Tot revisant el rumb del blog
 |
|
Aleix Mataró
La Plana des de la Creu de Gurb, el 2006
|
Centelles. Aquests dies m’he saltat una mica la rutina setmanal del blog. En part ha passat que necessitava, alguna cosa així com canviar d’aires o redireccionar als articles. De tant en tant, passa com si s’esgotés el fil argumental. Entre els articles s’estableix una mena de lligam i al cap d’un temps aquest fil és com si es cremés. Fa la sensació que tot entra en una rutina i cal sortir-ne i cercar punts de vista nous. També són dies de Nadal i com que no tinc la pressió de temps dels dies de feina, la ment va més dispersa. Però com en el camp, al cap d’uns dies de terra erma, tornen a sortir brots verds i les paraules tornen a fluir, amb més o menys dificultat. Un text que s’està coent lentament per correspondre a un regal nadalenc, també està dotant l’ala literària del cervell de nous arguments, que poc a poc es van assimilant.
En una sobretaula vaig expressar que ara ens era molt fàcil dir noms de músics vius que ens agraden i en canvi –el públic en general-, no podia fer el mateix amb la pintura. Ja que de seguida s’esmenten els grans noms que paradoxalment resten incompresos. Em podríeu dir 10 pintors o escultors en actiu, de qui les obres col·leccionaríeu amb gust? En aquest blog ja es fa un repàs de coses que es fan per artistes vius i també de tot els temps. Però potser valdria la pena incrementar el paper del blog com a divulgador de l’art del nostre temps, i explica millor la filosofia de treball de cada artista, ja que no em sento amb forces de poder afirmar que hi hagi una autèntica cultura de pintura contemporània, al nostre país. I qui diu pintura, vol dir també, escultura, gravat, etc. Per tant, potser estaria bé accentuar això. Com els cargols encaminem un altre volta a l’espiral de sempre, però en aquest pas carreguem nous arguments i nous matisos. Tenim dos materials per provar el què estic reflexionant:
La botiga d’art
 |
|
A.M.
Aspecta de l’exposició Art avui de la Pop up Art Gallery
|
Item 1: La meva particular “excursió” per l’art contemporani m’ha portat de nou a visitar la galeria Pop Up Art. Fa uns dies li dedicàvem uns articles per dues mostres consecutives. Ara hi vaig tornar per acabar de conèixer la filosofia d’aquest espai dirigit per l’Eduardo de Antonio. Podríem dir que funciona com una parada de mercat, que posa a la vista del públic el material més fresc i original que li passa per les mans. No s’espera a que l’exposició es consumeix-hi durant un mes. Va inaugurar l’exposició de la Núria Cátedra un dijous, i al cap d’una setmana ja hi té una nova exposició col·lectiva. L’excusa, les festes de Nadal. La voluntat: aportar un pica pica de noms diversos d’artistes: estils, tècniques i edats diferents es barregen al petit espai del carrer Rector Ubach, 55 de Barcelona. Dintre la mostra Art Avui trobem catorze artistes en actiu, seleccionats per l’equip galerístic. Toni Sebino, Frederic Saint Pol, Albert Blanchart, Pilar Artero, Goretti Pomer, Damace Arte, Núria Bolivar, Julián Romea, Laura Soler, Eduado Navarro, Inma Gibert, Cristina Pascual, Katia Muñoz y Yolanda Balagué. Cada artista és un món: pintura figurativa, matèrica, simbòlica. Gravat, fotografia. Un tast. Com a observador, davant la “parada de mercat”, potser hem quedaria amb tres obres: a l’aparador hi ha una fotografia increïble. El seu autor, José Antonio Sancho, afirma que era a dalt del Montseny un dia molt dora, molt dora i molt clar i que mirant al sud-est, va veure per sobre el mar i el mar de boires llunyanes, sobresortien unes muntanyes. Va calcular que per la posició havia de ser Mallorca! Va agafar la càmera i com el bon caçador va disparar a l’objectiu. Creia que Jaume I havia estat massa optimista!
Aquesta obra ja val la pena, pel tema, però també per la composició i la qualitat visual. Podria ser una pintura dels Santilari. Però és una fotografia càlida i màgica.
En un altre indret de la galeria s’hi amaga un petit gravat, la planxa metàl·lica del qual ha estat estampada sobre el paper, sense tinta. Una peça de Yolanda Balagué. Això es coneix com a gofrat: només el dibuix en relleu de la planxa ha passat sobre el paper blanc. És una obra molt senzilla i simple, i per això plena d’una gran potència estètica.
L’última obra és també quelcom problemàtica, perquè hi ha qui pensa que està valorada per sobre del seu cost òptim. Però realment, com es posa preu a l’art? L’artista oculta el seu nom darrera el cognom Artero, per no fer evident el seu sexe i no fer determinant això per gaudir de les seves pintures. En el cas de Pop Up, ens porta una gran tela en que hi escampa i hi frega un blau mar elèctric molt potent. L’artista diu que expressa Ira, perquè així ho sentia quan ho va fer. Per mi no expressa pas aquest sentiment, ja que el color és pacífic i les formes drapajades, més que ira, semblen cercar esbossar un món oníric del més enllà. Però les interpretacions són lliures, igual que posar preu a un sentiment.
Espremedores del gravat
 |
|
A.M.
Xilos d’Alicia Gallego
|
Item 2: Empremtes de Dones és una altra exposició que tinc a la reserva, des de dissabte passat, i que lamentablement ja ha acabat. No tinc sort amb les exposicions on participa la Rosa Permanyer, ja que duren poc i no dóna temps de compartir-les completament. Però val la pena esmentar-les. Ara em refereix-ho a una mostra col·lectiva en la que Permanyer participava com a membre del grup Empremtes de Dones, juntament amb altres artistes femenines que comparteixen el gravat com a medi d’expressió. La mostra es va poder veure fins diumenge passat a la sala d’exposicions de la Residència d’Investigadors de Barcelona. Valia la pena pel muntatge en si, el material i per poder veure obra d’artistes que hem conegut abans de veure’n la producció i també per descobrir-ne de nous. Em refereixo a la Neus Colet, a l’Alícia Gallego i la Pilar Masip. Aquestes tres formen el grup juntament amb la Rosa Permanyer. A la mostra també hi havia la Núria Guinovart, a qui ja coneixem i a qui havien convidat. Núria i Rosa presentaven material que ja hem comentat. Els “nous” són els altres tres: Colet no és molt diferent al camp de línies i textures lineals de Guinovart. Però li dóna un aire molt més orogràfic i introdueix altres elements, com textos i eixos cartesians. Alícia Gallego potser valdria la pena coneixences millor, ja que fa xilografia i és quelcom pròxim al linòleum i un possible destí tècnic. A la Residència presentava unes planxes normes, treballades amb unes formes orgàniques de cos profús d’arabescos i ritmes ornamentals. La mateixa matriu estampada en les dues direccions del paper, amb tinta grisa i negra, completava la composició de l’estampa.
 |
|
A.M.
Gravats de Pilar Masip
|
L’obra de Pilar Masip també em sembla molt interessant, si bé les seves estampes tenen més de pictòric que de gravat. Utilitza la tècnica del collagraf i altres recursos on es treballa el relleu i l’erosió. Introdueix més d’una tinta a les planxes i aconsegueix estampar unes marques molt riques de colors i textures. L’encert està en fer reproduïble aquesta idea cromàtica i de textures tant potent. Rosa Permanyer presenta una de les sèries que la setmana anterior es van poder veure a Caldes. En conjunt estem parlant d’unes gravadores, que donen nova vida a aquesta vella tècnica. Bon any!
badaluc 