La lliçó de dissecció
 |
|
Aleix Art
La dissecció que uns fan amb l’anatomia del cos, els músics
del trio de jazz centellenc ho fan amb les cançons
|
Centelles. Dimecres esperava resposta a algun mail per nodrir de dades les noticies que tenia a les mans. Però no arribava res i pacientment, m’he esperat a que “passessin coses”, per enviar-te matèria de primera. Havia de passar algu, ja ha passat i t’ho faig saber. En David Viñolas s’ha posat a la seva bateria per comandar la presentació de la música del seu trio de jazz, juntament amb Albert Bartolomé i Aleix Forts. La notícia està en que un projecte personal, compartit, ha vist la llum. I que aquest, a tenor del que s’ha escoltat, aporta música de qualitat a la nostra història cultural, made in Centelles.
Veníem d’un cap de setmana en que la notícia era la campanya de recapta d’aliments pel Banc d’Aliments. M’agradaria tenir dades. El que tinc són impressions: vaig anar al magatzem on concentren tot el material i hi vaig ser testimoni de la seva ocupació en comptar i classificar una gran quantitat de material alimentari que els hi arribava: arròs, pasta, llet, conserves de peix, galetes… També algun torró.
 |
|
A.A.
Frenesi de descarga de la furgo plena d’aliments al
megatzem de Centelles, del Banc d’Aliments.
|
Les principals zones de capta eren en els dos súpers. També hi havia cistelles a les farmàcies, a l’església. Els col·legis també havien fet la seva pròpia aportació. De fet les dades es sabran quan tothom acabi de recollir que serà aquest diumenge, demà. A nivell català sí que es van donar dades. Però el cert és que la recollida no s’ha acabat. De fet, la necessitat no s’ha acabat. Personal dedicat a aquestes tasques i voluntaris de totes les edats van ajudar a l’empenta del cap de setmana passat.
També vam saber que hi ha certes reserves per deixar accedir al castell de Sant Martí. Les abundants pluges que van caure extensament al nostre racó i altres causes no documentades per aquest cronista, fan perillar l’estabilitat d’un dels murs del castell. Vaig remetre email inquisitiu al tècnic de l’ajuntament de Sant Martí, que em constava com a pròxim a les tasques de conservació del nostre castell, però no s’ha rebut resposta. Es per això que el pessebre que el grup Baobab porta cada any a la capella castrense, aquest any es portarà a Aiguafreda de Dalt. Excursió que al seu torn, representarà també una oportunitat per espiar les recents excavacions que s’han fet a la zona de la cripta, on s’hi ha descobert tombes i materials que han permès avançar la data d’ocupació d’aquell indret.
 |
|
A.A.
Vista des de la Cabanya del Castell de Montesquiu.
Demà sabreu què hi ha a dintre i què si feia.
|
Tenim la xurreria a la Plaça, com cada hivern. Al mateix temps, la capella de Jesús ja es troba tancada a l’espera d’instal·lar-hi els pessebres. També a Can Manso treballem ja intensament. L’exposició del Francesc Mataró, aquest cop anirà dedicada a fer el repàs familiar de la gent que viu al Pla de l’Alzina. Al Marçó preparen la Mostra d’artistes (inauguren el 13). El 14 en Jordi Sarrate presenta el seu particular Museu del Caganer instal·lat a casa seva i intercalat en el què seria el seu taller (que es veu pels Estudis Oberts). S’ha editat un catàleg amb les figures de la col·lecció que pel que sembla ronda el miler. D’aquest tema en parlarem millor el proper post. Fora del nostra comtat, avui (dissabte) s’inaugurava també l’exposició de Neus Gorriz a la Cabanya del Castell de Montesquiu. D’aquest tema i de les seves pintoresques vicissituds ens n’ocuparem demà en l’article del blog germà, Aleix Art. Tornem a la música:
 |
|
David Viñolas Trio en el concert de presentació del seu primer cd, integrat per nou temes. Alguns de propis, algunes
versions. Tot amb mirada original i fresca. A la dreta, Albert Bartolomé, David Viñolas a la bateria. A l’esquerra
Aleix Forts al contrabaix. El concert es va fer al Centre Parroquial.
|
Free jazz
Divendres, deu de la nit. El Centre Parroquial s’ompla de públic divers, entre familiar, amical i curiosos. La fama del trio ja traspassa els cercles íntims. Hi ha també els col·laboradors del treball, com les veus de les poesies que encapçalen la presentació pública. Juntament amb l’entrada i per un plus en el preu es ven el cd. Disseny de cartró amb idea de les Piscas –dissenyadores de la imatge de la Col·lectiva Aleix Art-, amb fotos de l’Ester Gonzàlez. Cartell i caràtula abonen la idea d’atmosfera. El treball de Viñolas es diu “Cap al capvespre”. La imatge fa pensar amb un capvespre en boscos de llops. Bosc de misteris, almenys.
La música comença amb la versió a un tema de Satie. D’entrada em sona fred. La humitat de la sala es fa notar encara més. Tot i la familiaritat del motiu, podem passar pàgina. Es en el segon tema –amb “Siempre se hace lo que se puede”- on la bèstia es desferma: primer tema propi del trio. Entra l’alegria i com una màquina de vapor, bateria, saxo i contrabaix es llança a la carrera del ritme i la melodia trampera. Els temes duren entre cinc i deu minuts.
 |
|
A.A.
A les Finestres d’El Trabuc encara si poden
veure els tres gravats de la Carla Arenas. S’hi estaran
fins la setmana del 20 de desembre.
|
El cd es compon de varis temes propis de Viñolas, també algun del saxo Albert Bartolomé. I versions de temes. La versió de “Hey jude”, de Paul McCarteny és una maravella. Tots segueixen més o menys un esquema similar: presentació del tema, net i clar. I després la deconstrucció, la dissecció de la melodia per presentar-la d’una altra forma, a vegades ensenyant-ne els budells del ritme, a vegades estirant els nervis de la melodia. A vegades tots junts, a vegades solos. Sovint amb retorns al tema principal, per recordar els orígens i, de nou, capbussada al plaer del jazz. “La felicitat de Sadie”, és una delícia, en aquest sentit.
David Viñolas defensa un tipus de jazz… lliure, que recull elements i ritmes d’altres racons. A vegades es veuen gens més ètnics. A vegades, per exemple amb la bateria, fa jocs combinatoris. Pura matemàtica feta so amb xispa… Potser a vegades fa l’afecte que el saxo porta la veu cantant. Té tendència a dominar. Però després ja troben la manera de deixar espais de solo per que els altres integrants tinguin els seus moments de diàleg personal amb l públic.
El cas és que no crec que els llops puguin seguir aquests compassos. No crec que el capvespre que volien fer-nos passar sigui gaire feréstec. Els arbres no deixaven veure el cercle tribal amb músics desecomplexats, intuïtius, oberts a la improvisació i a basar hores omplint de sonoritats vibrants la naturalesa. Els músics es veia que es trobaven a gust i el seu so ho transmetia. El cd sona repetidament. Un bon treball. Una adquisició imprescindible de qualsevol melòman. Un disc de cultura per estar a les cases de tots els centellencs.
badaluc 