Artigau quan tenia 25 anys

• Al Museu d’art de Girona, un centenar d’obres de col·leccions particulars i del fons de l’artista, revisaran des de dissabte, l’etapa de denúncia social de Francesc Artigau

Centelles. L’agenda es comença a omplir d’activitats artístiques. Diumenge passat, una col·lectiva dedicada a Josep Guinovart al seu Espai d’Agramunt. Aquesta setmana, dijous, és la que es presenta la gran obra que Vicenç Viaplana ha pintat a la quarta planta del Museu de Granollers. I dissabte vinent és el torn de Francesc Artigau, que inaugura una important mostra al Museu d’art de Girona.

Parlem-ne: l’exposició que a hores d’ara estan muntant, al museu del costat de la catedral gironina, estarà dedicada a l’obra que va de l’any 1965 al 1977. Des de la primera exposició a la galeria Belarte, fins a les primeres eleccions democràtiques.

Les obres que s’han seleccionat i que caracteritzen aquesta època estan especialment dedicades a denunciar i criticar: denúncia social, política, crítica a la societat de consum, crítica a les noves oligarquies, crítica als ídols dels mitjans de comunicació de l’època, denúncies ecològiques, referències al maig del 68. Francesc Artigau (Barcelona, 1940) sempre s’ha inspirat en la realitat, en l’entorn quotidià. I quan tenia vint-i-cinc anys, la seva pintura tenia aquest signe més crític. Per tot això l’exposició es titula “Cròniques d’una realitat”.

Sergi Plans és el comissari de la proposta i qui ha estat dos anys estudiant aquesta etapa i localitzant l’obra. L’exposició comptarà amb un centenar de peces, algunes procedents de col·leccions privades, d’altres que guarda el mateix Artigau. Complementari a la mostra, es publicarà un catàleg monogràfic de 180 pàgines.

En un anterior post al blog ja explicàvem que l’artista barceloní s’havia aficionat a fer vídeos a Youtube explicant facetes de la seva carrera. Potser per això, en vistes d’aquesta exposició, per alguns dels vídeos han anat circulant algunes de les obres d’aquest període.

Nova mirada

Les obres que de moment hem pogut “espiar” a través de les xarxes gaudeixen ja de la paleta colorista del pintor. Però també recordo l’obra del 1962, dedicada als emigrants que era de tons més foscos. De manera que segurament també assistirem a una evolució tant tonal, com també formal, en la que de mica en mica l’artista anirà definint el seu estil característic.

En aquesta etapa, paral·lela a altres manifestacions culturals de denúncia, com la “Nova Cançó”, la pintura d’Artigau coneixerà una bona acceptació crítica. I a partir del 77, amb el canvi de context polític, l’artista, com tothom, evolucionarà cap a altres interessos més diversos. Però seguirà l’accent a l’entorn, si bé sempre se’ns mostri “la realitat vista pel pintor”.  A partir del 1975 Artigau també començarà la seva tasca com a docent.

No menys important i que el comissari també destaca, és que el tipus de pintura de l’Artigau, -a qui situa com a representant destacable de la Nova Figuració-,  en aquella època, s’oposaria de manera activa a l’informalisme. L’estil de pintura de Tàpies o de Lucio Muñoz, ens diu, era fomentat pel Règim per donar imatge de modernitat.  La figuració no estava de moda. I també és cert que fins fa poc, la figuració no ha tornat a gaudir d’una acceptació generalitzada,en front a l’abstracció. I el cert és que la figuració, el realisme també poden ser moderns.

L’exposició que es podrà veure fins el 12 de setembre ens permet revisar un període crucial d’un pintor destacat del nostre país i encara en actiu.