Set hores de diferència

Exposicions d’estiu (VI)

Un article de diumenge a la tarda brinda esplaiar-se amb l’exposició “Intersecció”. Però tot i primant les obres colombianes, tot just palpem la punta del iceberg

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Mercè Jordà, directora del Centre d’art La Rectoria deia a la inauguració d’”Intersecció” que veia clares les diferències entre les obres colombianes i les catalanes. És cert que hi ha singularitats i que posant atenció i informant-se, en surten moltes més. Una pregunta, per obrir la prospecció: què hi fan unes rajoles hidràuliques a la pintura de Bibiana Camargo?

En el cas d’Angélica Ramírez els colors són molt concrets i també el material, fil, em fa pensar amb altres tradicions. Una altra artista que ens assenyala a altres geografies és l’extraordinari dibuix d’Isabella Arenas, carregat de màgia i símbols misteriosos.

Al costat del meu linòleum de “Sant Jordi” hi ha una obra del Fidel Castro. Que no és el “comandante”, sino un altre cubà, establert a Bucaramanga, que potser en aquesta obra no es veu molt clar, però en altres cita molt a les cultures ameríndies o dones empoderades, que no s’assemblen gaire a com ho fem aquí.

L’exposició a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor culmina el procés d’intercanvi amb dotze artistes colombians. A l’abril es va fer al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga i ara ens toca a nosaltres. Les obres colombianes són les mateixes que a allà, menys la d’un que no ha pogut participar: Iván Acevedo, Isabella Arenas, Lina Avendaño, Bibiana Camargo, Fidel Castro, Gio López, Jaya, Mari Menez, Sharon Padilla, Danny Sánchez y Angélica Ramírez, que també és la coordinadora colombiana del projecte. Entre els dotze catalans hi ha Glòria Auleda, Albert Cubells, Rob Dubois, Jaume Guardis, Sílvia Navarri, Glòria Ortega, Gemma Palau, Pere Pich, Stefano Puddu i Francesca Riu. Hi participo, i també hi ha Jaime Moroldo que és el “pare” de totes les operacions d’intercanvis artístics internacionals. Dels artistes catalans avui no en parlarem. Com que són els d’aquí, ja tindrem l’ocasió d’anar aprofundint, a poc a poc.

Sense estacions

Què sabem de Colòmbia? Tenim obres seves aquí. Quin és el seu context? Fa un temps es parlava molt de les guerrilles i si fos pel telediari, tot seria violència.  Però en canvi la foto de la ciutat de Bucaramanga, on vam exposar, ens remet a un entorn amazònic preciós.  Com que a Centelles tenim una veïna oriunda de Colòmbia, acudim a ella per conèixer de primera mà  el seu país. La Luz Adriana Varela, recent doctorada per la Universitat de Vic en rehabilitació neurològica, ens recorda que Colòmbia està banyada per les aigües del Pacífic i del mar del Carib. Que les zones costaneres, baixes, són càlides: a allà, una tarda, 40 graus són normals. Nosaltres ens desesperem, ella no. Però els departaments  centrals –Bogotà-, estan molt elevats, per sobre els 2800 metres. I allà el clima és més fred: Entre 15 i 20 graus durant el dia, 7 la nit. Però constant, tot l’any. No hi ha estacions. Tot i un període  de pluges, el sol sempre acaba la jornada a les 7. Colòmbia, amb set hores avançades respecte Catalunya, està travessada per la latitud equatorial.

La Luz és del departament –n’hi ha 32, com les autonomies- del Valle del Cauca, banyada pel Pacífic.  Hi ha departaments que viuen del sucre i el que aquí són extensions de blat allà ho són de canya. Bucaramanga, al departament de Santander, és a l’altra punta del país, a l’est, lluny i  més amunt, al mig de la selva. I ens descobreix que a allà, la indústria més representativa, és la del calçat.  De fet no ens va esmentar, ni un sol cop, el cafè. A la regió d’Antioquia, a Medellín,  són bons fabricants de roba.  Ella mateixa defensa la moda colombiana, que compateix amb altres potències, però té les seves propietats. I de fet ens parla de curiositats, com unes bosses (bolsos) que les dones teixeixen al departament de La Guajira, que estan molt de moda per la seva bellesa i dissenys geomètrics. I ens alerta que es venen per tot el món, sense saber el seu origen: són colombians i originalment, són unes peces que les dones wayuu aprenen a teixir, com millor poden, per vendre’s per quantes més “chivas” (cabres) millor. I aquí entrem amb les singularitats ancestrals dels antics pobles indígenes, que encara segueixen costums pròpies i diferents. No han fet mai antigues piràmides, com al Perú o Mèxic. Però sí hi ha testimonis d’estàtues de pedra grans com les de l’Illa de Pasqua. 

A Colòmbia es parlen encara moltes llengües autòctones. Quan ella va anar per la feina a La Guajira li va costar molt fer-se entendre i deixar clar al cap de la tribu, que ella no estava a la venda per cap chiva. La guerrilla i altres grups violents pul·lulen per zones amagades de la selva, de difícil accés. A Colòmbia les infraestructures no estan cuidades. No asseguren per res les mercaderies, perquè està molt arrelat robar o inclús, deixar-se robar la carga. Però amb tot, continua sent un país ric i interessant, que té a Bogotà una capital gran, important continentalment, i considerada un “port sec” pel volum de mercaderies que mou. Què hi fan unes rajoles hidràuliques pintades a la peça de la Bibiana?

Tornem a l’exposició: Bibiana Camargo viu ara a Barcelona, però resulta que a Colòmbia hi ha ciutats on encara prospera una indústria ceràmica similar. Les noves llars de l’etapa republicana, al segle XIX, feien servir les rajoles hidràuliques impulsades durant el Modernisme,  i al final se les van acabar fabricant ells i al seu gust. Fins al punt que aquesta tradició geomètrica, floral i de colors, ha inspirat un marca de moda a fer bosses amb motius brodats.

I els brodats, són una altra punta del iceberg de l’art colombià exposat a  La Rectoria. Com podem  veure en parts de la mateixa obra de la Bibiana. I a la d’Angélica, els brodats construeixen  les seves obres i els fils sobrants cauen com una cortina.

Angélica és fil i és un color especial: per referències d’ella sabem que la seva gamma es relaciona amb certes analítiques mèdiques. Però a mi em continuen recordant els colors tropicals, com els del guacamayo, aquest ocell amazònic tant bonic.

Les interseccions entre colombians i catalans, segurament es podrien anar separant i trobant. Però crec que seria millor continuar-ho en un altre text, perquè ja portem 6000 caràcters, i tots teniu coses per fer. L’exposició s’acaba, però les obres perduren i ja tindrem ocasió d’anar-ho parlant més. Salut!