SETMANA SANTA

Amb ulls de Brueghel

Vic/Centelles . A les tres  de la tarda estava caminant per un  petit tram del Camí de Santiago, a Santa Eulàlia de  Riuprimer. Però he anat direcció Vic , fins una petita església enrunada enfilada a un marge, al costat d’una casa de pagès. Crec que m’havien  dit que és l’antiga parròquia  de la Guixa, d’abans que fessin la nova, més gran i més avall, on creix ara el petit  poble. L’antiga església, s’assembla a l’Ajuda, però està  totalment coberta per heures, la teulada sembla caiguda. No se’n veu la porta. Només deixa endevinar la forma del conjunt, la paret de l’absis i el campanar quadrat i baixet. Al matí havia tingut una reunió amb una  col·lega, amb qui ens hem engrescat a engegar un projecte  artístic. Ara a la tarda, m’espero a Vic, perquè  hem trobaré amb un antic amic de la feina, que  m’ha de tornar un llibre. Un llibre bo, d’aquests que has de demanar i esperar-te perquè arribi.
Aleix Art
Entorn de Santa Eulàlia de  Riuprimer, des del sender que
seguint-lo enllà porta a Santiago de Compostel·la.
Una reflexió futbolística, inusual aquí,  però que ja no em puc callar: podria passar que els jugadors  del Barça hagin perdut ganes de jugar? No tenen ja esperit  de lluita i els diners i els fums els hi ha  engreixat com uns porcs les  ganes de xutar? Creia que l’estratègia que havien aprés amb en Guardiola, era  qüestió d’anar-la corregint i millorant. I  que això els faria bons jugadors , competents per  estar a l’alçada quan les circumstàncies ho exigeixen. No pas guanyadors eterns, però sí un  equip valent i capaç. A vegades pensem que guanyar-ho és tot, però també importa  el joc en sí. I ara és com si s’haguessin desinflat de ganes de jugar i de ganes de  guanyar. Alguna cosa ha fallat. Sembla  que deixen  escapar oportunitats.  Altres equips menors, poden amb ells. I crec que qui s’ha desinflat massa aviat i qui ha difós poca il·lusió als jugadors, és  l’entrenador. Perquè crec que tenim bons jugadors o que aquests, ben orquestrats saben que empaiten. La  prova, el gloriós passat recent. I que en Guardiola se les  enginya per fer campió heroic al Bayer i que  a l’Atlético de Madrid, tenen un equip, potser simplement bo o que ha trobat bona sintonia amb l’entrenador i aixó genera xispa. Encara que perdin el  que tenen al davant,  si estan fent més i com  amb més il·lusió i ganes. És una reflexió escrita.
Ahir amb els  companys del grup Ècfrasis vam estar mirant una obra de  Pere  Brueghel, dedicada al  Carnaval i a la Quaresma. A quina banda de la batalla es situarien els  jugadors de futbol del  Barça? Han estat durant la  Quaresma, persones que hagin observat el dejuni, la penitència i la caritat o més aviat s’han deixat endur per la mandra i el “tansemenfum”? 
Brueghel en el seu quadre  situa  a cada banda,  representants dels  dos combatents antagonistes. Crec que hi ha un bon grapat de Centellencs que estarien  a la banda “bona”, ja que no es pot pas dir que manqui la “caritat”. Aquestes setmanes abunden les accions de caràcter soliari: càncer, sang i ahir Sàhara. Ahir dissabte es va còrrer per reivindicar la existència i  els  drets d’aquest poble olbidat de l’Àfrica. Còrrer era el  ganxo per aconseguir aliments per celíacs. Els inscrits havien  d’aportar 1kg  d’algun d’aquests aliments. I per tant era important la participació, més que el guanyador, si bé una cosa i l’altra fan evident que hi ha compromís i lluita. 
Aleix Art
Combat entre Carnaval i Quaresma, s. XVI.
La reflexió al voltant de la pintura  de Brueghel,   ve de que m’he adonat que ni del Carnaval o el Carnestoltes, ni de la Quaresma,  hi ha bones representacions  en  l’art oficial. Ambos personatges o ambdues encarnacions, semblen ser figures amb un reconeixement bàsicament popular.  Però en canvi, Brueghel els  va representar. Aquest pintor  es va espavilar per oferir  un tipus de temes que poguessin agradar a un nou públic col·leccionista, que ja no era de temàtica purament religiosa, ja que la  Reforma protestant  acabava de prohibir les representacions figuratives al interior dels temples cristians. Als Països Baixos, Brueghel, seguint en part l’exemple del Bosco, i carregat amb un bon sentit metafòric i crític  -segurament en  contacte amb erudits-, va idear els seus famosos quadres carregats de figures humanes i paisatges urbans i rurals, típics dels seu ambient  flamenc. Els seus grans quadres com  el del Combat entre Carnaval i la Quaresma, són macro-retrats de la realitat social  del  seu temps: hi ha representats els estrats i els trets socials. En el que  vam revisar ahir, cada figura o cada grup funciona com un micro-relat d’una  realitat del seu  temps: els leprosos, el taverner, els mercaders, el clergat, els jocs dels infants, l’arquitectura urbana i eclesiàstica. I també  el teatre  de carrer, la iconografia popular,  l’us de  colors simbòlics i sobretot  els símbols, sobretot de  caràcter gastronòmic, vinculats amb els dos grans protagonistes del quadre.  Brueghel  organitza el  quadre en funció de  l’actuació del Carneval i la Quaresma. Totes les  figures restants, queden repartides en funció d’aquests, en dues bandes.
Han passat cinc-cents anys des de les batalles artístiques de  Brueghel.  Pintors i artistes  com ells van fer que l’art caminés cap a noves possibilitats temàtiques, estilístiques. A Catalunya no coneixem representacions  pictòriques equiparables, ni anteriors –al segle XVI-, ni contemporànies, ni posteriors. Experts del  MNAC consultats parlen  tan sols de petites representacions de caps o bestiari, en capitells o elements “anecdòtics”, que podrien  fer referència  al  cicles carnavalesc. Mirant altres llibres i per informacions  diverses,  sembla que a Catalunya els carnestoltes més antics estan documentats a Reus, el  segle XIV. Però també es sap que  com a tal, eren un conjunt de celebracions d’origen molt més antic –dels temps dels romans-. Abarcaven  un període molt més ampli que actualment, ja,que anava des  del començament del hivern fins a la primavera. Les celebracions  carnavalesques celebrarien la vida, en els  temps de duresa i de natura adormida del hivern. Sembla que la cristianització de les costums  i el calendari local va fer que aquestes praxis antigues fossin marginades i es cerqués inclús prohibir-les, ja que per naturalesa anaven  en  contra  de la voluntat de  recolliment, penitència i abstinència de la Quaresma,  en la que els  cristians  ens  preparem per  la  gran celebració de la  Setmana Santa. El xoc entre les praxis del  Carnaval i les de la Quaresma van derivar en  una espècia  de rivalitat i també  fusió, ja que  hi ha elements de burla o de capgirament social, que pertanyen  al carnestoltes, que han passat al calendari crisitià, com la broma que és costum fer el del  dia dels Innocents o la fava del tortell de Reis.   És allò que d’un quadre o una  anècdota en pots anar estirant el fil i trobant  i coneixent els detalls de  la Història.
Com deia,  ara estem en  el 2014. Els artistes han portat a un  altre estadi les propostes  de  Brueghel,  però com  aquell,  són varis els que continuen parlant de la societat en les seves obres o han portat  l’art en sí, fins a estadis nous per a la societat. A Centelles, divendres passat es va inaugurar l’exposició “Temps  Líquid” de Toni Donato. Pel títol i coneixent a  priori una mica el  tarannà de l’obra  del nostre artista, segur  que hi trobarem  molt de reflexió i anàlisis de la societat, a través d’una lectura personal de les formes plàstiques. Però us haureu  d’esperar a la  setmana  vinent a tenir un anàlisi subjectiu per part d’aquest cronista .
Aleix Art
Entorn de tasts i descans, ideat per Kantidubi, tal
i com es podia veure a la Plaça dels  Màrtirs de  Vic,
durant el Mercat del Ram
El cas és que a Vic també hi ha una contribució artística centellenca.  Aquests dies, a la capital comarcal ha estat el Mercat del Ram. La fira en si fa anys que ha  sortit dels límits del recintes firals;  I places  i carrers participen  del certamen. A la plaça dels Màrtirs hi ha hagut aquest cop, la fira dedicada als productes làctics.  Sobretot hi havia formatges, procedents de diferents productors propers o d’indrets  més llunyans. A un racó de la plaça hi ha una  espècia de zona chill-out, amb bancs i taules de fusta, fetes amb piles de pallets. Hi ha  coixins i plantes, que amb el to càlid de la fusta  clara, l’ambient primaveral de la  jornada i també  l’entorn urbà,  fan del petit racó, un lloc de descans i relax molt agradable. A una banda de la zona de descans hi ha un espai on ofereixen presentacions de productes –no hi podia faltar la mostra de  gin-tonics-. A l’altra cantó hi ha la taverna que ofereix els corresponents tasts de sòlids i líquids artesanals. El projecte i muntatge  de l’espai de descans, és de la centellenca  Alda Rabionet, que a través de la marca kantidubidsgn.comapropa aquesta mostra ecològica i econòmica del seu  disseny.  Una finestra a un  concepte de treball que pot aplicar-se i solucionar altres espais i situacions, si li encarreguen.  És una llàstima que la crisis limiti tant les possibilitats de créixer  dels artistes nous i veterans. Però hi ha l’esperança de que si fem i fem, com en el temps  de Brueghel i no ens rendim mai dels mais, al final, obres i artistes trobaran un  futur  millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: