Sobre Piranesi i les exposicions
 |
|
Foto: Obra Social “La Caixa”
Vista de l’espai urbà romà a la zona de la montanya capitolina,
segons Piranesi
|
Centelles. Que poc acollidora és l’Estació de Sants! El parc de vies i les andanes ocupen molt espai, però els viatgers que s’esperen o arriben, tampoc tenen tant espai per moure’s i hi falten cadires. Hi ha costats, que entre columnes i parets, només queda un passadís estret per passar. És fosca, desencantada. I només descric la part soterrània. Una “Carceri” de Piranesi seria més humanitzada!
Les seves particulars presons i una bona selecció de les “vedutes” i detalls arquitectònics de l’antiga Roma, es poden veure encara a l’exposició que Caixaforum dedica a l’artista Italia. Una de les virtuts de l’exposició és que es poden veure ordenats per llibres o àlbums de gravats les diferents estampes que es postren de Piranesi. Una bona manera per entrar a valorar l’evolució del seu discurs gràfic sobre la ciutat, així com les anades endavant o les preocupacions que es van retrobant. Potser el que resulta més avorrit de l’exposició és l’extensa presència de models de xemeneies. A la meva opinió aquesta part i les reproduccions actuals d’objectes ideats per Piranesi, em semblen anecdòtiques i innecessàries, ja que les pròpies estampes ja ensenyen clarament com són els objectes en qüestió. No calen ajudes materials.
A nivell més personal, m’hagués agradat més que m’expliquessin com s’ho feia Piranesi per captar de forma tan realista els monuments i entorns urbans. Si feia esbossos al natural. Si s’ajudava d’alguna de les tècniques que hi ha per passar dibuixos a la planxa de coure, preparada amb vernís. Si s’ajudava d’algú.
Això ho he demanat una mica a l’Artur Ramon, responsable de l’altre exposició que tenim a Barcelona, sobre Piranesi. Ramon ens diu que Piranesi sí que dibuixava abans, i que potser ho feia sobre paper vegetal, que era una part totalment accessòria del procés i per això no s’ha conservat. Ramon també ens explica que Piranesi va tenir un col·laborador cap al final de la seva carrera, que va ser el seu fill Francesco.
En quan a l’exposició de l’Artur Ramon, cal valorar l’esforç que han fet aquests galeristes per aconseguir estampes tirades en època de l’artista, que a més ocupen un espai ampli del seu espai expositiu. Es pot dir que tot l’Artur Ramon respira els “somnis de pedra” piranesians. En quan als objectes coetanis, em va agradar veure unes petites escultures que reprodueixen escultures grans d’artistes reconeguts. D’aquestes figures petites, en parla Vicenç Furió, en el seu recent llibre “Arte y reputación”. Explica que eren habituals entre col·leccionistes i amants de l’art i testimonien el prestigi que l’escultura d’origen inspiració clàssica tenia aleshores.
badaluc 