La nova vida de
l’art medieval desplaçat
Centelles. Diumenge es va acabar definitivament el simposi Art Fugitiu amb l’última visita programada a la catedral i al museu de Lleida. Les conferències, pròpiament, s’havien acabat divendres. Dissabte va ser el torn de les vistes per Barcelona, al Museu Marès i, a la tarda, a la sala de romànic i a l’exposició temporal del Gòtic Internacional del MNAC. A la jornada al Palau Nacional hi vaig assistir. A grans trets, la visita a Romànic, conduïda per la Montserrat Pagèsva estar dedicada a destacar les problemàtiques sorgides per l’arrancament i trasllat de les pintures murals. En casos com el de Sant Joan de Boi, s’estava mancat de precisions sobre la ubicació original de part del conjunt, fet que sols ha pogut ser corretgit després de nombrosos estudis, que han permès anar resituan les parts.
En la visita a l’exposició del 1400, Rosa Alcoy es va referir a la problemàtica en l’estudi de les obres, en que manca per precisar, per exemple el pes d’artistes seguidors d’alguns grans tallers. També va sortir el tema de la importància relativa que les peces tenien per cada col·lecció d’on procedien, en el cas de les obres prestades. En aquest sentit, no semblava igual una obra de gòtic internacional català, conservada al Louvre, on tenen molta obra, que per exemple, una església d’Osca on una peça així podia adquirir més importància en el conjunt de la col·lecció. Aquesta valoració de les obres d’art desplaçades havia fet que el MNAC es trobés en negatives, alhora de sol·licitar peces a col·leccions estrangeres.
Aquest valor que les obres “fugitives” tenien en els seus països de residència actuals, va ser el fil conductor de la conferència de la Rosa Alcoy, que va parlar de les pintures gòtiques catalanes conservades als Estats Units. Obres, que es consideren mestres, que ajuden a dibuixar l’art del període i que Alcoy en va precisar el seu valor artístic.
Repàs il·lustratiu
Tinc a les mans un resum de les conferències del simposi que he pogut consultar gràcies a l’enllaç facilitat per l’Alba Barceló, el contacte al simposi. Totes són representatives del tema del simposi, però m’agradaria ressenyar les següents:
Maria Laura Palumbo, va parlar d’una taula amb el tema del Judici Final, conservada a l’Alte Pinakothek de Munich, atribuïdes a Gherardo Starnina, que a la llum de noves investigacions n’ha certificat una altra procèdenci, autoria i tema actualment distorsionats per ser una obra desplaçada. De fet hi havia una dada, que era que el 1876 havia estat exposada a Barcelona, com a propietat d’un particular i com a procedent de Mallorca.
La Alba Barceló va parlar d’una “haggadot”, l’Haggadà d’Or, un manuscrit il·lustrat en aquest cas amb les escenes de l’Èxode, del segle XIV, produïda a Catalunya i conservada a la British Library. Barceló establia vincles amb altres haggadots catalanes.
Guillem Tarragó, va parlar de la col·lecció d’art medieval que va “acaparar” Apel·les Mestres. Fons que va començar el seu pare, Josep Oriol Mestres, arquitecta de la catedral barcelonina. La conferència recordava aquesta col·lecció i la seva sintònia amb l’època en que es va formar, de gust tant medievalitzant.
Anna Gudayol, va parlar del “Repertori de manuscrits catalans”, un projecte cultural patrocinat per Rafael Patxot, en que es volia catalogar tot el fons de manuscrits, tal i com s’havia fet amb l’Obra del Cançoner popular de Catalunya. Se’n va ocupar Pere Bohigas, membre del Institut d’Estudis Catalans, que arribà a formar un important fitxer, però la seva tasca es va veure aturada degut a la Guerra Civil.
Amb aquestes petites ressenyes em sembla que he donat una mostra del què es va poder sentir al simposi. Diferents temes, diferents preocupacions. A la sortida de la visita al MNAC li vaig demanar a un altre participant del simposi, l’italià Paolo di Simone, quina idea de síntesis en faria de la setmana de conferències. La seva resposta va ser que tothom es trobava amb els problemes d’haver d’estudiar obres en lloc allunyats, en museus estrangers o en col·leccions privades de molt més difícil accés. Per Di Simone calia tirar endavant la idea d’un museu virtual, amb imatges i documentació, que reunís informació sobre totes aquestes obres “fugitives”. Precisament aquest “museu virtual” és un dels projectes del grup Emac, instigadors del simposi que segurament podran ara completar més fitxes. Aquest era el tercer simposi que es feia amb aquest tema. A veure si el quart el puc seguir millor.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
badaluc 