Vila Casas reivindica Vilacasas
 |
|
Fundació Vila Casas
Obra de Joan Vilacasas, del 1958,
procedent d’una col·lecció particular de París
|
Centelles. No són de família, però comparteixen el cognom i també l’amor per la cultura. Antoni Vila Casas té varis centres amb fons propi i divulgació artística, i a un dels espais barcelonins, a l’Espai Volart 2 hi inaugura aquest dijous una exposició de repàs i reivindicació de l’obra de Joan Vilacasas. Nascut a Sabadell el 1920 i mort a Barcelona després de 86 anys, el podríem definir com un pintor abstracte pur i com una persona molt freqüent a les principals manifestacions d’art modern, en els anys anteriors a la Democràcia. També va publicar textos, com “Escrits” o la novel·la “Doble blanc”.
Però en el terreny pictòric, es va apartar dels primers plans i dels grans reconeixements, fins al punt que ara una exposició seva es rara. Però resulta tot un descobriment, per la potència i coherència del seu discurs.
A alguns no s’us haurà escapat que aquesta exposició no l’he poguda veure, vulnerant una de les directrius d’aquest blog. Però tinc el catàleg i també m’he valgut de les apreciacions del comissari de la mostra, el crític d’art Josep Casamartina.
L’exposició de l’Espai Volart 2 reuneix obra de totes les etapes. Miran un mica per sobre el catàleg, en podríem distingir quatre: una etapa inicial –anys 50-, dedicada a un realisme d’aires impressionistes, que de mica en mica es va geometritzant i aplanant. Sobretot a partir d’una estada a París. A partir del 1956 trenca amb el realisme i es passa a l’abstracció pura i dura. A l’exposició hi ha una “Pintura” del 1956, de fons blau mar, amb una espècia de pinzellades o rascats de pintura blanca i grisa, escampada creant com territoris sobre el mar. És una explicació, no una interpretació, però ens serveix per tirar un fil cap al què serà la línia mestre del seu discurs: les planimetries.
Pur i dur
 |
|
FVC
Gouache sobre cartolina, del 1994
|
Casamartina ens deia que a Vilacasas se’l considerava el més abstracte dels pintors d’aquí, perquè defugia la realitat. La idea seria que tot i la forma de cadascú, contemporanis i amics seus com Tàpies, Subirachs o Pijuan no deixen de parlar de la realitat. Però Joan Vilacasas s’escapa del món físic, perquè el què comença a presentar a partir del 1957 són peces protagonitzades per línies que es creuen en vàries direccions, com si reinterpretés el treball de Jackson Pollock. A vegades sembla que pinti els espais buits després de passar les línies. A vegades tira les línies, espontàniament, sobre fons poètics. Després ho anirà evolucionant cap a diferents terrenys. Però el conjunt són el que ell denomina “Planimetries
“, perquè segons com semblen mapes topogràfics. D’alguna manera podríem pensar que per això mateix, Vilacasas, també parteix de la realitat, però no hem d’oblidar que són resultats plàstics sense referents concrets i que les aparences són interpretacions.
En l’exposició de l’Espai Volart hi ha pintura, dibuixos i també gravats. Vilacasas va ser un bon cultivador del gravat, traduint a l’aiguafort el seu concepte lineal. Per tant tindríem com ja dues etapes: una figurativa i l’altre abstracte. Després les tres o quatre etapes següents són variacions de la segona. Primer fa planimetries més lineals i de fons sobri. Després hi introdueix matèria i crea “mapes” amb textures. L’etapa informalista. Després recupera el pes de la línia i els plens fets amb pintura i finalment, en l’etapa que va des de mitjans dels seixanta fins al final, fa una espècia de planimetries amb pintura, d’un aire com més de disseny gràfic. Una etapa que certament és espectacular. En aquesta etapa, d’alguna manera m’hi sembla reconèixer les “planimetries a la romana” de Piranesi. Però en el cas de Vilacasas hi ha un major interès per crear ritmes i contrasts de fons de colors amb el to del traç i introduir formes geomètriques que es sobreposen o combinen. Una habilitat que, de fet, Vilacasas havia anat ja assejant tota la seva carrera. Però en aquesta etapa juga a mesclar solucions.
Gelosos
 |
|
cis art lodgers
JUST A PERFECT DAY SHOW
La galeria nomada Cis Art Lodgers s’ha
“associat” temporalment amb
DiastemaDisegno per ocupar i presentar
la nova proposta a un espai que
aquests segons han recuperat. Un
edifici que es troba al carrer Sant Pere més baix, 32.
Barcelona
La proposta serà com un “show room” dels artistes
de la galeria i comptarà amb activitats
performatives. Serà aquest
diumenge, 26, a partir
de les 17:29:30.
Més informació:
|
Llegint els textos del catàleg i parlant amb en Casamartina, ens preguntem com és que aquest pintor no és tant conegut. Durant la seva etapa més combativa –anys 57-65-, participa en multitud d’exposicions i certamens: exposicions individuals a la Gaspar, a la col·lectiva d’informalisme “Art autre” de Michel Tapié –on hi havia Pollock o Tàpies, també- (1957), Salons de Maig (Bcn), Londres, Venècia, a les Mostres d’Art Nou (MAN) des del 64 fins al 76. A aquella època era un dels grans i importants. Una mostra d’aixó és que les obres de l’exposició procedeixen de vàries col·leccions privades. Però es va anar apartant del centre. Casamartina creu que altres pintors més “gelosos” el van anar apartant i marginant i ell també li va semblar bé deixar-se estar de tanta competència i lliurar-se a treballar, per amor a l’art. L’exposició serà a l’Espai Volart 2, fins el 13 d’abril. C/Ausiàs Marc, 22, Barcelona.
badaluc 