- Proposem un anàlisi erràtic de les obres de l’exposició dels 75 anys de Premis Centelles.
Centelles. Al Marçó vell hi tenim ara l’exposició dels premiats i els seleccionats del Premi Centelles d’enguany i l’exposició del 75é aniversari amb artistes premiats, entre 1978 i 1998, al primer pis.
En l’anterior post dèiem que la tendència del Premi Centelles últimament havia anat de propostes abstractes a figuratives. Aquesta és una variació que potser es podria demostrar amb l’exposició dels 75 anys. Però no és possible traçar el paral·lel: la mostra reuneix obres fetes quan el tema havia de ser Centelles i unes altres de tema lliure. Però d’aquesta etapa lliure, que és la que continua actualment, a la mostra només hi ha tres peces. Falten obres de vuit edicions: 1989 i de 1991 a 1996. Artistes que entenem no s’han localitzat o no han continuat pintant. També falten obres de les peces de tema centellenc: anys 1982, 1983 i 1986. Incomprensiblement falta l’obra de Joan Abancó, del 1982, que s’ha mort, però la família té accés a obra seva.
Per cobrir les absències ho podem fer amb el llibre “58 anys de premi Centelles de pintura”, de l’any 2000. Efectivament les propostes, quan són de tema lliure, acullen diferents estils dintre l’abstracció amb més o menys suggerències d’objectes. Curiosament molts dels premiats pertanyen a una mateixa franja generacional nascuda durant els anys cinquanta i per tant, als anys vuitanta tenen una trentena d’anys.
Un joc
La mostra dels 75 anys permet fer un altre exercici. Com que posa de costat l’obra premiada amb una d’actual dels artistes participants, anima a fer una comparativa. Tot i tenint en compte que entre les dues obres hi poden haver entre vint i quaranta anys de distancia i per tant moltes etapes de fer i refer al mig. Però tot i així anima a una especulació que demostra que els pintors han seguit un procés evolutiu individual.
A vegades he pensat que el camí de pintura figurativa a abstracte és el que és normal. Ja que es parteix del coneixement dels objectes i es tendeix cap a una deconstrucció natural de la realitat. Partir de plantejaments abstractes potser es fa com a partir d’un tanteig intuïtiu que no sempre forma part d’un rodatge aprés per l’artista. Com començar la casa per la teulada.
Ens centrarem en tres casos. Martín Carral aporta un exemple interessant: va guanyar el Premi Centelles el 1990, amb una pintura composta de motius concèntrics, “Tensions industrials”, feta amb pintura i matèria, de tons apagats: marrons, beixos, negres. Gràcies al llibre dels “58 anys” podem saber que des dels anys vuitanta que comença a destacar guanyant premis i fent expos individuals. Per tant l’obra de Centelles no és de les primeres que fa. L’obra recent que ha enviat és titula “Cosmos VII”, és del 2014 i inclou motius concèntrics similars que tapen un conjunt d’imatges fotogràfiques transferides dedicades a entorns urbans asiàtics. D’entrada sembla que Carral hagi omplert d’imatges realistes els seus conjunts matèrics abstractes, però no podem dir si retorna o forma part d’un sender en el que ha anat introduint formes.
Al costat de Carral hi ha les pintures de Julio García Iglesias, que el 1984 va guanyar el Premi amb un tema centellenc. Amb falta de dades més precises, veiem
que torna al Marçó amb una tela a l’oli, “Harmonia al mercat” dedicada a un espai difícil de reconèixer, poblat sobretot de formes desdibuixades i suggerides. L’harmonia del títol sembla estar en el co
ntrast de tons, de forma similar a la pintura centellenca, que també es mou entre gammes clares i terroses.
El 1984 sembla que va ser el primer que es va fer un doble premi, escollint una altra pintura de tema lliure, que també es va endur 75.000 pessetes, que va ser per a Ma Rosa Terradellas, de Manlleu, que no es troba a l’expo dels 75 anys. Anys més tard es va deixar de premiar el tema local.
Seguint amb la nostra comparació, un altre cas prou interessant l’ofereix Pablo Rodríguez Guy que el 1979 guanyava el Premi Centelles amb una tela dedicada al poble que ja oferia una imatge amb tocs geomètrics i una figuració abstractiva, perquè per sota imatge urbana distorsiona les formes i ofereix tocs pictòrics suggestius. La pintura del 2016, “Travessia”, està plantejada amb una poètica de formes expressives i tessel·les de piscina enganxades, totalment destinada a l’exploració lliure dels sentits.
Segurament si coneguéssim millor l’obra dels Premis Centelles del passat podríem valorar millor l’obra que presenten. Potser la missió del Marçó s’hauria de cenyir a reconstruir i informar d’aquestes biografies artístiques que actualment tenim exposades amb bastants buits. Encara és més difícil valorar aquests noms dintre el context general de la pintura catalana, on d’entrada hi trobem una munió important d’artistes pintors, molts amb propostes prou interessants. D’entrada parlem d’èxits individuals.
badaluc 