ENTREVISTA

MARINA BERDALET  [ ]  pintora i estudiant d’arteràpia 

“L’art no cura, però ajuda”
Centelles. Marina Berdalet és pintora i últimament estudia arteràpia per dedicar-se professionalment en aquest camp. Ens dirigim a ella perquè ens expliqui què és l’arteràpia i ens parli de la seva primera experiència durant les pràctiques a la residència de gent gran de Moià.
AA.-    Qué és l’arteràpia?
MB-    L’arteràpia s’entén com un recorregut simbòlic a través del procés creatiu –dansa, teatre, escriptura, plàstica-, en el qual les representacions artístiques evolucionen i es transformen. L’acompanyament arterapèutic té com a finalitat  desbloquejar físicament o emocionalment per tal d’aconseguir un benestar i un retrobament amb el propi jo.
AA.-    És com una medicina?
Si mires la història de l’art, Van Gogh acaba suïcidant-se; Francis Bacon no es que estigués gaire millor, o Emile Nolde. Hi ha hagut artistes que han pintat i han utilitzat l’art com una necessitat personal, però en canvi no els ha curat. Perquè l’art no cura. L’art alleuja, ajuda.
Et puc parlar de la meva experiència personal: en el procés de dol per la mort de la meva mare vaig estar un any pintant i el meu treball va anar patint transformacions: primer mesos pintant només amb blanc i negre, després va aparèixer de cop el blau, peixos, aigua. Desprès les transformacions cap a les sèries de cels. I cada moment on hi havia un canvi pictòric, coincidia amb un canvi emocional meu.
AA.-    Quins exercicis has pogut desenvolupar?
Quan inicies una sessió d’arteràpia és important començar en blanc. No es pot tenir cap idea preconcebuda del què allà passarà. Quan feia les pràctiques intentava que hi hagués una mica de ritual. Havien de percebre que era un espai diferent al de la residència: es tractava un lloc de creació artística, d’investigació personal. La taula estava parada amb un hule i sabien que era l’hora del taller d’arteràpia. Cadascuna trobava en el seu lloc la seva producció del dia anterior. I un plat, pinzells, materials, pintures, moltes coses. Elles escollien el que volien fer. Primer observaven la peça darrera i els demanava que la miressin una estona. Llavors decidien si la volien continuar o la donaven per acabada. Si la donaven per acabada els preguntava si tenia títol, tot demanant que l’escriguessin, i signessin l’obra.
Començar una nova peça és enfrontar-se amb un paper blanc i això de vegades resulta dolorós i molt difícil. Per part meva, i sempre que no tinguessin ja alguna idea clara del que voldrien fer, les ajudava donant-los una petita empenta: de vegades fent-les olorar un perfum o plantes aromàtiques. El record de l’olor i l’associació a un color o una forma podia ser el punt de partida. O bé demanant-les la tria d’un color, dibuixar les línies de la seva mà imaginant que d’aquí podia sorgir un paisatge, etc…
La manera d’acabar les sessions era sempre la de penjar l’obra a la paret i veure la pròpia creació amb una certa distància.
AA.-    Quines millores vas veure en els pacients?
MB.- Aquestes persones entraven amb les seves pors, dubtes, patiments i sortien contentes i agraïen l’estona que havien passat. Potser no estaven contentes del seu treball, però deien “ostres, això ho he fet jo”.
Hi havia una malalta d’alzheimer que era incapaç de tenir una conversa i no parava quieta. Els records li anaven venint. M’asseia al seu costat i deixava que parlés. Davant d’una paraula, per exemple “una polsera”, li deia: “com era aquesta polsera?”, “per que no la dibuixes?”, “quin color tenia”. I quan podia pintar, aquesta persona que era incapaç de seguir una conversa i estar-se quieta, es passava vint minuts o mitja hora pintant.
Vaig haver de fer el seguiment més acurat sobre una pacient. Aquesta persona va fer unes evolucions molt grans en la seva obra i anímicament. Patia alzheimer en fase inicial. Al principi no reconeixia les seves obres, però a partir de la dotzena sessió ja sempre les va reconèixer. Venia molt angoixada perquè li semblava que l’estaven robant  i que la volien incapacitar. En les seves obres sortien uns desconeguts que volien saber com ella estava. I hi ha un moment que surt la representació d’una nena amb un braç molt curt, que no pot agafar una bosseta de diners. Sense ser conscient, les obres parlen d’ella. Aquesta angoixa que apareixia al principi de les seves representacions per mitjà de boires i personatges misteriosos, acaben desapareixen i les obres mostren jardins ordenats que reflecteixen tranquil·litat. Ella mateixa deia que no patia per les entrevistes que li feien els seus desconeguts, perquè es trobava molt bé. Per tant l’art no cura, però ajuda.
AA.-    Quin paper ha tingut l’art contemporani en les teves pràctiques?
El valor que té l’art contemporani és que tot és vàlid i és multidisciplinar. Ja a partir del segle XX l’art se centra en la persona i la seva expressió. No és tant important el resultat com el procés. I en l’arteràpia el procés és el més important. L’arterapeuta ha de fer el seguiment amb un art que realment conegui, perquè pot veure conduir molt millor l’acompanyament arterapèutic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: