Record gràfic de grans artistes
 |
|
Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l’exposició a St Lluc
|
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales. Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors posteriors, com nosaltres mateixos. L’exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.
Pocs, però bons
 |
|
N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
|
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic. En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”. En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.
Compromís
 |
|
N.M./A.A.
Dibuixos d’Àngel Femenia i de Francesc Sardà
|
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment. El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes.
En aquest mateix pany de paret també s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.
badaluc 