Aymerich i Armengol: la memòria que perdura

Al Museu Palau Solterra agrupen imatges dels dos fotoperiodistes per les mateixes manifestacions dels anys 1976-78: memòria, similituds i diferències per unes queixes no del tot superades

Imatge capçalera: Manifestació feminista a la Rambla de Catalunya de Barcelona, l’any 1977, en una fotografia de Pilar Aymerich.

Torroella de Montgrí/ Centelles.  A Torroella hi ha el Palau Solterra, museu,  seu del fons de fotografia de la Fundació Vila Casas (c/Església, 10). Cada estiu organitzen exposicions i des del juny, que tinc apuntada la proposta protagonitzada per Pilar Aymerich i Manel Armengol. Amb ells iniciem el petit triangle per les propostes empordaneses de l’agost. Aquesta hi és fins el 21 de novembre.

Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) ja havia tingut una exposició al museu el 2012 amb fotografies de la seva etapa més reconeguda, des de finals dels seixanta fins a finals dels setanta, que és  quan testimonïa el neguit cultural, social i les manifestacions de la Transició. La seva obra ja la coneixíem més. En canvi en Manel Armengol (Badalona, 1949) ens passava més desapercebut tot i que té imatges que han passat a la memòria  històrica, com una de molt icònica, dels grisos ostiant amb porres a uns manifestants.

Els dos protagonitzen una de les tres exposicions del Palau Solterra. No és la mostra més gran, però sí la més intensa, amb quaranta positius dedicats a les manifestacions i protestes que es van esdevenir a partir del 1976, a Catalunya, amb diferents motivacions i repercussions.

Tots dos fotògrafs van donar testimonis dels fets, responent a encàrrecs de premsa o motivats ells mateixos per deixar record d’uns moments històrics. Com escriuen al text de presentació “Per fi, el que passava al carrer podia sortir als diaris i les revistes, la gent del nostre país es feia visible, existia, lluitava i demanava drets per una cultura i una societat millor…”.

Manifestació de l’1 de febrer de 1976, a Barcelona, sota la convocatòria “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, imatge de Manel Armengol

Blanc i negre

La mostra permet recordar, comparar i separar. Per exemple, a la “manifestació per la despenalització de l’adulteri”, del 1976. La mostra està molt bé perquè et situa en el context i explica el perquè dels fets: a l’època l’adulteri era delicte i es castigava a les dones amb 6 anys de presó i als homes ”només en cas que visquessin amistançats al domicili conjugal”.  Hi va haver el cas d’una veïna del barri del Besòs, María Ángeles Muñoz, que va servir per posar en evidència les desigualtats, que en el fons consideraven la dona com una propietat del marit. Es van organitzar manifestacions, es va popularitzar l’eslògan “Jo també soc adúltera”. I amb el temps, el 1978, es va aconseguir que l’adulteri, legalment fos despenalitzat. A les primeres manifestacions Aymerich i Armengol es passejaven amb la seva càmera per allà. I per casualitat es van fixar amb una de les dones protestants, carregades amb un fill a les espatlles. Crec que la dona d’Armengol està a l’esquerra de la d’Aymerich. Cadascú des de la seva mirada i intenció. Aymerich també té fotografiada la María Ángeles, anant als jutjats.

Una altra manifestació: els treballadors de Motor Ibérica es mobilitzaven contra el pla de viabilitat de l’empresa. Paral·lelament, les seves dones, que sempre havien estat humils mestresses de casa, es van organitzar i es van tancar vint-i-vuit dies a l’església de Sant Andreu del Palomar. Fins que la policia les va desallotjar. En aquest cas ja veiem una interessant diferència entre Armengol i Aymerich: mentre el primer pot fotografiar les protagonistes des de fora, des del carrer; la Pilar es pot introduir i immortalitzar la seva vida en comunitat i la sagristia reconvertida en rebost i cuina col·lectiva.

La mateixa situació es produeix amb les manifestacions al voltant de la presó de dones de la Trinitat (1978). Fins aleshores la presó estava controlada per unes monges. Les recluses no podien ni llegir “publicacions legals”, ni parlar amb la seva llengua, ni vestir-se amb la seva roba. A més, el 1977, el 45,5% de les dones hi eren per delictes com avortament, abandonament familiar, adulteri o idees polítiques, a més d’infanticidi. La manifestació volia canvis. Era el 1978. Durant els dies de manifestació Armengol corria per fora, però Aymerich ja era a dintre i va poder mostrar “la presó” per dintre i fotografiar el personal, el dia en què van entrar les funcionàries, un dia de maig, que substituïen les monges i les internes que van fer la transició.

Les fotografies de Manel Armengol  i Pilar Aymerich tenen similituds, però a grans trets Armengol potser tendeix més a buscar panoràmiques, mentre que Aymerich trenca els enfocaments o explica l’escena per detalls. Ho veiem bastant bé en les fotos de la manifestació per l’amnistia, de 1976. Tots dos fotoperiodistes es situen al voltant de l’obelisc de la plaça Cinc d’Oros de la Diagonal, on un grup de manifestants es va concentrar i van embolicar amb la senyera, l’escultura de Marès, símbol de la victòria franquista. Armengol ens situa al lloc barceloní, explica l’escena i la intenció en un sol “clic”. Aymerich, en canvi estava per sota els manifestants enfilats i agafa una imatge més contrapicada, amb un dramatisme diferent.

Presó de dones de la Trinitat, el dia que van entrar les funcionàries que substituïen a les monges, maig del 1978, una foto de Pilar Aymerich

Cercles concèntrics

L’exposició agrupa les fotografies per manifestacions i protestes i n’hi ha de diferents colors i motius socials i no falten els reportatges dedicats a la celebració de la primera Diada, el 1976, després de la mort del dictador.

Pels més jovenets, se’ns escapava una mica que el governador civil va accedir a les peticions llargament trameses pels organitzadors, per celebrar-la. Però ho va traslladar a Sant Boi de Llobregat, amb l’esperança que la distància, desmotivés el trasllat de la ciutadania: va fallar amb la intenció i Sant Boi va aplegar, segons les estimacions, unes 80.000 persones. Armengol i Aymerich també eren a l’altra cantó del Llobregat.

La mostra també té una part més “d’individus” amb retrats dedicats a personatges de la nova moguda cultural. Aymerich ja feia anys que era reconeguda pels seus retrats i a la mostra figura el seu “Ovidi Montllor” del 1972, treien fum, com si fos ell “la fera ferotge”.  També hi ha un retrat de la seva gran amiga i col·laboradora Montserrat Roig, d’aquí enguany es compleixen trenta anys de la seva mort. Armengol també té el seu retrat del cantautor i d’actors de l’escena alternativa.

La mostra es tanca amb una selecció d’imatges d’Armengol dedicades a unes protestes a Torroella,  contra la contaminació del Ter… del 1976. Amb alguns temes sembla exactament que hàgim anat donant voltes i encara parlem del mateix! Valgui l’exposició per fer memòria i intentar avançar. I a veure quan  veiem obra nova dels dos autors, que han anat continuant amb altres al·licients fotogràfics.

Finalitzo aquest article amb un enllaç als tres altres articles dedicats a Aymerich que s’han publicat en aquest blog:

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: