir d’objectes com morros de cotxes, amb els llums i el radiador, recrea metàfores de desitjos de les persones –ara el cavall de cartró, ara el cotxe, ara…-. No us heu fixat mai que els morros dels cotxes a vegades semblen cares de persones –amb els ulls, la boca, una expressió -. Ell es fixa amb això i va formant el seu univers. Demà dissabte farà una conferència sobre les fotografies “irreproduïbles”, les peces úniques. A les Basaltades també s’hi fan conferències i tallers. 

A qui també he conegut a la mostra és al Màrius Gómez, fotògraf i dissenyador gràfic de Lliçà d’Amunt –propietari de la petita galeria d’art Espai Garum-. Ell treballa per sèries. Per exemple: actualment es dedica només –quan és per ell-, a retratar nus. Un tema que es va originar a un taller de les Besaltades de l’any passat i que ara desenvolupa. El mes de setembre passat es va dedicar a retratar el recorregut de la mitja Marató de Granollers. Enguany ha estat el fotògraf convidat pels corredors, per fotografiar la prova esportiva. I explica que enlloc de fotografiar els corred

Imatge de la sèrie fotogràfica “El recuerdo de ti” d’Alba Tenas

ors, es va dedicar a captar els llocs on aquells es podien aturar, per descansar, reflexionar i contemplar la cursa. Ha editat un llibre, n’ha fet una exposició –durant els dies de la marató-. A Castellfollit de la Roca, hi ha portat una sèrie fotogràfica de trenta imatges –i ja finiquitada – dedicades a pous dels voltants de Lliçà. La gràcia del treball és que un amic l’hi havia regalat una màquina Agfa de l’any 1957, amb un rodet amb fotogrames de 6×9 cm. Una càmera que “només podies cercar llum i sombres”. Sense més. L’amic el va reptar a fer-la funcionar bé. La resposta és aquesta sèrie, una excusa de treball més que un recull documental, com en Màrius s’afanya a advertir. Les imatges es mostren en el mateix tamany que es poden rebel·lar, sense ampliar  “tal i com es feia a l’època”. No s’ampliava i es presentaven les imatges amb un filet negre al voltant, un marc gruixudet. 

M’he endut un quadern, casi nou, dedicat a vistes panoràmiques.

He anat amb temps a Castellfollit i he dibuixat una fàbrica que 

es veu des del mirador de la punta de la roca basaltica. Pel

primer terma hi passa el Fluvià.

D’altres fotògrafs, com en Joan Puigdemont apliquen ja els recursos químics i òptics per ampliar la imatge i “estampar-la” sobre papers bonics. Ell fa una espècia de treball com d’aires romàntics, amb uns boscos i una dona nua. 
Ocupar l’espai
En quan a l’Alba Tenas, ella presenta una sèrie d’imatges, “El recuerdo de ti”, dedicades a parlar de la relació de les persones amb els espais, i clar estar, dels records. Utilitza una noia, nua per singularitzar els espais. És una figura que resta freda i distant dintre l’espai. A vegades sembla un objecte, a vegades desafia la lògica domèstica. Sobretot ocupa l’habitació o el terra, si bé casi sembla que hi sobri, que no el visqui i que estigui en un altre lloc –perquè dorm, o pensa-. És curiosa la sèrie. Tant en l’obra de l’Alba, com en la del Màrius i en Joan, la imatge és en blanc i negre, que és també el color de la majoria. Dels esmentats, en Miquel Galmes sí que toca el color. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: