Jordi Urbon: fotografia o pintura?
Fotos: Aleix Mataró
 |
| Tela que tanca la sèrie de treballs dedicats a Carmen. |
Centelles. Quan a Ripoll va començar a descarregar la primera gotellada airosa, un grupet de curiosos acabàvem d’entrar al taller Jordi Urbon. Les gotes ressonaven amb força sobre la taulada d’un espai gran, una nau quadrada amb altell. A la nau hi ha l’espai de treball físic: teles, taules amb pigments i pinzells, estanteries per la reserva d’obres i objectes duchampians per aquí a allà. A l’altell hi ha el laboratori informàtic i un petit i acollidor loft. L’espai vital i de creació on el Jordi Urbon es retira després de la seva feina. Primer pintava. Feia obra amb encàustica, però i ja aleshores li agradava enganxar coses. La visita comentada pel seu taller va començar mostrant-nos les seves “finestres” romàniques, que són com reliquiaris o “caixes secretes”. El Jordi afirma que li agradava molt fer com vitrines. Caixes tancades amb un vidre que permetia descobrir un món interior fet de colors i textures. Va fer vàries finestres i de diferents tipus.
 |
|
Jordi Urbon mostrant un dels seus treballs de les “finestres”, que són
molt xules i feia fa uns anys. En té per tots els gustos.
|
Però des de fa uns anys, ha abandonat aquest treball més “artesanal” i ha agafat unes altres eines amb les que també executa un altre tipus de treball creatiu, que bé podria comparar-se amb el d’un orfebre del photoshop. El seu treball actual es basa en la manipulació infogràfica d’imatges que ell mateix captura a partir de models i objectes reals. Quan va començar aquesta etapa “digital” utilitzava de model a la “Carmen·”, una vella veïna que es va convertir en prota- gonista d’històries fabuloses. Carmen era per Urbon l’heroïna que com un nou i petit príncep, vivia sobre una roca.
Però la Carmen es va fer gran i el Jordi ha cercat un altre model: ara es posa ell mateix davant la càmera o manipula fotografies de retrats antics que pesca per aquí i allà. Les imatges entren a l’ordenador i comencen a allà un lent procés alquímic: de simples fotografies passen a una espècia de composició caracteritzades per un ambient atmosfèricament carregat i personatges “maquillats” i “disfressats” que protagonitzen noves històries. D’aquí neixen les mirades àcides d’Urbon sobre la societat i els seus perfils tronats. Però també hi ha espai pel romanticisme i el melodrama.
 |
| Jordi Urbon explicant els detalls del seu treball al taller |
Una sèrie d’imatges de les prota- gonitzades pel mateix Urbon, es va poder veure ja al Temple Romà de Vic ara fa un any i pico. Aquesta sèrie revisada i ampliada és la que el Jordi ha estat preparant ara l’estiu per participar en una exposició patrocinada per la Diputació de Girona i que es podrà veure la propera tardor a diferents localitats de la província nord-est de Catalunya.
Una qüestió curiosa que l’artista ens va explicar, va ser que en algun certamen no han sabut molt bé si classificar la seva obra actual, de pintura o fotografia, ja que visualment es troba a cavall entre els dos llenguatges. Un servidor no dubtaria en classificar-ho dintre la fotografia, ja que la base de treball es troba en l’ús precisament de càmeres fotogràfiques i no en la construcció abstracte d’un tema, superposant pintura o collages. Però, en general, em sembla vàlid l’oportunitat de facilitar la participació d’aquest treball en multitud de certàmens, amb una perspectiva àmplia de la seva tècnica, ja que es tracta d’un treball interessantíssim.
 |
|
El taller del Jordi està habitat per èssers
d’origens i mides diferents.
|
Un altre tema que ens va explicar el Jordi Urbon i que resulta curiós, és que la majoria de les imatges que ara trobem impreses són només una mostra de qualitat menor, a les que ell preveu poder fer, de manera definitiva. Unes obres finals, subjectes només a la materialització d’encàrrecs i a uns requisits tècnics i econòmics concrets i costosos. No obstant –i això li vam dir tots els visitants-, les obres que podem veure actualment ja resulten, per si, d’una bellesa prou empàtica. Però és l’artista que té l’última paraula, i qui en definitiva sap com ha de cristalitzar el seu impuls creatiu. El “David” de Miquel Àngel, en marbre no és igual si te l’ensenyen en guix. Amb la fotografia passa el mateix.
badaluc 