Marina Berdalet & No Parfum: contundència
Fotos: A. Mataró
Centelles. En aquest blog he parlat diverses vegades de la Marina Berdalet i no puc ser menys per ressenyar la performance amb la que, d’alguna manera, va posar la cirereta al seu gran treball d’estiu: preparar i inaugurar una exposició a Manresa. La mostra es pot veure a la sala de la Plana de l’Om, seu de la Fundació Caixa de Manresa, coorganitzadors del premi Tendències que entrega el diari Regió 7 i la televisió manresana. El guardó Tendències era el primer any que es fallava i va tenir dos guanyadors: la Marina, com a artista plàstica “emergent” i el mateix reconeixement per la parella musical “No Parfum”, integrada per Martí Bracons, de Gironella i Samuel Mateos de Berga.
Pintora i músics tenien com a premi una exposició. Marina mostra un repàs per les seves etapes més característiques i importants. No és una antològica total, sino una selecció de peces significatives i relacionades amb el seu gran tema: la naturalesa. Motiu que ha anat encadenant en diferents etapes i que l’ha portat a fer diferents anàlisis del seu estil de dibuix i de pintura.
Els No Parfum posen la banda sonora a la sala de la Plana de l’Om. Fent una comparativa dolenta, podria dir que és com la música electrònica de Vangelis, però versió heavy-metal. Però amb el mateix sentit per la poètica dels sons i la generació d’estructures musicals belles i contundents.
I de fet la “contundència” va ser el nexe, la impressió dominant, de la performance irrepetible que els primers premis Tendències van tenir com a acte inaugural, el passat dimecres 22 d’agost. La proposta que van fer els organitzadors del premi és que músics i artista, mostressin i combinessin els seus arts a l’escenari. Així que els No Parfum van posar en marxa les seves taules de so, gravacions i la guitarra elèctrica i la Marina Berdalet es va posar a pintar empesa per l’onada simfònica dels músics. L’espectacle era multisensorial: si els músics posaven al límit les capacitats auditives, la pintora no va ser menys amb la sorpresa de generar una obra nova, que revivia el seu estil característic de finals dels anys 90, en que feia participar els regalims i les taques de pintura carregada d’aiguarràs. Potser el més abstracte i expressiu dels estils que ha trobat i que ha revisitat en altres ocasions (“El ventre de la terra”, 2008). Gent del públic es va arribar a aixecar, no per aplaudir la potència i bellesa del conjunt, sino per considerar-ho massa estrident. La meva humil opinió és que ni els No Parfum, ni la Marina podien rebaixar propostes, perquè per alguna cosa se’ls hi havia donat el premi. I si hi havia un lloc públic on podien manifestar-se amb llibertat, era aquell, aquell dia. Llibertat i sinceritat és el que més valoro dels artistes i el que fa honor al seu esperit creatiu. Menys volum, com menys abstracció haurien significat, com a mínim, deu passes endarrere a la història de l’art català del segle XXI. Se suposa que tots sabíem on anàvem i, almenys a mi, em va aportar unes bones dosis de plaer.
Un espai noble
Tornem a l’exposició: la sala de la Plana de l’Om és un espai amb passat gòtic, que conserva arcs apuntats de pedra a cada tram de la seva planta rectangular, llarga i estreta. La Marina ha organitzat la seva revisió d’acord amb el circuit que formen els trams i hi ha sumat una vitrina amb quaderns i llibres d’artista, així com un pedestal amb un vitrall. La mostra es centra amb el dibuix i la pintura, amb la mateixa franquesa com ambdós llenguatges formen part de la biografia de la Marina. Hi trobem des de les grans obres pictòriques i tintes amb regalims i intervencions de caràcter filiforme, com representants de la seva etapa de grans dibuixos de “Traços del gest”.
Les obres més recents estan representades pels dibuixos més depurats i sintètics de la sèrie de paisatges interiors, amb xipressos filiformes que projecten l’ombra. També hi trobem les pintures sobre paper que Marina va començar a fer fa poc. També hi trobem la pintura del 1997 “Estructura I” (amb perfil d’una brancada negre sobre un fons blau mar) que tant bé explica la bifurcació que va portar a l’artista a tirar per un camí molt diferent al de la simple mimesis formal de la naturalesa. En definitiva es tracta d’un catàleg físic excel·lent per conèixer i valorar els “hits” artístics de l’artista. 
I també hi ha un catàleg de paper. L’exposició a Manresa, la Marina l’ha complementat amb l’autoedició del “Quadern de natura”, un catàleg de fotografies de les seves obres, representatives del seu interès per deconstruir el seu motiu estrella . El volum és d’edició limitada i es reproduirà a mesura que el pressupost de l’artista ho permeti. En aquest sentit, crec que és d’agrair que hi hagi iniciatives de promoció d’artistes a tot Catalunya. Espero que hi hagi continuïtat i també que l’empenta permeti als tres artistes arribar a tenir el plat a taula, gràcies a l’esforç de la seva principal vocació. 
badaluc 