Núria Segura esprem el carbonet al Temple Romà
 |
|
Foto: A.Mataró
Alguns dels dibuixos de la Núria Segura.
A primer terme una espècia d’autoretrat
|
Centelles. Fa uns mesos hi havia una exposició al Temple Romà de Vic, amb peces de varis artistes dedicades a la poesia de Núria Albó. Una de les peces que hi havia i que més cridava l’atenció, era la d’un nadó, enterrat a terra i del que sortien unes arrels. Aquesta obra inquietant pertany a Núria Segura i es tracta d’un dibuix, una obra immensa, sobre dos papers grans, feta amb carbonet. Segons com, sembla una litografia, però realment està feta amb carbonet i diferents “eines”, com gomes, draps, difuminadors i també els dits. L’obra no és res més que el resultat d’anar dibuixant, traçant línies sobre el paper i anar matisant i enriquint la gradació de tons, passant per totes les games possibles que hi ha en un univers en blanc i negre.
Aquesta peça inspirada en un poema és la més gran i centra l’exposició de Núria Segura que actualment acull el Temple Romà. Però les altres tampoc són peces petites: es tracta d’una sèrie de grans dibuixos de carbonet, creada al llarg de varis anys, que parlen de somnis, naturalesa, persones i d’ella, amb un estil que podríem qualificar de naturalista, però en una òrbita més tenebrista i menys científica. L’artista afirma que li agrada mirar i fixar-se en detalls, que té objectes de tota mena al taller –cargols, arrels, etc-, però que tampoc mira de representar-los mimèticament, sino que els interpreta.
 |
|
Foto: A.M.
L’exposició dintre el Temple Romà
|
Repàs
Núria Segura (1968) viu actualment a la Garriga, va estudiar Belles Arts i podríem dir que ha superat el parèntesis obligat pels requeriments maternals. Des de fa uns anys ha recuperat la seva vocació i explica que ho ha fet amb el món propi i la tècnica que sempre l’havien atret. Parteix d’experiències i sentiments personals, que metaforitza. A vegades ha sentit recolzat el seu treball amb textos d’altres artistes, però no cerca tant una inspiració literària com podria semblar. Escolta música quan treballa. Abans de fer l’obra definitiva, prepara esbossos i quan ataca el paper gran, sempre es concedeix llibertats, però segueix una idea i, afirma que espera que l’obra l’envolti i “l’emocioni”. Ens diu convençuda que per ella el dibuix és una “necessitat” i una “teràpia”. I per això en el títol de la mosta parla de “catarsi onírica”.
Els moments de catarsi, són moments d’experiència sublim d’una obra d’art, fins al punt que pot provocar canvis psíquics i emocionals. Els grecs antics en parlaven per definir moments de gran potència en la representació de les tragèdies teatrals.
Segura ens explica que treballa tranquil·lament. Mira de treballar sense pressió tot i que a vegades l’estimula preparar obres per una exposició o per un concurs. S’ha presentat, per exemple, a l’última edició del Ynglada-Guillot. La mostra de Vic es va presentar primer, en una versió ampliada, a Puigcerdà.
 |
|
Foto: A.M.
L’artista Núria Segura
|
Per tant tenim al Temple una mostra d’un artista que estima el seu do, que en treu el màxim rendiment tècnic, visual, estètic i que a més fa un tipus de técnica que no és gaire habitual fora de les classes de model. Tot i que coneixem altres artistes que també fan us de les barres de carbonet, al seu aire, podem dir que són quatre gats. La mostra acaba el 23 de setembre.
badaluc 