Cirici i Santos Torroella,
titans de la crítica artística
Centelles. Avui, aquest vespre, al Museu Nacional d’Art de Catalunya s’hi està glossant dues figures cabdals de la crítica d’art catalana: Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici. De tots dos s’escau el centenari del seu naixement i el Museu Nacional, juntament amb l’Associació Catalana de Crítics d’Art han muntat aquest homenatge en forma de taula rodona, on hi ha participat: Francesc Fontbona, Daniel Giralt-Miracle, Tomàs Llorens, Pilar Parcerisas i J.F. Yvars.
Com que no hi he pogut anar i el fet és el mateix, m’he posat en contacte amb dos crítics perquè m’ajudessin a fer més visible la figura dels dos homes, que personalment conec més a través de referències i fets concrets. Pilar Parcerisas havia de participar a la taula rodona i glossava a la figura del Cirici. Durant la nostra conversa telefònica vam parlar dels dos crítics. Ella va tenir la sort de coneixe’ls els dos, en vida.
 |
|
Foto: Jaume Vidal Oliveras
Alexandre Cirici i Rafael Santos Torroella, crítics d’art.
|
De Cirici ens destaca la seva voluntat d’establir un pont entre la crítica i l’art d’abans de la Guerra Civil, això és de les avantguardes i el noucentisme; i l’art de la post-guerra. Segons Parcerisas, Cirici va situar una sèrie d’artistes en l’òrbita de la seva visió progressista d’art modern. Va ser un crític d’art compromès, amb voluntat de construir i delimitar qui era “modern” i qui no. En una part de la seva trajectòria es va interessar molt especialment per destacar les expressions de l’art conceptual a Catalunya. Cirici coneixia el què es feia a fora i va veure que també hi havia cultiu d’art conceptual al país. Parcerisas ens va parlar d’una exposició al Museu de Granollers, el 1971 d’una importància especial en aquest sentit. I també una dada interessant a nivell de docent: Circi, com a professor universitari, va ser dels primers en impartir classes en català, als anys seixanta. També va ser un dels introductors de la línia sociològica per analitzar la història de l’art. També cal recordar el seu paper en la creació del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a la cúpula del Coliseum.
Bons col·legues
L’altre crític d’art que he consultat també ens va il·lustrar amb altres dades, la figura de Cirici. Vam parlar amb Jaume Vidal Oliveras. Per ell cal subratllar la visió progressista de Cirici i també la seva intuïció. Tant Parcerisas com Vidal ens van repetir la facilitat de Cirici per tocar diferents èpoques, com el gòtic, i extrapolar idees i conceptes. En aquest sentit ens recorden que Cirici professionalment era publicista –a més de desenvolupar altres feines.
Vidal Oliveres coneix molt més bé l’altre personatge, Rafael Santos Torroella, ja que li va dirigir la tesis. Sembla que Cirici i Santos Torroella es respectaven, però no eren especialment amics, ja que compatien per càrrecs en l’organització d’exposicions i salons d’art. Cirici va arribar a ser senador. De Santos Torroella ens destaca la seva capacitat polifacètica i el seu caràcter com més acadèmic i ponderat. Parcerisas ens dirà que tenia formació en dret i n’apreciarà el seu treball com a historiador i crític més amb mirada històrica. Ambos crítics amb qui he parlat, elogien l’aportació de Santos Torroella, en l’estudi i interpretació de l’obra de Dalí. Santos Torroella coneixia molt bé el surrealisme i va estudiar i aportar documents, com cartes entre Dalí i Lorca o Dalí i Foix, per ajudar a entendre la seva obra i resoldre els reptes iconogràfics. Parcerisses hi afageix també el seu profund coneixement de la literatura hispànica i el seu coneixement de Dalí pel què respecta a la seva època de joventut i l’etapa a la Residència de Estudiantes de Madrid.
Vidal anota també el seu sentit comú i l’amplitud de mires: tant podia parlar d’artistes més acadèmics, com de sangs més innovadores. Una altra dada: per Vidal, el corpus de Santos-Torroella està reportant un bon suc d’idees als nous teòrics de la postmodernitat d’avui. Per Parcerisas, Santos Torroella també va arriscar com a crític, destacant determinats artistes, en crítiques o exposicions.
Sembla que Cirici té una projecció pública especial, per la seva actitud més militant i també política. Però Santos-Torroella també és un home que és molt present en les principals activitats artístiques i en molts concursos del seu temps, com a jurat. El cas és que són dues roques que cal tenir present per entendre l’art català de la segona meitat del segle XX.
badaluc 