PASQUA

Calma inquieta

Aleix Art
Recreació de la Vetlla. Grups de tres o quatre persones 
s’anaven posant, per torns, sota les capelles, seguint
un recorregut. Cada grup presentava l’Estació i en
feia una reflexió o pregària. A les monges dels
Sagrats Cors els hi va tocar parlar del cor de Jesús, 
punxat per la llança, del que brolla sang i aigua. També hi va
haver dues famílies que van ocupar-se de ple de 
dues Estacions. Els espectadors eren al mateix temps, actors
de la Vetlla comunitària.
Centelles. Ja estem a Pasqua. Avui dia plujós, les Caramelles s’han fet sentir pels carrers de Centelles i les escasses parades del mercat han aguantat ben bé fins a la 1. No gaire activitat cultural: la capella de Jesús està tancada. I el Marçó obra massa poques hores com perquè es pugui notar.
 Personalment també tinc avui com un núvol que fa moure amb lentitud les neurones literàries. De fet avui ha estat com si hagués passat pàgina mentalment a totes les coses dels últims quatre dies, que han estat prou intensos espiritualment. A aquesta crònica d’avui li serà  més difícil de separar el plà personal dels successos.
Volta d’espiral
Ara estic en aquest punt: afegint una volta d’espiral nova, per segona o tercera vegada en la meva vida, he acabat com de rectificar la meva convicció en que tot el relat bíblic i evangèlic  -des del Gènesis fins a la Passió de Crist- es sustenta en una base històrica, que a vegades s’explica de forma metafòrica, a vegades de forma més sintètica, i també molts cops, de forma més historiada. Amb la Història de  l’Art vaig veure que les primeres manifestacions cristianes es podien datar el segle II i això em va semblar molt a prop de la vida de Jesús. Ara, la revisió de la figura de Pau m’ho fa comprovar un altre cop i de manera molt més propera: eren contemporanis i vivien pels mateixos llocs. Però aquesta és la mirada del historiador. I també tinc encesa i vaig mimant la flama del  creient. A mi m’interessa el Jesús que ens ensenya a viure millor i a entendre’ns millor. El Cristianisme és una religió molt de relacions humanes. Entenc la seva acció en base això i també calibro la presència important de Déu i el respecta a ell. Ara bé: tot el que són miracles, crec que ho podria qüestionar. Però he decidit que inclús si no hagués existit mai, vull acceptar-ho com a prova dels misteris de l’univers  -de les coses que  ens superen-  i com a garantia simbòlica de que tota la vida de Jesús, és un exemple del seu missatge. 
A.A.
Escena del bateig del Sergi, amb el cor d’espelmes i el
Mossén deixant caure l’aigua sobre el cap. 
I he trobat una paradoxa: crec que en general, portem uns 2014 anys de retard en la comprensió global del missatge, ja que no ens hem  estalviat guerres, guerres de religió, injustícies, marginacions d’ètnies, sexes, persones,  utilitzar la religió o la política com a arma de poder i de control, etc. Però en canvi, entremig i com per sobre de tot això hi ha l’obra dels homes o millor dit, dels humans, com poden  ser les grans catedrals, els magnificats polifònics o les pintures romàniques. I també l’acció de grans i petits homes, que han estat simplement “bons”, que m’enorgulleixen com a cristià de tota la història i totes les històries i processos que  han anat generant  la comunitat cristiana. Per això, m’agrada participar de la Missa i de les celebracions, ja que  em sento observador, i ara també, actor d’aquestes creences i tradicions, que són un pou d’ensenyances.   Aquesta espècia de credo personal –que podria desenvolupar molt més-, de  mica  en mica va madurant i amb la Pasqua d’enguany ha sumat un sentiment satisfactori. Perquè moltes de les coses que s’han dit i repetit en les celebracions anaven en la via de creure que hem de ser actors vius d’un món que cal millorar en el que respecta a les relacions humanes i també a l’entorn, en general.    
Dijous al vespre, quan alguns  feia  poc que havíem acabat la feina, hi havia la celebració dedicada al Sant Sopar. Divendres va ser matí de Via Crucis i tarda de missa dedicada a la Passió. Enguany el Via Crucis es va representar amb la participació de diferents grups parroquials i famílies del poble, que cada una es va cuidar d’explicar una estació. Cada grup llegia la narració de l’estadi corresponent del camí que Jesús va fer des de las mans del  pretor romà fins al Golgota. I després llegia una reflexió o una pregària dedicada al tema: l’amor de la mare, el sofriment, etc.  Cants i un bon sentit de l’ordre i l’escena van fer del procés un moment bonic.  
L’altre episodi litúrgic de gran transcendència  era la Vetlla, celebrada ahir a la nit. Hi havia un fet que  la feia especial: el bateig d’un adult. En part penso que l’Església s’ho pren amb bastanta calma i demana massa requisits al nouvingut, però també penso, que per la persona es tracta de fer uns passos que no són menors en  la vida i que volen  del compromís i fidelitat de tots els cristians. A més la cerimònia en  si va ser maca, amb la gent portant cadascú una espelma encesa, a prop de la capella baptismal, on el Mossèn va batejar al Sergi Forner.  

Toni Donato, preocupat?

Aleix Art
Pintures “normals” i les retro-il·luminades, al fons., obres
de  l’exposició de Toni Donato, al Marçó.
Centelles. Aquesta tarda he anat a veure  l’exposició del Toni Donato al Centre d’art el  Marcçó vell.  Ocupa  les tres  sales amb obres de  tres tipus  diferents: pintura  sobre filat, metacrilats i metacrilats retro-il·luminats. En total una vintena  d’obres, 100%  Toni Donato: efectivament tenim a un artista “pata negra”, entre nosaltres.

Confio amb ell que després de la dura feina de cada dia troba un moment per desbocar tota la seva energia sobrant.  Sí: la seva obra és com un vòmit o una catarsis. No us  diré si està preocupat,angoixat o no veu futur d’enriquiment personal més enllà de les petites satisfaccions de cada dia. No veiem optimista, això segur. Més aviat  hi veig  barreres, delimitacions, somnis inaccessible les, fantasies platòniques. El títol de l’exposició és “Temps líquid”. Potser també podria  ser “Quina merda!”,  com a  crit existencialista. Donato s’expressa, però  també amaga el treball: l’us dels metacrilats i el tipus de  treball no  donen gaires pistes del procés. Tot està allà posat com si s’hagués fet sol, tot i que ha treballat molt: una  base, atacar superfícies, tapar, ratllar, etc. Però el resultat és com el d’una xapa de metall. És l’efecte d’un univers congelat pel  metacrilat i les resines.  Hi ha algu de gòtic. I no és perquè a la sala més interior hi tenim  pintures retro-il·luminades, com si fossin vitralls. Llàstima que necessitin enxufar-se i que el fil i l’endoll  siguin tan visibles. No es pot amagar millor? Són obres d’una força  expressiva important. M’agraden les de pocs tons i també  les que tenen fons atmosfèrics. A vegades  sembla que  pinti fons marins,  però crec que és capaç de deixar-se anar i dibuixar i delinear sense tenir  ni  remota idea  del què fa. És una suposició. El que és segur  és que és una obra que  vol  que la mirada si passegi per sobre i en descobreix-hi les seves qualitats i evoqui els móns possibles.  Hi ha artistes que  sobreposen en  el mateix pla. Donato necessita diferents capes. No se si això és excessiu, però funciona i pot jugar amb com tapa els plans inferiors, com qui s’emprova robes diferents per embellir el cos.  Val la pena. Però, visitants a les 6 de la tarda, 0.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: