Exposicions d’estiu (VII)
L’Alfolí de la Sal de l’Escala exposa una reportatge de la fotògrafa Pilar Aymerich dedicat al cementiri de Montjuïc i al Colón
L’Escala/ Centelles. Ara més que mai sembla que més poblacions catalanes disposen d’una sala d’exposicions adequada, molts cops ben aprofitant una casa antiga i ben il·luminada. Pensem amb llocs amb ofertes atractives i també em pregunto si seria possible fer una mena de gran mostra en xarxa.
Les rutes pel blog ens han portat a l’Escala, on hi ha l’Alfolí de la Sal, que és museu i arxiu i disposa d’uns espais magnífics a peu de carrer, ben frescs, voltats de pedra i parets aptes per penjar temporals. Vam anar a veure una sèrie fotogràfica de la Pilar Aymerich, completada per uns textos d’Isabel Segura. A partir del 31 d’agost ja ens van explicar que l’hi tocaria exposar a un pintor local, “alquimista” de l’expressionisme i el surrealisme, Joan Massenet.
Per la Pilar Aymerich ja vam arribar-nos l’any passat a Torroella, al Palau Solterra, seu fotogràfica de la Vila Casas, per unes imatges de manifestacions. De fet, la nova mostra empordanesa està vehiculada a través de la fundació de l’Antoni Vila Casas. M’agradaria creure que l’obra de la Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), desperta cada cop més interès i potser cada estiu tindrem una cita.
De cementiris n’hi ha de ben bonics i potser no encapçalen les visites turístiques, però són curiosos. Quan vam conèixer a l’autor, ja fa deu anys, ens va explicar que un dels temes que treballava era el de retratar cementiris. Són sèries recents. Ara en tenim un tastet, seleccionant per dos grans llocs: el cementiri de Montjuïc, de Barcelona. I el cementiri de Colón de l’Havana, Cuba. Tots dos inaugurats el segle XIX.
Sentiments atlàntics
La quarantena d’imatges són de gran format. Abunden els blancs i negres, però en el cas cubà també hi ha color. El reportatge explica l’estètica romàntica del decés. Especialment com les escultures expressen el dolor, el sentiment de pèrdua i lament i fan evident la mort. No és un reportatge de làpides. Aymerich investiga de forma curiosa i personal, i cerca allò que s’assembla i el que divergeix, respecte l’estatuària i la pedra monumental dels dos grans cementiris. A més inaugurats quan el romanticisme i el modernisme manaven en gustos.
Barcelona i l’Havana han estat units per un cordó umbilical amb vincles polítics, socials i familiars molt llarg. No és estrany, com ja hem vist amb les rajoles hidràuliques que viatgessin artistes, marbres, temes com la Mare de Déu de Montserrat i sobretot un gust artístic similar. Amb recursos compartits com les teles tapant rostres i cossos. En el cas de Barcelona, la mort esculpida tapant-se la cara és sensacional. Els dos cementiris comparteixen molt, però també gaudeixen d’atmosferes diferents. Encara teniu dies per anar-ho analitzant.
badaluc 