Glòria Ortega, nexes a Vic

Exposicions d’estiu (VIII)

L’artista porta al Temple Romà gràfica nova i escultures de ferro
Escultura i obra sobre paper ens presenten l’artista a Vic – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Quan parlàvem de l’exposició “Intersecció”, vam deixar escrit que dels artistes catalans en parlaríem. Ja tenim la primera oportunitat: Glòria Ortega Arimany, una de les participants, fa poc va inaugurar l’exposició “Nexus” al Temple Romà de Vic, que es podrà conèixer fins el 4 de setembre.

La Glòria resideix a la zona de Cardedeu i és coneguda com a escultora, amb obra pública a diversos llocs. I per tot això va tenir fa poc una bona exposició al Museu Arxiu Tomàs Balvey . També fa obra gràfica. A la Rectoria ja hi havia una peça de la sèrie Nexus, que és la que ha preparat pel Temple Romà. I al Mini-Print de Cadaqués també hi participa amb un gravat de colors i formes similars. Negres, vermells sobre blanc. Amb formes que tant recorden les seves escultures, com remeten a arquitectures o paisatges urbans. Entorns moderns.

L’exposició al Temple s’ha fet esperar. Es va ja plantejar fa dos anys i s’ha anat posposant. La pandèmia. Però ja està penjada i en marxa. Per la Glòria és una manera d’acostar-se als seus orígens. Perquè és filla de Manlleu i a Vic hi tè records. És per això que l’artista insisteix amb els nexes. Tot es relaciona. I ens ho demostra en les sèries on formes urbanes i colors s’intercalen, es connecten, estableixen vincles i ponts.

El Temple Romà o la reinterpretació d’arquitectura civil serveix de pretext a l’artista per explorar i expressar – Foto: Aleix Art

Un lloc especial

Quan parlem d’obra gràfica, parlem, evidentment de gravat. Obra sobre paper amb imatge, petjada d’una planxa. Que en el seu cas inclouen transferències de fotografies i també de planxes treballades. A vegades també intervé sobre l’estampa. De fet no veiem tiratge d’estampes -ni estan indicat o numerat. Són tot obra única. Papers amb el predomini d’uns tons -blanc, negre i vermells o similars- i amb unes variants de propostes visuals: la sèrie central està dedicada al Temple Romà mateix. La cel·la del segle II, que “embolcallava” per sorpresa el castell dels Montcada, a l’antiga Ausa. A la Renaixença s’hi van “recuperar” les columnes amb els noms gravats dels prohoms que en són tant característiques, amb els forats de la metralla de la guerra.

Glòria Ortega juga amb aquestes formes tant conegudes i emblemàtiques, cercant noves lectures i relacions. El mateix que es proposa en les noves escultures que ha preparat per aquesta individual i que també constitueixen un entramat geomètric amb àrees independents que es connecten. A l´última sèrie d’estampes presenta formes poligonals que són un camí que tot just comença a explorar. Parlant de nexes: avui fa anys del descobriment de la pedra Rosetta.

Mosaics en el cor de Centelles

Artistes amb mercat (I):

L’artista a la terrassa familiar on hi té muntat el taller – Foto: Aleix Art
Griselda Fabregó, artista musivària

Tenim sobre la taula fer a Centelles un mercat d’arts en paral·lel a l’oferta dels diumenges. Ens proposem presentar els artistes disposats i de qualsevol tècnica.

Centelles. I si l’escut dels Centelles representés un mosaic? Imaginem que amb aquests romboides junts com tessel·les, els “cavallers” de Jaume I, volguessin recordar els seus origens llegendaris, amb la Centcelles romana, Tarragona, on encara hi ha mosaics tant importants. Una “c” priva de relacionar-ho directament.  Però mirant el Passeig, amb el terra enrajolat de vermells i blancs, bé fan pensar amb un mosaic gegant i amb les nostres armes.

El Passeig, sobre un disseny de Manel Raspall és d’estil Modernista.  Griselda Fabregó insisteix que Centelles com a vila amb patrimoni Modernista l’hi pertoca tenir mosaics, com n’hi ha a cases i immobles d’altres indrets del país. Sempre busquem per Barcelona. El que amb el cas de Gaudí hi ha la divergència entre el mosaic de tessel·les petites i el trencadís, fet amb trossos més irregulars (com al Park Güell). Una innovació. I a Centelles, des del 1994, ja tenim un mosaic de trencadís. Al poliesportiu, ben olímpic, obra de José Luís Pascual.

Cal petar-ho

Un dels seus temes preferits són les papallones – Foto: Aleix Art

La Griselda practica de fet les dues tècniques. Ho ha investigat. L’octubre del 2020 quan la pandèmia semblava escampar, vam penjar la seva primera exposició a les Finestres d’El Trabuc. Hi havia una bona representació de peces. I encara faltava la més important, que pesava molt: una gran cara picassiana. Amb el temps encara ha sortit el mosaic amb el gos: un “cave canem” inspirat  amb les entrades domèstiques romanes.  I també hem conegut a la “reina”, una preciosa figureta de metre i mig d’altura –l’alçada de la seva filla-, recoberta de mosaics blaus, que t’ofereix la mà.

La Griselda segueix encara formant-se, perquè hi ha mestres a altres indrets, com a l’Hospitalet. I de fet per aquella zona van per organitzar una gran trobada de mosaics. A Ravenna també tenen tallers, però és una altra història. A L’Hospitalet, la Griselda, de fet ha participat en la col·locació de mosaics en llocs públics com estacions de metro.

Fa molts anys que la Griselda hi va treballant i cercant la manera de poder-s’hi dedicar plenament. Amb vistes a un possible mercat o pensant amb restaurants, també fa mosaics “gastronòmics” o  sobre cors de volum i tapes de caixetes de fusta. La Griselda, ella mateixa es trenca les rajoles de colors i es fa les composicions. I una altra pota del seu ofici és la didàctica. Cara al curs vinent s’ha ofert a fer cursos a escoles de Vic i també a Centelles. Inclús a peu de carrer,  dintre el futur mercat d’arts. Inclús ha  proposat fer un mosaic a algun mur del poble. Hi ha moltes idees. El futur no està escrit. Els mosaics són un dels tresors del gran patrimoni mediterrani que hem heredat per sempre. Pel que sembla el nom deriva de “muses”, les divinitats, perquè els antics deien que tantes tessel·les ben posades, eren obres d’elles.

El dol de Barcelona i l’Havana

Exposicions d’estiu (VII)

L’Alfolí de la Sal de l’Escala exposa una reportatge de la fotògrafa Pilar Aymerich dedicat al cementiri de Montjuïc i al Colón
Barcelona o L’Havana? El reportatge d’Aymerich ens passeja per llocs desconeguts de les dues capitals – Foto: Aleix Art

L’Escala/ Centelles. Ara més que mai sembla que més poblacions catalanes disposen d’una sala d’exposicions adequada, molts cops ben aprofitant una casa antiga i ben il·luminada. Pensem amb llocs amb ofertes atractives i també em pregunto si seria possible fer una mena de gran mostra en xarxa.

Les rutes pel blog ens han portat a l’Escala, on hi ha l’Alfolí de la Sal, que és museu i arxiu i disposa d’uns espais magnífics a peu de carrer, ben frescs, voltats de pedra i parets aptes per penjar temporals. Vam anar a veure una sèrie fotogràfica de la Pilar Aymerich, completada per uns textos d’Isabel Segura. A partir del 31 d’agost ja ens van explicar que l’hi tocaria exposar a un pintor local, “alquimista” de l’expressionisme i el surrealisme, Joan Massenet.

Per la Pilar Aymerich  ja vam arribar-nos l’any passat a Torroella, al Palau Solterra,  seu fotogràfica de la Vila Casas, per unes imatges de manifestacions. De fet, la nova mostra empordanesa està vehiculada a través de la fundació de l’Antoni Vila Casas. M’agradaria creure que l’obra de la Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), desperta cada cop més interès i potser cada estiu tindrem una cita.

De cementiris n’hi ha de ben bonics i potser no encapçalen les visites turístiques, però són curiosos. Quan vam conèixer a l’autor, ja fa deu anys, ens va explicar que un dels temes que treballava era el de retratar cementiris. Són sèries recents. Ara en tenim un tastet, seleccionant per dos grans llocs: el cementiri de Montjuïc, de Barcelona. I el cementiri de Colón de l’Havana, Cuba. Tots dos inaugurats el segle XIX.

Les fotografies en grisos, blancs i negres són distintives del treball de la fotògrafa barcelonina – Foto: Aleix Art

Sentiments atlàntics

La quarantena d’imatges són de gran format. Abunden els blancs i negres, però en el cas cubà també hi ha color. El reportatge explica l’estètica romàntica del decés. Especialment com les escultures expressen el dolor, el sentiment de pèrdua i lament i fan evident la mort. No és un reportatge de làpides. Aymerich investiga de forma curiosa i personal, i cerca allò que s’assembla i el que divergeix, respecte l’estatuària i la pedra monumental dels dos grans cementiris. A més inaugurats quan el romanticisme i el modernisme manaven en gustos.

Barcelona i l’Havana han estat units per un cordó umbilical amb vincles polítics, socials i  familiars molt llarg. No és estrany, com ja hem vist amb les rajoles hidràuliques que viatgessin artistes, marbres, temes com la Mare de Déu de Montserrat i sobretot un gust artístic similar. Amb recursos compartits  com les teles tapant rostres i cossos. En el cas de Barcelona, la mort esculpida tapant-se la cara és sensacional.  Els dos cementiris comparteixen molt, però també gaudeixen d’atmosferes diferents. Encara teniu dies per anar-ho analitzant.

Set hores de diferència

Exposicions d’estiu (VI)

Un article de diumenge a la tarda brinda esplaiar-se amb l’exposició “Intersecció”. Però tot i primant les obres colombianes, tot just palpem la punta del iceberg
“Quietud”, tècnica mixta de Bibiana Camargo. I al costat dret, “O2-CO2 – Estudi dialèctic I”, tècnica mixta de Francesca Riu, amb algunes coincidències com l’us de fils per brodar – Foto: Aleix Art

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Mercè Jordà, directora del Centre d’art La Rectoria deia a la inauguració d’”Intersecció” que veia clares les diferències entre les obres colombianes i les catalanes. És cert que hi ha singularitats i que posant atenció i informant-se, en surten moltes més. Una pregunta, per obrir la prospecció: què hi fan unes rajoles hidràuliques a la pintura de Bibiana Camargo?

En el cas d’Angélica Ramírez els colors són molt concrets i també el material, fil, em fa pensar amb altres tradicions. Una altra artista que ens assenyala a altres geografies és l’extraordinari dibuix d’Isabella Arenas, carregat de màgia i símbols misteriosos.

Al costat del meu linòleum de “Sant Jordi” hi ha una obra del Fidel Castro. Que no és el “comandante”, sino un altre cubà, establert a Bucaramanga, que potser en aquesta obra no es veu molt clar, però en altres cita molt a les cultures ameríndies o dones empoderades, que no s’assemblen gaire a com ho fem aquí.

L’exposició a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor culmina el procés d’intercanvi amb dotze artistes colombians. A l’abril es va fer al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga i ara ens toca a nosaltres. Les obres colombianes són les mateixes que a allà, menys la d’un que no ha pogut participar: Iván Acevedo, Isabella Arenas, Lina Avendaño, Bibiana Camargo, Fidel Castro, Gio López, Jaya, Mari Menez, Sharon Padilla, Danny Sánchez y Angélica Ramírez, que també és la coordinadora colombiana del projecte. Entre els dotze catalans hi ha Glòria Auleda, Albert Cubells, Rob Dubois, Jaume Guardis, Sílvia Navarri, Glòria Ortega, Gemma Palau, Pere Pich, Stefano Puddu i Francesca Riu. Hi participo, i també hi ha Jaime Moroldo que és el “pare” de totes les operacions d’intercanvis artístics internacionals. Dels artistes catalans avui no en parlarem. Com que són els d’aquí, ja tindrem l’ocasió d’anar aprofundint, a poc a poc.

Algunes peces del grup d’artistes catalans participants – Foto: Aleix Art

Sense estacions

Què sabem de Colòmbia? Tenim obres seves aquí. Quin és el seu context? Fa un temps es parlava molt de les guerrilles i si fos pel telediari, tot seria violència.  Però en canvi la foto de la ciutat de Bucaramanga, on vam exposar, ens remet a un entorn amazònic preciós.  Com que a Centelles tenim una veïna oriunda de Colòmbia, acudim a ella per conèixer de primera mà  el seu país. La Luz Adriana Varela, recent doctorada per la Universitat de Vic en rehabilitació neurològica, ens recorda que Colòmbia està banyada per les aigües del Pacífic i del mar del Carib. Que les zones costaneres, baixes, són càlides: a allà, una tarda, 40 graus són normals. Nosaltres ens desesperem, ella no. Però els departaments  centrals –Bogotà-, estan molt elevats, per sobre els 2800 metres. I allà el clima és més fred: Entre 15 i 20 graus durant el dia, 7 la nit. Però constant, tot l’any. No hi ha estacions. Tot i un període  de pluges, el sol sempre acaba la jornada a les 7. Colòmbia, amb set hores avançades respecte Catalunya, està travessada per la latitud equatorial.

La Luz és del departament –n’hi ha 32, com les autonomies- del Valle del Cauca, banyada pel Pacífic.  Hi ha departaments que viuen del sucre i el que aquí són extensions de blat allà ho són de canya. Bucaramanga, al departament de Santander, és a l’altra punta del país, a l’est, lluny i  més amunt, al mig de la selva. I ens descobreix que a allà, la indústria més representativa, és la del calçat.  De fet no ens va esmentar, ni un sol cop, el cafè. A la regió d’Antioquia, a Medellín,  són bons fabricants de roba.  Ella mateixa defensa la moda colombiana, que compateix amb altres potències, però té les seves propietats. I de fet ens parla de curiositats, com unes bosses (bolsos) que les dones teixeixen al departament de La Guajira, que estan molt de moda per la seva bellesa i dissenys geomètrics. I ens alerta que es venen per tot el món, sense saber el seu origen: són colombians i originalment, són unes peces que les dones wayuu aprenen a teixir, com millor poden, per vendre’s per quantes més “chivas” (cabres) millor. I aquí entrem amb les singularitats ancestrals dels antics pobles indígenes, que encara segueixen costums pròpies i diferents. No han fet mai antigues piràmides, com al Perú o Mèxic. Però sí hi ha testimonis d’estàtues de pedra grans com les de l’Illa de Pasqua. 

A Colòmbia es parlen encara moltes llengües autòctones. Quan ella va anar per la feina a La Guajira li va costar molt fer-se entendre i deixar clar al cap de la tribu, que ella no estava a la venda per cap chiva. La guerrilla i altres grups violents pul·lulen per zones amagades de la selva, de difícil accés. A Colòmbia les infraestructures no estan cuidades. No asseguren per res les mercaderies, perquè està molt arrelat robar o inclús, deixar-se robar la carga. Però amb tot, continua sent un país ric i interessant, que té a Bogotà una capital gran, important continentalment, i considerada un “port sec” pel volum de mercaderies que mou. Què hi fan unes rajoles hidràuliques pintades a la peça de la Bibiana?

“Lazos de una lactancia”, obra amb fils de cotó d’Angélica Ramírez – Foto: Aleix Art

Tornem a l’exposició: Bibiana Camargo viu ara a Barcelona, però resulta que a Colòmbia hi ha ciutats on encara prospera una indústria ceràmica similar. Les noves llars de l’etapa republicana, al segle XIX, feien servir les rajoles hidràuliques impulsades durant el Modernisme,  i al final se les van acabar fabricant ells i al seu gust. Fins al punt que aquesta tradició geomètrica, floral i de colors, ha inspirat un marca de moda a fer bosses amb motius brodats.

I els brodats, són una altra punta del iceberg de l’art colombià exposat a  La Rectoria. Com podem  veure en parts de la mateixa obra de la Bibiana. I a la d’Angélica, els brodats construeixen  les seves obres i els fils sobrants cauen com una cortina.

Angélica és fil i és un color especial: per referències d’ella sabem que la seva gamma es relaciona amb certes analítiques mèdiques. Però a mi em continuen recordant els colors tropicals, com els del guacamayo, aquest ocell amazònic tant bonic.

Les interseccions entre colombians i catalans, segurament es podrien anar separant i trobant. Però crec que seria millor continuar-ho en un altre text, perquè ja portem 6000 caràcters, i tots teniu coses per fer. L’exposició s’acaba, però les obres perduren i ja tindrem ocasió d’anar-ho parlant més. Salut!