Pintura per després de la Mercè

Dominika Berger i Miguel Rasero exposen la seva pintura més recent a la Sala Parés de Barcelona

Barcelona / Centelles. Publico la tercera entrega del repàs a les exposicions inaugurades amb la Barcelona Gallery Weekend, el dia 15. El passat dissabte, a quarts de 5 ja plovia i la Sala Parés va servir de refugi. A dintre destaquen dues propostes: a baix pintura de Miguel Rasero (Doña  Mencia, Còrdova, 1955) i a dalt, la de Dominika Berger (Wroclaw, Polònia, 1966). Tots dos originaris de fora de Catalunya, però establerts i amb estudis a Barcelona. Rasero es va establir aviat amb la seva família a la Ciutat Comtal i va cursar Belles Arts aquí. Berger va passar abans per la facultat de Cracòvia i després va fer el doctorat a casa nostre.

Així com Rasero recordem obres d’etapes anteriors molt diferents, Berger podríem dir que s’ha obsessionat amb un únic tema, que va treballant i madurant obra a obra. Però cada artista treu suc de la seva inspiració i la seva obra pot fer gaudir d’una bona estona després de les festes de la Mercè.

Obra de la pandèmia

Rasero porta obra feta durant la pandèmia. Perquè a la primavera del 2020, quan la Covid marcava el nostre dia a dia, el pintor rondava per un indret tranquil de la Terra Alta que s’anomena Camp de l’Abadia. Era a allà i va estar pintant durant una bona temporada el què tenia més a l’abast. Presenta una col·lecció de pintures acríliques que ens mostren els habitatges, el taller, la gent, els pobles de la zona i la natura.

Podríem dir que l’estil és figuratiu, amb una paleta de verds i tons més aviat pàl·lids i sobretot hi ha una variant que està amb la perspectiva: a vegades és convencional i en d’altres situa tots els elements en un sol pla o combina punts de vista d’aire més cubista. A vegades, quan per exemple surten escales i en d’altres aspectes, la proposta em recorda una mica a la d’Artigau. Però no pas pel color que com dic tira a apagat. I no comparo ni per assenyalar, ni per criticar, ni en negatiu. Potser com una cita positiva que Rasero incorpora en la seva sèrie que en general  és interessant. També hi ha unes quantes obres, grans formats, fetes amb collage, que és un tipus d’obra que l’artista fa actualment. En conjunt la col·lecció que Rasero presenta és com una narració de la seva estada tranquil·la i enriquidora a la Terra Alta.

Caps

Dominika Berger ve de Polònia i des de l’any 2000 viu a Barcelona. Algunes de les seves obres han passat per Centelles, seleccionades pel premi de pintura. I en tots els casos i durant molts anys la seva pintura ha anat girant entorn a la representació de caps humans. Normalment de cara, a vegades movent el punt de vista, a vegades de perfil i molt sovint amb els ulls tancats. Primer era monocromàtica. Ara van sortint els colors i fragmenta els rostres. Ella, en el seu web, diu que es va sentir captivada per la varietat de rostres que veia al Metro. Ho va elegir com a tema i inclús en va fer la tesi doctoral, per cert distingida amb una matrícula d’honor. Hi ha pintura acrílica, treball amb llapis i i diria que algun cop treballa amb transferències.

Berger treu molt suc del tema. Com veieu, repetir, repetir no ho fa. Sino que va variant i destil·lant una obra que com Sergi Doria diu, esborra les fronteres entre figuració i abstracció. Perquè  hi ha tot un treball amb el llapis i amb la pintura que donen textures i zones cromàtiques molt expressives. Aquest trànsit entre figuració i abstracció segurament no l’ha començat ella, però és cert que a mesura que han passat els anys, s’ha consolidat i ja no és tant important ser una cosa o l’altra, si no la qualitat de l’obra. Abans hem relacionat l’obra de Rasero amb un altre artista. La de Berger també es pot posar en relació amb la d’altres artistes que representen rostres, especialment penso amb Plensa, però també hi ha la Roser Oduber que  ho ha tocat. Perquè és un tema molt dels nostres dies, interessats com estem en reflexionar sobre els individus, la psicologia i la societat. Les dues exposicions es poden veure fins el 24 d’octubre.