Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa
 |
| Fotos: Aleix Art |
Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en l’exposició de pintura i ceràmica d’Adults, a la capella de Jesús. Ahir la ceramista d’Artès Maria Picanyol presentava una exposició amb la mateixa idea al Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders. A vegades les idees estan a l’aire i més d’un les recull sense que s’hagin de conèixer. Hi ha casos famosos. Potser heu sentit a parlar de les teories evolucionistes de Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
 |
| Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades. El fons també és una planxa de fang negre. |
Entre artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu, han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol, la d’Artés, és ceramista de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al Cacis, crec que ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior” ens la recorda dues peces d’aire més oníric, instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces centrals de l’exposició, a les noves, pensades i fetes expressament, la Maria s’ha passejat de nou pels boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit a la seva obra, de la manera més natural. Un imput que respon en bona mesura a les “exigències” del Cacis que sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu aparent aïllament, és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar. Tenen artistes en residència, fan campus per xavals ara a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat
Maria Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de les escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles i branquillons i els ha apretat contra planxes de porcellana. No només això: ha deixat branquetes amb fulles d’aquestes sobre la planxa blanca i ho ha posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el procés de transformació ha deixat anar algunes propietats, com uns components òxids que han donat tonalitats ataronjades al voltant de la posició original. Això ha donat com a resultat unes planxes de porcellana amb una gran marca de la branca al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu que això es déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona. Aquestes planxes de porcellana d’alquimista i els motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els mostra com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però els motllos de les escorces d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi a sobre noves planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves peces, que en són nous positius i que permeten donar forma a peces que poden arribar a tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que per la Maria no deixen de ser noves escultures. Peces per contemplar. Els motllos de fang es mostren sense esmaltar. Els positius de porcellana porten una capa d’esmalt transparent. Com melmelada. Picanyol ens indica que es tracta de components xinesos. L’obra de negatius i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes de porcellana, la segona. La tercera part no és menys important: es la més visible, perquè es tracta de quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part.
 |
|
Una artista que també ha exposat al CACIS
i que coneixem
prou és la Marina Berdalet.
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava
el cotxe amb el
seu home i que se n’anaven
a Pontevedra. La missió
era muntar una exposició
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d’entrada
sembla que plàsticament
també hi manté una curiosa afinitat.
|
Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino que són estrucutres líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral dels arbres. El tronc dels topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra de Picanyol. Però els altres també evoquen històries: sequeres, gotes d’aigua, els camins de les formigues, etc.
En resum: ens trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins creatius fascinants.
badaluc 