Doble ració d’escultura a Vic:
Marta Solsona i Jordi Díez
 |
|
Foto: Aleix Mataró
Aquesta escultura és la de perfil més geometritzant de
Marta Solsona. Sense perdre la naturalitat, tendeix
a simplificar elements corporals. En varies obres, l’artista
fa peces amb més d’un element compositiu.
|
Centelles. Si fa temps que no aneu a una exposició d’escultura contemporània, ara teniu una bona oportunitat de fer-ho a Vic. La proposta més fugissera és la que es fa al carrer Manlleu de la capital d’Osona. El mateix carrer, via d’accés a un important conjunt de comerços, serveix d’escenari per distribuir les escultures de bronze de Marta Solsona. Aquesta artista barcelonina és la que amb les seves obres de figures realistes i properes ha començat a ocupar alguns espais públics. A Vic mateix hi ha escultures seves, fixes, a la Plaça dels Màrtirs, una pagesa, i també a l’entrada de l’edifici del Sucre, amb un mercader de porcs. Solsona s’ha especialitzat en aquest tipus d’escultura. A la ressenya biogràfica del seu blog, llegeix-ho que es va iniciar a l’art, més cap a la maduresa, però que era una vocació que portava des de sempre. Les seves escultures ens parlen de persones, especialment dones, properes, d’expressió serena i boniques que desenvolupen un rol, ja sigui d’un ofici de sempre –com les puntaires- o donen forma a un concepte, com la Llibertat. M’agradaria demanar-li a l’artista si la base primera són escultures de fang o treballa amb guix. En algun punt ha de treure motlles per poder reproduir les escultures. Els bronzes es poden reproduir, com un gravat, però molt més complex, amb la introducció en el motlle del bronze fos, en la fundició. Si mireu les peces del carrer Manlleu, vàreu que estan signades i numerades. I també que tenen tonalitats diferents, respecte l’una de l’altra. Solsona acaba les peces fregant la superfície i aplicant-li procediments que fan que el bronze canvií de color i s’acosti a un aspecte més petri o més lluent. Hi ha escultors que fan bronzes que sembla que hagin esculpit pedra o hagin fet una peça de ceràmica.
Aquesta exposició al carrer Manlleu es fa en el marc de la Festa Major de Vic. El dia clau és el proper 5 de juliol, Sant Miquel dels Sants. Segurament al cap de 72 hores –dilluns vinent- aniran per desmuntar aquesta exposició pública i viaria.
Volums espirituals
 |
|
A.M.
Díez ens presenta un Jesús crucificat,
que com a element diferent no sembla tenir barba. És com un home en general. |
A l’altra banda de la ciutat vella de Vic, a darrera la catedral hi ha l’espai de l’Albergueria, que s’ocupa d’activitats culturals del Bisbat. A la sala d’exposicions, un esplèndid espai amb volta de canó romànica, hi podem veure actualment una petita, però intensa exposició d’escultures de Jordi Díez. L’Albergueria fa actualment un cicle de mostres escultòriques que van començar amb Ferran Vives i acabaran amb Josep Ricart. Díez és un artista resident a Centelles. Conegut al nostre poble pel monument a Ildefons Cerdà, que rep als visitants a la segona rotonda d’entrada al poble, abans del pont del tren. Aquest monument pertany a l’òrbita més original de la seva obra, en que treballa amb filaments de barnilla de ferro o alumini que solda i uneix per crear unes estructures i xarxes que formen uns cossos energètics i contundents. Aquest és l’estil d’obres amb que coneixem a Díez a Centelles, ja que també té obres en espais particulars. A l’Albergueria, però, hi ha com un petit compendi de les seves habilitats, expressades amb imatges religioses. S’ha de dir que l’escultor també va ser l’autor del Sant Hipòlit de pedra que dóna la benvinguda a la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà. Aquest altre registre també el trobem a la sala vigatana, però en petites obres: destaca un mig relleu d’un Crist, que està representat tot nu. Sense mantells. També ho veiem en una talla de fusta mariana, mig acabada. O més aviat, amb ganes de deixar-la indefinida però eloqüent en els punts més sensibles, com el cap i el tòrax.
La resta d’obres són una xarxa amb trossos d’una escultura de pedra o guix. I dues peces, de gran format, fetes amb barnilles i fils d’alumini o ferro soldats. La més gran és un àngel. La més espectacular un Crucificat, representat parcialment i com si les barnilles de ferro fossin les línies del llapis que s’escapen i projecten la figura més enllà. El conjunt de les peces configuren com un camí de desmaterialització, de recerca de les essències i l’espiritualitat. És una obra espiritual, veritablement, que transmet una visió personal, de l’escultor de la transcendència i del cristianisme. Una mirada potser atenta al dinamisme cibernètic del segle XXI i que controla bé la potència de les formes esbossades.
badaluc 