Fem una llarga passejada per les principals propostes artístiques d’estiu de Sant Cugat del Vallès, dedicades a Grau-Garriga i a la biennal d’art contemporani català
Imatge de la capçalera: Disposició del conjunt de tapissos “Vell estendard d’aquí” del 1985, de Josep Grau-Garriga, tal i com es mostra a la sala capitular del monestir de Sant Cugat. Grau-Garriga fa deu anys que va morir.
Sant Cugat del Vallès/ Centelles. No sabia massa bé si fer un o dos articles per ressenyar la visita del dissabte a Sant Cugat. Però una activitat del Josep Canals, director de la galeria homònima, m’ha donat una idea: dijous 5, a les 7, faran una visita guiada per en Carles Delclaux, per les propostes dedicades a Grau-Garriga, “monstre” del tapís contemporani, de qui enguany es compleixen deu anys del seu traspàs. Segons Canals, les exposicions d’ell que hi havia previstes aquest estiu, no tenien en compte aquest detall i ell ho ha volgut subratllar amb una exposició a la seva galeria i amb les visites comentades, per conèixer el seu llegat santcugatenc.
Delclaux,que domina a fons el tapís i l’obra de Grau-Garriga, conduirà la visita guiada i al mateix temps és un dels artistes participants a la Biennal d’Art Contemporani Català 2020. La Biennal, després de l’etapa barcelonina, actualment es pot veure a la seu de la Fundació Cabanas, a Sant Cugat. Es pot visitar, gratuïtament, durant aquest mes d’agost, en que si no canvia res, serà el seu final per sempre més. Delclaux ens farà de pont entre una cita i les altres.
El final d’un projecte
Efectivament Sant Cugat és l’última estació de la Biennal. Però volem dir l’última definitivament: l’estació terminal. Josep Canals i els seus col·laboradors han organitzat durant quaranta anys aquesta cita, dedicada a fomentar el treball dels artistes joves del país. Però ha arribat un moment en que ni les institucions municipals, ni les de mes amunt, ni entitats privades, han mostrat cap mena d’interès en perpetuar-ho més enllà. Canals no vol que el seu projecte emigri a altres poblacions, fora de Sant Cugat. Després ja seria una altra cosa. I plega.
Per dir adéu al projecte, han seleccionat un grapat d’artistes que havien format part de les primeres biennals i que avui ja tenen un nom -i unes edats-. A la seu de la Fundació Cabanas –ubicada al carrer Santiago Rusiñol, 60, prop de la plaça del monestir-, s’hi poden veure obres d’artistes tant destacats com Ignasi Aballí, Sergi Barnils, Tom Carr, Neus Colet, Lourdes Fisa, Enric Pladevall, Vicenç Viaplana, Viladecans, Roser Oduber o Joan Fontcuberta.
Els artistes els han seleccionat els experts, però alguns dels creadors han mirat de portar obra representativa dels anys en que van participar. I d’altres és obra més recent. En aquest blog, per exemple, hem parlat un parell de cops del Sergi Barnils: a la Biennal hi és present amb un quadre del 2012, per tant d’una etapa madura. La pintura està dedicada a la Creació, en concret de la llum: tot negre, a sobre s’hi desplega la seva cal·ligrafia amb un traçat blanc. Barnils té l’estudi a Sant Cugat. Viaplana, que també hem dedicat articles, és present amb una pintura de caire més abstracte, del 1983. En aquest cas és més de la seva joventut.
Una de les participacions més destacades és la de Joan Fontcuberta que ha fet expressament per aquesta Biennal un vídeo: captura pantalles de les xarxes socials amb referències visuals dels 591 artistes que han passat per les successives biennals, que van passant a diferents velocitats. Repetim: 591 artistes han passat per les biennals. I en un tríptic que han publicat adjunten imatges amb polítics com Pujol (1986) o consellers com Guitart (1990) inauguran biennals.
Grau-Garriga protagonista de l’estiu a Sant Cugat
Com ja hem vist, Sant Cugat és terra de tapissos i a la Biennal hi trobem una lleugera referència en l’obra de Maria Fabre. Carmen Anzano també embolica amb cintes de colors vermellosos el bastidor, creant una composició poètica. Però el gran representant a la Biennal, és Carles Delclaux.
Delclaux, com Grau-Garriga, és nascut a Sant Cugat, el 1951. Format a la Casa Aymat i a l’Escola Massana. Entre 1970 i 1974 dirigí l’Escola Catalana del Tapís. Allà va conèixer a fons i va col·laborar amb la “bèstia negre” Grau-Garriga. Aquest nascut el 1929, i per tant de la mateixa generació que Subirachs, a qui ens referíem en l’article anterior.
La visita del dijous podrà servir per visitar l’exposició a la galeria Canals i l’espectacular muntatge a la sala capitular del claustre del monestir. Però no podrà incloure l’exposició “Vermells”, tancada durant l’agost –inexplicablement quan la gent volta- que segueix muntada al centre Grau-Garriga, a Cal Quitèria. Aquesta mostra reuneix obra per testimoniar la importància del color de la sang, en l’obra de l’artista. En alguns llocs posa que l’exposició es reobrirà el setembre.
Dissabte sí que vam poder veure aquesta exposició instal·lada en una masia construïda el 1879, quan Sant Cugat era terra de vins. Comissariada per Àlex Mitrani i Jordi Garrido, reuneix tan pintura, com dibuix, com sobretot tapissos. Val la pena.
Impressionen les seves obres tèxtils amb la matèria que sembla explotar i que converteixen cada peça en una manifestació expressionista . Grau-Garriga utilitzava el vermell per diferents significats: la sang, la política, l’espai i per projectar. Em va semblar interessant, que en el “vermell sanguini”, hi hagi una peça gran que es refereix a la “gestació”. Tot un homenatge a la maternitat i a la dona. L’obra és impressionant. L’exposició també reuneix pintura, en la que Grau-Garriga empra el col·lage.
Altres exemples de pintura i alguns dibuixos amb tintes es poden veure també a la galeria Canals –carrer Orient, 24, darrera el monestir. Aquest espai es redueix a un passadís de casa del galerista –on a la sala d’estar, quan no hi ha Covid, organitza vetllades culturals-. Explica que no l’hi importaria fer exposicions només amb tres obres, si és que són peces que valen la pena. En aquest cas n’hi ha unes quantes més: dibuixos i pintures que permeten fixar-se amb detalls com les taques sinuoses de formes i línies que evoquen rostres o animals. Canals ens fa fixar en l’interès de Grau-Garriga per fer marcs dintre de les seves obres. Em crida l’atenció un dibuix homenatge als “homenots“ de Pla, amb tot de paraules que fan referència a personatges, llocs, ideologies, etc.
Però si no en teniu prou de Grau-Garriga cal que passeu per la sala capitular del claustre del monestir on hi ha un “environament” o instal·lació de tapissos –annex de l’exposició dels vermells-. Es tracta del conjunt “Vell estendard d’aquí” del 1985, que s’ha mostrat altres vegades amb diferents disposicions (a Châteauroux, a París i a Sant Cugat). Ben grans i tensats, no toquen mai al terra i es combinen per formar una escultura que convida a passejar-s’hi i a descobrir els diversos matisos i textures.
Si visiteu Sant Cugat i us deixeu endur pels seus carrers, també és interessant conèixer el seu antic celler cooperatiu, projectat per Cèsar Martinell, enguany fa cent anys. No és gaire lluny del monestir. També val la pena visitar l’església monacal, que actualment és la parròquia.
badaluc 