TREBALLS D’ESTIU (2)

Rosa Vives: Gravar silenciosament
 
Fotos: Aleix Mataró



Mostra de monotips de Rosa Vives, fets sobre paper japó



Centelles. Conec a la Rosa Vives des de fa uns quants anys. Sempre que vaig al seu estudi en surto amb una idea nova: una tècnica, un nom, una història. L’última, una espècia de plàstic que va bé per fer linòleum i punta seca.
Vives és gravadora i estudiosa dels gravats dels altres. És professora d’aquesta tècnica a Belles Arts. També ha fet Història de l’Art. Ara està de respòs mentre no es reactiven les classes a la Facultat, o els criden per noves reunions. Fa un mes que podria estar generant obra creativa. Però ens confessa que ha treballat poc, tot i que espera poder complir amb el seu ritual particular de cada estiu. Una pèrdua familiar important l’obliga a reorganitzar-se, però també ha hagut de complir amb encàrrecs d’estudis de gravats per institucions d’aquí i de fora. Un dels estudis que ha fet l’ha portat a conèixer un llibre amb gravats barrocs, fets per documentar el trasllat de l’obelisc egipci de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Així les planxes que la Rosa treballa per ella s’han hagut d’esperar. Mentrestant, i per no perdre el costum, ha fet alguns monotips sobre paper japó. Colors, textures, formes orgàniques.
Rosa Vives començant a obrir la gran carpeta
L’estudi-taller de Rosa Vives es troba al cor de Barcelona, prop de la Plaça del Pi. Es tracta d’un principal on els mobles s’han substituït per pintures guardades i calaixos i carpetes amb gravats. Perquè la Rosa també pinta, tot i que és una faceta que té més abandonada. En un cantó hi té la magnífica biblioteca.
En un racó del seu taller hi trobem guardats els papers que formen part dels seus treballs d’estiu, i que ara estan callats. Des d’en fa uns quatre o cinc, quan la Rosa, a l’estiu va al taller dels Barbarà, és per treballar amb unes planxes de coure que fan, ni més ni menys, que uns dos metros per un i mig. La Rosa treballa una temporada les planxes per una cara i, sessió darrera sessió, any darrera any, hi va afegint coses. Quan es cansa d’una cara, gira la planxa i expandeix el seu esperit creatiu per l’altre. I potser al cap d’un temps, la tornarà a girar i reprendrà la cara que havia donat per esgotada. Rosa Vives és de les que veu que les obres es poden anar refent i, una mica com vèiem la setmana passada amb l’Imma Parés, li costa donar aquestes obres immenses per acabades. Però com que és gravat, cada estampa, cada prova d’estat, sí, és un estadi únic, original i finiquitat.
L’artista treballa en aquestes planxes, amb punta seca i en alguns treballs gira la matriu per estampar amb diferents colors. La punta seca permet treballar la incisió, la línia, el gruix, el traç. Un traç que no es fa tan ràpid com si fos llapis, però sí que amb paciència el pot recordar. Els grans gravats de la Rosa són rectangulars i també n’hi ha de circulars, els tondos. A veure si té temps de fer créixer aquestes planxes!
La primera gran estampa d’una punta seca treballada diversos cops
De moment la Rosa no es planteja exposar aquestes obres enlloc. Tot ho fa per ella, pel seu gust i perquè ja té les espatlles cobertes gràcies a les classes. No és gaire amiga de les exposicions, realment. Però estaria bé que algun dia es poguessin contemplar aquestes obres i d’altres recents penjades en una sala d’exposicions. Els gravats de la Rosa Vives es caracteritzen per l’esperit experimentador, el control compositiu i el domini de la tècnica. El seu llenguatge correspon a un àmbit abstracte, però a vegades recrea formes florals o de la naturalesa.
Recordo quan fa uns anys, em va suggerir utilitzar un súper-netejador-desinfectant comercial com a solució àcida per cremar planxes de metall i fer un altre tipus d’aiguafort. Treu recursos de qualsevol lloc.

Problemes d’espai

Tondo, amb dos colors fets amb la mateixa planxa girada.
Perquè com ho fa la Rosa Vives, per guardar uns gravats tan grans? L’artista no podia ni volia cargolar els papers estampats, ni podia disposar d’unes calaixeres d’aquestes dimensions. De manera que ho va comentar amb un amic escultor i aquest es va cuidar de desenvolupar una espècia de carretó, amb uns cavallets per aguantar una gran carpeta de fusta. Els cavallets es mouen i es poden fixar en diferents posicions, de manera que la carpeta pot estar tancada o oberta i permetre guardar, mantenir plans i visionar la feina feta. L’enginy dels humans!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: