Un tresor al carrer
 |
|
Aleix Art
Detall d’una escultura d’Ernst Barlach
|
Centelles. Cap de setmana de pluja. Bon temps per revisar llibres. Fa uns dies al mercat de Centelles hi vaig trobar un tresor de paper. Al carrer Socors, molt sovint hi para un noi que ven llibres de segona mà. Els beneficis que recull van a un associació de suport social. Sol tenir moltes novel·les, i abans més que ara, tenia una bona secció de llibres d’art. La cosa depèn de l’stock. El cas és que de tant en tant surten joies: i aquell dia brillava com cap altre un volum titulat: “100 años de arte en Alemania, 1885-1985”. Es tracta del catàleg d’una exposició celebrada entre el 28 d’abril i el 30 de juny de 1985, a Ingelheim am Rhein. Una ciutat que està a prop de Frankfurt, i a casi 1300 km de Centelles, cap amunt.
El llibre, traduït al castellà, fa un estupendo repàs biogràfic i artístic dels principals artistes alemanys que han treballat en aquest temps, agrupats en grans moviments: realisme, simbolisme i modernisme, impressionisme, etc fins a l’anomenada “nova pintura”, en que hi trobem Baselitz o Kiefer, que serien els més propers a nosaltres. Això converteix aquest llibre en una bona eina per revisar els artistes i sobretot aquells que van topar-se amb una o inclús les dues grans guerres mundials. Noms com Emile Nolde, Oskar Kokoschka, Kandinsky o Hans Arp segurament us sonaran. Artistes més actuals com Dieter Roth, Gerard Richter, Joseph Beuys, Blinky Palermo, Anselm Kiefer… Altres noms com Wols, Hannah Höch o Oskar Schlemmer es desperten i revisen tots en les pàgines d’aquest llibre. Fullejem-lo una mica:
A tall d’exemple
El primer artista que cita pertany al realisme. No és fins a L, que se’n destaca un: Wilhem Leibl (1844-1900). Mestre de l’Escola de Munich, se’l considera un artista de treball dur i obstinat, amb fusta de líder. Preferia pintar més a la camp que a la ciutat. Amic de Coubert. Relacionat amb París. Una obra mestre seva és “Els polítics del poble”. Al llibre hi surt destacat per un retrat, gènere en el que també brillava. El retrat d’una noia bàvara, de 1897, pertany a una etapa tardana d’estil més desinhibit.
Més enllà trobem més artistes, prou interessants –no els comentarem pas tots-: Karl Stauffer-Bern, Hans Thoma… És en les pàgines del simbolisme i el modernisme on hi trobem un artista “diferent”: Max Klinger. L’obra que l’il·lustra és “La mort orinant” (1900). Fill de Leipzig, prosseguirà estudis d’art a Berlin. A París coneixerà l’obra de Goya, Doré i Puvis de Chavannes. La seva obra agafa un perfil de crítica de les desigualtats socials i polítiques. S’inspira en novel·les de l’época i també dedicarà una sèrie d’aiguaforts dedicats a Brahms, a qui coneix personalment i admira.
 |
|
A.A.
Max Beckmann (1884-1950)
|
Fent passar les pàgines, ens trobem amb un altre personatge enigmàtic: el seu autoretrat ho diu tot. Es tracta de Max Beckmann (1884-1950), etiquetat d’expressionista. També era de Leipzig. El seu pare era comerciant de farines. El 1903, és a París. Viatge per Florència. Al 1914 s’allista com a voluntari del servei de sanitat. A Flandes farà dibuixos i aiguaforts que plasmen la seva visió de la guerra. Tindrà crisis psíquiques. La commoció dels episodis bèl·lics i la voluntat de transformació artística desemboquen en l’estil expressionista. A partir del 1925 adquireix responsabilitats docents, però a partir del 1931 comença a ser acusat pels nacionalsocialistes. Finalment és apartat del seu càrrec. El 1937, 509 obres de Beckmann, del museus, són incautades i difamades com a “degenarades”. Marxa a París i a Amsterdam, fugint dels nazis. Després de la guerra, viurà certa estabilitat amb un reconeixement de la seva obra i persona, als Estats Units.
Passem altres pàgines d’artistes interessantíssims i ens aturem amb una escultura amb molta força, d’Ernst Barlach (1870-1938). Expressionista, després d’una etapa anodina de formació a Alemanya i França, destaca un viatge a Rússia, que suposa un “despertar feliç” i la clau per generar el seu estil propi, basat en un arquetip d’home, fet de primitivisme, immediatesa i rols elementals. Treballa la fusta i el bronze. De la Primera Guerra Mundial en surten xilografies i litografies. Els nazis consideraran “degenarada” la seva obra. Monuments seus són destruïts.
La tria és subjectiva. M’he aturar amb perfils dramàtics. Però el fet és que tots d’una manera o l’altra són víctimes del seu temps. Amb aquest llibre només vull compartir la sensació de que la història de l’art està feta per molts artistes i que gràcies a aquest tresor de la cultura, podem accedir al seu record i al seu llegat. Quina ganga!
badaluc 