MUSEU PICASSO DE BARCELONA

Selecció de punts-seques de Picasso

© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid 2012
Punta seca. 

Escultura, 
cap de Marie-Thérèse, 
París, 1933
Centelles. No descobrirem  res de nou si diem que Picasso era un tastaolletes de tècniques artístiques i que en totes va deixar bons exemples. En tenim un bon cas en les puntes-seques. Aquesta és una tècnica de gravat, moltes vegades la primera que s’ensenya per practicar gravat sobre coure o zenc. S’assembla al burí, però teòricament és més senzilla perquè només s’ha de ratllar la planxa amb un punxó. La punta-seca té la qualitat afegida, que al passar el punxó s’aixeca una rebava, que quan s’estampa dóna unes qualitats vellutades. El handicap està en desplaçar el punxó, per traçar el dibuix fent les línies rectes o corbes que corresponguin. Segons la pressió de la mà es fan ratlles més profundes o més fines. I una cosa es dibuixar filigranes sobre un paper i l’altre fer-ho sobre una superfície dura. Picasso comprovem que no tenia massa problema.
Unes quantes sales del Museu Picasso de Barcelona s’han destinat ara, a ensenyar una selecció dels fons exclusivament punta-seca. Es troben dintre el circuit de la col·lecció permanent. Tranquil·lament es poden observar de prop les obres picassianes dedicades als seus temes de sempre: dones, minotaures, retrats, etc. Observant només les obres que serveixen per il·lustrar aquest article ja podem veure per on van els “tiros”: agilitat en el dibuix sobre el metall i potenciació dels recursos tècnics per afavorir l’expressió i la plasticitat. En algunes planxes, quatre línies ben fetes, serveixen per definir la forma de la figura. A més, Picasso utilitza un recurs que és de “calaix”, i que potser donarà alguna idea a algun gravador: rascar la planxa. Ja hi ha eines per fer-ho. Però si fos fet amb paper de vidre o una llima… donaria bons resultats?
La selecció deixa veure alguna curiositat també: la majoria de planxes estan datades  a sobre, però Picasso ho va fer de dret, sense invertir-ho. Ja sabeu que quan s’estampa la imatge queda invertida respecta la planxa. Evidentment no cal pensar que l’artista plantejava el gravat sense tenir en compte, que a l’estampar-ho li quedaria al revés. Això ja ho sap i segons informen responsables del Museu, l’artista era conscient de que la data sortiria al revés, però ho feia així, senzillament. No devia voler trencar-se el cap a escriure el revés, desprès de tot l’esforç en el dibuix metàl·lic.
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2012
Mussol, “plat espagnol”, 1957

I la ceràmica, un regal!
Parlàvem del Picasso tastaolletes. 
En tenim un altre exemple en la ceràmica. 
Picasso va posar-hi també les mans en aquesta 
tècnica i ara en tindrem un exemple 
en una nova exposició temporal, que també 
ens parla de la història del Museu Picasso 
de Barcelona. Concretament s’exposaran 
les quaranta una peces que va donar, 
fa trenat anys, Jacqueline Picasso, 
darrera esposa de l’artista. Segons informa 
el museu s’exposarà tota la col·lecció, però 
es donarà una importància especial als “plats longs” 
i les “empreintes originales”, base principal 
d’operacions de Picasso. 
Així com les “pignates” que recorden 
la ceràmica antiga i els “plats espagnols”, 
que recorden la ceràmica peninsular d’època barroca.
L’exposició s’inaugura el proper dijous, dia 25 d’octubre.
També veureu que les estampes que es mostren sempre són les primeres de cada tiratge. Els gravats sempre s’enumeren d’acord amb el tiratge que es fa d’una planxa. Es poden fer vàries edicions, però quan s’ha arribat a un màxim la planxa es ratlla. En linòleum o serigrafia no és important que sigui la primera o la última, però en calcografia la planxa sí que es va gastant estampada, darrera estampada i les primeres còpies tenen un valor major. Les estampes del museu barceloní sempre són I/XX, I/XII, etc.
Això és perque quan, Jaume Sabartés mor, Picasso es compromet a oferir una estampa de cada gravat que tiri en memòria del seu amic, i amb el proposit d’ajudar a crear el fons del museu barceloní. No totes les estampes tenen aquest origen però si moltes ja veureu que són primeres còpies i també n’hi algunes que estan dedicades a Sabartés.
Sembla ser que aquesta selecció de gravats anirà canviant periòdicament. Des d’aquest blog em permeto suggerir que en quan puguin facin un mostreig de linòleums, per veure bons exemples i també recordar la tècnica de la “planxa perduda”. El Museu Picasso disposa d’un fons de 1500 gravats de totes les tècniques: punta-seca, aiguaforts, aiguatintes, linòleums i litografies. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: