CAMP DE MART

Pregar per aprovar

Aleix Art
Més que mai, ara confio amb el poder de
l’art per reorientar els ànims i humors.
Centelles. Ens toca viure un temps complex i a l’hora apassionant. Tenim guerres per tots els cantons i injustícies que si ja  no són molt velles, tornen i reneixen. I insisteixen molt en les limitacions dels homes vestits d’ignorància i intolerància. Les amenaces al nostre Estatus Quo són properes i d’altres no són tan llunyanes. Tot es circumscriu al nostre planeta. Però unes i altres i tots els problemes i crisis dels que tenim constància o patim en primera persona, alhora són ferments per ajudar-nos a prendre decisions i a definir com mai qui som i on volem anar. El fet és que tard o dora, tots haurem  de prendre decisions. Qui no es mulli, quedarà endarrere i com la cançó dels Sopa, hi haurà un dia, que “no podran tornar endarrera”.
Unes horts fetes de terror i ira assolen l’Orient. Però també l’Àfrica. No troben la direcció de la pau. Però ni musulmans, ni jueus, ni cristians. Guerres darrera guerres. Gent que sembla no importar-li res, contra gent que pateix. Ja no cal tenir altres creences, ni el color de la pell. Només cal ser diferent, pensar diferent. Tocar viure és sempre una qüestió de sort.  Però n’hi ha que això ni s’ho plantegen. Les llistes de morts creixen. Hauríem de recordar-los, però en portem tants! Pobles sencers. El més fort és que la clau de la solució o certes respostes, semblen estar a l’abast de les potencies Occidentals, que per una banda, enarboren la bandera de la llibertat d’expressió, però per l’altra no tenen ni un pèsol de voluntat per posar-se d’acord i defensar els drets humans. S’estimen més satisfer certs interessos geoestratègics.  L’home importa poc. Ucraïna és la vergonya del nord, però dintre el pati de casa.
Mentre l’ombra de la mort aixeca pols a la banda oriental del Mediterrani,  i també per allà al Sàhara i cap al fred del nord; a casa nostra els polítics semblen haver perdut el sentit comú. Ja fa temps que no escolten. Ja  fa temps que s’han oblidat que hi ha una gent que espera respostes i no són només els que remenen les cireres. Són com els acadèmics de Balnibarbi del relat metafòric del viatge de Gulliver.   A quí interessen les seves pors i les seves pica-baralles,  si s’obliden de preservar la societat i millorar-la, enlloc de pensar en els rèdits electorals i els beneficis de la butxaca?  Bancs, petroleres, energies… han perdut el sentit comú per ajudar a construir una societat millor? Després veiem anuncis de campanyes solidaries i socials. Però, realment quina tasca social fan les grans empreses, a part de fer emprenyar a la gent? Avui a la ràdio deien que algunes empreses lleteres s’havien repartit el mercat. Els han multat quan la crisi diuen que va a la baixa.
Evidentment la societat civil es mou. A Centelles mateix fa dos divendres hi vam tenir la presentació d’un vídeo de la PAH, que explica en pels i senyals la batalla de gent per superar l’actitud egoista i insensible dels bancs. També hem assistit, fa tres setmanes, al vídeo de Mans Unides sobre la realitat dels índis Tetzal a Mèxic. A les notícies ens han tocat la pell fina, proposant noves fòrmules d’impartir l’assignatura de religió; i també,  a València, han descartat fer un nou homenatge a Ovidi Montllor. “Ja se’n va fer un”, diuen…. Fa 20 anys. És  cert el que el cantautor diu: ens castiguen per pensar i saber.  El vas es va omplint. També hi ha gent que marxa, com un avís de que no serem sempre tots: en un mateix cap de setmana han marxat la Rosa Novell, en Jordi Tardà i l’Spock.
Recristianitzar la societat no és un tema que passi per imposar la religió i obligar a saber pregar i recitar la història sagrada, per aprovar. Confiar en Déu i en els Evangelis és una cosa de convicció, més que d’informació. No crec que els bisbes que han aprovat aquesta assignatura siguin de la mateixa pasta que el Papa Francesc. Crec que hi ha molt a revisar i a reflexionar. La fe, crec que ara mateix només és un de tants factors, una de les puntes del iceberg, de la societat que calen ser revisats. Però no segons grans directrius, sinó començant pel cor i el cap  de cada individu, amb l’ajuda i consell dels més experimentats.

L’empenta de l’art

A.A,
Diumenge hi podrem veure clar: tinc la sensació que amb la pallassa Pepa Planas, riurem. Pot semblar rar, però això ens cal. Riure. Cal que alguna cosa ens provoqui un procés de catarsis, com els grecs esperaven del seu teatre, per reaccionar. Cal despullar-se de les preocupacions i transformar els cors i els caps en ànimes actives i constructives.  L’humor, la diversió desenfadada dels pallassos són una bona medicina. Igual que l’art en conjunt.
En un sentit diferent, tenim notícies també del nou cd dels Catarres. L’11 de març el posen a disposició del públic perquè se’l baixin d’internet. Èxit assegurat. Jo prefereixo el disc de plàstic. Però segur que per internet o la ràdio,  les lletres del seu “Big Band”, aniran carregades d’energia i reflexions per enfrontar-se a la vida!
Aquest cap de setmana es va celebrar a Centelles el Festival Contra el Càncer. Gent del poble, com fa vint-i-un anys, amb dons per la música, es presten a actuar i amb els beneficis de les entrades s’ajuda a finançar projectes d’investigació o en equipaments per la lluita contra aquestes malalties.   El diumenge a la tarda, que és el dia que hi vaig anar, vaig trobar excel·lent l’actuació del trio “El Mussol verd”, integrat per una Montse Urán,  que amb un temps considerablement curt ha tret partit de tocar una flauta travessera. Un dels temes, precisament, interpretat amb col·laboració amb David Viñolas, al cajon, i Toni Ibañezal piano, va  ser “Teresa” de l’Ovidi. L’altre, “La vida és bella”, el tema de Nicola Piovani, de la famosa pel·lícula  italiana. Voldria destacar també l’actuació de Dani Dees amb dos solos cantats i l’indy-hop de l’Escola de ball a la carta, de la Garriga, on per cert hi trobem alguns centellencs.
Makuru-Oriol Corominas va fer les delícies del públic amb els seus trucs de màgia. Potser hauria de millorar la fòrmula per interpel·lar al públic, ja que es mostra una mica brusc amb la gent. Però ja ho millorarà. Vaig trobar a faltar un ball de la Laura Marsal. Per cert, on és? Sí que va ballar la Pili Vila i molt jovent del seu Estudi. Tots ho van fer molt bé. Molt modern i urbà tot. Però trobo que a les noies més petites se’ls hi fa ballar ritmes i danses més indicades per noies, sexualment més desenvolupades. És el que volen fer perquè veuen a la tele o internet?    

No van fallar els del Country. Cada cop són més, però també cada cop –i  és una opinió personal-, són els que trobo més avorrits. No m’agrada aquest ball tant “clonat”. Seria més interessant si treiessin el revòlver i comencessin a fer salts. Tot i això,  tothom va fer-ho molt bé i és interessant l’atenció que tots posen al tema de la indumentària. Felicitats!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: