Margarita Sans-Jordi, l’escultora

Centelles. Fa uns mesos ressenyàvem l’exposició de Josep Clarà a Can Mario i en destacàvem les seves qualitats i també la falta que fa que sigui més reconegut.

Però la mateixa medicina augmentada en dosis caldria també aplicar-la a la  Margarita Sans-Jordi, que era una dona que  també va ser escultora i amb un bon reconeixement mentre s’hi va dedicar. Però per raons que se’ns escapen, de mica en mica i sobretot des de la seva mort el 2006, ha anat quedant en silenci el seu nom i la seva obra.

Sort que hi ha el seu fill, Eduardo de Mendoza Sans, que juntament amb la seva dona, la periodista Paloma Soler s’han armat de ganes i paciència per documentar exhaustivament l’obra de la mare, recopilar tota la informació biogràfica i escriure un llibre, “Escultora Margarita Sans-Jordi”, que acaben de presentar, explicant els orígens familiars, la carrera com escultora des dels inicis, l’etapa de formació  i joventut, els anys de la postguerra i l’etapa final. I inclou un catàleg exhaustiu de tota l’obra.

Margarita Sans-Jordi era nascuda a Barcelona el 1911. Catalana, amb arrels familiars cubanes, començà de petita, de forma autodidàctica a tallar figures de fusta – amb una Gillette-,  fins que familiars i amics l’animaren a aprendre més i a dedicar-se a l’escultura. Un dentista la posà en contacte amb Àngel Ferrant, que l’hi ensenyà a manejar les eines apropiades, fins que Ferrant marxà a Madrid. Desprès, fou l’hora del seu gran mestre, Josep Llimona, de qui Margarita en destil·là l’estil, alhora que entre els dos nèxia una bona complicitat.

Margarita no es quedà a Barcelona, sino que també viatjà a Madrid, becada a la Casa de Velázquez i més tard aniria a  París –on  també exposarà- i viatjaria pel Mediterrani, sempre empesa per una gran curiositat i ganes d’ampliar els seus coneixements artístics.

Una alta mirada

L’obra de Margarita Sans-Jordi potser sí que recorda a la de Llimona, però el tipus de bellesa femenina, el tipus de rostres i també els temes, potser són més naturals i no tant idealitzats. L’escultora va fer molts busts i nusos, treballava tant la fusta com la pedra: tallar i picar no l’hi feia ni por ni mandra. I això l’hi complicà a vegades les coses, ja que a la seva època era estrany que una dona fes escultura -i utilitzant pedra o fusta-, ja que es pensava que era coses d’homes i era típic que la seva obra s’analitzés amb ulls masculanitzats.

En el llibre es recalca sovint les dificultats que com a dona i sobretot a la postguerra va patir l’artista per obrir-se camí en un ofici d’homes. Margarita també va ser mare de cinc fills i va complir amb els deures familiars. Però no va deixar de fer escultura, fins que els ossos es van  tornar delicats. Tota la vida va anar rebent encàrrecs i durant la postguerra va treballar per entitats com el monestir de Montserrat i va continuar fent nusos, per participar a diferents certàmens i exposicions.

Al llarg de la  seva vida, tant al principi  quan feia exposicions a les  Galerias  Layetanas, com en circuits per les espanyes sempre va  rebre bones crítiques i la seva obra va ser elogiada. Així parlem d’una dona que tot i les  circumstàncies va poder viure del seu art i per les seves obres fou coneguda.

Dels inicis destacaria una talla dedicada a dos cowboys, que van sortir a després de veure un Western. Una escultura original que s’escapa de les típiques dones nues, génere que Margarita també en va fer, com testimonia el catàleg. També va fer retrats i obra de temàtica religiosa, però amb una mirada potser més realista.

El  llibre de més de tres-centes pàgines es ven a través d’Amazon. És un volum escrit en un estil amè, divertit i familiar, sense amagar la relació de l’autor amb l’escultora. Prologa el llibre, l’escriptor Eduardo Mendoza, cosí de l’autor del llibre.