ESPRIU I ELS ARTISTES (IV)
Solcs de metall i poesia
 |
|
ESPAI SUBIRACHS
“Psalm”, escultura de bronze de Subirachs, del 1958
|
Centelles. Contempleu l’escultura, llegiu el text, el poema i deixeu-vos endur per la força de l’art. Avui parlarem de l’obra d’un artista vista per Espriu. Ja vam començar amb un poema d’Espriu dedicat a Miró. Vam seguir amb dues “lectures plàstiques” de l’obra del poeta. Ara tornem a la participació de l’escriptor amb l’obra d’un artista. I revisem un contacte que, ens permetrà veure, més endavant, noves col·laboracions entre el mateix artista i el poeta; i el poeta i l’artista. Espriu i Subirachs van congeniar. I la simpatia mútua es va traslladar materialment en obra escrita i en volums: d’escultures en van sortir poemes. L’altre va col·laborar en l’escenografia de les obres de teatre –les mateixes representacions de les que parlàvem amb Pilar Aymerich-. També va fer medalles i dibuixos del poeta que formen part del llegat de retrats que ara formen la imatge visual que tenim de l’Espriu. Però tot això ho anirem veient de mica en mica. Comencem avui per les tres escultures abstractes de Subirachs, que van motivar que la mà d’Espriu lligués paraules per dedicar-els-hi versos: “Psalm”, “Tekel” i “Temple”. Em centraré més en la primera, “Psalm”, que singularment, la trobo d’una gran bellesa i a més té certa importància històrica.
 |
|
Claudia Müeller
“Evocació Marinera”, escultura
de Subirachs, ubicada a
la Barceloneta,
al Pg J. de Borbó
|
“Temple” és una escultura del 1957. És la que ara és més difícil de parlar-ne la disfruta un col·leccionista privat. És una peça de ferro i terracota. Es coneix per fotografies, dibuixos en que l’artista l’esbossa i pel record familiar. La filla de l’artista és qui avui guarda millor la memòria i el llegat de l’escultor. L’artista ha entrat fa temps a la vellesa, està més per trobar el nou destí.
Per explicar “Temple” sintèticament podem dir que són com dos pinacles units per un musculós pont. Com una gran forquilla de peix, amb dues punxes. Una escultura que per tant té un sentit ascendent i que crea com un punt de trobada i diàleg al mig, sobre una base, un ull del pont, carregat de bronze.
L’escultura “Psalm” és del 1958, com “Tekel”. Però “Psalm” en estil s’assembla més a “Temple”. Comparant-ho amb coses, podríem dir que és com una au, posada a terra. Amb la cua apuntant a munt, com un cim escarpat i punxegut. Tant en “Temple” com en “Psalm” hi ha un segon nivell interessant que es troba en la textura, rugosa i plena com d’estries, que creen espais d’ombres i de diferències cromàtiques. Són com roques de precipici en escala més petita, com maquetes de muntanyes alpines. “Tekel” és del 1958 també, però en aquesta Subirachs introdueix més elements i materials, com la fusta. I és més com un collage o forma la idea abstracte i sintètica d’un guerrer, amb el cos, les armes. Una neurona em suggereix que potser es podria enllaçar amb els guerrers d’Antoni Clavé. Totes tres escultures són abstractes i formen part del període en que Subirachs ha abandonat ja els anys de formació i després d’una etapa entremig de la figura i la simplificació formal, s’aboca a cercar formes molt més lliures i desvinculades de referents naturals o humans. Les meves comparacions anaven per fer-ho imaginable.
Les tres escultures van inspirar els respectius poemes de l’Espriu, que els podeu trobar al segon volum de les obres completes i també en una publicació monogràfica titulada “Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos”. En aquest llibre editat per Ricard Pedreida, dintre la col·lecció “Les quatre estacions” hi trobem també altres textos de l’Espriu dedicats a Subirachs. Les tres escultures són les tres de les que parlem. Ens centrarem amb “Psalm”. Aquí va el poema (amb el vist i plau d’Edicions 62 que gestionen els drets dels hereus d’Espriu).
Llevada la pell, obro en la carn camí
pels solcs inconeguts de la darrera autenticitat.
Esguarda’m ja del tot en la nuesa i digues
si el fràgil cim o l’índex m’assenyalen a tu.
Perquè més enllà de la tàvega i del vesc de les paraules,
endins del secret de les despulles de la forma,
en el mar sempre en repòs on sento alçar-se
la ira del vent que ha d’apropar-me al rostre
l’esglai de la solitud, el gran perdó dels cels,
pugui rentar la sang i finalment em salvi
al fons d’aquest dolor de l’última autenticitat.
M’interessa subratllar que aquí Espriu veu la nostra escultura com un
 |
|
Claudia Müeller
“Evocació marinera” va ser la
primera escultura abstracte instal·lada
a un carrer de Barcelona.
|
volum carnós, on les “estries” són solcs i els eixos formen un camí i apunten cap al cel. Diria que el poeta transforma el que en primer lloc és una petita descripció, en una pregària, en el mateix dibuix literari sinuós i el camí corbat que forma la “carena” de l’escultura. També l’Espriu parla del mar, que en una primera lectura em va fer pensar amb les ombres que crea l’escultura en sí mateixa cap enfora, sobre la taula que la suporta i que permet imaginar-la com una cinglera envoltada pel mar. En segon terme la materialitat de l’escultura és també com un conjunt de petites onades solidificades, en repòs.
L’escultura “Psalm”, de bronze sobre la que es basa el poema de l’Espriu és una peça no gaire gran. Com una pilota de bàsquet. Anys més tard, Subirachs va recuperar aquesta peça per projectar la idea general de l’escultura monumental “Evocació marinera” (1960), que actualment es troba al final del passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, ben a prop del moll. La peça ampliada és també de bronze i va ser la primera escultura abstracte que es va posar en una via pública a Barcelona. Posdeu saber més coses sobre Subirachs si entreu al lloc web: www.subirachs.cat
badaluc 