LLIBRES

Els grans artistes d’avui,
no tenen perque ser els de demà


Aleix Art








Autor: Vicenç Furió, professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Barcelona.
Títol: Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Editorial: UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV I MNAC
Col·lecció: Memoria artium, XII
Pàgines: 250
Preu: 35 € (La Central)



Centelles. Amb un estil amè i dotat d’empatia, Vicenç Furió posa al dia sis estudis dedicats a la valoració crítica d’artistes i obres. Els treballs s’apleguen en el nou llibre coeditat entre vàries universitats i institucions catalanes, dintre la col·lecció “Memoria Artium”.
Sintetitzant al màxim podríem dir que el comú denominador del llibre és analitzar el procés de construcció dels judicis i la fama respecte artistes i obres, bàsicament de l’Edat Moderna. Furió tan agafa la “Mona Lisa” com el “Gato” de Botero, per escodrinyar els orígens de la seva “reputació” a nivell de crítica, historiografia, museografia i públic en general.
Una idea que es va retrobant és que els processos de “reputació” segueixen diverses variants, i no sempre una obra aconsegueix l’èxit immediat i si és coneguda al seu temps, potser que en el futur sigui oblidada. Un cas del primer, que Furió, va citant en els seus estudis, són les “Demoiselles d’Avignon” de Picasso, que quan l’artista la va presentar, només ho va fer entre un nucli reduït d’amics. No va ser fins al cap de trenta anys que, gràcies a una operació del MOMA, que l’havia comprat, va començar a ocupar el lloc que ocupa avui. Furió analitza els processos subjacents en aquest i altres casos, que mai són arbitraris.
Una altre de les idees més repetides és que la historiografia de l’art no resta al marge d’una lectura subjectiva de les dades i documents. Aquesta mà del investigador també fa que es destaquin i marginin artistes o estils.
Personalment m’ha agradat molt l’estudi dedicat a les escultures antigues amb més renom, durant els segles XVI-XIX. Explica molt bé com cinc escultures trobades entre les ruïnes antigues –com el Laocoont, l’Apol·lo Belvedere, la Venus de Medicis, etc- van iniciar una nova vida en mans de col·leccionistes, i a partir d’aquí van esdevenir claus en el coneixement i la influència del gust i l’art de l’època. Un episodi curiós és que l’afany per conèixer els secrets d’aquestes escultures canòniques va comportar que Napoleó s’endugués a París algunes d’aquestes peces, que després van haver de ser retornades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: