Recer de Calsina i Scully
 |
|
Aleix Art
Vista de les agulles de Montserrat des del punt on es troba Santa Cecilia. Des d”aquí es pot aparcar i anar per engrascar-se per terrenys artístics i espirituals o enfilar-se amunt i escalar terrenys difícils i estimulants.
|
Montserrat/ Centelles. La visita a Montserrat era obligada des del moment en que vam saber que s’havia consagrat l’antic monestir de Santa Cecília a un pintor contemporani d’arrel abstracte, Sean Scully. Com a mínim anar-ho a veure. Després va venir la notícia de que s’inaugurava una mostra dedicada a revifar l’interès per l’obra de Ramon Calsina. També teníem altres coses a la llista d’aquestes per les que va bé aprofitar una pujada al santuari marià. Finalment, avui hem materialitzat dues terceres parts de la llista. M’ha acompanyat en la visita el pintor veneçolà Jaime Moroldo, que no havia estat mai a Montserrat. M’ha parlat d’unes muntanyes similars al cor del seu país, del que va marxar fa uns deu anys, però res incomparable. Quants milions d’anys per posar dretes aquelles impressionants pedres?
La primera etapa i inicialment única prevista, era anar a Santa Cecilia. El primer monestir construït en tot el massís, està a la cara septentrional, a quatre quílometres del santuari marià. Potser amb un altre plantejament es podria fer a peu tot. Però el primer plantejament era “poc i ben vist” i el mitjà més pràctic és amb cotxe particular. El cenobi, que va acollir una comunitat benedictina a partir del segle X ha estat recentment restaurat per la diputació. L’actual intervenció deixa al descobert els diferents estrats constructius, situant al nivell primigenis el paviment de fusta. La resta de murs i la coberta de volta, estan arrebossades. L’antic refugi-alberg que li era adossat, actualment està fora d’ús (espai per futurs tallers?). Degut a una bona sintonia entre el patronat del museu de Montserrat i l’artista irlandès Sean Scully, l’espai interior de l’església ha estat “embellit” amb pintura i obra seva, creada expressament per aquest lloc. Per aquest motiu el cenobi ara també es denomina Espai Sean Scully. L’entrada general val 6€. Però val la pena.
 |
| Detall d’una de les pintures de la nau central |
Scully és un pintor que ha adoptat com a recurs propi les formes de l’expressionisme abstracte avançades per Rothko. Podríem dir que és com un deixeble, un admirador , que de mica en mica ha sabut assimilar i donar una solució personal als ritmes de formes i colors del gran pintor nord-americà. Se n’ha distanciat i avui és un pintor reconegut. Si bé aquesta seva intervenció a Santa Cecilia, segurament competeix de tu a tu, amb la que Rothko va fer per la capella de Houston, fa cinquanta anys. En aquell encàrrec privat, Rothko va imposar una paleta fosca. En la proposta montserratina de Scully, hi ha grisos, però hi ha un diàleg més vibrant amb l’amabilitat del blau, el vermell ingres i altres tonalitats que responen a altres realitats personals (el Mediterrani, “la fugocitat de Santa Cecília”, etc). De totes maneres no és nova ni estranya la relació de l’art abstracte amb l’espiritualitat. Ja no ens hauria de venir de nou.
Treball complex
 |
| Vista de l’absis des de la nau lateral dretana |
La relació de Scully amb Montserrat passa perqué el pintor crec que ha passat temporades a Catalunya i és un artista representat pel galerista Carles Taché. Proposat i encarregada l’obra, la tasca de Scully, l’ha ocupat varis anys en la recerca dels plantejaments més oportuns, que inclús ha hagut de modificar a la llum de troballes inesperades en les tasques de restauració. Al final, el projecte s’ha resolt amb unes cinc o sis peces de gran format, tres de mitjanes i elements de suport com el plafó de pasta vidrada del darrera altar, la creu escultòrica de l’altar, les dues exemptes dels intradós de l’arc, vitralls a les cinc finestres i petits quadrets pintats sobre la paret mateixa. Cada peça està pensada en termes de mesura, per un dels espais i amb combinació amb la resta d’elements plàstics. Sobretot amb la lluminositat de cada sector i la claror que difonen els vitralls translúcids de colors groc, vermell i blau –els colors primaris-, que hi ha repartits entre cada una de les dues absidioles i l’absis principal. Una qüestió que potser es percebria més si tot fos a mercè de la llum solar, amb la llum elèctrica interior apagada. Però ara és qüestió de fixar-se amb les peces.
Els grisos, de lligam rothkonià, prenen la paraula a la peça que rep al visitant. Una peça gran. Scully treballa cercant ritmes cromàtics, oposats amb ritmes geomètrics i repeticions. Sobretot fa faixes. I pinta colors plans directament sobre la superfície o a sobre de tons contraris de base, cercant l’expressió a través de la transparència, els límits entre tons, el ritme concret de la pinzellada. Als peus de la nau hi ha dues pintures dedicades a Santa Cecília, a les que evocaria a través de la personificació del vermell amb la Santa. També ha introduït retallar la superfície per introduir com un pegat, amb un motiu discordant. En la pintura de la dreta, un retall de fons blanc, creuat de línies negres, evoca un pentagrama –Santa Cecilia, patrona de la música o personificació de la dona que s’expressa a través de l’art musical-.
Segons l’audio-guia, les pintures estan carregades de simbolismes mitològics i referències al lloc. Però com a art abstracte expressionista, l’empatia primera apel·la a sentiments de reserva, inclús de por, misteri. El blau, que es diu “mediterrani”, em sembla fosc, inclús embrutat. Els núvols que coronaven avui el massís i que es passegen encara pel país són més amics dels bordeus i mostasses d’Scully que els tons vermells i grocs, més vibrants, més afins a Miró. Com uns companys de viatge, les pintures d’Scully no s’acaben de conèixer el primer dia. I certament seria interessant veure com respondrien si l’espai s’utilitzés per a celebrar-hi alguna missa o comentari dels evangelis, ja que a vegades les idees revoten amb l’art i aquest es significa de manera diferent. No farem la prova?
Amb tot crec que és un treball xulo, si bé en termes generals es parla de la intervenció a Santa Cecilia com a pintura mural. Però no em sembla el més adequat: realment, la part de formats més grans, són pintures a l’oli sobre alumini, penjades sobre la paret. Sobre la pròpia paret, només hi ha com uns petits requadres, amb les franges de colors geomètrics pintades sobre un fons preparat. Pintura mural per mi hauria d’haver estat pintura al fresc o seca sobre el mateix mur o amb la tela, adaptada de manera molt més dissimulada, a la superfície parietal (com les grans teles de Riquer o Llimona a la basílica). Però de pintors al fresc, amb estils abstractes purs i de motivacions cristianes, n’hi ha? En qualsevol cas la intervenció de Scully retorna a Santa Cecilia un paper important com a espai per reflexionar sobre la fe a través d’una imatgeria contemporània i que com l’art romànic, podrà ser perenne, mentre hi hagi connexió entre l’obra, el “jo” i el seu significat teològic.
Calsina al Museu
 |
|
L’exposició montserratina de Calsina inclou pintures
com aquesta de primers dels anys 30. Calsina va formar
aviat el seu estil i temes característics. Aquesta tela la
va donar a la Generalitat per ser subhastada per generar
fons per les víctimes de la Guerra. Però el transport
fou interceptat i el contingut confiscat. Fou retornat
a la Generalitat fins el 1979.
|
Quan hem marxat de Santa Cecilia, hem estat a punt de marxar lluny de Montserrat, perquè l’entrada al santuari amb vehicle particular es veia complicada. Però al passar pel pont del cramallera hem recuperat el desig de completar bé la visita. Així que hem anat a l’aparcament de Monistrol i hem pujat pel camí de ferro. Vint minuts. 10 Euros, anar i tornar. Un cop dalt hem anat directes al museu. L’objectiu era visitar la proposta montserratina dedicada a Ramon Calsina. I sort que l’hem visitat. Perquè sent una mica més petita que la de Terrassa, inclou, sobretot pintures diferents a les vistes a l’antiga caixa egarenca. Sobretot es destaquen les que tenen la muntanya serrada de fons. Perquè Calsina hi tenia un lligam familiar, i com molts catalans, espiritual. La visita és extraordinària, per revifar interès pel treball d’aquest artista, nascut el 1901. Ara, mesos després, sé més sobre el lligam del seu tipus de figures amb el dibuix propi del Noucentisme (Aragay, Obiols, etc), però també estic convençut de la seva singularitat. Aquest cop he vist les pintures més ben plantejades per un fi significatiu i també molt millor el deix de nostàlgia, soledat i la protesta implícita en olis i dibuixos. També m’he fixat amb cites a grans pintors com Poussin o Manet. Aquest darrer el veig darrera la pintura dedicada a Tolouse-Lautrec, que també conecta amb els olis bohemis de Casas. En resum, és una altra exposició per passar-hi estona. I per anar descobrint: si que guarda fons la fundació familiar de Ramon Calsina! L’entrada a les exposicions temporals es pot separar de la visita general al museu.
No hem marxat de Montserrat sense entrar a la basílica. Hem saludat a la Moraneta des de lluny (la cua per anar al cambril frenava) i hem trobat altres coses com la làmpada donada per Veneçuela el 1953 o el relleu de bronze de Subirachs amb textos de Salvador Espriu. Que de fet hi ha moltes obres de Subirachs. Però això dóna matèria per un altre dia
badaluc 