Rússia vista pels seus artistes,
al Santa Mònica
 |
| Foto: Aleix Mataró Una de les instal·lacions d’art rus contemporani |
Centelles. Hi ha exposicions que s’ha d’anar a veure: més i tot, que s’han de viure. Si aneu a Barcelona, baixeu les Rambles… entreu al Centre d’art Santa Mònica. Durant tot l’estiu hi tenen una exposició d’art rus contemporani. La proposta destaca, no només pel toc internacional, la finestra a un altre país, sino per la gràcia, contundència i poder visual de les obres exposades. Es tracta de les peces guanyadores i finalistes del Premi Kandinsky, el guardó més important d’art actual del país transcontinental. Des del 2007 la fundació ArtChronika, editora de la revista homònima, organitza aquest reconeixement que no fa diferències entre disciplines: hi ha pintura, instal·lacions, escultura, vídeo, etc. Però són instal·lacions grans, res d’estar per casa. Trobem obra d’artistes com Alexander Brodsky, Dmitry Gutov, Oleg Kulik, etc. També hi ha un homenatge a un artista que es pren com a referent del grup creatiu dels Premis Kandinsky: Dimitri Prigov.
El conjunt de les peces tenen en comú un toc crític, cap a la societat o la política russa i això i l’aspecte general de les obres fan l’aparença que sigui un sol artista l’autor de totes elles. Però si analitzem cada una d’elles i ens informem del discurs de cada artista veurem que tenen unes qüestions comunes i unes altres particulars.
 |
| Foto: Aleix Mataró El viatge hivernal de Prigov |
La mostra comença amb un homenatge a Prigov, com ja s’ha dit. Un artista que va viure entre el 1940 i el 2007. Apart d’artista, va ser poeta, teòric i un dels líders del moviment “conceptualista” de Moscou durant l’època soviètica. De Prigov es presenta dos vídeos i una gran instal·lació. El muntatge material és un homenatge al quadre “Viatger davant el banc de boires” de Caspar David Friedrich. Prigov situa un banc enfilat a una tarima –fins on accedeix l’espectador- davant un immens paisatge muntanyós fet amb papers de diaris russos. A la paret del fons hi ha un gran ull que contempla o vigila. Per mi tant pot ser com una referència al “gran germà” (del llibre de George Orwell, “1984”) com una manera de parlar de la mirada del propi autor. Tot i que un puntet vermell a sobre de l’ull li dòna un toc sagrat. L’artista ho presenta amb el títol “Viatge rus d’hivern”. És una instal·lació del 2004.
Alexander Brodsky
Al llarg de l’exposició trobem referències a Putin, a la política internacional, Tolstoy, a la condició gregària de la gent. Etc. Tinc dues imatges de les instal·lacions d’Alexander Brodsky que em van interessar especialment. La primera es diu “Cel·la”. Es tracta d’una habitació quadrada, feta amb plafons de fusta. L’important és a dintre: fosca, al voltant de les parets s’hi situen els elements típics d’un piset: la cuina, la banyera, el llit. A cada àmbit s’hi accedeix resseguin les parets, tot queda sempre al marge del centre on al fons hi ha com un líquid, que tant podria ser oli, aigua o petroli, però que transparenta el dalt. Personalment em va semblar que l’artista volia evocar la idea de viure al marge o d’una realitat política o econòmica complexa, amb els perills i conseqüències que comporta. De fet la instal·lació, amb la seva il·luminació tènue i els detalls com el foc de la cuina, resulta acollidora, com si l’artista volgués assenyalar que, al cap i a la fi, s’han adequat a l’entorn. Per cert, és una obra d’aquest 2012.
 |
| Foto: Aleix Mataró La cel·la marginal de Brodsky |
L’altre instal·lació de Brodsky és del 2009 i parla d’un viatge. Es tracta de l’interior d’un vagó de tren, equipat amb lliteres. Però sòn lliteres molt estretes. Com els seients dels avions que proposava reduir una companyia. A la instal·lació es viu el moviment del tren, perquè uns ventiladors fan moure les cortines i la il·luminació i l’ombra donen idea de fluïdesa. Les imatges que publico d’altres instal·lacions acabarant de donar la idea d’una exposició que val molt la pena. I que és una sort poder veure tot i la crisi.
badaluc 