Diàleg monumental entre Piranesi i Milicua
Centelles. He de confessar un petit error: l’altre dia fullejant el suplement Culturas de La Vanguardia vaig passar de pressa la pàgina amb les fotos de l’obra de Milicua, perquè em va semblar una cosa massa pastitx. Error de prejudici: avui ha tocat veure la seva obra a la galeria Artur Ramon. Hi anava més per la part de Piranesi, amb qui l’artista de Bilbao dialoga. Però m’he hagut de rendir a la sorpresa i a la presència de dos mestres i no un.
De Piranesi s’exposen algunes de les seves vedutes de monuments i ruïnes romanes: la Casa Aurea de Neró, la vil·la Adriana, la base d’una columna commemorativa –no és la trajana-. L’obra del italià data de finals del segle XVIII i com ja sabem constitueix un exemple de l’exercici de Piranesi per amplificar a través del gravat, la grandesa de l’arquitectura romana, a través de les seves ruïnes. Un discurs arquitectònic que s’oposava a la defensa que d’altres feien de l’arquitectura clàssica grega (Winckelmann).
Vedutes
En l’exposició de l’Artur Ramon, Piranesi serveix d’amfitrió a l’obra de Pablo Milicua (1960), nebot del historiador de l’art, però que no necessita padrins per defensar l’obra artística que executa: les peces que exposa a la galeria barcelonesa són grans col·lages de fotografies, que construeixen monuments imaginaris, ciutats, temples o palaus ideals situats molts d’ells en muntanyes o estructurats de forma piramidal. Així el pastitx prejudicial d’entrada es transforma en l’observació acurada de les petites imatges que formen part de l’estructura.
Milicua exhibeix unes obres treballades, acurades en les que s’aprofita al màxim les possibilitats de les imatges triades, per formar espais arquitectònics i orogràfics. En varies obres Milicua situa a la part de baix coves o interiors i a mesura que es va enfilant el monument, hi ha més elements de l’exterior. Hi ha molta escultura i referències a espais d’estètica gòtica i barroca. Tot ell té un aire gòtic més que clàssic. Tot i que en l’obra Vestigio colosal l’aire és més romà.
I com s’estableix el diàleg amb Piranesi?: ambdós accentuen la importància de l’arquitectura. I tot i que d’entrada un parla més del món romà i l’altre d’una estètica més barroca-orgànica, podríem dir que tots dos s’interessen igual pels relleus de l’arquitectura: motllures, escultures, pinacles, parts erosionades. També hi ha referències comunes per l’eclecticisme i la suma d’elements de diferents èpoques. En l’obra de Milicua també hi ha referències a desastres i tragèdies del nostre segle. Cal insistir que tant en els gravats de Piranesi, com en els col·lages de Milicua parlem d’obres grans. El gravat del “Tablino della Casa Aurea di Nerone”, del 1757, fa 40×55 cm. I una obra com La torre del elefante, del 2006, fa 130×138 cm. Parlem, per tant de dos artistes amb ganes de debats monumentals. L’exposició es podrà veure, encara, fins el 9 de juliol. La imatge ens l’ha cedida la galeria. Mostrem una obra de cada artista. La galeria esta al carrer de la Palla, 23, Barcelona.
Altres exposicions
La visita a Barcelona d’avui també ha servit per visitar les exposicions de Noguera a la Tàpies, l’exposició de les obres d’art inspirades en olors al Santa Mònica i la mostra de dibuixos sobre els Indignats al Cercle Artístic Sant Lluc. Entre mig he visitat també el MXEspai, una galeria situada a un principal del carrer Llibreteria, prop del Palau de la Generalitat. L’espai dirigit per la Marga Ximénez exposa actualment obra de Carlos Martínez. Pintura que reflexiona entorn de la figura històrica de Marat i una mica ens parla del pes de les idees. Combina retrats acadèmics amb intervencions plàstiques més espontànies. El MX Espai es dedica també a l’edició de llibres d’artista.
badaluc 