ART A VIC

Artistes més enllà del marc a ACVIC


Aleix Art
Proposta de dos col·lectius d’artistes  
que han  desenvolupat un 
projecte  de “reivindicació urbà” 
a un barri de Bogotà.
Vic/Centelles. En l’entrevista a Miquel Bardagil un dels  noms que va sortir en vàries ocasions, va ser el de l’artista Núria Güell. Amb en Bardagil, fa uns deu anys, vam coincidir en  una mostra on Güell havia estat seleccionada. Era a la sala de la Llotja, amb una obra fotogràfica, on hi havia una porta plena d’ulls. Aleshores l’artista era una creadora  emergent. No se si eren els seus primers passos. Ara ja trepitja fort amb una sèrie d’accions certament cridaneres. El terme apropiat és: provocadores. Però no amb ànims gratuïts, sino amb la voluntat manifesta de  ser critiques amb les llacunes de la societat.  El mateix Bardagil, que es  declara seguidor de l’obra  d’aquesta noia, ens explicava que  una de les seves darreres obres, va  ser “vendre” la nacionalitat espanyola a un  immigrant. Es a dir, es va casar amb un “sense papers”, perquè obtingués la nacionalitat. Tot es va orquestrar i preparar de tal manera, que hi va haver  una selecció i una sèrie de paperassa per limitar l’abast de la jugada. El fet era criticar el concepte d’immigrant i les barreres, i alhora les incoherències del  sistema.
Núria Güell exposa a Vic. Ara mateix i fins el 3 de maig, participa en la mostra col·lectiva “Extralocals”, on s’ensenyen quatre projectes similars, al Centre d’arts contemporànies de  Vic  -ACVIC, C/Sant Francesc, 1-. No havia anat encara mai  a aquest espai d’art. Val  la pena.
A.A.
Nines fetes per unes nenes d’El Caire, 
pel projecte artístic de Roser Caminal
En el que és un sala interior, s’hi mostren quatre projectes, generats per artistes en ciutats o indrets estrangers. El col·lectiu Caldo de cultivo es va aliar amb el grup “Todo por la praxis”, per desenvolupar una història artística a Bogotà. Mariona Moncunill se’n va anar a Helsinki. Roser Caminal a El  Caire. I Núria Güell  a Estocolm. Els quatre artistes o projectes,  comparteixen que van generar un tipus de treball artístic en que comptaven amb alguna  mena de complicitat amb els nadius, amb la gent de la ciutat o del barri.  El  què es mostra a la sala de  l’ACVIC és el material videogràfic, una  entrevista i el material  físic que documenta el procés del projecte, que en  general tenen un component participatiu.
El binomi Caldo de Cultivo+Todo por  la praxis, van instal·lar una bastida a un  barri  deprimit de Bogotà i hi van penjar la frase  “Arriba los de abajo”. Amb aquest element escenogràfic varen animar als veïns a pujar dalt la bastida, per tenir una  perspectiva diferent del barri.  Però alhora la frase tenia un sentit més metàforic, de dinamisme reivindicatiu.
A.A.
Núria Güell ens fa fer de detectius
en el seu  projecte realitzat a Estocolm
Moncunill va anar a  Helsinki. Tot estava cobert per la neu.  Inclús les flors i plantes del  jardí botànic. La noia va demanar a una finlandesa del lloc, que l’hi expliqués i descrivís les plantes que figurava  hi havia d’haver a cada racó, sols idenfiticat pel rètol amb el nom de l’espècia botànica. Un exercici que fa treballar la memòria i la  imaginació per recrear un univers adormit. L’artista en el projecte  “Text on snow on the Botanical Garden”, potser  ens vol suggerir que només els que coneixen  bé  el lloc saben de què parlen, igual  que sols els  qui saben de què parlen, poden anar  més enllà dels titulars dels diaris o de les aparences d’una obra d’art. Per exemple.
Roser Caminal va anar a El Caire i a unes nenes d’una escola  els hi va fer imaginar com o què  voldrien ser de grans. Van fer nines de drap i es van inventar unes  històries perquè cadauna  fes actuar el seu personatge, d’acord amb el rol  que havien imaginat.
Núria Güell retorna al tema de les persones al llindar de la societat. En el transcurs d’una fira d’art d’una ciutat sueca, va llogar a una noia, perquè obtingués un contracta de treball. I el què havia de fer era amagar-se o moure’s per la fira, de tal manera que el  públic o persones que volguessin, l’haguessin de buscar.
Que és?

Si busqueu pintures aquí no en trobareu. El  més artístic, físicament que hi ha, potser són les nines de les nenes d’El Caire. La resta són fotografies –bones fotografies que també és art-, els vídeos reportatges de l’esdeveniment.  Tots els treballs depenen  del suport videogràfic que defineix i justifica el projecte. De fet estem parlant d’obres amb un  final videogràfic, que bé podrien anar a LOOP. Però  en el fons són obres més immaterials, perquè la seva part més física,  són accions i escenes, la paraula, el raonament, la implicació i la reacció de la gent. Són obres d’art que van  més enllà de tot. No són ni teatre, ni body art. El que tenen és molt concepte i també  el fet que demanen a l’espectador final, una mica del  seu temps, per copsar-les. No n’hi ha prou d’anar a veure l’exposició. Hom  ha de voler entrar  a veure els vídeos i escoltar les entrevistes per entendre tot el raonament –l’entrevista  de la Núria Güell està gravada davant  d’un Centre d’Internament d’Estrangers-  . Sino com en  les flors  de la Mariona, tot poden  acabar sent interpretacions supèrflues. Potser algú encara es demanarà  si tot això és art. La meva resposta és que sí, ja que la intenció és artística i hi ha la voluntat d’explicar una idea concebuda per l’autor, d’una manera plàstica o en  que es transforma la realitat  en agent portador d’un missatge per sobre de la realitat mateixa.    

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: