Dues guerres,
dos artistes atrapats pel Marroc
 |
|
MNAC
La “Batalla de Tetuan” destaca també pel seu gran tamany. Qüestió que comparteix amb un altre pintura catalana
de temàtica històrica, com és “El gran dia de Girona” de Martí Alsina i en certa manera segueix “El Guernica” de Picasso.
|
Centelles. La meva idea és que hi ha dos artistes que van anar per “obligació” al Marroc, per capturar amb les seves eines el què passava al camp de batalla i darrera les línies enemigues. Però es van trobar amb un lloc que els va fascinar. Aleshores, Marià Fortuny i Ortiz Echagüe –parlem d’aquests dos-, es van deixar atrapar per l’atmosfera natural i sobretot l’humana d’aquell lloc i ho van incloure en el seus “reportatges”. Fins al punt que el tema marroquí els va seguir acompanyant al llarg de la seva carrera. Em refereixo als dos artistes perquè dues exposicions al MNAC posen l’accent sobre la seva obra.
Marià Fortuny és un artista conegut pels de casa. Aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya han organitzat un programa dedicat a emfatitzar la gran pintura “La Batalla de Tetuan”. I ho fan rodejant-la d’un bon nombre de dibuixos preparatoris i també dels estudis corresponents al què havia de ser l’altre gran obra de la sèrie “La batalla de Wad-Ras”. Aquesta darrera, Fortuny la va poder capturar darrera una trinxera, i després la va plantejar per fer-ne una pintura gran, però no ho va acabar de materialitzar, si ve ja tenia un estudi pictòric bastant ben resolt. De fet “La batalla de Tetuan” tampoc està acabada. Un cop la Diputació de Barcelona va interrompre el pagament dels subsidis, Fortuny va deixar aquest projecte. Això vol dir que la “Batalla de Tetuan” es va quedar a l’estudi de l’artista, fins que va ingressar al museu. Fortuny va plantejar els dibuixos preparatoris al Marroc. Els va fer pocs dies després de la batalla, però la pintura gran, definitiva, la va fer al seu estudi de Roma.
 |
|
MNAC
Estudi de marroquí ferit, un dels nombrosos dibuixos
preparatoris de Fortuny.
|
Per tant la “Batalla de Wad-Ras” era el quadre més autèntic del conflicte i per això els dibuixos preparatoris que conté l’espai museístic, serveixen molt bé per entendre com s’ho va fer l’artista per representar l’espai de batalla i després plantejar una escena a la tela. Entre els dibuixos de camp i la tela hi ha un canvi de punt de vista important. L’única referència que es manté, que serveix a l’artista i a l’espectador per situar-se és la forma d’un pont molt xulo, amb tres ulls, que l’artista també va detallar en els seus dibuixos. Perquè al final el que importa més a l’artista és explicar la trobada entre els dos exercits, entre els soldats, tant d’un bàndol com de l’altre. Fortuny es va dedicar a descriure molt bé els uniformes i sobretot en el cas dels marroquins, hi ha molts estudis sobre les xilaves, els gorrets, les armes. Per aquí va descobrir la cultura marroquina. I és la punta a l’iceberg de tota la sèrie de dibuixos preparatoris i les altres pintures posteriors de tema marroquí dedicades a descriure les seves gents i les seves llars, els seus carrers amb arcades de ferradura.
El 1860, Fortuny va ser becat per la diputació de Barcelona per descriure pictòricament el què en poques paraules va ser un enfrontament més patriòtic que res. Els marroquins havien atacat Ceuta i el govern d’Espanya va enviar el seu exercit allà per deixar les coses clares i també per donar bona imatge davant d’Europa. D’aquí que hi hagués interès per crear cròniques visuals dels esdeveniments. Davant de l’exèrcit espanyol també hi havia el General Prim i darrera seu hi anaven bastants soldats catalans que van jugar un paper destacat, atacant i guerrejant ferotjament. Fortuny era allà, i per un dels seus escrits, apuntats a la paret de l’exposició, veiem que no li feia tanta gràcia. Parla de les batalles com d’un moment dur i dolorós. Un company de la visita que hi vam fer, apuntava que potser per això tant a la pintura de Wad-Ras, com a la de Tetuan hi ha una llum velada, com un aire trist.
Uns seixanta anys més tard Espanya i el Marroc tornen a repartir-se llenya en terres nord-africanes. Ortiz Echagüe era fotògraf de l’exèrcit hi va anar allà per retratar el territori enemic des de l’avió. Però quan no volava, devien tenir temps per passejar entre la població marroquina o saharaui i també els va retratar a ells. Ell protagonitza l’exposició temporal del MNAC. Ortiz Echagüe sobretot fotografiava tipus, i també les dones, els vestits, els homes amb la seva noblesa dalt d’un cavall. La seva producció de seguida va cridar l’atenció del públic espanyol i de la resta d’Europa, que redescobria les terres i la gent de més el sud, gràcies a postals i a publicacions fotogràfiques de l’època. Ortiz Echagüe es va especialitzar en donar a les seves imatges un caràcter com de dibuix al carbó, per la tècnica especial que utilitzava amb “carbó fresson”. Encara no se molt en què consisteix, però si veieu les seves imatges sembla que en el procés de revelat de les plaques, hi afegia algun producte que donava un aspecte granulat al positiu sobre el paper. En les seves vistes hi té a més un relleu important els núvols –com a “Siroco”-, on a priori sembla que hi podia intervenir amb un pinzell per aconseguir certs efectes. Però això ho dic jo. Hauré de consultar a algun especialista. No recordo que l’Antoni Tortejada del programa “Fotografies” del 33, en parlés. La imatge “Siroco” amb uns baduins caminant pel desert és una de les imatges més conegudes d’Echagüe i la que ell també va difondre més. Si Fortuny va aconseguir retratar les persones del Marroc, amb els pinzells i els llapis, Ortiz Echagüe s’hi va poder apropar amb una càmera. Trobo que els models locals van ser prou oberts a posar.
badaluc 